7.11.09

Vic Chesnutt - North Star Deserter (Constellation / Green Ufos, 2007)


A «Debriefing», una de les últimes cançons de North Star Deserter, Vic Chesnutt, escriptor de cançons de llarga trajectòria (aquest és el seu onzè disc) deixa anar la següent i colpidora frase: «Quan deixi de respirar / i el meu pobre i vell cor ho deixi córrer / em passaré tota l’eternitat / fent preguntes, fent preguntes, fent preguntes». El que Chesnutt amaga –cobert per instruments que xerriquen, exploten i t’ericen la pell– és que també s’ha passat bona part d’aquesta vida qüestionant-se els límits i potencialitats de la cançó d’autor, i que la millor manera d’esbrinar-ho ha estat ajuntar-se amb músics de tota classe que el facin dubtar per aconseguir resultats poc habituals. La primera pedra la va llançar el 1998, quan va ajuntar-se amb els Lambchop per treure’n The Salesman and Bernadette, i des de llavors no ha parat: després del folk rural de Merriment (amb Mr. i Mrs. Kneipp), Chesnutt va confiar en una pila de músics de diverses procedències i predileccions per donar forma a Silver Lake; l’experiència va ser tan positiva que dos anys més tard, el 2005, es va ajuntar amb Bill Frisell i Van Dyke Parks per treure’n la màgia de Ghetto Bells, disc apocalíptic i alhora tendre –dos adjectius que ressegueixen cadascuna de les cançons que ha escrit. L’últim pas ha estat North Star Deserter, disc que ajunta el cantautor amb l’escuderia Constellation (Thee Silver Mt. Zion Memorial Orchestra + Tra-La-La Band, Guy Piccioto, Chad Jones, Nadia Moss, Eric Craven i encara molts altres) per iniciativa de Jem Cohen, cineasta i amic del músic, que ha fet una tria acurada del repertori de Chesnutt, refet, reinterpretat i engrandit fins a límits que no crèiem possibles. North Star Deserter comença amb una oda relaxant al passotisme en què la guitarra de Chesnutt es matisa amb un contrabaix intrigant. «Diuen que el final / s’acosta / o potser diuen que oblidem el sol / i venerem la lluna (...) però tant si és A com B / ja m’està bé». A «Glossolalia», en canvi, la calma gairebé rural de la cançó anterior deriva cap al crit intens de la tornada i els jocs lingüístics retorçats enmig d’una col·lecció d’instruments que creixen i comencen a perforar-nos la sensibilitat, fenomen que continua esdevenint-se –amb més força i tot– en el crescendo de la monumental «Everything I say» (set minuts). A continuació, «Wallace Stevens» ens torna l’esperit càlid i tranquil de la primera cançó evocant merles. Aquest és el moment més optimista del disc, juntament amb «You Are Never Alone», el següent i hipnòtic tema, que repassa medicaments, profilàctics i operacions quirúrgiques per arribar a la conclusió que mai ens quedem sols. Chesnutt ja se’ns ha ficat a la butxaca, però en comptes de relaxar la intensitat i excel·lència del seu repertori la intensifica tornant a l’ornitologia amb la corprenedora versió de Nina Simone de «Fodder on Her Wings» i «Splendid», cim narratiu i musical que condensa en vuit minuts i mig la voluntat del cantautor de fusionar aspiracions literàries amb experimentacions sonores i que el resultat no soni pedant ni rinxolat. Amb «Rustic City Fathers» entrem a l’últim terç del disc, que no s’allunya de la ruralia, ni de la proximitat amb un punt pessimista («Over») i ni molt menys de l’ambició intrèpida de «Debriefing», l’enèsim tour de force, aquest cop sorollós i industrial, en què Chesnutt en té prou amb vuit versos per exposar –metafòricament– les seves inquietuds compositives. No pot ser una coincidència que «Marathon» ens parli de l’esforç de córrer quilòmetres i quilòmetres en una atmosfera sonora enrarida i que «Rattle», la pedra final, enllesteixi en un minut i mig un disc monumental i poderós que planta cara a la superació personal i l’experimentació amb el rigor líric dels grans cantautors.

Publicat a Benzina (2007)

1 comentari:

  1. Hòstia, quin troç de blog que t'has muntat, no?

    ResponElimina