30.3.11

Art d'enamorar

“Si entre la nostra gent hi ha algú que no hagi après l’art de l’amor, que llegeixi aquest poema, i, un cop llegit, ple de coneixement, que estimi”. Així comença l’Ars Amandi, un dels textos més coneguts de Publi Ovidi Nasó (Sulmona, 43 a.C. –Tomis, 17-18 d.C.), que en aquesta nova traducció publicada per Adesiara ha passat de ser l’Art d’estimar a l’Art d’enamorar, fet que, tal i com recorda la contracoberta del llibre, té una justifació claríssima: “Els romans no solien estimar –almenys en el sentit que el diccionari dóna a aquest terme–, sinó que enamoraven, seduïen i anaven per feina”.

La Brasserie Lipp de París, escenari de passions –no únicament amoroses–
(© Henri Cartier-Bresson)

Per al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, estimar és “determinar en tant o tant el preu, el valor (d’alguna cosa)”, però també “judicar, considerar”, “obtenir una estimació estadística (d’una població)”, “tenir bona opinió del que val (algú, alguna cosa)”. No és fins al final de l’entrada que llegim: “Amar”, amb el seu pertinent exemple: “Cada dia l’estimava més. T’estimo!”. Per a Ovidi, l’amor a llarg termini –l’estima– és el tercer dels passos del joc d’enamorar. “En primer lloc, cal que et concentris a trobar aquella que et plagui com a objecte del teu amor, tu que ara acudeixes armat per a una nova milícia. El següent objectiu és conquistar la noia que t’agrada, i el tercer, que l’amor perduri llargament”. Ho llegim al principi del tractat, on hi trobareu unes quantes estratègies de seducció –les substàncies afrodisíaques i el maquillatge ja tenien el seu prestigi–, hi descobrireu que, per a l’autor, un dels principals problemes de l’home és la vanitat (el de la dona és la fal·lera adquisitòria). Els temps han canviat i seguiran canviant, però encara hi trobem frases d’una vigència difícilment discutible. Aquí en teniu una: “L’embriaguesa veritable perjudica, però si és fingida pot donar els seus fruits”.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 17, març del 2011)

24.3.11

"Recordem la infantesa amb la despreocupació de la ficció"


Un bar amb parets “que groguejaven d’un marfil de nicotina”. Una màquina de millón boníssima: “cinc boles, bola extra al cap de pocs punts i bonus points al final que t’ajudaven a fer partida fàcilment”. La victòria del Barça a la Recopa del 1979. Les fogueres de Sant Joan i els petards, que eren tirats “massa de pressa, a batzegades, sense control”. La piscina municipal i els dos trampolins: “un arran d’aigua per als gallines (com jo) i un altre de més alt, molt alt, d’uns tres metres, per als estetes del salt de l’àngel”.
Aquests són uns quants dels records que Jordi Puntí posa sobre la taula al seu nou llibre, Els castellans (L’Avenç, 2011), on barreja la seva experiència personal al Manlleu de finals de la dècada dels 70 amb la voluntat d’explicar com era percebuda la immigració per part dels ciutadans –i, de retruc, per part dels petits de la casa–. “Vaig començar a prendre notes sobre què podia explicar de la immigració l’any 2005, durant una estada a Sant Martí d’Empúries” diu l’autor de Maletes perdudes. “Quan anava tornant a Manlleu hi trobava gent que havia conegut quan érem preadolescents i que en aquella època identificàvem com ‘els castellans’. Molts d’ells s’havien casat, tenien fills i hi parlaven en català. L’any 2007, L’Avenç em va proposar d’escriure una sèrie d’articles i vaig decidir que m’hi posava: em vaig proposar explicar aquells anys de jocs amb un component literari”.

Aiguat de juliol, 1979 © Carles Molist

El bar, la màquina de millón, el Barça, les fogueres de Sant Joan i la piscina municipal perden el punt naïf de la nostàlgia quan es posen en relació amb els castellans, que aconseguien partides gratis amb una facilitat esparverant, tenien més petards i s’atrevien a fer servir el trampolí alt sense cap mena d’inhibició. “La idea del foraster és sempre la de l’invasor, algú que fa por, que arriba i et farà canviar. La gent té molta por dels canvis, en general: prefereix la seguretat del que ja coneix, encara que sigui menys interessant, que la inseguretat del que pot venir. La gent s’arrisca molt poc”. Puntí transmet la divisió entre vilatans i forasters –catalans i castellans– des del principi del llibre. I aprofita , també ja al primer paràgraf, per mostrar que aquesta divisió ja partia d’una base errònia: “Dèiem: ‘Els castellans’. Però la majoria de nens ni tan sols eren fills de castellans. Els seus pares havien vingut del sud –d’Andalusia, de Múrcia, d’Extremadura, de Castella–, havien vingut quan eren joves, als anys seixanta, havien vingut carregats amb maletes de cartró, mocadors de farcell rebotits de roba, misterioses capses lligades amb un cordill i masegades pel viatge”.
El solar del davant dels pisos de can Garcia (on vivia un percentatge elevat d’immigrants) era el camp de batalla explícit dels nens. Uns i altres es perseguien, s’intimidaven i es llançaven pedres. “El conflicte no era greu perquè era transformat en pel·lícula”, explica Puntí. “Quan tiraves la pedra pensaves en cowboys i indis, en el Barça i el Madrid: mai no t’imaginaves que podies fer mal al contrincant, obrir-li el cap o treure-li un ull”.

Autos de xoc a Manlleu, 1965 © Rafael Rueda

Sucre i medicina
“La infantesa és una ficció”, diu Puntí: “La vivim com una ficció perquè no tenim records, i totes les experiències són noves i tenen un component fantàstic. Quan la recordem tendim a viure-la com una pel·lícula. El llibre explora aquesta mirada de la ficció pel·liculera. Recordem el passat amb un fil narratiu que moltes vegades no tenia”. A més d’expandir els articles originals, Puntí ha treballat els textos amb la mateixa exigència literària que a Maletes perdudes: “Tot està pensat perquè funcioni com a llibre conjunt. Una de les coses que he tingut molt en compte ha estat limitar les batalletes. Pertanyo a la primera generació pop: com que no hem viscut ni la Guerra Civil ni la postguerra, els nostres records estan molt fonamentats en la televisió, el cinema, els tebeos... Quan he fet servir algun referent ha estat amb la intenció que fos el sucre d’abans de la medicina”.
Un dels primers llibres que Puntí va rellegir abans de posar-se a escriure va ser Els altres catalans, de Francesc Candel. “En aquell moment, Candel va optar pel subterfugi, en comptes de dir ‘els immigrants’ o ‘els castellans’. A l’hora de titular el llibre vaig voler defugir allò políticament correcte, també pensant en la nova immigració, una part de la qual viu als mateixos pisos de can Garcia on abans hi havia els castellans. Entre tots hem establert un doble llenguatge: el llenguatge públic i social –políticament correcte– i el llenguatge real, el que se sent als bars o deixa anar la gent. El que és políticament correcte m’indigna, però també el llenguatge que s’utilitza amb una voluntat simbòlica, ideològica i col·lectiva. Dir els castellans –o els xarnegos, que encara era més despectiu– per acabar-se referint a un tipus de gent. Les identificacions col·lectives sempre amaguen la por al desconegut, la sensació d’invasor. Sóc una persona molt individualista i em molesta que s’utilitzin aquestes etiquetes”.
Els castellans ha aparegut tot just un any després de Maletes perdudes, novel·la que, a més de l’edició catalana i la castellana, ja ha venut els drets per ser traduïda a vuit llengües més. Un dels personatges de la novel·la, el Tembleque –arrauxat i lolailo– ha estat un dels motivadors de l’exploració tendra i alhora aspra que es planteja el llibre, que combina el record dels tres cinemes de Manlleu que funcionaven a l’època, “el cine d’en Pau, el cine Garcia i el Sidney Cinema” amb les mirades de reüll amb els castellans. El moment històric és més proper que el del “florido pensil” i la “fotografia amb mapamundi al darrere”, però els prejudicis que hi trobem tenen aquell punt atàvic, cavernari i exclusivista dels primers de la tribu.

© Jordi Nopca (publicat al diari Ara, 17 de març del 2011)

18.3.11

La foscor visible


L’any 1996, Límits, editorial andorrana, va publicar la primera referència en català de William Styron (1925–2006), Un matí a Tidewater. Tres contes de joventut. En aquests últims quinze anys, Belacqua ha reeditat bona part de les seves novel·les –entre les quals s’hi troben La decisión de Sophie i Las confesiones de Nat Turner–, però ha passat per alt La foscor visible, obra autobiogràfica de 1990 en què l’escriptor nord-americà delimita la força destructora de l’estat depressiu que va patir durant la dècada dels 80. Al llibre, de dimensions petites però de contingut feridor –en bona part perquè està terriblement ben escrit–, Styron comença recordant el moment en què va prendre consciència del seu estat. L’octubre de 1985, l’escriptor havia viatjat a París amb la seva dona per rebre el premi internacional Cino del Duca, “atorgat anualment a un artista o un científic l’obra del qual reflecteix temes o principis d’un cert humanisme”. Feia temps que Styron es medicava amb tranquil·litzants per poder dormir dues o tres hores seguides. “Havia arribat a un punt en què controlava curosament cada fase del meu estat en procés de deteriorament”, explica Styron, que després d’atribuir el seu estat “al fet d’haver deixat l’alcohol” es va dedicar a llegir llibres sobre l’assumpte. Paral·lelament a l’autodidactisme, i xuclat per “la tempesta brogidora desfermada en el cervell, puix que és el que s’assembla a una depressió clínica més que cap altra cosa”, Styron va decidir començar-se a visitar amb un psiquiatre.
La foscor visible –que porta per subtítol Crònica d’una follia– converteix en matèria literària uns anys negres que l’autor va aconseguir superar.

© Jordi Nopca (Time Out 158, febrer del 2011)

5.3.11

Michele Sparacino, noisemaker

Poc després de publicar La triple vida de Michele Sparacino l’any 2009, Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925) va ser entrevistat extensament per l’escriptor i escenògraf Francesco Piccolo. Camilleri, que no va publicar la seva primera novel·la, El curs de les coses, fins l’any 1978, és un dels escriptors italians amb xifres de venda més espectaculars –supera els 10 milions de llibres despatxats–, especialment gràcies a les peripècies del comissari Montalbano, sèrie de la qual s’han publicat una vintena llarga de referències. En un moment de la conversa amb Piccolo –que s’adjunta al final del relat que acaba de publicar Bromera– Camilleri deixa anar, enrabiat: “Amb vuitanta anys em toca els pebrots escriure sempre Montalbano i novel·les històriques. He començat a escriure també altres coses. Tant se me’n dóna...”

Camilleri, noisemaker

La triple vida de Michele Sparacino pertany al bloc d’altres coses que escriu Camilleri. “Suposo que l’ordre fa néixer el relat”, diu l’escriptor: en el cas de La triple vida..., el repte estructural és escriure una sèrie de relats “de quatre capítols amb sis pàgines cadascun”. Dels catorze que n’ha escrit fins ara, aquest és el primer que veu la llum, i ens presenta un personatge que viu tres vides sense pretendre-ho, en bona part per culpa de les mentides que escriu la premsa. Convertit en agitador de la classe obrera pocs dies després d’haver nascut –i per un malentès d’arrel horària–, Sparacino és el gran personatge absent d’aquest conte diàfan que ataca els perills de la rumorologia en un petit poble italià a finals del segle XIX. De l’espurna d’una mentida periodística se’n fa un foc considerable. Per apagar-lo, els periodistes de l’època s’engeguen trets (però als genolls).

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 157, febrer 2011)