29.11.11

Un llibre inesgotable


“He tingut una relació constant amb l’Odissea d’Homer: va començar en els meus anys d’estudiant preuniversitari, va continuar durant els anys que vaig ser professor de grec i durant els últims quatre anys s’ha intensificat a causa de la traducció”, diu l’escriptor Joan Francesc Mira, que ha dedicat l’última dècada a entregar tres versions de textos canònics de la literatura occidental: Evangelis (Proa, 2001), la Divina Comèdia, de Dante Alighieri (Proa, 2004) i l’Odissea homèrica (Proa, 2011). “El més fascinant d’aquesta feina és que encara puc obrir qualsevol d’aquests llibres i quedar fascinat per algun detall que m’havia passat desapercebut. Els clàssics no s’acaben mai, són inesgotables”. Joan Francesc Mira fa la prova i obre l’Odissea a l’atzar. Pàgina 212: “I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten / les sirenes, mai no tornarà a casa seua per rebre / la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa”. Mira s’atura un moment, com si intuís que Homer en prepara alguna: “L’encisaran les sirenes amb cants i amb la veu delicada, / des d’un bell prat on seuen, enmig de muntons d’ossamenta / d’homes ja descomposts i amb la pell ja resseca i desfeta”. Mira torna a aturar-se: “Has vist quin contrast més fabulós? Primer diu que s’estan en un prat bell, però de seguida afegeix que estan envoltades de les víctimes del seu cant. Increïble”.
Tot i que l’Odissea ja comptava amb la traducció de Carles Riba, Mira va considerar que era un bon moment per tornar a explorar els 12.000 versos del poema homèric. “Cal revisar i revisitar els clàssics, canviar-los el vestuari. Una cultura normal s’ho permet cada dues generacions. La traducció de Riba va ser molt important al seu moment. La meva Odissea ja no ha de demostrar les possibilitats del català, vol ser un exemple de normalitat: una traducció literària, molt fidel al text original i alhora directa i transparent”.Gràcies a aquesta aspiració, el retorn a Ítaca de l’heroi grec Ulisses, l’espera per part de la seva esposa Penèlope i el viatge que emprèn Telèmac per trobar el pare es llegeixen pràcticament amb la fluïdesa d’una novel·la. “Hi ha qui encara defensa que el sentit del viatge d’Ulisses és el viatge mateix. Les peripècies d’Ulisses només ocupen sis cants: l’Odissea és un llibre sobre el retorn a casa i sobre la possibilitat de recuperar la família després d’una llarga absència. Ulisses representa totes les cares de l’experiència humana: les febleses, les passions, la relació amb allò sobrenatural, la integritat i la complexitat de les relacions socials. No he trobat cap altra obra literària tan completa com aquesta”.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 191, octubre 2011)

24.11.11

David Monteagudo torna amb 'Brañaganda', una novel·la sobre l'home llop

A Brañaganda (Acantilado, 2011), David Monteagudo camufla els temes del seu univers literari –el descontrol, la por, la sobrenaturalitat, l’home petit– enviant els seus personatges a la Galícia rural de la postguerra espanyola. La vida quotidiana dels habitants de la vall de Brañaganda queda alterada pels atacs d’un animal estrany que de seguida és identificat amb el lobishome, una de les criatures del ric trasmundo llegendari gallec.


“Aquesta és la primera novel·la que vaig escriure –explica l’autor–. M’hi vaig posar després de fer un llibre de memòries quan vaig fer 40 anys. Si a Fi hi ha un narrador gairebé notarial i a Marcos Montes el protagonista es passa bona part del llibre en una altra dimensió, a Brañaganda explico els fets des del punt de vista d’un adult que recorda la seva infantesa i que, fent memòria, torna a ser una mica nen”. A Brañaganda, el narrador es deixa meravellar per la natura i els seus veïns fins que comença a observar el pare amb un punt de neguit. “Igual que a Matar un rossinyol, de Harper Lee, la figura del pare és molt important, en aquesta novel·la. El pare del llibre de Lee és un model moral. A Brañaganda no passa el mateix”.

És la primera vegada que Monteagudo viatja enrere en el temps, en una obra de ficció. En principi, només retrocedeix 60 anys –fins a la dècada dels 50 del segle XX–, però la petita comunitat gallega que s’hi descriu sembla encallada en una realitat decimonònica que encaixa molt bé amb la llegenda del lobishome. “Els records d’infantesa sempre es magnifiquen, agafen aquella aura especial i antiga. La Galícia rural m’anava molt bé per mirar enrere i presentar una societat que sembla aturada en el temps. L’Espanya profunda de la postguerra espanyola estava molt endarrerida, és per això que la sensació és més del segle XIX que del XX. Potser també pel llenguatge, que vol homenatjar la prosa rica i detallista del Valle Inclán de Flor de santidad”.
Els atacs del lobishome són rebuts amb por per part de la majoria d’habitants de Brañaganda, però no per part del pare del protagonista, que prova de demostrar que l’home llop no existeix. “M’interessava molt confrontar ciència i superstició, racionalitat i irracionalitat. La ment científica del pare vol trobar una solució creïble als atacs, però la reflexió de fons del llibre és pessimista: igual que a Fi o a Marcos Montes, hi ha coses que no poden ser controlades per la raó humana, que aconsegueixen escapar-se. I si resulta que el mal està més a prop del que volem creure? I si el tenim a dins de casa, o fins i tot al nostre interior?”.

El rodatge de ‘Fi’
Els més de 50.000 exemplars venuts de Fi han accelerat l’adaptació cinematogràfica, que està rodant Jorge Torregrosa. “El guió de la pel·lícula és bastant fidel al llibre –diu Monteagudo–. El misteri i els cops d’efecte hi són tots. L’únic canvi significatiu és que els personatges són més joves i guapos de com jo els havia caracteritzat. Està previst que la pel·lícula s’estreni el 2012. Tan de bo sigui al festival de Sitges”.

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 23 d'octubre del 2011)

23.11.11

El temps sempre guanya

En Jordi Nopca truca a Brooklyn per parlar amb l’escriptora i periodista Jennifer Egan, guanyadora de l’últim premi Pulitzer.


Després d’un recull de contes i tres novel·les et vas proposar escriure un llibre a mig camí d’un i altre format. El temps és un cabró costa de definir.
El meu objectiu era mostrar diversos personatges connectats més o menys directament al llarg d’uns quants anys. L’única manera que se’m va acudir va ser aquesta. Vaig començar amb un parell de narracions, i quan vaig començar la tercera vaig pensar que la clau de volta era escriure un llibre sense un nucli central definit.

En cap moment et vas plantejar que escrivies un text una mica experimental?
El problema de la ficció actual és que d’una manera artificial s’ha acabat estrenyent massa. El Quixot de Cervantes és experimental i postmodern, i passa el mateix amb el Tristram Shandy, de Lawrence Sterne. La novel·la va ser inventada per ser flexible: l’escriptor ha de poder jugar i experimentar amb arguments i formes.

El temps és un cabró és un bon exemple de polifonia, no només pel que fa al gran número de punts de vista que convoques sinó també per l’amplitud de registres i estats d’ànim.
Escric sense guió previ, i procuro fer-ho en un estat gairebé inconscient. A El temps és un cabró em vaig marcar només tres objectius: que cada capítol correspongués a un personatge, que els estats d’ànim de cada narrador fossin també diferents –és per això que puc anar des de la tragèdia a la farsa– i que cada capítol havia de poder funcionar per si sol.

Sobta trobar citat a Marcel Proust al principi del llibre, però un cop has avançat una mica t’adones que el temps té molta importància, estructural i temàtica.
Vaig començar a llegir A la recerca del temps perdut quan tenia poc més de 20 anys: m’encantaven els passatges més narratius; quan parlava del temps, en canvi, m’avorria una mica. A punt de fer-ne 40 anys vaig tornar-hi, i la meva aproximació va ser molt diferent, tant que es va convertir en un dels temes més importants del llibre. El vaig abordar de manera indirecta, fent servir tècniques més properes a les de la narrativa cinematogràfica que les que trobem en Proust.

El temps ens té atrapats.
És el gran dolent de la pel·lícula. No hi ha manera de guanyar-lo, sempre s’acaba imposant. Tots els meus personatges n’han de patir les conseqüències, tard o d’hora. Però la visió no és pessimista: la vida no té un final narratiu, per això la temporalitat del llibre és tan fragmentària.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 194, novembre del 2011)

5.11.11

Precarietat laboral


“Per a mi, el periodisme és escriure contra la matèria evident i el temps aturat. Els reporters escrivim sobre un temps que pot canviar d’un moment a l’altre”. Florence Aubenas (Brussel·les, 1961) ha treballat a Libération i Le Nouvel Observateur. L’any 2005, mentre feia un reportatge a l’Irak va ser segrestada i va passar més de 150 dies en captivitat. L’experiència –que per poc no li costa la vida– no va frenar el seu esperit aventurer, i el mes de febrer de l’any 2009 va emprendre una nova aventura: traslladar-se a Caen i provar de trobar feina. “A El muelle de Ouistreham (Anagrama, 2011) volia fer un reportatge sobre la crisi econòmica, que havia esclatat feia uns mesos, i vaig pensar que la gent que ho tenia més difícil és la que està a l’atur”, recorda. “A Europa hi ha una certa ironia sobre els drets socials que els francesos hem aconseguit: es pensa que mai no treballem els caps de setmana, que estem molt protegits, que sempre fem vaga... La realitat, en canvi, és que el treball precari ha passat del 2 al 20% en menys de quatre dècades. Quan em vaig proposar trobar feina pensava que podria ser venedora en una botiga o caixera en un supermercat, una mena de feina no especialitzada de la qual s’ocupen moltes dones. A l’hora de la veritat, quan vaig començar la recerca em van dir que no tenia prou estudis per fer res d’això i que l’única feina a la qual podia aspirar era la neteja”.


Després d’unes setmanes d’entrevistes i trucades, Aubenas va aconseguir una feina d’una hora al dia al transbordador d’Ouistreham. “Formava part de l’equip de neteja, i treballàvem durant l’estona que el transbordador s’estava al port. Amb el temps vaig arribar a aconseguir cinc feines, però d’una o dues hores al dia cadascuna. De vegades, l’estona de desplaçament entre un lloc i l’altre era superior a l’estona que havia de treballar. Amb cinc feines guanyava 700 € i en pagava 348 per una habitació de lloguer. Jo vivia sola, sense ningú al meu càrrec, però tenia companyes que tenien un o dos fills. Com s’ho devien fer, per tirar endavant?”. Per a Aubenas, el gran problema no va ser ni la resistència física ni la psicològica –podia deixar estar l’experiment quan volgués– sinó constatar la dura realitat de les feines precàries per aquells que no en poden escapar: “La gent que té feines precàries, com és el cas del personal de neteja, només poden aspirar a trobar hores, no una feina. Els treballadors precaris estan fora de la societat, no hi ha ningú que els representi, ni tan sols cap sindicat, i mai no poden pensar en el dia de demà: l’únic que poden intentar és sobreviure. Hem arribat a un punt en què som capaços de fer cua per trobar la pitjor feina del món”.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 187, setembre del 2011)