29.11.09

Birdy Nam Nam - Birdy Nam Nam / Live (Uncivilized World, 2007)


A finales de diciembre del 2005 apareció el primer disco de Birdy Nam Nam, cuarteto francés de expertos en el turntablism (ahí van los apodos profesionales: DJ Pone, Crazy B, DJ Need et Little Mike). Los cuatro, alineados en fila delante de los platos –en una estética de corta y pega parecida a la de los delirios de Gael García Bernal en La science des rêves (M. Gondry, 06)– diseccionaban vinilos funk, jazz, electro-caducados y de la mal llamada world music y conseguían maravillas transgenéricas como el feeling klezmer que recorre toda «Body, mind, spirit» o el chill-jazz con polvos pica-pica tribales de «Jazz it at home». Un año y medio más tarde, Uncivilized World reeditan su debut junto a un recomendable DVD que contiene actuaciones (implosiones) y entrevistas con los miembros del grupo. Pero para conocer con todo lujo de detalles lo que los franceses consiguen en el escenario es mucho mejor recurrir a otro lanzamiento, Live, que además de relecturas in extenso de «Ready for what, ready for whut?» o «Kind of laid back» ofrece novedades (las dos partes de «Violons» o «Poppy») y una jam session final de casi doce minutos de duración. Se acompaña también de otro DVD con más de dos horas de Birdy Nam Nam, que han pasado de alimentar a loros pijos (cf. The party, B. Edwards, 1968) a llenar salas merecidamente.



Publicat a Mondosonoro (2007)

28.11.09

Bert Jansch - The black swan (Sanctuary, 2006

Bert Jansch ha entrado en esa dulce etapa final de las buenas trayectorias musicales donde grabar discos es como ir a comer a un buen restaurante o cuidar el jardín. Igual que ya hizo hace cuatro años con Bernard Butler y Hope Sandoval en The edge of a dream (Castle, 02) y anteriormente con Johnny Marr y el propio Butler en Crimson moon (Castle, 00), para su nueva entrega el cantautor escocés se ha rodeado de otro puñado de admiradores de la talla de Beth Orton, Devendra Banhart, los miembros de Espers Otto Hauser y Kevin Barker y el productor Noah Georgeson –responsable del nuevo sonido folk de Joanna Newsom o el “Cripple crow” de Banhart – y ha grabado un disco espontáneo provisto de grandes momentos que lo sitúan como serio candidato al comeback del año. De entre todas las colaboraciones sobresalen las interpretadas por Beth Orthon “When the sun comes up” y “Watch the stars”. Jansch, por su parte, engrandece su prolífico repertorio con “High days”, “Bring your religion”, la instrumental “Magdalina’s dance” –memorable duelo de banjos– y la adaptación de la tradicional “The old triangle”.

Publicat a Go-mag (2006)

27.11.09

Una Rússia sense tòpics


Francesc Serés no deixa mai de mirar-te directament als ulls, mentre et parla. És educat, i el seu bon fer arribaria a inquietar si no es correspongués amb l’ànima viva i clara que treu el cap als seus llibres. Són aparicions fugaces, però que recorren la seva obra de dalt a baix: la noveŀlística (amb la trilogia De fems i de marbres), la incursió teatral (Caure amunt) i els contes de La força de la gravetat. El seu nou llibre havia de ser signat, en principi, per la professora Anastàssia Maxímovna, i incloïa relats d’Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksander Vòlkov i Iosif Bergxenko. Serés s’havia multiplicat en cinc autors i una antòloga, però l’experiment finalment s’ha deixat estar perquè no vagi en detriment de les possibilitats comercials del llibre.
El possible joc de l’heteronímia queda desmuntat a la portada. Quan llegim el primer dels contes, Low cost life, low cost love, ens trobem amb un Serés que parla de les ganes d’aparellar-se d’una hostessa de vol. La casa de les nines russes –la següent narració– confirma el toc Jane Austen de la primera autora de la falsa antologia: Serés s’amaga sota la pell d’Ola Yevguènieva, i ens parla de Sant Petersburg com si fos l’Anglaterra romàntica de Sentit i sensibilitat o Emma. Una nina que s’amaga dins d’una altra nina, que a la vegada té una altra nina a l’interior, i així fins arribar a la més petita, que torna a ser Serés, a qui li és impossible desaparèixer del tot.
“Amb Contes russos volia prendre distància i no repetir elements que ja havien aparegut a la trilogia, però hi vaig acabar tornant de forma puntual, perquè la voluntat d’allunyar-se és parcialment completa. El lector d’aquest llibre trobarà molts punts de connexió amb els meus llibres anteriors i, alhora, moltes dissem-blances”.

Màlevitx. Al boulevard (1911)

Back in the USSR

“Amb un grup de nanos de Saidí enviàvem cartes a les ambaixades perquè ens enviessin prospectes, fulletons i llibrets. Era una manera de trencar amb la monotonia”. Una de les ambaixades escollides va ser la de la URSS, i Serés recorda que pagant un preu simbòlic va aconseguir que li enviessin llibrets sobre els temes que més preocupaven a la Unió Soviètica poc abans d’engrunar-se. Aquest primer contacte es va enfortir al llarg dels anys gràcies a la literatura (tots els grans noms: Tolstoi, Dostoievski, Gógol, Puixkin, Platònov, Bulgàkov, Tsvetàieva...). L’últim pas en aquesta relació ha estat integrar la Rússia soviètica –però també l’actual– al seu univers narratiu. Els anys, llocs i fragàncies que trobem en els vint-i-un contes són diversos: Txernòbil, Sant Petersburg, l’estepa, la Plaça Roja de Moscou, el kolkhoz o una nau especial, entre d’altres. “Costa de trobar el punt just que faci referenciar-te amb Rússia però que a la vegada no sigui un mostrari de vodka, trineus, la kalinka, l’exèrcit, el gulag i els saltadors amb perxa... Tots aquests elements hi són, però coŀlocats de forma absolutament excèntrica: la Segona Guerra Mundial hi apareix, per exemple, en un conte com La pagesa i el mecànic, però em serveix de marc per explicar una història d’amor entre una pagesa i un soldat que ha perdut els peus durant una batalla. Els llocs comuns –l’excés d’attrezzo–haguessin desactivat de seguida l’artefacte”.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre)

25.11.09

Astronauta vestit d'escriptor


El 2009 hauria de ser l’any de Rodrigo Fresán. Des del 2003 no publicava cap novel·la: sis anys després ha retornat per partida doble amb una nova edició ”corregida i augmentada” d’Historia argentina i una nova novel·la, El fondo del cielo, que capgira, amplia i refà la realitat gràcies als mecanismes de la ciència-ficció, gènere que l’autor coneix des de l’adolescència i que li ha servit de punt de partida per enfocar els seus ulls d’astronauta sense escafandre cap a un repte que el perseguia des de fa temps: explicar una història d’amor.

Un temps fet a mida
“Els llibres que m’agraden més són aquells on l’autor t’imposa el ritme de la respiració narrativa. Com que El fondo del cielo és un llibre ‘amb’ ciència-ficció –no pas ‘de’ ciència-ficció–, el començament podria ser una mena d’aprenentatge de supervivència en una atmosfera diferent per part del lector, que s’ha d’acostumar al vestit espacial”. Fresán ens parla del seu llibre un dilluns al matí, en una àmplia sala de reunions de Random House Mondadori, grup editorial que a més de publicar els seus llibres compta amb el seu assessorament expert i meticulós per a la col·lecció Roja y negra. El seu discurs és tranquil, quasi de diumenge a la tarda. Igual que a El fondo del cielo, sembla que l’escriptor pugui grapejar el temps com li vingui més de gust: passat, present i futur es barregen i aconsegueixen crear una espècie d’ingravidesa que es llegeix amb fruïció gràcies a la impossibilitat de predir allò que vindrà a continuació, fenomen que, en el seu cas, no té res a veure amb misteris d’estil policíac o new age.
“A la novel·la hi faig aparèixer els meus principals referents en el gènere: hi ha Philip K. Dick i H.P. Lovecraft –camuflats, però reconeixibles. Hi ha també Ray Bradbury i els capvespres de Cròniques marcianes o els paisatges amb naus espacials abandonades propis de J.G. Ballard. El llibre vol ser tant un homenatge a la ciència-ficció que m’agrada com una crítica a aquella que no m’interessa gens: la que sempre mira cap al futur i es fascina de forma constant per les tècniques avançades”. El fondo del cielo és una novel·la on la ciència-ficció té història, encara que es resisteix a ser considerada des d’una òptica retro. Dividida en tres parts, la principal lluita dels personatges que hi apareixen (ens resistim a qualificar d’aliens els habitants d’Urkh 24) és conservar la memòria i evocar l’inici del final, embolcallat per una història d’amor en la qual la neu té un contingut quasi màgic. “Sóc completament agnòstic, però podria arribar a pensar que existeix un ésser superior amb un sentit estètic admirable gràcies a la neu”, amb els vidres de les ulleres entelats per l’emoció.

Reptes i interferències
“A l’hora d’escriure el llibre em vaig proposar dos grans reptes: aconseguir un llibre ‘trafalmadorià’ –homenatge a Escorxador número cinc, de Kurt Vonnegut– i provar d’escriure llibre on l’amor fos el motiu principal”. L’anulació de l’espai i el temps fa pensar en l’última època de David Lynch, plena d’interferències i moments angoixants que poden sorgir del context més aparentment innocent. “M’agraden molt els arguments amb forats negres i zones difuses. La ciència-ficció no ha de justificar-ho tot ni voler-se anticipar a res, com feia Isaac Asimov, per exemple”.


Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

Diumenge de pètals, tiges i troncs


Si el Jardí Botànic de Barcelona hagués estat concebut per la ment de Lewis Carroll, els xiprers i els roures mantindrien discussions polítiques, la ginesta, els clavells i les tulipes organitzarien concursos de bellesa i els diversos tipus de molsa, aferrats a roques de mides, colors i textura variables, es mofarien dels visitants amb jocs de paraules que compaginarien l’enginy i la rima. Mentre això no passi, els habitants vegetals del Jardí Botànic cedeixen el protagonisme al personal que hi treballa i que, dues vegades l’any, converteix aquest espai privilegiat de Montjuïc en l’escenari d’una gran festa amb activitats per a tots els públics. “El jardí experimenta canvis molt importants cada estació de l’any. Ja fa temps ens vam plantejar una sèrie d’itineraris que precisament feien èmfasi en aquestes transformacions estacionals. Per potenciar aquests itineraris, vam pensar de fer festes inaugurals a l’epicentre de les estacions, que és el moment en què els canvis es poden observar en el seu esplendor”. Parlem amb Amadeu Camps, tècnic del departament de comunicació del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que igual que el monstre Esciŀla, té més d’un cap. Si la criatura mitològica en tenia sis, l’entitat municipal en té la meitat: dos al Parc de la Ciutadella (Museu de Zoologia i Museu de Geologia) i el tercer a Montjuïc (Jardí Botànic).
“En un principi volíem fer quatre festes, una per cada estació. Finalment vam decidir que fer-ne dues era l’opció més sostenible”. Un cop descartades les opcions extremes –estiu i hivern–es va començar a treballar en el primer Planta’t. “La festa on va venir més gent va ser la de la primavera del 2008. Aquell diumenge van passar-hi quinze mil visitants, pel Jardí: va ser perquè el Planta’t va coincidir amb la inauguració de la zona d’Austràlia”. L’objectiu d’aquesta gran celebració –que normalment aplega entre cinc-mil i deu-mil barcelonins– és molt clar, per a Camps: “Encara ens queda camí, a l’hora de fer conèixer el Jardí Botànic a la ciutadania. A cada festa hi ve un percentatge important de gent que el descobreix per primera vegada. Nosaltres volem potenciar que es vulgui repetir l’experiència, que la visita al Jardí no sigui puntual”.
Plantejada com una jornada de portes obertes amb activitats per a famílies –però també per a adults–, el Planta’t de tardor presenta una vintena de tallers, tasts, concerts i itineraris per exposicions temporals.

Quatre imprescindibles
De les quatre microxerrades programades, Amadeu Camps ens recomana Etnobotànica, on Teresa Garnatje, científica titular de l’Institut Botànic de Barcelona, parlarà sobre les relacions entre persones i plantes (12.15 h). “Un dels tallers més recomanables és el de Confecció d’Espardenyes en Miniatura’, en el qual tothom que participi s’emportarà la petita espardenya de sis centímetres que haurà preparat en forma de clauer”. L’oferta de tallers –tots ells de 10.30 a 14 h– és completada amb la preparació d’un repeŀlent d’all per a pugons i un taller d’experimentació amb verdures que canvien de color segons el terreny on es troben.
“Una de les activitats més espectaculars és Tall de Fusta amb Destral i Treballs amb Xerrac’, a càrrec de l’Associació Catalana de Talladors d’Arbres”. Aquesta demostració començarà a les dotze. Una mica després, la plaça dels Voluntaris, situada al centre del Jardí Botànic, serà escenari del concert de gralles dels Bordons de Tarragona. D’una a dues, el grup repassarà valsos, polques i melodies populars en un entorn tocat pels refilets avícoles.
“Els visitants no s’haurien de perdre la visita a l’exposició temporal sobre fibres vegetals. És una de les últimes oportunitats que tenen de veure-la: s’acaba el 30 de novembre!”. La visita serà amenitzada per l’actuació dels Clownvocats, que també participaran al recorregut per la mostra De la llavor als fruits, sobre el quinzè aniversari de l’Associació d’Amics del Jardí Botànic. Els més petits de la casa passaran també una molt bona estona si s’animen a participar al joc de pistes pensat per desentrellar una sèrie d’enigmes relacionats amb el món vegetal, que tot i no ser tan verbívor com el planteja Lewis Carroll segueix amagant unes quantes sorpreses.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre del 2009)

Una setmana amb bata blanca

Els experiments s’han de poder repetir per qualsevol persona i a qualsevol lloc i han de ser falsables. Les dues bases del mètode científic es poden aplicar perfectament a la Setmana de la Ciència: les conferències, cursos, exposicions i jornades de portes obertes tenen la intenció d’arribar a tota mena de públic i fer-ho des d’una quantitat tan abassegadora d’espais que sembli que tota l’àrea metropolitana barcelonina sembli un immens laboratori preparat per verificar o refutar el model que proposa, des de fa catorze anys, l’esdeveniment. Albert Castellanos, director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), ens explica que, tot i sotmetre cada any la Setmana de la Ciència al rigor de la falsabilitat, de moment les xifres demostren que el model funciona: “Quan vam començar, la iniciativa va ser pionera a Espanya, i actualment podem dir que és un referent a nivell europeu. La nostra proposta és fer entendre la ciència de forma lúdica, amb vocació de proximitat, i de moment ens ha funcionat molt bé: l’any passat, les quatre-centes activitats que vam programar per tot Catalunya van ser seguides per un total de cent-mil persones, i aquest any esperem comptar amb una afluència de públic similar”, diu Castellanos, director de la fundació que organitza la Setmana.

Karl Popper: Falsable!

Quatre grans eixos
Del 13 al 24 de novembre hi haurà un total de quatre-cents vint actes per tot el territori català, més de dos-cents només a Barcelona, que enguany no s’estructuren al voltant d’un únic tema. “El 2009 és un any molt prolífic pel que fa a efemèrides i commemoracions, i ens era impossible centrar-nos en un sol eix, per això n’hem escollit quatre: Charles Darwin i l’origen de les espècies, Narcís Monturiol i els 150 anys de la primera immersió submarina, Galileu Galilei i els 400 anys de la primera observació astronòmica; per últim, com que el 2009 és l’any europeu de la creativitat i la innovació, també hi dediquem un espai significatiu”. Algunes de les activitats que cridaran més l’atenció de l’edició d’enguany són la Ruta dels Ictineus, que es podrà fer durant tota la Setmana de la Ciència i que us permetrà conèixer els tres ictineus creats per Narcís Monturiol (Museu Marítim, de 10 a 19.30 h), les conferències sobre la revolució que va suposar Charles Darwin, d’entre les quals destaca Darwin parla de Darwin. Sense censura, a càrrec de Victòria Medina, historiadora i arqueòloga (Casa Elizalde, dissabte 14, de 12 a
13 h) o la visita nocturna de dissabte 14 a les 19.30 h a l’Observatori Fabra, on podreu mirar-vos, molt ben assessorats, algunes de les troballes de Galileu, i no us caldrà renegar-ne, com li va passar a l’astrònom italià davant de l’implacable tribunal de la Inquisició. “A més de les conferències temàtiques i de les taules rodones, m’agradaria destacar les jornades de portes obertes de centres com el CosmoCaixa –del 13 al 22 de novembre– o exposicions com Cerdà i la política pràctica, que ens descobreix a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de quina manera l’urbanista va ser també revolucionari en el camp del pensament polític”, ens explica Castellanos, que gràcies a l’allau d’actes dels propers dies té la intenció de col·locar la ciència “al centre de l’agenda política”. “Invertir en ciència i recerca és invertir en el futur del país: n’haurien de prendre consciència, els polítics. Fa poc, es publicava una enquesta en què s’assegurava que més del 50% de la població considerava l’atur com la seva preocupació principal. Només un 7% tenia inquietud pels recursos i les polítiques de ciència del govern... Amb la Setmana de la Ciència volem intentar canviar aquesta situació”.

Una professió apassionada
“El segon gran objectiu de la Setmana és fomentar les vocacions científiques”, diu Castellanos. Tenint en compte aquesta premissa és normal que una part important dels cursos, tallers i jornades de portes obertes s’adrecin a adolescents i, per primera vegada, també als més petits durant el Sisè Dia de la Ciència a les Escoles, que durant el dia 18 de novembre aproparan diversos aspectes científics a més d’un centenar d’instituts i tres escoles de primària. El Parc Científic de Barcelona i l’Institut Químic de Sarrià són alguns dels centres que “volen apropar l’activitat del científic des de la vessant més humana”. “La ciència és una professió atractiva i apassionada, i els actes pensats per als més joves tenen la voluntat de transmetre aquest missatge”, opina Castellanos. Potser alguns dels químics, físics, astrònoms i biòlegs de demà més coneguts surtin d’algun d’aquests actes. Si no, els alumnes hauran passat, gràcies a la Setmana de la Ciència, una estona entretinguda i amena.

Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

23.11.09

Belle and Sebastian - The life pursuit (Rough Trade, 2006)

Esperàvem aquest nou disc dels Belle and Sebastian per un doble motiu: 1) per comprovar si seguien la línia més poppy –i orquestral– del seu darrer lliurament, Dear catastrophe waitress (Rough trade, Sanctuary 2003) o retornaven al reducte de culte que van anar construint amb discos com If you’re feeling sinister (Matador, 1996), The boy with the arab strap (Matador, 1998) o el menyspreat –injustament– Fold your hands child, you walk like a peasant (Matador, 2000); 2) per confirmar que la tristor de cançons com "Don’t leave the light on baby" o "I fought in a war" seguia evaporant-se per donar pas a un optimisme matisat –com ha de ser.
The life pursuit, contra tot pronòstic, aconsegueix superar el seu predecessor: segueix la via més accessible de la banda d’Stuart Murdoch –cada cop més seva– però s’allunya del so un pèl massa barroc de Dear catastrophe waitress. Els instruments són els justos i sonen on han de sonar, i és precisament en aquest sentit que cal destacar la producció de Tony Hoffer –més encertada, potser, que la de Trevor Horn en el disc anterior. Després de vuit mesos de gravació, els resultats són pràcticament immillorables: ens submergim en tres quarts d’hora de música variada i alhora familiar, que graten de sonoritats dels 60 però també dels 70. Són especialment ressenyables la revisitació del glam-rock a "The white collar boy" o "The blues are still the blues", que semblen sortides d’algun fotograma escapçat de la pel·lícula de culte Velvet Goldmine (Todd Haynes, 1998) o l’excursió funk de "Song for sunshine", on sonen a Sly and the Family Stone amb unes quantes cullerades de llet que emblanquinen el resultat per arribar a una tornada al més pur estil Bee Gees ("Sunshine, we all see the same sky" i aquells cors angelicals).


Pel que fa a les lletres, The life pursuit juga a una visió agradable i divertida de la vida, amb uns quants protagonistes adolescents que expliquen les seves experiències escolars ("Act of the apostles", "Sukie in the graveyard"), la vida al marge de la llei ("The white collar boy") o el record fugaç d’un dia ("We are the sleepyheads"). Però també ens trobem amb algun moment en baixa forma anímica marca de la casa ("Dress up in you" o el record d’algú que ha tingut èxit en el món del showbiz, "For he price of a cup of tea" o el preu que s’ha de pagar per la singularitat).
Resumint: un gran disc que no decebrà els fans que va fer amb Dear Catastrophe waitress però tampoc –i això és important– els seguidors de la banda de culte de tota la vida que homenatjava amb el seu nom una sèrie de dibuixos francesa en què els protagonistes eren un nen (en Sébastian) i un gosset simpàtic del Pirineu (Belle). Bub. bub.

Publicat a Mau Mau (2006)

Bebel Gilberto - Momento (Ziriguiboom, 2007)

Después de inventarse una etiqueta para la música que escribía –el “Technova” que cedió a Towa Tei en 1995– Bebel Gilberto vuelve con su tercer larga duración, Momento, disco que quiere explotar por enésima vez la consigna del carpe diem. Después de pensárselo mucho antes de debutar en el año 2000 con Tanto tempo, la buena acogida del disco y la pequeña revolución (monetaria) que supusieron las compilaciones de Brazilectro, el Bossa-Chill y demás sucedáneos, Gilberto volvió con un segundo disco homónimo menos bailable y más acústico. Para su tercer asalto, la hija de Joao se atreve a participar (de forma exclusiva o no) en la composición de la mayoría de canciones del disco, y aunque el resultado no sea tan brillante como antaño uno siempre se puede aferrar a los beats lujosos de “Bring back the love” o la mezcla de elementos rurales y urbanos en el homenaje a Nueva York que es “Os Novos Yorkinos”. En el apartado de versiones, que en Momento se reducen a tres, destacamos la adaptación de “Caçada” (Chico Buarque) al forró, música popular del nordeste del Brasil que se caracteriza por la contraposición de la dulzura de los pífanos (flautas) con la zabumba (percusión).

Publicat a Mondosonoro (2007)

22.11.09

Beach House - Devotion (Carpark / Bella Union, 2008)

Segundo disco del dúo de Baltimore formado por el multiinstrumentista Alex Scally y el órgano y la voz lánguida de Victoria Legrand (sobrina del pianista y compositor Michel Legrand). Devotion funciona como ampliación pulida y relajante de su debut: si Beach House (Carpark, 06) servía como puerta de entrada al mundo nocturno y ensoñador propuesto tanto por la voz de Legrand como por las guitarras y atmósferas creadas por Scally, su nueva colección de canciones nos sitúa ya de lleno en la ciénaga medio melancólica medio romanticona de “Wedding Bell”. Las cualidades monótonas y misteriosas de Legrand pueden recordar a la Julee Cruise de principios de los noventa –que emocionaba gracias a su fragilidad de pájaro enfermo–; la instrumentación, siempre fatigada e invernal añade un toque de tropicalismo en los metalófonos y nomadismo de “Gila” y “Turtle Island”. Devotion es un disco que puede no entrar a la primera debido a la diferencias sutiles entre su cancionero (igual que pasa con Emily Haines and the Soft Skeleton y, en menor medida, con El Perro del Mar), pero una vez sumergidos en su mundo descubrimos, con interés creciente –y parafraseando la versión de Daniel Johnston y Jad Fair que Beach House incluyen en el tramo final del disco– que “Some Things Last a Long Time”. Podría ser su caso.

Publicat a Mondosonoro (2008)

19.11.09

Nick Cave - La mort d'en Bunny Munro (Empúries / Global Rhythm, 2009)

Ja fa uns anys que Nick Cave ha abandonat la vida al límit. Addicte als vestits de ratlles impecables, l’home de la mirada incisiva ha explorat recentment nous camins musicals amb Grinderman i s’ha sentit temptat a escriure una segona novel·la, que apareix vint anys després del seu debut, And the ass saw the angel. “La primera em va costar tres anys. Aquesta, sis setmanes”, assegura Cave. La fita sembla impossible, i més quan afegeix, entre glop i glop d’una aigua amb gas glaçada, que va escriure La mort d’en Bunny Munro durant la seva última gira. “El personatge d’en Bunny, tot i ser de ficció, comparteix amb mi alguns elements del seu caràcter i comportament”. Cave no vol especificar quins. Bunny, en canvi, explicita la seva sordidesa des de la primera pàgina del llibre: és un venedor de productes cosmètics en contacte constant amb l’alcohol i les dones i amb una passió desaforada per Kylie Minogue i Avril Lavigne. Condemnat des de la primera pàgina, Bunny s’enfronta als canvis vitals amb el mateix sarcasme i mala bava de l’autor. “Amb aquesta novel·la volia trencar amb la idea cristiana de redempció: segons el cristianisme, tots som pecadors, i quan demanem perdó som redimits. En Bunny no busca cap mena de perdó... És un monstre ple d’elements còmics que, al final del llibre, s’ha convertit en un mala peça”. Cave ens parla el mateix matí del concert al Casino l’Aliança del Poblenou. Ha arribat fa poques hores i amb prou feines ha pogut dormir, i no pot evitar els badalls mentre fa èmfasi en “l’element depressiu de la idea cristiana de la redempció”.


“Una part de la ment masculina”
“Per a construir en Bunny Junior em vaig inspirar en els meus fills. Tinc dos bessons que es mouen igual que el fill d’en Bunny Munro i comparteixen la mateixa manera esotèrica d’aproximar-se al coneixement–tot i que imagino que tots els nens de nou anys es deuen comportar de forma similar”. El món fet de cereals i sèries televisives de la infantesa actual és tractat amb menys contundència que la feminitat, que no queda gens ben parada, al llibre. “En general, les dones han reaccionat positivament, quan han llegit la novel·la. Algunes fins i tot ho han trobat sexi”, diu Cave, i el seu rostre impertorbable és alterat per un somriure fugisser, quasi inexistent, que denota la seva sorpresa sobre aquesta reacció. “El que m’han dit més és que gràcies al personatge d’en Bunny hi veuen representada una part de la ment masculina”. La més obscena, inclement i agressiva.

Publicat a Time Out Barcelona (94, 20–26 de novembre del 2009)

18.11.09

Diàlegs artístics picants

Potser no són gaires, però tots aquells que hagin llegit Sexus, de Henry Miller, en versió de Jordi Arbonès, hauran vist que la paraula ‘semaler’ es fa servir en un context menys rural que el dels seus orígens i se circumscriu a la designació de la part dels genitals masculins que intervé en la penetració. Durant la visita d’Imatges secretes se’n veuen uns quants, de semalers millerians, i majoritàriament en acció: en alguns dels gravats japonesos de l’exposició, són enormes, tan monstruosos com els pops i peixos que ataquen les cavitats femenines en una de les seccions d’aquesta posada en relació entre les estampes japoneses de la col·lecció privada de Picasso i l’obra del pintor malagueny.
“Aquesta exposició és resultat de la recerca del propi centre”, diu Pepe Serra, director del Museu Picasso. “Quan vam coŀlaborar amb la mostra Seduced: Art and Sex from the Antiquity to Now vam intuir que es podia establir un diàleg entre l’obra eròtica de Picasso i les estampes japoneses d’aquesta temàtica. A partir d’un peu de pàgina del catàleg de l’exposició en què deia que Picasso tenia una col·lecció de seixanta-una estampes vam començar a estirar el fil. Ens hi hem passat dos anys”.

Una de les imatges més conegudes de Hokusai

Una feina digna de Marlowe
“Hi ha hagut algunes de les obres que han canviat molt de propietari, al llarg dels anys, i la feina ha estat detectivesca”, explica Ricard Bru, comissari d’Imatges secretes juntament amb Malén Gual. L’obra més difícil d’aconseguir ha estat la versió en color de Dona i pop, dibuix de 1903 que es posa en relació amb un gravat eròtic molt popular de Katsushika Hokusai, Bussejadora i pop (1814), que recull la llegenda d’una dona que va viatjar fins al fons del mar per emportar-se’n un tresor, que va aconseguir després de ser assetjada per tota mena de monstres marins.
Les dues obres formen part de la tercera secció de la mostra, titulada Tentacles, en la qual veiem una sèrie d’obres on diverses criatures aquàtiques s’aferren als genitals femenins amb fúria masculina. “El japonisme va ser una gran influència a finals del segle XIX, explicitada en pintors com Gauguin o Toulouse-Lautrec però fins ara no coneguda en Picasso. L’exposició és un intent de repensar l’obra de l’artista, que no és una obra endreçada i presenta diverses complexitats”, assegura Malén Gual, que a continuació ens explica que els dos moments on l’erotisme es fa palès de forma explícita en l’obra picassiana són a l’inici del segle XX i durant els últims anys de la seva vida.

Caminant cap a ‘l’abraçada’
A la primera planta del palau Finestres hi trobareu un total de cent obres que parteixen de la influència japonesa, explicitada a partir de l’impressionant àlbum amb setanta gravats adquirit per l’Ajuntament de Barcelona durant l’Exposició Universal de 1888, mitjançant el qual accedim a la vista de l’activitat frenètica del segon pis d’un bordell, obra d’Utagawa Kunisada. L’influència del japonisme en els anys barcelonins de Picasso dóna pas a una aproximació a la influència que va tenir l’actriu japonesa Sadayakko. Els estudis que Picasso va fer l’any 1901 a París, on intentava captar els moviments de l’actriu, contrasten amb l’estatisme del retrat aburgesat i elegant que en va fer un any després Ramon Casas.
Després de passar per la sala tentacular arribem a l’espai dedicat als shunga, gravats eròtics d’autors com Nishikawa Sukenobu, Isoda Koryusai i Torii Kiyonaga, del qual podem veure una de les seves obres més conegudes, que iŀlustra ‘l’abraçada’ –és a dir, l’acte sexual– entre el client d’una cortesana i l’ajudant d’aquesta. Picasso va reprendre aquest tema en algunes de les 347 gravures de 1968, on la penetració explícita és complementada, en alguns casos, per la figura d’un voyeur que es mira el numeret, espectador que simbolitza el propi autor –que tenia 87 anys quan feia aquests aiguaforts– i també el visitant que se’ls mira, feliç, sorprès o amb cara de pomes agres.

Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

Pasqual Farràs - El vigilant i les coses (Edicions de 1984, 2009)


“Si pogués tornar a néixer m’agradaria ser un escriptor alemany d’entreguerres”. Pasqual Farràs, fascinat per “aquest món tan mental pròpiament alemany” d’escriptors com Robert Musil, Robert Walser o Franz Kafka, ha aconseguit fer-los presents a El vigilant i les coses, la seva segona novel·la: “La independència de no haver de treballar amb les presses d’un escriptor ‘professional’ és un regal per a mi”. Publicada just quan fa deu anys que va debutar amb La mort del fabulador, Farràs ha aconseguit un artefacte literari meticulós, laberíntic i profundament psicològic. “Vaig començar a treballar en aquesta novel·la fa uns vuit anys. A partir d’una imatge –un vigilant fent la seva feina– vaig proposar-me d’endinsar-me en aquest personatge. Sempre procedeixo per la via intuïtiva, més com a artista que no pas com a pensador”. Poc a poc, el vigilant va anar prenent forma i es va acabar convertint en l’August que acompanya
el lector de principi a fi. “L’obra està narrada en una tercera persona situada en la ment del protagonista que permet una certa situació d’objectivació”. Aquest efecte és magnificat gràcies a la nuŀla intervenció d’August en res del que passi al seu voltant. Fidel a la seva professió, el vigilant observa, reflexiona sobre el que veu i respon amb la inacció. “A August l’incomoda pràcticament tot el que veu o sent. La seva frustració és doble: sap que si no actua, se sentirà desplaçat; si ho fa, en canvi, mai no sabrà on posicionar-se”.

Redundància i comedieta
“El món que es descriu al llibre és laberíntic i la prosa que faig servir també ho és. El principal esforç ha estat sintàctic i estructural: el lèxic que hi apareix no és gens de laboratori”. A El vigilant i les coses acompanyem August –home redundant i obsessiu– per tota una sèrie de llocs en què els rumors d’una possible conspiració van prenent forma. Els personatges amb qui va coincidint, de noms extravagants “i una mica de comedieta” (Cabrinetti, Grand, Silvestre...) potencien la sensació d’haver-nos submergit en un món teatral i amb un punt d’impostura, on els personatges, incapaços de sentir, representen. “Sempre m’han despertat cert interès aquelles obres de Beckett, Espriu o Pirandello en què els personatges no dirigeixen la seva vida”. August es deixa dominar per la inacció: Farràs, en canvi, controla molt bé l’esplèndida novel·la que acaba de donar a conèixer.

Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

Marcus du Sautoy - Simetría (Acantilado, 2009)

Fa un parell d’anys, el matemàtic britànic amb nom que despista –Marcus Peter Francis du Sautoy– es va donar a conèixer amb un llibre divulgatiu sobre els nombres primers del qual Acantilado ja n’ha fet cinc edicions. Simetría parteix d’una premissa tan ambiciosa com La música de los números primos: descobrir les formes simètriques de la natura amb l’ull del matemàtic.
Sautoy ha passat per Barcelona per presentar el llibre. Ha escollit una camisa Ben Sherman aparentment caòtica –tot i que els petits rectangles que la formen la constitueixen simètricament. “Per dins, els éssers humans no som simètrics: és de forma externa, que utilitzem la simetria com a forma de comunicar-nos i també d’atracció”. Un dels molts estudis que cita el llibre explica que l’olor que els homes desprenen té relació amb la simetria de les seves formes: com més simètriques són, més atractives són per a les dones. “És més probable que ens iniciem sexualment abans si som molt simètrics”, ens diu Sautoy, que els darrers mesos ha estat perseguit per l’objecte del seu últim llibre fins i tot pel que fa a les fractures òssies. Quan ens el trobem, el matemàtic porta el canell esquerre embenat, particularitat que en un principi trenca amb la simetria del seu cos. “Les últimes vacances de Nadal vaig fracturar-me el canell dret, fet pel qual puc dir que fins i tot en això he acabat sent simètric”, ens diu Sautoy, que sap com beneficiar-se de les seves habilitats comunicatives, perfeccionades gràcies al programa de la BBC The story of maths.


Un concepte universal
“Les matemàtiques són una forma molt poderosa de mirar-se el món, i a mi particularment m’ajuden a entendre’l”. Sautoy observa i analitza la universalitat de la simetria amb una curiositat total, dividida en dotze capítols que es corresponen amb un cicle anual (l’esfera: la forma simètrica que requereix menys energia) i que, partint sovint d’anècdotes biogràfiques camina amb decisió cap a l’abstracció matemàtica. Les figures, fórmules i diagrames del llibre no espanten el lector, que és guiat dòcilment gràcies a les sorpreses constants que l’autor hi distribueix. “Veig la simetria des de l’activitat: les formes simètriques no són passives, jo les observo des de la interconnectivitat i la relació interna”. Esperem que les fractures simètriques dels canells no baixin fins als turmells.

Publicat a Time Out Barcelona (91, 29 d'octubre–5 de novembre del 2009)

16.11.09

Pasqual Maragall - Espíritu federal (RBA, 2009)

Els vint-i-un discursos polítics més importants de Pasqual Maragall estan a l’abast de tothom a partir d’ara gràcies a Espíritu federal, que s’ha presentat en un entorn familiar per a l’expresident de la Generalitat. “L’Ateneu barcelonès ha estat escenari d’un gran nombre de debats sobre el federalisme. Hi han participat activament Joan Maragall i Jordi Maragall, avi i pare d’en Pasqual, respectivament”. D’aquesta manera ha començat el discurs Ferran Mascarell, actual vicepresident de l’Ateneu, que s’acompanya de Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional i prologuista del llibre, i Miquel Iceta, que Mascarell defineix com a “un dels pares de la Constitució”–que de seguida rectifica per “Estatut”. Manuela de Madre, Narcís Serra, Marina Geli i fins i tot Pasqual Maragall –a primeríssima fila– riuen davant la confusió. Ni el llibre ni l’estat d’ànim de l’expresident, però, són per tirar coets. A la coberta d’Espíritu federal, Maragall es mira el lector amb severitat. Miquel Iceta, que quan es refereix a l’expresident ressalta el seu triple vessant catalanista, europeista i espanyolista (“Nosotros somos ellos, también”) recorda que la principal diferència entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall era que si el primer “tenia –i té– una idea de Catalunya”, el segon “té un projecte de futur”. Un projecte federalista del qual Maragall recorda els orígens: “Sempre he dit que sóc fill del meu avi, però és que d’avis en vaig tenir dos! Un, en Mira, era federalista espanyol, republicà convençut que va morir de pena a finals de l’any 1940. L’altre, en Joan, era catalanista però tenia la voluntat de dialogar amb Espanya”.


“Un llibre de futur”

Minuts abans, Pérez Royo mostra el seu desig que el llibre es llegeixi fora de Catalunya, “on el seu discurs ja està interioritzat”, i quan fa referència al pròleg que Maragall ha escrit aquest estiu troba que “la sensació de fracàs relatiu i el pessimisme són habituals quan s’observa des del final de la vida política”. Iceta tampoc no està d’acord amb el pròleg: “Tant el seu discurs com el seu projecte polític són guanyadors”, afirma durant la intervenció. Mascarell prefereix parlar d’Espíritu federal com a “llibre de futur i extraordinàriament emocionant: els discursos són fets amb passió i convicció”.
Maragall dóna una puntada imaginària de peu al pòster de la coberta del llibre abans de parlar de la conjuntura actual: “Estem pendents d’alguna cosa que no se sap quan arribarà. Jo crec que passarà el 31 de desembre de l’any que ningú no s’ho esperi...”

Publicat a Time Out Barcelona (93, 13–19 de novembre del 2009)

Hunter S. Thompson - Los Ángeles del Infierno


“Es mejor reinar en el infierno que servir en el cielo”, llegim en un dels primers incisos que Hunter S. Thompson fa per contextualitzar-nos l’ètica dels Àngels de l’Infern (Hells Angels), motoristes temibles que recorrien els Estats Units durant els seixanta i amb qui l’autor va conviure durant tot un any. Els Àngels van fer seu el fragment del Paradise lost de John Milton: l’infern pot ser un lloc difícil, sangonós i ple de depravació, però és més còmode fer-s’hi un lloc que no pas acceptar un rol servil al cel.
Thompson va ser un dels periodistes més emblemàtics i extravagants de la contracultura nord-americana de l’últim terç del segle XX. Els seus reportatges van fer-lo mereixedor de l’etiqueta ‘gonzo’, mitjançant la qual es fa referència a la barreja entre informació i implicació personal i obsessiva amb l’objecte dels articles. Els millors llibres de Thompson recullen dades i autobiografia, entrevistes i experiències extremes: ens ho trobem a Miedo y asco en Las Vegas (1970) i, anteriorment, a Los Ángeles del Infierno (1966). Després d’escriure un primer article sobre motoristes per a The Nation, Thompson se les va enginyar per trobar una editorial que volgués publicar tot un llibre sobre la facció més temible del moment, els Àngels de l’Infern. Gràcies a l’interès de Random House, el periodista va conviure amb aquests outlaws fins que els seus interessos van ser descoberts (i castigats). El llibre és una crònica sobre la vida al límit dels Àngels: els excessos amb les drogues, el primitivisme antisocial i els delictes que cometien, algun d’ells explicat amb minuciositat quasi enciclopèdica, com passa amb les violacions.“Qué coño, en realidad, violar no es divertido, quiero decir violar de verdad, y tenemos todo el ganado que queremos y más sin molestarnos”. ‘Unga-unga’.

Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)

15.11.09

Cogombres - Entrevista a Quimi Portet

Quimi Portet fa discos perquè li ve de gust. Quan ja no en tingui ganes, desapareixerà del mapa (musical) i portarà la seva metaironia –o ironia sobre la ironia– a uns altres verals. A punt d’estrenar-se per Sant Jordi com a «escriptor de via estreta» amb un recull d’entrades del seu bloc, Portet presenta el seu sisè treball en solitari, Matem els dimarts i els divendres (Quisso Records / Música Global, 07), revers sense tavelles –però amb cogombres– de la seva darrera revelació discogràfica, La terra és plana (04).

Hi ha entrevistes de cafè protocol·lari –on tant el periodista com l’entrevistat deixen anar el pilot automàtic– i entrevistes de cervesa, molt diferents a les primeres però amb conseqüències informatives potser pitjors: el periodista porta un guió previ però se’l salta a mesura que les respostes van refent i retocant el grapat de prenocions que l’havien portat fins allà. Segons el dia, la cervesa que es pren li serveix per emboirar-se lleugerament, i llavors pot perdre’s i acabar escrivint un text de pam i pipa. Quan arribem a la taula on ens espera Quimi Portet desestimem l’opció del cafè i passem directament a la segona. Som davant de l’Astre Intercomarcal, que aquests dies ultima els preparatius del World Tour ’07, que el portarà de l’Hospitalet fins a Leioa (Biscaia) –passant per una trentena de poblacions més, de moment. Allà on vagi, Portet s’acompanyarà de l’Orquestra de Ganduls Pertorbats i Anticlericals i del seu sentit de l’humor (que alguns han qualificat erròniament de galàctic i/o de surrealista). “Ex dives coixes i dentadures postisses malhumorades” són les primeres paraules que se’ns conserven a la gravadora. Certifiquen alguna cosa, tot i que no sabem de què es tracta. És que el periodista ha deixat d’etiquetar el món? És probable, aquest fenomen? “Si seguim titulant discos d’aquesta manera acabarem en un sanatori, oblidats de tothom”, diu una mica després, i encara que no respongui cap pregunta sembla important de consignar-ho –almenys Portet ens ho diu, i li fem cas. “El títol és una anècdota –vam entrar en una carnisseria un dilluns i ens van dir que només mataven els dimarts i els divendres– però el disc no ho és pas. Hi ha un treball i un temps, al darrere de les disset cançons. Ara que hi penso, que sigui una anècdota ja m’està bé, perquè hi ha molts títols de discos absolutament pedants. Fugir de la pedanteria i del mal humor és un dels objectius que tinc a la vida, en aquests moments”. Objectiu que ja era present a La terra és plana, potser? “Una mica sí, el que passa és que La terra és plana era més per aficionats a la música, s’acostava al disc conceptual, encara que tampoc ho acabava de ser. Matem els dimarts i els divendres, en canvi és un reguitzell de cançons populars. Musicalment són molt senzilles: hi ha pocs instruments, poques pistes, poques ganes de corregir les coses i poca voluntat de crear espais sintètics o ficticis”. Fins i tot alguns efectes i les guitarres van ser afegits a l’últim moment com a “concessió a la galeria”. “En aquest disc he preferit treballar més els textos i les veus que cap altra cosa”, ens explica poc després. “És curiós, però la part irònica sempre és percebuda i en canvi al públic li costa més de copsar la part trista i malenconiosa, que també hi és. A vegades, quan vaig a fer entrevistes, el periodista es pensa que li explicaré acudits i que riurem una estona, i no és així”. És pertinent, que Portet assenyali aquest aspecte: el seu joc sovint no és tan humorístic com metahumorístic. Un excurs en forma d’exemple (no pas eximi sinó segurament exigu): a cançons com “Jo ja m’entenc” o “Des d’aquí també es veu Mallorca” l’Astre ens presenta una imatge força ridícula del Poeta, que no és només una broma sinó també una autoreferència passada de voltes. “Hi ha un element important de paròdia del món de l’espectacle, en les lletres de les cançons, però crec que me’l puc permetre, després d’haver publicat un total de disset discos...” L’única por que potser podria tenir és la d’acabar-se convertint en un acudit mimat per cert públic i certs periodistes. “Això no em passarà: sóc bromista però no sóc cap broma. Avui en dia la gent són experiments sociològics dels canals de televisió. Queden alguns pertorbats, però la majoria porten la mateixa roba i pensen el mateix. Fins i tot els antisistema són fotocòpies l’un de l’altre! El món d’avui en dia és controlat i estable i cada cop és més gris i mediocre. La meva proposta busca una certa autoafirmació davant aquest panorama desolador”.

DISCOGRAFIA COMENTADA
QUIMI PORTET – HOQUEI SOBRE PEDRES (Quisso Records, 1997)
Tot i que l’estrena oficial en solitari de Portet va tenir lloc oficialment amb Persones estranyes (1987) el fet que a la seva pàgina web ens adverteixin que «aquest és bastant dolent» ens ha portat a considerar com a pedra fundacional de la seva trajectòria Hoquei sobre pedres, el disc que ens va avisar –amb màscara de gas inclosa– que a les Rambles «hi ha un mico que balla a la punta d’un pal».

QUIMI PORTET – CANÇONER ELECTROMAGNÈTIC (Quisso Records / Chrysalis, 1999)
Per molts segueix sent el millor disc de Quimi Portet –afirmació que compartim amb reserves. «Lauren Bacall» o «Bon Nadal» són bons exemples de pop-rock que indaga en l’electrònica quan li convé. «Frases fetes» dylaneja i «Vida social» pronostica, amb aquella lúcida continuació de «toca’m un ou» la línia més estripada que Portet enfilaria més endavant amb La terra és plana.

QUIMI PORTET – ACADÈMIA DELS SOMNIS (Quisso Records, 2001)
Les provatures electròniques que acompanyaven bona part del Cançoner electromagnètic es van veure suplantades –o, si més no, reduïdes a la mínima expressió– en el primer disc de Portet del tercer mil·leni, on recupera l’esperit pop-rock d’Hoquei sobre pedres amb onze cançons que aprofundeixen en la malenconia i desencís del seu treball anterior.

QUIMI PORTET – LA TERRA ÉS PLANA (Quisso Records / Música Global, 2004)
Després d’un disc sense promoció ni gira Portet va renéixer com a Astre Intercomarcal amb un còctel metamusical i metairònic que no defuig la rialla però que tampoc s’estalvia tres homenatges més o menys sentits (a Francesc Pujols amb la cançó homònima; als Beach Boys amb «Wendy»; als Boney M amb «Rius de Babylon»). Pareu especial atenció a «Massa per acceleració» i «Bípedes».

QUIMI PORTET – MATEM ELS DIMARTS I ELS DIVENDRES (Quisso Records / Música Global, 2007)
Després de produir l’últim disc d’Albert Pla (Vida y milagros) l’Astre Intercomarcal –que, recordem-ho, ho deu tot al seu físic– va escriure, tocar, produir i fer els videoclips de Matem els dimarts i els divendres, disc que recull l’herència absurda de La terra és plana però en el qual assistim a un curiós replegament instrumental, amb cançons reduïdes tot sovint a guitarra i veu.
Publicat a Mondosonoro (2007)

12.11.09

Benjamin Biolay - Trash Yéyé (EMI, 2007)

Des que es va donar a conèixer amb un disc temàtic sobre el clan poc afortunat de John Fitzgerald, Robert i companyia (Rose Kennedy, 2001) Benjamin Biolay ha anat excavant en les profunditats de la seva veu –nocturna, i per tant, fosca i no gaire divertida, salpebrada de lascívia i malenconia– al mateix temps que enriquia i dispersava les seves influències musicals, que tenen com a arrel principal la poligàmia sonora de Serge Gainsbourg (1928-1991). Al llarg dels sis anys infatigables que el separen del seu debut, Biolay ha introduït samples curiosos a les seves cançons (Marilyn Monroe a Comme d’habitude o Jimmie Rodgers i la Carter Family a l’esplèndida "Little Darlin’" ), ha jugat amb tota mena de programacions ("Chaise à Tokyo", single que no feia justícia a la grandeur de Négatif), s’ha atrevit amb el repte de compondre una banda sonora (Clara et moi) i fins ha escrit i enregistrat una relliscada important (extensa i temàtica) amb Chiara Mastroianni, la seva dona (Home). Des d’un principi se l’ha classificat a les prestatgeries de les botigues de discos com a chanson, opció tan arriscada com encasellar Gainsbourg cinc lletres més endavant que el de Lyon, que disc rere disc ha donat exemples suficients perquè almenys se’l situï en el sac més heterogeni de la música pop, on actualment, i exceptuant els productes més comercials, bufen vents de canvi que es mengen les fronteres estilístiques que fa uns anys dictaven sentències irrevocables.


Artwork concèntrico-kitsch:
el dissenyador no es trobava en el seu millor moment
Trash Yéyé fuig, a simple vista, d’algunes de les constants que havien marcat Biolay fins ara: és el seu primer disc en dos anys (factor ressenyable si tenim en compte que el 2005 va publicar À l’origine, el 2004, Clara et moi i Home, i el 2003 el doble disc Négatif); només té 12 cançons –més una d’amagada que allarga "De beaux souvenirs" fins als nou minuts; el seu primer single, "Dans la Merco Benz", encaixa amb els patrons radiofònics estàndards i té unes trompetes pseudo-mariachis bastant enganxoses (els sis minuts d’"À l’origine" i els cinc de "Chaise à Tokyo" sempre acabaven tallats per un costat o altre). Fins aquí les novetats que Biolay ofereix a Trash Yéyé, i aquest és probablement el millor elogi que es pot fer del disc, que segueix el camí obert amb À l’origine pel que fa a les lletres (més personals, senzilles i sovint construïdes a partir de l’anàfora) i que s’atreveix a barrejar guitarres poderoses amb un quartet de corda típic de Biolay (Regarder la lumière), que recorda els millors moments de Négatif amb "Bien avant" i la torch song "La chambre d’amis" –amb uns cors misteriosos que apareixen i desapareixen al llarg de tot el disc. I per qui pensés que el viratge rock d’algunes cançons pot ser una maniobra similar a la de Yann Tiersen amb On tour, Biolay ens demostra que és capaç de desmuntar les nostres expectatives amb els trenta segons de western (amb xiulets made in Morricone) de "Qu’est-ce que ça peut faire", que ens confirma la complexitat referencial creixent del músic. Trash Yéyé no és un disc perfecte, però és ambiciós; no és fàcil, però cada cançó és un món apart, hermètic i sovint barroc, potser com el seu autor, que cada cop sona més lliure, personal i necessari.

Publicat a Benzina (2007)

Basia Bulat - Oh My Darling (Rough Trade, 2007)

La canadiense Basia Bulat, que debuta con Oh My Darling, define su música como chamber pop, suponemos que por un doble motivo: porque ha sido grabado en un estudio pequeñísimo (en el Hotel 2 Tango de Montreal) y porque en muchas de sus canciones aparece un violín y una viola bastante sugerentes, además de las flauta travesera de «The Pilgrimage Vine». Confiesa que sus principales influencias son Joan Manuel Serrat, Silvio Rodríguez, Otis Redding y Neutral Milk Hotel, pero sus canciones suenan a medio camino entre el pop bucólico («Little Waltz»), dramático («I Was a Daughter»), el folk breve y resultón («Oh, My Darling») y el experimento insólito y fresco de alguien que prueba lo que le viene en gana («La-Da-Da»). Si la mayoría de instrumentaciones de su debut suenan pequeñas –aunque no de juguete– sorprende que su voz sea tan grande y poderosa como la primera Natalie Merchant, Dido e incluso Whitney Houston (si en vez de buscarse un guardaespaldas se hubiera dedicado al pop casero): «Birds of Paradise» demuestra que las habilidades de Bulat superan claramente el terreno lo-fi al cual se la va a encasillar con este disco, y que probablemente en el próximo corrija, aunque parte de la espontaneidad casi adolescente se acabe perdiendo.



Publicat a Mondosonoro (2007)

Barbara Carlotti - "¡Yo no soy así! ¡No soy infeliz!"

Barbara Carlotti estrenará su segundo disco, L’Idéal, en Madrid y en Barcelona este mes de noviembre (el 12 y el 13, respectivamente) después de la buena acogida que tuvo su predecesor, Les lys brisés (4AD, 06). La nouvelle chanson francesa sigue teniendo un público fiel –menor que antaño, pero fiel– que disfruta con las confesiones diletantes y la atmósfera íntima que ofrecen sus mejores representantes. Las canciones de Barbara Carlotti persiguen sin disimulos al primer Gainsbourg o a Jacques Brel (con un toque lounge a lo Claudine Longet): “No me interesa crear un estilo. Mi máxima ambición musical es hacer algo que realmente me guste. Las canciones nacen de forma natural y el artista tiene que saber encontrar su forma perfecta, y esta no es una tarea nada fácil”, nos comenta horas antes de ofrecer un showcase en Barcelona reservado a periodistas y a invitados mayoritariamente con acento francés. “Con L’Idéal quería escapar de la imagen melancólica y depresiva que creé con mi debut. Quería gritar: ‘¡Yo no soy así! ‘¡No soy infeliz!’ Me centré en explorar el lado optimista de la vida. Pasé del otoño al verano, porque creo que L’Idéal es un álbum muy soleado, influido musical y líricamente por la luz de Córcega”. Aunque Carlotti nació en París, nunca ha renunciado a sus raíces corsas, que en su segundo disco aparecen fundamentalmente a nivel temático en canciones como “Ici” o “Changement de saison”. “Cuando escribo las letras de mis canciones lo hago pensando escénicamente. Son como pequeñas historias, o planos secuencia. Para L’Idéal me inspiré en la intensidad de sentimientos y en la elegancia del Romanticismo, que me llevaron a buscar mi lado más natural y salvaje. De ahí que en algunas canciones cante al escapismo urbano (“Pour la nature”) o relacione un paisaje con mis sentimientos (“La lettre”)”.

"Sors-tu du gouffre noir ou descends-tu des astres ?" (Baudelaire)


Publicat a Mondosonoro (novembre del 2008)

Barry Adamson - Stranger on the sofa (Central Control, 2006)

Hem hagut d’esperar quatre anys ben bons perquè Barry Adamson s’hagi decidit a publicar un nou lliurament discogràfic, eclèctic, sorprenent i tan poc clar com les formes roges combinades amb el negre de la portada. Stranger on the sofa, primera referència de Central Control, segell que ha posat en marxa el propi Adamson, se’ns presenta, ja des de les primeres notes misterioses de «Here in the hole» com una de les obres majors de l’antic membre dels Magazine i de Nick Cave and The Bad Seeds. De fet, costa col·locar aquest disc més amunt que els anteriors King of notting hill (Mute, 2002), Oedipus Schmoedipus (Mute, 1996) o la primera pedra –i potser per això, la més colpidora– Moss side story (Mute, 1989): almenys podem, però, consolar-nos admetent que es troba a la mateix alçada que tan recomanables predecessors.
Deixant el pòdium a una banda, el que em sembla ressenyable del món fosc (murky world) de Mr. Adamson és que a punt de d’arribar a la frontera dels 50 segueix clavant la destral del so en paratges tan teòricament allunyats com la paranoia psicodèlica («Officer Bentley’s fairly serious dilemma»), el pop no allunyat de les últimes tecnologies («Theresa Green»), la peça atmosfèrica amb recitat transcendental («Here in the hole») o inquietant («Déjà morte») inclosos, la balada capaç de commoure («Inside of your head») o la peça instrumental de regust cinematogràfic («The sorrow and the pity»).

Les dotze cançons d’aquest Stranger on the sofa són dotze tours de force terriblement pensats que tenen el mèrit de funcionar com un tot encara que la coctelera sonora sigui tan i tan diversa (intentar esbrinar pel títol de la cançó què ens espera és un exercici estimulant que gairebé sempre condueix cap al fracàs). La diferència més visible respecte els discos anteriors potser és l’allunyament de l’etiqueta d’escriptor de bandes sonores imaginàries –hagi estat deliberadament o de forma inconscient, podem afirmar que ha estat un encert: ara per ara, Adamson sembla més interessat a investigar el terreny de la música pop menys complaent, atrevint-se a cantar en la majoria de cançons («The long way back again») o a acompanyar-se quan ho creu necessari (per exemple, en els recitats).
Val la pena provar l’experiència sonora que ens proposa aquest Stranger on the sofa. Recomanar especialment una de les parts se’m fa difícil. Podria començar per l’impressionant final de «Free love», però si passejo la vista pels altres títols em veig forçat a admetre la injustícia que estic cometent: «Who killed big bird», «Dissemble», «You sold your dreams»... Totes em semblen grans cançons, impossibles de resumir sobre paper. Cal escoltar-les, i prou.

Publicat a Mau Mau Underground (2006)

10.11.09

El símbol perdut - Dan Brown

“El del centre de la pintura és George Washington (...). Com pot veure, va vestit de blanc, l’atenen tretze donzelles i ascendeix sobre un núvol per sobre dels homes mortals. És el moment de la seva apoteosi... la seva transformació en déu”. Aquest fragment d’El símbol perdut, cinquena novel·la de Dan Brown (Exeter, 1964), resumeix l’ambició desmesurada del seu autor al mateix temps que ens mostra que el Gran Misteri d’aquesta ocasió s’emmarca al país més “gran” del món: els Estats Units.

Canvi de mapa
Brown canvia la vella Europa d’El codi Da Vinci (el Louvre, l’església de Saint-Sulpice, l’abadia de Westminster) per una aproximació ambiciosa al Nou Món, que flota per damunt de la resta –igual que el fresc del Capitoli de George Washington, pare fundador de la pàtria– i s’acosta perillosament a Déu...
Fidel a l’estructura del best-seller conspiratiu, Brown situa l’acció d’El símbol perdut en el món post 11-S: la contextualització és mínima, perquè la preceptiva del thriller obliga a començar a escopir enigmes amb urgència. Tenim un heroi, Robert Langdon, professor de simbologia, intel·ligent: porta un rellotge de Mickey Mouse. Tenim –sens dubte– un gran antagonista, el cruel Mal’akh, que té tot el cos tatuat i escolta música clàssica mentre anhela arribar al coneixement de l’Antiga Veritat. La simbologia i la màgia es reserven aquesta vegada a la lògia maçònica, i l’acció transcorre en un lapse de temps encara més curt que a El codi da Vinci –unes dotze hores.

El trencaclosques de la veritat
“Et portaré a un lloc on només queda la veritat”, diu Mal’akh a Peter Solomon mentre el segresta. Igual que el “dolent” de la novel·la, Brown busca explicar una sèrie de veritats als vuitanta-un milions de lectors que han estat abduïts pels poders de seducció de Robert Langdon: les pistes que ens han de permetre treure l’entrellat del misteri ens són revelades amb una claredat quasi preescolar i amb una dosificació que comença sent atractiva però acaba fent-nos agonitzar. L’autor rescata les tesis conspiratives d’El codi Da Vinci i de l’escriptor que el va motivar a escriure thrillers, Sidney Sheldon: si ens atrevim a anar més enllà de la realitat simple i quotidiana descobrirem una xarxa aparentment complexa i grandiloqüent de secrets. Aquests ens portaran per una sèrie de llocs aptes per confeccionar una ruta turística de la novel·la, que en aquest cas passaria per la Biblioteca del Congrés, l’Smithsonian, l’obelisc i la catedral de Washington.
No deixa de resultar curiós que s’accepti amb tan poca resistència el maniqueisme supersticiós d’autors com Dan Brown, que saben –això sí– la manera de fer molts diners a partir d’una sèrie d’ingredients que, si fossin presentats amb més matisos i menys arquitectura, interessarien tan sols a qui busqui mostres de malícia suprema fins i tot a dins d’una barra de pa. Tot encaixa a la perfecció, en el món ple de misteris de Dan Brown: gràcies a ell, els senyals i els enigmes es llegeixen com les instruccions per preparar una bossa de crispetes al microones.

'Is this it?', preguntarien els Strokes.
'This is it', respon Michael Jackson des del més enllà.

Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)

Seductors, il·lustrats i visionaris - Josep Maria Castellet (Edicions 62, 2009)



L’any 2006, Teresa Muñoz va publicar, coincidint amb els vuitanta anys de Josep Maria Castellet, la biografia homònima del que havia estat el principal artífex d’Edicions 62. Castellet, director literari i cara visible –elegant, imponent i serena– es va jubilar l’any 1997 havent aconseguit bastir un catàleg extens (difícilment igualable, en el minúscul mercat editorial català) que va saber compaginar amb estudis sobre Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978) i teoritzant sobre el realisme històric, del qual l’exemple més controvertit segueix sent l’antologia Poesia catalana del segle XX feta amb Joaquim Molas. A més de la biografia ‘canònica’ de Muñoz, Castellet s’ha acostat al gènere autobiogràfic a partir del Dietari de 1973 –publicat fa només dos anys– i Els escenaris de la memòria (1988), retrat de “diversos personatges fonamentals de la cultura catalana, espanyola i internacional” que en certa manera reprèn a Seductors, iŀlustrats i visionaris. “Igual que havia fet a Els escenaris de la memòria, els retrats es complementen amb una part autobiogràfica”, explica Castellet, vestit de forma impecable i tan atent al seu discurs que no se n’adona quan el mòbil li comença a sonar: ha de ser Pilar Beltran, editora de 62 des de fa set anys, qui li faci notar, i ell respon amb un dels seus somriures habituals abans de demanar-li que el desconnecti.

Mitja dotzena d’amics
Els retrats d’Els escenaris de la memòria, que acaba de ser reeditada a la col·lecció Biografies i memòries, es fixaven en Giuseppe Ungaretti, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Rafael Alberti, Pier Paolo Pasolini, Octavio Paz, José Luis López Aranguren, Mary McCarthy i, en paraules de Castellet, “l’estrambot” Pere Gimferrer. A simple vista, no tots els personatges de Seductors, visionaris i iŀlustrats són tan llaminers com els del primer volum de retrats: l’editor Carlos Barral, l’assagista Joan Fuster i el novel·lista ("i mentider") Terenci Moix comparteixen protagonisme amb Manuel Sacristán, primer “amic inteŀlectual” de Castellet, el polític Alfons Comín i el poeta Gabriel Ferrater, a qui l’autor dedica quinze pàgines tan interessants com efímeres. “La primera versió del text tenia més de cinquanta pàgines, i quan la vaig rellegir em vaig adonar que havia aconseguit un text divertit a base d’anècdotes sobre un alcohòlic. No volia donar aquesta visió de Ferrater: va ser per aquest motiu que em vaig decidir per escollir un moment, els premis internacionals de literatura promoguts per Barral i Einaudi als seixanta, i explicar la lluita de Ferrater per aconseguir que Witold Gombrowicz guanyés”. Castellet va començar a recordar els amics seductors a principis dels noranta amb el retrat de Sacristán. Els altres cinc l’han tingut ocupat durant els últims quatre anys, i l’únic que s’ha quedat fora –el de Montserrat Roig– formarà part, molt probablement, del seu proper llibre.

Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)

L'emoció del risc

Una de les noveŀles més divertides de John Irving, La epopeya del bebedor de agua, fa una radiografia sarcàstica i hilarant de les competicions d’esquí. Fred Trumper sucumbeix durant una estada a Suïssa als encants de Sue ‘Biggie’ Kunft, esquiadora professional de dimensions contundents i amb molt de caràcter que s’estima l’esquí per sobre de tot. Dissabte i diumenge, tot i les altes temperatures, l’estadi olímpic Lluís Companys s’omplirà de neu durant el Barcelona Snow Show. A més de ser l’escenari ideal perquè tots els Fred Trumper i Sue ‘Biggie’ Kunft catalans es trobin –i encetin una història d’amor– serà també el lloc ideal perquè s’hi reuneixin els entusiastes de l’esquí i l’snowboard, que creixen any rere any. “Són esports que cada vegada mouen xifres econòmiques més importants –a nivell de marques, botigues i restauració–i que cada vegada capten públics més variats”, ens comenta Josep Maria Casanovas, un dels promotors de l’agència Seven Marketing, encarregada d’organitzar aquest i altres esdeveniments relacionats amb els esports més arriscats, com el Barcelona Extreme. “Esperem que aquesta iniciativa sigui un èxit i que es pugui celebrar cada any: per a nosaltres, seria una fita important si superéssim els 25.000 visitants. Pel Barcelona Snow Show hi poden passar tant famílies, gent que vingui puntualment o que repeteixi els dos dies i, lògicament, tots aquells que vulguin veure la competició”. Casanovas ens explica que a Espanya no hi ha cap esdeveniment d’aquestes dimensions: encara que comenci aquest any, l’Snow Show ja pot presumir de comptar amb la rampa més alta d’Europa: “Just ara acabo de venir de veure la rampa, de trenta-cinc metres d’alçada, i he de dir que em sembla aŀlucinant!”, s’exclama Casanovas.
Els visitants de diumenge del Barcelona Snow Show amb unes nocions mínimes d’esquí podran baixar-hi sense risc de prendre mal en el que s’ha anomenat ‘big airbag’, perquè al final s’hi coŀloca un matalàs de gruix considerable que neutralitzarà els efectes de la caiguda. “L’any que ve tenim la intenció d’oferir un ventall més ampli d’activitats per al públic. De moment, enguany només costarà 6 €, si es ve el diumenge. Qui no vulgui provar la rampa podrà passejar-se pel ‘village’ comercial, amb botigues on s’hi vendran tota mena de productes relacionats amb el sector”.


El plat fort: les competicions
Sens dubte, l’atracció més gran d’aquesta primera edició del Barcelona Snow Show seran les dues competicions que s’hi podran veure durant tot dissabte. A les 12 h comen-çaran els entre-naments i les proves de qualificació de la copa del món d’snowboard de la categoria ‘big air’, una de les modalitats més populars d’aquest esport. “El ‘big air’ consisteix en fer un gran salt en què es puntua l’estil i la dificultat tècnica de la figura que s’ha fet en l’aire”, precisa Josep Maria Casanovas. Està prevista la participació de quaranta-cinc riders de tot Europa, entre els quals s’hi troben dos germans catalans que comencen a fer història en el món de l’snow: Isaac i Rubén Vergés. Isaac ha passat uns dies en un campionat europeu a Suïssa, on ha aconseguit classificar-se per la gran final. Amb només vint-i-tres anys es prepara per participar a les Olimpíades i afronta la prova barcelonina com un repte més: la seva especialitat no és el ‘big air’, sinó el ‘halfpipe’, que consisteix en una cavitat semicircular en la qual el ‘rider’ es beneficia de l’embranzida de les baixades per aconseguir figures de difícil execució. “El que se’m dóna millor és el ‘halfpipe’. Poder viatjar, entrenar i competir al costat del meu germà ens ha unit molt”.
A les 19.15 h començarà la segona competició de la jornada, l’International Freeski Big Air, on hi participaran els “vint-i-vuit millors ‘riders’ de la disciplina”, tal i com ens ha dit Pako Benguerel, que considera com a favorits de la cursa T.J. Schiller i Simon Dumont, que han aconseguit guanyar uns X Games. “També caldrà tenir en compte Jon Olsson, un dels pioners de la disciplina a Europa”, ens diu Benguerel minuts abans de sortir de casa per anar a entrenar-se pel Barcelona Snow Show. “Fa deu anys que em dedico professionalment al ‘freeski’, i durant aquest temps he participat als esdeveniments més grans: he anat a Suïssa, Itàlia, Estocolm, França, Nova Zelanda... La meva màxima aspiració al Barcelona Snow Show és quedar entre els cinc primers”. Benguerel fa tant de temps que es dedica a esquiar que ja no veu ni polèmic el mot despectiu ‘palillero’ amb què des del món de l’snowboard es fa referència als que es dediquen al freeski: “És una polèmica de nens que pugen a la muntanya els caps de setmana i es creuen els reis de la pista”.

Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)

Imatges per tot arreu


Una de les cançons més conegudes dels Bishop Allen és Click click click click, homenatge des del folk-pop alternatiu a l’activitat frenètica dels fotògrafs aficionats, que gràcies a les càmeres digitals poden satisfer la bulímia d’imatges de la nostra societat. L’interès per una fotografia menys immediata –i menys propera al fast food– es fa palès aquests dies a Barcelona gràcies a diverses exposicions que volen recuperar el valor de la imatge per diverses vies: el fotoperiodisme, l’art, el documentalisme o simplement l’espectacularitat.

Imatges concentracionàries
Fa uns mesos, l’editorial Destino va donar a conèixer Diari d’un fotògraf, que Agustí Centelles va escriure durant la seva estada al camp de concentració francès de Bram del març al setembre de 1939. “L’exposició ens dóna un testimoni únic de l’experiència concentracionària. Fins ara, Centelles ha estat vist com un gran fotoperiodista. Gràcies a les fotografies de Bram se’l comença a considerar com un mestre en el camp de la fotografia documental”, diu Teresa Ferré, comissària de la mostra juntament amb Manuel Guerrero. El camp de concentració de Bram, aplega a l’Arts Santa Mònica cent-quaranta dues fotografies que s’acompanyen de fragments del diari del fotògraf i de tota mena de documents personals estremidors.

Foment del documentalisme
FotoPres s’organitza des de l’any 1982 amb l’objectiu de donar a conèixer, difondre i consolidar la fotografia documental. Cada dos anys, la Fundació La Caixa dóna sis beques a projectes fotogràfics inèdits i tres premis a sèries fetes durant els dos anys previs. El CaixaForum mostra durant els propers quatre mesos cent-trenta-cinc fotografies que tenen com a nexe comú la reflexió al voltant de les condicions de vida de països amb situacions de conflicte. Els premiats d’enguany –Emilio Morenatti, Walter Astrada i Alfonso Moral– s’acosten, respectivament, a la violència de gènere al Pakistan, al caos postelectoral a Kènia i la breu però devastadora guerra al Líban de la primavera del 2008.

Tràfic 09
Fins diumenge, el CCCB presenta per tercer any consecutiu una de les trobades més esperades per als fotoperiodistes. Aquest any, Tràfic 09: experiència fotogràfica destaca per la presència d’alguns dels fotògrafs de Magnum més prestigiats –Mark Power, Bruce Gilden, Chris Steele-Perkins i Carl de Keyzer– que dijous i divendres explicaran la seva feina fotogràfica. És el preludi de World Press Photo 2009, exposició que començarà l’11 de novembre i que l’any passat, durant el mes que es va poder veure, va superar els trenta-cinc mil visitants.

Catorze talents joves
També a l’Arts Santa Mònica acaba de ser inaugurada l’exposició coŀlectiva Talent latent. Comissariada per Cristina Zelich, a la mostra s’hi poden veure sèries fotogràfiques de catorze creadors d’entre vint i quaranta anys, d’entre les quals destaca l’impacte del règim totalitari nord-coreà retratat a Behind the curtain, del nord-americà Thomas van Houtryve i les relacions entre l’home i la natura en espais urbans que Jorge Yeregui mostra a Paisajes mínimos.

Fent l’animal

Steve Bloom s’ha especialitzat en fotografiar tota mena d’animals. Salvatges, mostra de setanta instantànies de gran format basada en el llibre que acaba de publicar Lunwerg i que recull deu anys de feina de Bloom es podrà veure al Zoo de Barcelona fins el proper 19 de desembre. Els ossos, papagais, elefants i pingüins captats per la càmera del sud-africà podran ser comparats pels visitants del zoo amb els animals que agonitzen dins les gàbies.


Publicat a Time Out Barcelona (92, 6–12 de novembre del 2009)

9.11.09

Bang Gang - Ghosts from the past (Cod music / Discograph, 2008)

Bardi Johansson retoma con Ghosts from the past su proyecto más personal tras cinco años repartidos prolíficamente entre su formación indie Singapore Sling y un álbum a medias junto a Keren Ann, Lady & Bird (Rebel Group, 2003). Para este tercer LP como Bang Gang, Johansson ha optado por endurecer lírica y musicalmente su repertorio, pero es en sus momentos más melódicos donde sigue enseñando sus mejores cartas. Ghosts from the past (¿guiño a uno de los últimos grandes singles de Prefab Sprout de título casi idéntico?) empieza esplendorosamente con “The World Is Gray” y “One More Trip”, dos composiciones etéreas, sinuosas y hipnóticas que se pierden cuando entramos en el rock poco acertado de “I Know” y “Black Parade”. Consciente que el sonido crudo le puede funcionar como experimento pero no como columna vertebral, Johansson rescata su eficacia melódica en “Every Time I Look in Your Eyes”, “Forever Now” y cuenta con el talento compositivo de Keren Ann en “Don’t Feel Ashamed” y Anthony Gonzalez (M83) en “You Won’t Get Out” y “Stay Home”.

Publicat a Mondosonoro (2008)

Au revoir Simone - Verses of comfort, assurance and salvation (Moshi Moshi Records, 2005)

Un debut simpàtic i confortable, aquest disc. Tres novaiorqueses que canten i toquen el piano al damunt d’unes bases electròniques suaus amb aquell regust vintage tan de moda que inunda els clubs abans de les dues de la matinada. Verses of comfort, assurance and salvation és un debut que recull l’herència dels Lali Puna de Scary world theory (Morr music, 2001) o dels Stereolab menys recargolats en cançons com la inicial «Through the backyards» –un cant a l’optimisme més càlid– o els més de cinc munts de «Back in time», que a més de transportar-nos al món sintètic del grup de Laetitia Sadier ens recorden –sense saber massa per què– a uns Postal Service que saben moderar amb certa eficàcia les dosis de malenconia.
Les vuit cançons d’aquesta primera aventura musical de les Au revoir Simone (un nom que no acaba de ser massa atractiu) juguen a estones amb l’optimisme més enrotllat («The disco song»; «Hurricanes») i amb una nostàlgia poc afectada que de tant en tant fa acte de presència («And sleep al mar»; «Where you go»). Ens quedem amb el regust de la seminal «Old MacDonald had a farm» que té la magnífica «Hurricanes» –amb aquests cors volgudament infantils o el canvi de videojoc dels vuitanta amb el missatge per la gent que espera que té lloc a la segona meitat de la cançó («This message is for all the people, the people who are always waiting»)– o amb la instrumental «The winter song», que podria funcionar perfectament com a animal de companyia de les passejades submarines del nostre amic Steve Zissou a la menystinguda i originalíssima Life aquatic (Wes Anderson, 2004).

Publicat a Mau Mau Underground (2006)

Athlete - Beyond the neighbourhood (Parlophone / Chrysalis, 2007)

Athlete llegan a su tercer LP en no muy buen estado de forma: después de debutar con el imperfecto pero acertado Vehicles and Animals (Parlophone / EMI, 04) se movieron –aunque fuera por culpa de difíciles circunstancias personales– hacia las coordenadas de la previsibilidad melódica en Tourist (EMI, 05). Después de su poco inspirado predecesor parece bastante lógico que el cuarteto de Deptford se haya tomado su tiempo para atarse bien las deportivas y salir a la pista, dispuestos a arrasar. Lo han conseguido solo parcialmente: «Hurricane» es su mejor carta de presentación hasta la fecha, y «Tokyo» (segundo single) consigue, sin dejar nunca de sonar a Coldplay, hacernos bailar ligeramente. A partir de entonces llegan los medios tiempos, y con ellos el supuesto torbellino de «Hurricane» se va relajando, aunque recurra a la distorsión («Airport Disco»), a la tecnología fría del Head Music que sentenció a muerte a Suede («The Outsiders») o se pierda en experimentos casi susurrados que, pese a la atmósfera Morr, no abandonan el terreno de la psicodelia espacial.

Portada a lo 'Kandinsky' para un disco poco inspirado
Publicat a Mondosonoro (2007)

Tarannà - Senyals de vida (Bankrobber, 2007)


L’any 2007 ha estat, entre moltes altres coses, el de la confirmació del segell Bankrobber. Al gener va celebrar els seus 5 anys amb una festa memorable a la sala Apolo, i poc després va anar justificant l’interès creixent pel seu projecte discogràfic: es van publicar els nous discos de Jaume Pla «Mazoni» i Carles «Sanjosex»; abans de l’estiu es va materialitzar en un curiós llibre-disc la unió –a simple vista impossible– entre Pau Guillamet «Guillamino» i Josep Pedrals; tot al llarg de l’any van tenir lloc les interessants Sobretaules, proposta que ajunta dos artistes (que poden ser del segell o no) en un local petit, ben a prop de l’audiència. L’última notícia de l’any Bankrobber va començar a remenar la cua el mes de desembre: sortia a la venda la referència número 14 del segell (la 13 havia estat assumida per l’Endoll Guillamino/Pedrals), el primer disc dels Tarannà, septet barceloní capitanejat pel saxo alt de Sisu Coromina, que a més de formar part dels Cheb Balowski ha estat molt vinculat a la família d’artistes de la discogràfica. Aportava subtileses interessants al Viva! de Sanjosex (encara recordem la pell de gallina quan entra el saxo a De Girona al Japó la primera vegada que vam tastar-la) i ho ha seguit fent a Temps i rellotge (Coses meves és una gran cançó, tot i la manca de saviesa per fer fora la –sic previ– sabiduria); aquest mateix any ha fet la seva contribució a Si els dits fossin xilòfons de Mazoni.
Com tants altres músics, Sisu Coromina va endegar el seu propi projecte per poder-hi abocar tota la creativitat personal i intransferible que no podia compartir amb els altres grups en què ha tocat (a més dels que ja hem citat, Cachomundo, Discípulos de Otilia i At Versaris). Amb aquesta intenció ha fet colla amb Jordi Sánchez (baix), David Sitges (bateria), Carles Pedragosa (piano), Sabina Witt (veu), Ruth Barberan (trompeta) i Diego Pedragosa (saxo tenor), tots ells també involucrats en altres formacions, per tirar endavant Senyals de vida. Aquesta primera col·lecció de cançons va ser enregistrada entre el febrer i el setembre del 2006 i ha estat un any penjant de l’arbre, madurant. O més ben dit: s’ha quedat tancat dins una nevera, impassible, fins que algú l’ha tret d’allà dins, disposat a consumir-lo, amb l’esperança que no hagués perdut cap de les propietats que s’anunciaven en l’etiqueta descriptiva. I quines són, aquestes propietats? En primer lloc, l’eclecticisme. Senyals de vida és un disc que no admet etiquetes genèriques reduccionistes: comença amb una "Oda al folklore" a mig camí entre la veu arabitzant d’Antonia Melchor, les investigacions estrambòtiques de l’Ona Laietana i la llibertat del jazz més nerviós (a més de clavar-nos un petit sermó de hip-hop a càrrec de Víctor Galán); juga amb els localismes desacomplexats, que a "Pa amb tomata" es concreten, més que no pas en l’aliment, en la utilització de l’article neutre lo; s’acosta a les sonoritats tropicals ("Te i cafè"); recorda al primer Toti Soler i a l’autoajuda d’algunes lletres de musicals ("Groc i blau"). Una altra propietat del disc és l’element desconcertant, que pren importància a partir de "L’experiment n.2" («El poder de concentració de la mosca de la passió»), la versió a càrrec d’una escola del Bages de "Podredumbre", de La Polla Records (això sí que és punk, i a capella) i la preciosa "Gnosienne nº3" d’Erik Satie, que apareix com a recompensa després d’haver patit dos minuts de crèdits –com a les pel·lícules, però sense altra banda sonora que la veu. Per acabar, Senyals de vida és també un disc generós, en què Coromina és capaç d’amagar el saxo alt sempre que la cançó ho demani (i això que ha composat deu de les dotze cançons) i s’atreveix a regalar un dels millors temes a Jaume Pla, que brilla de mala manera a "Recepta dels àngels".

Publicat a Benzina (2008)

7.11.09

Vic Chesnutt - North Star Deserter (Constellation / Green Ufos, 2007)


A «Debriefing», una de les últimes cançons de North Star Deserter, Vic Chesnutt, escriptor de cançons de llarga trajectòria (aquest és el seu onzè disc) deixa anar la següent i colpidora frase: «Quan deixi de respirar / i el meu pobre i vell cor ho deixi córrer / em passaré tota l’eternitat / fent preguntes, fent preguntes, fent preguntes». El que Chesnutt amaga –cobert per instruments que xerriquen, exploten i t’ericen la pell– és que també s’ha passat bona part d’aquesta vida qüestionant-se els límits i potencialitats de la cançó d’autor, i que la millor manera d’esbrinar-ho ha estat ajuntar-se amb músics de tota classe que el facin dubtar per aconseguir resultats poc habituals. La primera pedra la va llançar el 1998, quan va ajuntar-se amb els Lambchop per treure’n The Salesman and Bernadette, i des de llavors no ha parat: després del folk rural de Merriment (amb Mr. i Mrs. Kneipp), Chesnutt va confiar en una pila de músics de diverses procedències i predileccions per donar forma a Silver Lake; l’experiència va ser tan positiva que dos anys més tard, el 2005, es va ajuntar amb Bill Frisell i Van Dyke Parks per treure’n la màgia de Ghetto Bells, disc apocalíptic i alhora tendre –dos adjectius que ressegueixen cadascuna de les cançons que ha escrit. L’últim pas ha estat North Star Deserter, disc que ajunta el cantautor amb l’escuderia Constellation (Thee Silver Mt. Zion Memorial Orchestra + Tra-La-La Band, Guy Piccioto, Chad Jones, Nadia Moss, Eric Craven i encara molts altres) per iniciativa de Jem Cohen, cineasta i amic del músic, que ha fet una tria acurada del repertori de Chesnutt, refet, reinterpretat i engrandit fins a límits que no crèiem possibles. North Star Deserter comença amb una oda relaxant al passotisme en què la guitarra de Chesnutt es matisa amb un contrabaix intrigant. «Diuen que el final / s’acosta / o potser diuen que oblidem el sol / i venerem la lluna (...) però tant si és A com B / ja m’està bé». A «Glossolalia», en canvi, la calma gairebé rural de la cançó anterior deriva cap al crit intens de la tornada i els jocs lingüístics retorçats enmig d’una col·lecció d’instruments que creixen i comencen a perforar-nos la sensibilitat, fenomen que continua esdevenint-se –amb més força i tot– en el crescendo de la monumental «Everything I say» (set minuts). A continuació, «Wallace Stevens» ens torna l’esperit càlid i tranquil de la primera cançó evocant merles. Aquest és el moment més optimista del disc, juntament amb «You Are Never Alone», el següent i hipnòtic tema, que repassa medicaments, profilàctics i operacions quirúrgiques per arribar a la conclusió que mai ens quedem sols. Chesnutt ja se’ns ha ficat a la butxaca, però en comptes de relaxar la intensitat i excel·lència del seu repertori la intensifica tornant a l’ornitologia amb la corprenedora versió de Nina Simone de «Fodder on Her Wings» i «Splendid», cim narratiu i musical que condensa en vuit minuts i mig la voluntat del cantautor de fusionar aspiracions literàries amb experimentacions sonores i que el resultat no soni pedant ni rinxolat. Amb «Rustic City Fathers» entrem a l’últim terç del disc, que no s’allunya de la ruralia, ni de la proximitat amb un punt pessimista («Over») i ni molt menys de l’ambició intrèpida de «Debriefing», l’enèsim tour de force, aquest cop sorollós i industrial, en què Chesnutt en té prou amb vuit versos per exposar –metafòricament– les seves inquietuds compositives. No pot ser una coincidència que «Marathon» ens parli de l’esforç de córrer quilòmetres i quilòmetres en una atmosfera sonora enrarida i que «Rattle», la pedra final, enllesteixi en un minut i mig un disc monumental i poderós que planta cara a la superació personal i l’experimentació amb el rigor líric dels grans cantautors.

Publicat a Benzina (2007)