26.9.11

Diari personal, 1933


El Diari personal de 1933 de Paul Léautaud (1872–1956) neix a partir d’una relació intermitent viscuda amb obsessió, fàstic i hipocondria. L’estil telegràfic de l’autor supera l’anècdota i pica a la porta de l’exquisidesa narrativa, encara que aquesta estigui carregada d’accions brutes i pensaments que desprenen una fortor encara més malèvola, la mateixa que devia saturar l’habitació plena de gats on Léautaud vivia; la mateixa, també, que s’escapava de dins els seus pantalons, tal i com recorda l’amant, Marie Dormoy, a les seves memòries: “Quan es va entreobrir la roba en va sortir una olor insípida que em va regirar l’estómac i, com que semblava bastant orgullós de la seva nuesa, no se’m va acudir res més que dir-li aquesta frase estúpida: ‘Si que ets priàpic...’”.
Escrit en paral·lel al Journal littéraire –mantingut des de 1893 fins al 1956, i que ocupa gairebé 7.000 pàgines–, el Diari personal de Léautaud es concentra en la vessant més íntima i mesquina d’un dels dietaristes francesos més importants del segle XX. Comença el 13 de gener de 1933 i acaba el 29 de desembre del mateix any, i condensa en poc més de 150 pàgines l’aventura, constant i sòrdida, entre l’autor i la bibliotecària Marie Dormoy. Ell té 61 anys; ella, 46. La primera trobada entre els dos s’esdevé a les oficines de l’editorial Mercure de France on Léautaud feia d’administratiu: “Se m’arrapa i m’ofereix la boca. Un petó. Li fico la mà per l’escot del vestit i li grapejo un pit. Se m’arrapa encara més. Ja trempo”.


A partir d’aquí, el catàleg de trobades amb Marie passa pel sexe oral, la proposta de fer l’amor a la italiana (“per l’altra banda”) i fins i tot alguna excursió compartida al lavabo en què l’orina té un protagonisme destacat. Per acabar d’embolicar la troca una mica més, Léautaud i Marie mantenen relacions en paral·lel –cal no oblidar en cap moment que som a l’any 1933– i les comparacions que l’autor fa entre l’amant de tota la vida, a qui fa referència amb el sobrenom de la Pesta i Marie sempre van en detriment de la bibliotecària, de qui escriu: “No és gens maca de cara (...) Ni cintura, ni malucs ni natges. Tan ampla per dalt com per baix. Una botifarra gegant”; o bé: “Està ben mal feta. El cap enganxat a les espatlles, el cos com una bóta”.
Llegir Diari personal, 1933 és una experiència intensa i degradant, que encara el lector amb les misèries morals i el talent d’un gran pobre home.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 178, juliol 2011)

23.9.11

Eating animals


Jonathan Safran Foer comença el seu primer llibre de no-ficció, Comer animales (Seix Barral, 2011) recordant el pollastre amb pastanagues que li preparava la seva àvia. “Potser és el plat més deliciós que he provat mai”, encara diu, si bé quan ho fa no posa els ulls en blanc: el seu capteniment és exemplar, après durant els gairebé deu anys que separen la seva primera novel·la, Tot està il·luminat (Columna, 2002) –adaptada al cinema tres anys després per Liev Schreiber– i aquesta barreja de memòries gastronòmiques, exercicis de periodisme arriscat i consideracions assagístiques sobre els motius pels quals va decidir deixar de menjar carn.

“Vaig passar unes quantes temporades vegetarianes, quan era adolescent”, explica Safran Foer, amb una carta del restaurant Teresa Carles a les mans: dubta entre demanar una amanida amb fruita o un risotto amb bolets, però finalment demana consell a la cambrera i tria el milfulls d’albergínia. “Quan vaig començar a estudiar Filosofia, després d’un parell d’anys menjant carn, vaig recuperar el vegetarianisme... Però no va ser fins que la meva dona es va quedar embarassada que no em vaig plantejar seriosament si podia fer alguna cosa per millorar el món on creixeria”. Safran Foer intuïa que rere el consum indiscriminat de carn s’hi amagaven alguns punts foscos que el gruix de la societat desconeixia. “Per prendre una decisió havia de documentar-me, i vaig començar a llegir llibres i a entrevistar-me amb persones que poguessin anar ampliant els meus coneixements”.

Les granges de l’horror
Fidel a la minuciositat i qüestionament constant de la comunitat intel·lectual jueva-americana, Safran Foer va anar estirant el fil fins que va començar a descobrir estudis i estadístiques que el van esgarrifar. “Ara per ara, les emissions de diòxid de carboni de la població de bestiar són la principal causa de l’escalfament global. L’any 2050, el bestiar consumirà la mateixa quantitat de menjar necessària per alimentar 4 bilions de persones”. El creixement de la població animal destinada al consum ha anat augmentant a un ritme desmesurat des que apareguessin les primeres granges industrials a la dècada dels 20 del segle passat. “L’objectiu principal de les granges industrials no és alimentar ningú. Volen fer diners, i punt”.

Jonathan Safran Foer: 'The dish ran away with the spoon'

Un dels capítols de Comer animales comença amb una visita de l’autor i C., una activista a favor dels drets dels animals, a una d’aquestes granges. “La C. havia treballat en un escorxador. Una nit ens vam colar en una granja on criaven galls dindis, i allà vaig veure per primera vegada milers d’animals pràcticament apilats. Entre ells n’hi havia que agonitzaven, i fins i tot de morts. La C. ajudava els que encara tenien solució: els que no en tenien, els degollava. Era l’única manera que deixessin de patir”.

El preu de la carn fa anys que està estancat: la producció és tan alta i la competició tan agressiva que productes com el pollastre o el porc poden arribar a costar menys que certes verdures i hortalisses. “Un dels grans problemes de la nostra societat és el de l’abundància. Si vols alimentar-te només a base de bistecs ho pots fer. Si vols menjar sushi exclusivament, també, o tenir tres cotxes. Tot val, si només penses en tu mateix. Però potser les teves decisions són terribles per als teus fills i són radicalment insostenibles. Jo penso que reprimir-nos forma part del contracte social”.

Abans de tastar el milfulls d’albergínia, Safran Foer passa revista a algunes de les atrocitats comeses per la pesca massiva: “Els mètodes que es fan servir avui en dia per pescar fan que per aconseguir mig quilo de gambes a Indonèsia, onze quilos de peixos siguin morts o retornats a mar. L’any 2048 no quedaran peixos en estat salvatge. No estan dient que d’aquí menys de quaranta anys comprar peix serà un luxe o que hi haurà una pila d’espècies que poden extingir-se: afirmen que no hi haurà res de res. Que el peix s’haurà acabat –exceptuant el de piscifactoria, esclar”.
Comer animales no és un llibre estrictament provegetarià. L’escriptor té molt clara la seva voluntat: “Demano un sistema de producció d’aliments que no impliqui tanta destrucció i violència com la que ara es necessària”.

© Jordi Nopca (publicat a Diari ARA, 15 de maig del 2011)

El Sòfocles de Carles Riba

Carles Riba llegeix Sòfocles

Les traduccions que Carles Riba va fer de Sòfocles són només una petita part de la tasca de divulgació dels clàssics grecs que el poeta i crític literari va fer durant gairebé 40 anys, ja fos a través d’articles, tasques editorials a la Fundació Bernat Metge i el grapat de versions d’Homer, Èsquil i Xenofont. De Sòfocles, que gràcies a una vida llarga (del 496 a.C al 406) va poder recórrer pràcticament sencer, en paraules de Riba, “aquell segle V que fou el de l’immortal missatge d’Atenes”. Només n’han arribat set obres, del seu llegat, totes elles escrites durant la maduresa del dramaturg , entre els 55 anys i la seva mort: Les dones de Traquis és el drama tràgic més antic; Antígona va ser presentada l’any 441. En el primer cas Sòfocles explica la història de com Deianira, casada amb Hèracles, busca un marit absent per culpa –en principi– d’un conflicte bèl·lic que el manté allunyat de casa. Antígona reprèn la nissaga d’Èdip per explicar les enveges entre dos dels seus fills, Etèocles i Polinices, que aspiren al tron de Tebes. De Sòfocles, Riba en va deixar escrit a la introducció del volum de la Bernat Metge que la combinació harmoniosa entre mite i forma dramàtica “encara fascina l’espectador no previngut; omple de basarda i reposa alhora, en un sentiment de suprema acceptació del destí humà”.

Bob Esponja també llegeix Sòfocles

© Jordi Nopca (ARA llegim, 15 de setembre)

22.9.11

L'esperança, l'últim que es perd


L’atac a les Torres Bessones, la situació de Palestina, la guerra d’Iraq i l’huracà Katrina són analitzats per la mirada reflexiva i sensible de John Berger, una de les veus indispensables dels últims cinquanta anys.

John Berger és tan conegut per les novel·les, les reflexions sobre l’art, les il·lustracions i el compromís polític com per la poca predisposició a concedir entrevistes. Poder-hi parlar amb motiu de la publicació en català del seu últim assaig, Amb l’esperança entre les dents (Edicions de 1984) és un repte i un privilegi. “Perdoni que trigui tant a contestar”, ens fa saber després del primer dels molts silencis llargs que precedeixen cadascuna de les seves respostes: “Quan contesto una pregunta no tinc res preparat, intento trobar les paraules adequades a aquell moment i situació concrets”. Berger ens atén per telèfon des de la seva casa de Quincy (Alta Savoia), on viu i treballa des de mitjan dècada dels setanta: la cura i amabilitat amb què verbalitza cadascuna de les seves impressions és simplement encantadora.


“Em demana si després de tot el que escric encara mantinc l’esperança? Li responc que és exactament així: l’esperança es troba a la base de qualsevol acte de qüestionament o d’oposició respecte el que passa al món. L’esperança no és cap promesa ni cap garantia. És, més aviat, l’expressió d’una indecisió, i d’alguna manera el que acaba sent no afecta al que es desitjava”. El panorama que Berger descriu a Amb l’esperança entre les dents no és gaire engrescador, però tot i així l’autor ens demana que no ens rendim. Quan recorda les seves visites a Palestina, per exemple, no oblida “la increïble intensitat vital que s’hi palpa”, que contrasta amb el desànim generalitzat que podríem esperar-nos (i que també hi és): “Molts palestins m’han dit que el pitjor és que estan totalment sols. Hi ha una diferència molt gran entre el recolzament per part de les Nacions Unides i la comunitat internacional i el que realment passa. La seva esperança sempre és ajornada i posposada i retardada –i ajornada un cop més–, però tot i així segueixen endavant, vivint amb una atenció especial i intensa el moment present, perquè no tenen res més”.

Contra la immediatesa
En un dels assaigs que integren el llibre, Berger recorda La Rabbia, documental on Pier Paolo Pasolini donava la seva interpretació sobre el que havia passat al món entre 1945 i 1962. “El punt en comú entre la visió de Pasolini i la meva és que tots dos ens fixem en una sèrie d’esdeveniments que han passat en un lapse de temps petit –la meva observació comença el 2001 i acaba el 2006– i, no obstant això, intentem situar l’actualitat en una perspectiva històrica molt més àmplia. Fem el contrari del que fan la majoria dels mitjans de comunicació, que es fixen en la immediatesa, la mostren dramàticament i l’obliden de seguida per passar a parlar de noves immediateses. Un dels grans problemes de la nostra societat és que cada vegada es té menys present la història. Aquest oblit porta a una buidor ètica molt corrupta, perillosa i, al cap i a la fi, inhumana. La paraulà humà ve etimològicament d’humus, i això implica un respecte cap als morts: el passat és presenta la nostra vida i té una importància fonamental en les decisions que prenem ”.


La desmemòria ens instal·la en un present perpetu que no admet precedents ni preveu conseqüències. Aquest és el primer pas per deixar de sentir el dolor dels altres com a nostre, justament la sensació que Berger experimenta al davant dels retrats del pintor Francis Bacon. “La divisió entre un nosaltres i un ells pot semblar innocent, però és molt perillosa.
Una de les funcions d’explicar històries és intentar fer-te més difícil poder dibuixar fronteres entre uns i altres. El que tenim en comú és molt més important i essencial que el que ens fa diferents”. L’humanisme de John Berger il·lumina cadascun dels disset textos d’Amb l’esperança entre les dents, llibre que ja té continuació. Bento’s Sketchbook homenatjarà Baruch Spinoza a partir de narracions, assaigs i dibuixos.

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 28 de novembre del 2010)

15.9.11

El Brasil de José Mauro de Vasconcelos

Traduïda a 32 llengües i best-seller des que va ser publicada l’any 1968. Adaptada al cinema i a la televisió (dues telenovel·les). Lectura obligatòria a les escoles brasileres des de fa cursos i cursos. Mi planta de naranja lima, novel·la de gran fortuna comercial i amb capacitat de seguir captivant generacions successives de lectors escampats per tot el món , igual que ha passat amb fenòmens com Pippi calcesllargues, d’Astrid Lindgren, Pinotxo, de Carlo Collodi o El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.


Més enllà de la tendresa i la ingenuïtat imaginativa que salpebra les pàgines de Mi planta de naranja lima, l’aportació genuïna del seu autor, José Mauro de Vasconcelos (Bangú, 1920–Sao Paulo, 1984) és l’ambient de pobresa extrema en què els personatges del llibre viuen. El petit Zezé està predestinat des del primer capítol a convertir-se en “el sol” i a tenir “totes les estrelles brillant al voltant”. Molt abans que això passés –molt abans que l’alter ego de l’autor superés les condicions adverses en què va créixer a través de l’escriptura–, el nen de cinc anys observa els germans, es compadeix del pare, a l’atur des de fa massa temps, fa petites apostes amb el tiet Edmundo i passa l’estona inventant-se zoos, transformant mitges foradades en serps amenaçadores i parlant amb el minúscul taronger que s’aixeca en un racó del terreny on la família de Zezé s’acaba d’instal·lar. Escrita amb voluntat d’emocionar i capacitat per aconseguir-ho, com passa en els capítols dedicats al sopar de Nadal o al dia que reparteixen regals per als pobres, Mi planta de naranja lima retrata un món ple de misèria, sense dramatisme i potser amb un punt d’autocomplaença, herència dels records personals de l’autor.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 183, setembre del 2011)

9.9.11

Un uomo chiamato Giacomo Casanova

Casanova, segons la versió de Federico Fellini

“Tot i el bon aprenentatge que va precedir la meva adolescència, sempre he estat víctima de les dones fins a l’edat de seixanta anys”, escrivia Giacomo Casanova a la seva autobiografia, de la qual Atalanta selecciona ara els capítols ubicats a Venècia, ciutat-estat on el seductor, aventurer i jugador va néixer l’any 1725. Després de repassar amb concisió la vida d’alguns dels seus avantpassats –alguns dels quals ja apunten maneres casanovianes (relacions amb monges, amb actrius i jovenetes)–, Giacomo viatja fins al seu primer record: amb només vuit anys visita la casa d’una bruixa acompanyat de l’àvia; la fetillera li practica un encanteri amb la intenció de frenar les hemorràgies nasals que el nen pateix i que li provoquen “debilitat, manca de gana, incapacitat d’interessar-se per res” i el fan semblar “estúpid”. La següent anècdota que explica és la d’un furt: l’astúcia i picardia de Giacomo es comencen a fer visibles, si bé la seva primera experiència amorosa acabi fent-li admetre la condició de víctima fins a la seixantena (i afegir, des de la talaia senecta del moment en què repassa la seva vida, que ja ha superat “totes les bogeries d’aquesta mena”, cosa que lamenta). Casanova passa una temporada a Pàdua per mirar de frenar les hemorràgies gràcies a la millor qualitat de l’aire. La germana del capellà que l’acull, Bettina, li practica la primera “manustupració” de la vida, acció que embogeix l’aprenent d’amant fins al punt que acaba descobrint, per la via del galdós art de fer d’espia, que la noia té relacions amb altres hostes de la casa. L’excés d’amors trastorna Bettina, que serà objecte de diversos exorcismes.
Així comença la vida espectacular de Giacomo Casanova: entremaliada, provocadora i exposada a un ritme que molts escriptors de ficció voldrien tenir. A Aventuras en Venecia hi trobareu únicament les peripècies esdevingudes a la ciutat dels canals.

Venècia, segons Canaletto

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 184, setembre del 2011)

2.9.11

Europa, segons Jaume Cabré



Escriptor de mètodes intuïtius i preocupat per descobrir les històries que els seus personatges porten a la butxaca, Jaume Cabré va presentar ahir Jo confesso (Proa) en un ambient de gran expectació.

“Parlo amb molta inseguretat perquè encara no he pogut racionalitzar aquesta novel·la”. Aquestes eren les primeres paraules que Jaume Cabré dedicava a Jo confesso, novel·la que arriba set anys i mig després de Les veus del Pamano, un dels llibres en català més venuts de la dècada. “Quan vaig anar a la fira del llibre de Frankfurt l’any 2007, diversos periodistes alemanys van dir-me que l’existència de la literatura catalana és un dels secrets més ben guardats de l’Estat espanyol. La fira de Frankfurt va ajudar a normalitzar la presència de la nostra literatura a Europa. Cal afegir que l’absència d’un estat propi és un hàndicap important. Hi ha literatures petites com les nòrdiques o l’eslovena que compten amb una ajuda important per part dels seus estats”.
Les onze traduccions de Les veus del Pamano i les deu de Senyoria han anat fent créixer la presència europea de Cabré fins al punt que l’ànima multiforme i decadent del continent ha impregnat de dalt a baix la seva última novel·la. “La majoria de fets del llibre passen a l’Eixample barceloní, però un dels temes centrals és Europa. Per això hi faig sortir Stefan Zweig a les primeres pàgines: l’escriptor representa la visió d’una Europa que s’acaba, el canvi de cicle que suposa la caiguda de l’imperi austrohongarès i tot el que va venir després”, va explicar Cabré.

Oh, Europa! (una sèrie de Dagoll Dagom)

Jo confesso no només dedica pàgines a la persecució del poble jueu –un dels escenaris escollits és Auschwitz–, a la tenebrosa postguerra espanyola i als nostres dies, en què el nivell acadèmic ha caigut en picat i el prestigi del saber humanístic s’ha pràcticament extingit. La novel·la també es permet viatjar cap enrere: passa per alguns monestirs del Pallars al segle XIV, per Pàrdac, Cremona i París –segles XVII i XVIII– i entre al·lusions a la Inquisició, una lapidació a l’Aràbia Saudita i una visita a la Roma eclesiàstica de principis del segle XX es permet fins i tot d’ambientar algun capítol al Congo. “No decideixo res, treballo de manera intuïtiva. Vaig provant personatges i miro de trobar les històries que amaguen a les butxaques: quan això passa, se m’emporten cap a un lloc o cap a un altre”, va explicar l’autor, que sense pretendre-ho va anar afegint històries i escenarisfins arribar a una extensió rodona i considerable: mil pàgines. “El llibre em demanava ser eixamplat, perquè anava just de cotilla. Tot i això, he de dir que cada biga i columna de la novel·la és important. Si se’n treu alguna, el conjunt s’ensorra, o tal i com es diu ara –i em sembla horrorós– es col·lapsa”.

Una confessió generosa
El personatge principal de l’últim llibre de Cabré és l’Adrià Ardèvol, fill d’un antiquari barceloní que decideix escriure un text memorialístic de caire confessional després que li hagin diagnosticat una malaltia mental degenerativa. “La biografia de l’Adrià Ardèvol és el canemàs de la novel·la, on es parla de la bellesa, de l’ànsia de saber, de la crueltat, de l’origen del mal, de l’amistat i de tot allò que pot formar part d’una vida. Hi ha una diferència fonamental entre l’Adrià i jo: ell és intel·ligent, cosa que no es pot dir de mi”. Un dels grans reptes de l’escriptor ha estat aconseguir mantenir un ritme narratiu alt i prou arguments perquè el lector arribi motivat fins al final de la confessió. Se n’haurà sortit?

© Jordi Nopca (publicat al diari ARA, 2 de setembre del 2011)