31.1.11

Llibre de Fortuna i Prudència

Cinquanta anys després de l’edició crítica d’Obras de Bernat Metge a càrrec de Martí de Riquer (Barcelona, 1915), Lluís Cabré, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, presenta el Llibre de Fortuna i Prudència, una de les primeres creacions literàries de Bernat Metge (c. 1346–1413), protonotari reial i escriptor que amb el pas dels anys s’ha convertit en un dels clàssics de les lletres catalanes gràcies, en bona part, a la força i el desvergonyiment de Lo somni (1399).


Llibre de Fortuna i Prudència, obra escrita l’any 1381, detalla el viatge que el narrador –Bernat– emprèn contra la seva voluntat cap a l’illa al·legòrica de Fortuna. La sorpresa i terror inicials dónen lloc a una disputa verbal entre tots dos personatges, que acaba amb l’expulsió de l’illa del narrador, que serà guarit per Prudència. La dama rebat amb paciència metòdica cadascuna de les rèpliques de Bernat: “Prop mi siurets, / car la malaltia qu·avets / vey que us ha greument aclipsat”.
Cabré destaca l’ingenium i la inventio de l’autor a l’hora d’endreçar les influències del text. Fa referència, entre d’altres, al De consolatione Philosophiae de Boeci, l’Anticlaudianus d’Alain de Lille, el Roman de la Rose, de Jean de Meun i La faula de Guillem de Torroella. “S’hi podria afegir, amb cautela, el Remède de Fortune de Guillaume de Machaut”, escriu Cabré, que emmarca un episodi de sàtira bancària –que Metge posa en boca de Fortuna– en la crisi internacional que va afectar els bancs barcelonins l’any 1380. “L’aur han convertit en plom / los cambiadors que sabets, / e si·ls deyts: ‘Senyors, què·m devetz?’, / respondran-vos que bon·amor”. En fragments com aquest pensem en el Bernat Metge del Sermó, càustic i actual, que afirmava, sense pèls a la llengua: “Si volets huy haver gran loch, / lagotejats”.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 7, gener del 2010)

24.1.11

Testimonis a cop calent

Reportajes de la historia (Acantilado, 2010) aplega bona part dels principals esdeveniments històrics a través de relats viscuts en primera persona per presidents, militars escriptors i periodistes.


“Hi ha molt pocs llibres d’aquestes característiques i ambicions”, diu l’editor Jaume Vallcorba mentre passa la mà per damunt d’un dels dos volums de 1.500 pàgines que configuren Reportajes de la historia, que s’afegeix a la llista de llibres mastodòntics que Acantilado ha publicat els darrers anys: Montaigne, Boswell, Chateaubriand o Aleksander Wat han reaparegut als taulells de novetats i han aconseguit esgotar edicions.
Amb Reportajes de la historia, Acantilado ajunta dues de les línies mestres de l’editorial: per una banda, la reivindicació dels clàssics –presentats, en aquest cas, a partir de fragments significatius i, en la majoria de casos, suculents– i el rescat del llegat abundantíssim de Martí de Riquer (Barcelona, 1914), en aquest cas complementat per la feina d’actualització del seu fill Borja, que parla del llibre amb orgull reposat. “Permet una lectura molt amigable. Es pot triar aquell personatge, època o fet que faci més gràcia i fer-ne un tast. Hi falten testimonis orientals o africans, sens dubte, però si els haguéssim inclòs les dimensions de l’obra s’haurien duplicat o triplicat: pràcticament hi ha tots els esdeveniments importants”.

Riquer pare

Història a domicili
“El meu pare va començar a fer servir textos històrics literaris com a complement de les seves classes”, diu Borja de Riquer. La llavor lectiva de Reportajes de la historia es va transformar en gesta domiciliària en mans de l’editorial Planeta quan l’any 1962 li van encarregar una antologia insòlita. “Volien aconseguir un reportatge de la Història a partir d’episodis triats per testimoni directe –coetani i presencial, si era possible– i de rellevància”. L’obra arrencava amb el relat de Tucídides de l’epidèmia de pesta que va castigar Atenes l’any 430 aC i arribava fins a principis del segle XX. “Deu anys després l’editorial va decidir afegir un segon volum amb textos dels últims setanta anys, i el meu pare em va demanar que hi col·laborés”. Borja de Riquer va acceptar el repte: igual que havia passat feia una dècada, la venda de Reportajes de la historia es va fer únicament a domicili. “El llibre portava molt de temps fora dels catàlegs. Només es podia trobar ocasionalment en llibreries de vell”, explica de Riquer, que ha hagut d’afegir uns quants textos més a la primera edició de l’obra que no es ven porta per porta. “La crònica arriba fins a la guerra d’Iraq de febrer del 2003. Potser podríem haver-hi afegit la crisi econòmica, però no ha passat gaire cosa més, en aquests darrers anys”, comenta l’historiador.

Riquer fill

Entre el general i el reporter
Entre els més de 150 textos que integren l’obra trobem aportacions de dimensions i procedències molt diverses. Plató explica la mort de Sòcrates amb precisió literària. Jaume I repassa la conquesta de Mallorca amb el cap molt a prop de l’estómac. Coneixem el procés i mort de Joana d’Arc a través de les declaracions de l’acusada i el testimoni en primera persona d’Isambert de la Pierre, un dels seus principals detractors. Revivim la coronació de Napoleó a través del reportatge periodístic del Journal des débats; més endavant, quan l’emperador ja ha estat degradat a general, llegim el relat que The Times va fer del seu últim viatge, amargant i angoixat –el consum de rapè és una constant–.


"Primer triàvem un episodi, i després ens dedicàvem a buscar testimonis de primera mà. Hi ha hagut casos en què ens ha costat molt decidir-nos: per il·lustrar la Revolució dels Clavells vaig llegir molts testimonis de generals portuguesos. Alguns eren molt pobres. D’altres començaven molt bé, però quan arribaven al 25 d’abril –el dia que començava la revolució– s’espatllaven: el govern els enxampava i els enviava a Guinea...”. De Riquer va acabar triant la crònica que en va fer l’empresari i assagista Xavier Roig. “En el cas de la caça de bruixes, per exemple, vam optar per donar la versió de Charles Chaplin. Ens va semblar millor que triar el senador McCarthy”. Reportajes de la historia combina l’aproximació literària amb visions més reials, presidencials i fins i tot militars. “Volíem donar tant la versió del general com la del repòrter. L’element que uneix tots els textos és la testimonialitat. En la majoria de casos són aproximacions molt empàtiques, fetes des de vies ben diverses”, diu Borja de Riquer. Jaume Vallcorba –que segueix obrint i tancant amb energia el volum que té a les mans – afegeix: “El principi de curiositat entusiasta dels Riquer permea tot el llibre, que no ha estat organitzat per conèixer fets erudits: el que hi ha és vida”.

© Jordi Nopca, diari ARA (10 de desembre del 2010)

21.1.11

Eupocalipsi


L’any de la plaga es pot començar per la col·lecció de cites del principi –Rod Serling, The Killers i Martha & The Vandellas– o per l’Addèndum multimèdia del final, que recull les referències musicals, literàries i cinematogràfiques més significatives i inspiradores a l’hora d’escriure aquesta novel·la, que Pastor va començar l’agost del 2008, just després de publicar La mala dona, guanyadora del primer Crims de Tinta. “Una de les fonts explícites que alimenten L’any de la plaga ha estat La invasión de los ultracuerpos, una de les pel·lícules fonamentals del subgènere dels ultracossos, que va començar amb La invasión de los ladrones de cuerpos l’any 1956”, ens fa saber Pastor. “A les primeres pel·lícules d’ultracossos l’acció passa en pobles petits i aïllats; a L’any de la plaga, en canvi, he volgut fer un update 2.0 d’aquest tipus de ficcions: hi apareixen les xarxes socials, la tecnologia d’ara i multitud de referències actuals. El terror és ara de caire global”.


L’escenari principal de la novel·la és la Barcelona “buida i tediosa” d’un mes d’agost qualsevol. El personatge principal, Víctor Negro, és coordinador d’un equip d’assistència social i passa per un mal moment després que la seva parella, la Irene, l’hagi deixat. Per si no en tingués prou amb la crisi sentimental, una sèrie de morts sospitoses entre els pacients del servei –acompanyades d’un canvi d’estat d’ànim per part de cada vegada més barcelonins– fan que Negro comenci a sospitar d’una espècie d’eucaliptus vinguda de l’Àsia que s’ha posat de moda misteriosament. “La idea de la planta invasora la vaig agafar de La invasión de los ultracuerpos. A la novel·la hi ha alguns elements de misteri però tinc les cartes marcades per la història inicial i els arquetipus de la pel·lícula. Volia que L’any de la plaga fos una novel·la de progressió, que tingués un ritme força picat perquè el lector no volgués deixar de llegir. Els personatges són cada vegada més retorçats i les situacions més pertorbadores”.


Un dels grans encerts de la novel·la és la voluntat de donar-nos a conèixer, més enllà de l’apocalipsi eucalíptic –l’eupocalipsi– una galeria de personatges propers i versemblants que viuen en un entorn allunyat dels tòpics i amatent a les pulsions generacionals. “He situat la novel·la en escenaris com Nou Barris o El Carmel perquè són zones en canvi constant i amb vida pròpia –lluny del turisme– susceptibles de patir una colonització i que ningú no se n’adonés”. Abans que l’acció obligui a focalitzar exclusivament els esforços del narrador, Pastor té temps de recordar aquells anys 90 en què els adolescents passaven hores escoltant discos a FNAC o Virgin, en contraposició amb l’eufòria festivalera actual i la música que els mòbils vomiten al metro. Després d’explorar la novel·la d’aventures a Montecristo i la novel·la negra a La mala dona, els tentacles de Pastor han xuclat les essències d’un subgènere fantàstic per aconseguir-ne una novel·la àgil i propera que entre revelacions, ensurts i corredisses reflexiona en última instància sobre la identitat.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (140, octubre del 2010)

20.1.11

Avui

'Ogni pittore dipinge sè'
Presentació de 'L'home del barret vermell', d'Hervé Guibert, a la llibreria Antínous
Maria Bohigas i Jordi Nopca
(C/ Josep Anselm Clavé, 6)
19.30 h

15.1.11

Neurosis productives


“Fa uns mesos vaig entrevistar John Lydon [Public Imatge Ltd., Sex Pistols] i em deia que per a ell l’humor és l’atribut més gran de la humanitat. Hi estic molt d’acord”, ens diu Kiko Amat dies abans de tornar de l’Escala, poble on estiueja i escenari de L’home intranquil, trenta-cinc proses incandescents que configuren un autoretrat poc clement de l’escriptor i periodista i també del seu entorn més proper: dona i fill, tots dos de color taronja. Cal llegir aquest experiment internovel·lístic disposats a entomar les invectives inclements d’Amat, tan apassionades com quan parla de la música, el cinema o els llibres que l’entusiasmen. La llista d’odis passa pel turisme, els pares perfectes, les càmeres de seguretat, l’esport, la televisió –i, molt especialment, el telecorazón i els telenotícies–, les barretines, el cafè amb llet “mida gibrella” i un llarg etcètera de manies detallades amb la minuciositat d’un J. K. Huysmans hipervitaminitzat i un pèl apocalíptic.


Humor emprenyat
“Aquest llibre és com veure una col·lecció de sketches d’un stand-up comedian. Compartim l’humor histriònic i l’emprenyamenta. En aquests textos hi ha una grandíssima quantitat de ràbia i indignació pel món clarament justificades”. Tal i com s’explica al final del llibre, el “petit recull de manies i demències personals es remunta al juliol del 2008” i comparteix l’oralitat de la stand-up comedy: una ràdio va demanar-li trenta peces de dos minuts i mig que havien de sortir durant tot el mes d’agost. Dos anys després de l’experiència, Amat n’ha reescrit algunes i n’ha afegit unes quantes més. “Sóc un neuròtic, sí”, comença un dels textos, L’home conceptual: “Però també sóc escriptor, i patir alguna psicosi és part de la feina. Si tingués un treball normal, fa temps que m’haurien tancat al manicomi. Com deia Brendan Behan: ‘Les meves neurosis són les eines amb què em guanyo la vida; si em guarís, hauria de tornar a pintar cases’. O, en el meu cas: a la cadena de muntatge de la Seat”.
“Hi ha molta ràbia, ira i pena per a un mateix, a L’home intranquil”, ens diu Amat. “Quan faig novel·la, aquests elements apareixen d’una forma més emotiva i més –diguem-ne– lírica: aquí m’he permès ser molt més estrident i salvatge”. Hi apareixen esmentats (pejorativament), la plana major de l’SGAE, Jordi Hereu, els escriptors postmoderns i tendenciosos, el Primavera Sound, Marina d’Or, els Vetusta Morla, Look at me, I’m Sandra Dee i les passejades pel Maremagnum de dissabte. Però l’objectiu contra el qual dispara amb més insistència és ell mateix, no únicament a través dels comentaris de la seva estimada Taronja –l’editora d’Empúries, Eugènia Broggi– sinó a través de descripcions físiques sense pietat (“cametes de pollastre, panxona d’abella, pit de Piolín, de tísic”, o bé “faig cara de ser certament el tio més burro de tot el poble, mandíbula endavant i gratant-me el cul. Una cara que és part Popeye part Australopithecus, part Salvatore d’El nom de la rosa i part pastor de cabres sicilià”).


“Com a tio increïblement nerviós que sóc, l’estat més proper a la felicitat que he viscut és quan tinc una mica de calma”, ens fa saber Amat, que durant l’estiu es dedica a llegir, cuinar, parlar i prendre cerveses en terrasses. “Ara mateix passo per un dels moments més feliços de la meva vida i fins i tot puc acceptar l’envelliment amb certa simpatia. No cal fer el ridícul començant a córrer...” El pas del temps, una de les obsessions de L’home intranquil, perd pes si fem cas al nostre entrevistat, que fins i tot relativitza l’obsessió per l’estètica del mod que sempre ha estat: “La roba deixa de ser una preocupació quan el teu fill t’ha vomitat dues vegades al damunt d’una camisa Brutus”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (132, setembre del 2010)

12.1.11

Oblidar Artaud. Sobre Utopia


Començar un projecte editorial té un component elevat de risc i aventura. És una temptació molt alta, també, que suma noms any rere any al mateix temps que desapareixen projectes que no han acabat de funcionar. El Tangram, iniciativa d’Elisabet Massana, Marc Montanyès, i Oriol Pastor és un dels últims exemples temeraris, que aposta per publicar no-ficció breu (i en català) orientada cap al pensament contemporani. Han començat amb dos llibres: el primer recull dues entrevistes a Jean Baudrillard; el segon transcriu una entrevista llarga a Santiago López Petit. El Tangram aposta en aquest primer lliurament pel valor de la pregunta–resposta com a mètode de coneixement; per l’esboç progressiu (en comptes de l’assaig definitiu); per diverses peces que poden encaixar o no, però que contribueixen a delimitar problemàticament el que ens envolta a través de petites miniatures fins ara inèdites en català (cas de Baudrillard) o simplement exclusives (com passa amb el diàleg amb López Petit).

Baudrillard a distància
“No dic que estigui prohibit parlar d’Artaud . És un cas personal, quelcom singular. Per a mi això marca una esfera secreta, igual que Rimbaud o Nietzsche. L’obra d’Artaud s’ha desplaçat a un domini reservat i parlar-ne, exposar-la a la llum, exigiria descobrir aquest secret”. Aquesta és la primera resposta que Jean Baudrillard dóna a Sylvère Lotringer durant l’entrevista que li va fer l’any 1996 amb motiu d’una exposició que el MOMA va dedicar a l’escriptor i dramaturg Antonin Artaud. Al llarg de l’entrevista Baudrillard invoca la relació “singular, personal” que cadascú hauria de tenir amb Artaud , un lligam que en comptes d’admiratiu seria més aviat de complicitat: “Cal que sigui un pacte, un pacte de sang, de sang i d’os, com ell mateix el féu, i en aquest pacte desapareixerem com a individus, com ell mateix ha desaparegut”.

Baudrillard, en versió Etch & Sketch


Filòsof conegut per assaigs com El sistema de los objetos (1968), Cultura y simulacro (1981) o La ilusión vital (1992), en què ens recorda que en el nostre món virtual “la qüestió d’allò Real, del referent, del subjecte i l’objecte ja no es poden representar”, Baudrillard va parlar amb el sociòleg i urbanista Jean-Louis Violeau l’any 1997 sobre el grup d’arquitectura revolucionària Utopie, aparegut a França després del maig del 68 i que es proposava la construcció d’una sèrie d’edificis i mobiliari pneumàtics. Baudrillard parteix d’aquest somni de construir una nova societat a base d’aire per acabar donant-nos pistes del seu mètode de treball: “Opero més aviat a distància. Mai no he entrat de veritat al cor d’un àmbit de coneixement (...) Mai no he entrat al detall de les coses, de l’estructura de les coses per fer-ne una crítica des de l’interior, perquè veia massa a les clares que quan s’entra massa profundament en un àmbit no se’n surt mai més”.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 126, juliol del 2010)

10.1.11

Unitats de xoc

Pere Calders (1912-1994)

Fa tres anys, una professora de la facultat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona dedicava mitja classe a parlar de les dificultats de trobar Unitats de xoc, un dels primers llibres de Pere Calders (1912–1994). La professora havia escollit el text de Calders com un dels pocs testimonis “d’alta volada literària” que s’havien escrit des del front republicà sobre l’experiència en primera persona d’un autor que ja havia publicat una novel·la curta, La glòria del doctor Larén (1936) i El primer arlequí (1936).
Unitats de xoc té ben poc a veure amb l’humor tranquil i la tendresa tímida de la resta de l’obra de Calders: s’hi explica –en primera persona– l’observació meticulosa i un pèl enrogallada d’un seguit de situacions que són producte del combat entre el bàndol republicà i el nacional. “El narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra, i hi continuen vivint llurs realitats més cares, per una inextricable penetració del record dins l’enyorança, que arriba a crear presències gairebé sensibles”, escriu Carles Riba al pròleg. El to és sensiblement més ennuvolat que el de Calders, que detalla el pas de la violència sense haver-hi de participar mai –la seva feina era de tècnic cartògraf– o fa memòria de la noblesa de la causa republicana: “Hi ha grups els països dels quals no han tingut cap contacte històric amb el nostre, però tots ells han vingut a unir-se damunt el nostre sòl i ens han obert els braços. Són germans nostres, ens hi sentim units per llaços més estrets que els de la sang, i els demostraríem la nostra gratitud plorant, però aquesta guerra ens ha estroncat el plor”.


Publicada per primera vegada l’any 1938 per la Institució de les Lletres Catalanes, Unitats de xoc va ser reeditada l’any 1983 a la desapareguda col·lecció Cara i creu, d’Edicions 62. Gràcies a La Magrana, damnificats com els estudiants de filologia no hauran de tornar a llegir aquesta crònica en fotocòpies ni aguantar quaranta minuts de rebequeria professoral –lenta, reflexiva i perifràstica–.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (136, octubre del 2010)

7.1.11

El millor dels mons


Té gairebé setanta anys, però la seva mirada segueix sent tan inclement com quan es va fer empresonar l’any 1974 durant una protesta contra la dictadura militar grega o quan va fingir una altra identitat per convertir-se en periodista del Bild-Zeitung i en va escriure tres llibres de denúncia que el van convertir en best-seller. El reportatge més conegut de Wallraff segueix sent, encara a hores d’ara, producte d’un dels seus transformismes: a Cap de turc (Edicions de 1984, 1996), el periodista hi explica les seves experiències com a treballador turc per denunciar les dificultats i vexacions laborals a les quals eren sotmesos els immigrants a l’alemanya de la dècada dels 80.


Els problemes de salut que Wallraff arrossega des de llavors han obligat a relaxar el seu mètode, que reapareix ara al seu últim llibre, Con los perdedores del mejor de los mundos. “Fa tres anys, quan vaig decidir posar-me a la pell de persones que formen part dels perdedors d’aquest nostre ‘món feliç’ –el millor dels mons– no vaig sospitar tot el que em tocaria viure”, escriu al postfaci del llibre. Convençut que aquests darrers anys “la injustícia ha augmentat i les condicions de vida no s’han tornat més humanes”, Wallraff ataca diversos fronts, en aquesta nova col·lecció de reportatges: experimenta les inclemències de ser indigent a Alemanya, treballa en una de les panificadores que fabriquen per a Lidl i s’embetuma la cara per experimentar el tracte discriminatori que pateix un negre que no pertany a la classe dirigent ni a la societat de l’espectacle (gràcies a les fotos, però, ens permetem preguntar-nos si no devien ser les pintes de la disfressa de Wallraff, les que van crear tanta desconfiança en els diferents interlocutors).
A Con los perdedores del mejor de los mundos, el periodista alemany prova un nou mètode: basar-se en “nombroses declaracions i vivències i experiències de persones” per escriure reportatges en què carrega contra Starbucks, els ferrocarrils alemanys, l’alta gastronomia i els teleoperadors.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

6.1.11

No comments


Fa sis anys, la celebració del primer centenari de la mort d’Anton Txèkhov (1860-1904) va motivar l’aparició d’una bona antologia dels seus contes a Alba Editorial, que només un any després va ser completada amb l’edició de l’extens reportatge sobre la colònia penal de l’illa de Sajalín, que Txèkhov va voler visitar tot i patir tuberculosi (La isla de Sajalín), un quadern de notes (Unos buenos zapatos y un cuaderno de notas) i fins i tot un llibre de consells per a futurs escriptors (Sin trama y sin final). Cinc anys després –i coincidint amb l’efemèride del cent cinquantè aniversari del naixement del narrador i dramaturg rus– el mercat editorial txekhovià s’ha reactivat amb la publicació de noves traduccions de La gaviota i Tío Vania (Alba Editorial), una edició il·lustrada de La dama del perrito (Nórdica) i l’antologia de contes comentada que Nevsky Prospects acaba de presentar. Per a qui no la conegui encara, la petita editorial madrilenya es va donar a conèixer l’any passat amb la publicació de Historias de Belkin, d’Alexander Pushkin, i es dedica exclusivament a publicar textos russos traduïts. Abans d’arribar a Txèkhov han passat per Grigórovitx, Bogdánov, Biéli, Dostoievski i Alexei Tolstoi: els relats gòtics, de ciència-ficció, satírics i memorialístics han estat quatre de les línies que els editors James i Marian Womack han explorat en poc més d’un any d’activitat.


Chéjov comentado inaugura nova col·lecció, Perspectivas, i acompanya la traducció de setze dels contes de Txèkhov de comentaris d’escriptors com Ricardo Menéndez Salmón, Luis Alberto de Cuenca, Marta Rebón i Hipólito G. Navarro. Sergi Bellver s’ha encarregat de la selecció, que defuig algunes de les narracions més conegudes i passa per textos com Casa con mezzanina (1896), En Moscú (1891), El hombre enfundado (1898) i El amanuense (1886). Aquest diàleg entre Txèkhov i una part de la joventut literària de les lletres espanyoles és un bon homenatge, editat amb l’exquisidesa habitual de Nevsky.

Kunst-ism time!!

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 140, novembre del 2010)

5.1.11

Van Gogh, suïcidat per la societat

Autoretrat de Vincent Van Gogh (1885)

El dia 1 de maig del 2007, jornada de reivindicacions laborals, vam anar fins a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac per entrevistar el poeta Josep Palau i Fabre (1917–2008), que tot i la seva salut fràgil va fer un esforç de memòria generós i va repassar l’amistat amb Joan Salvat-Papasseit, la participació com a extra a El salario del miedo, de Henri-Georges Clouzot (1953), la fascinació pel mite de Don Joan i les visites a l’hospital psiquiàtric de Rodez per parlar amb Antonin Artaud, poeta i dramaturg a qui havia descobert gràcies a L’ombilic des limbes (1925). “Artaud patia uns dolors horribles, i jo li portava un fàrmac prohibit. Ens passàvem hores i hores parlant... Un dia em va preguntar si creia que només m’acceptava perquè li portés la droga, i com que no vaig saber què respondre em va dir que hi havia gent que li portava exactament el mateix i a qui pràcticament ni els donava les gràcies”.

Antonin Artaud, contra el "crim organitzat" de la societat

Van Gogh, suïcidat per la societat és un dels últims textos d’Antonin Artaud (1896-1948), i és indestriable de la reclusió de l’artista en les diverses institucions psiquiàtriques per on va passar. El text –breu i fulgurant– és un crit d’entusiasme adreçat a la “bona salut mental” de Vincent Van Gogh (1853–1890). “Davant de la lucidesa de Van Gogh que treballa, la psiquiatria no és més que un reducte de goril·les obsessionats i perseguits i que, per pal·liar els més espantosos estats de l’angoixa i l’ofegament humans, no tenen més que una ridícula terminologia, digne producte dels seus cervells tarats”. Artaud convoca tota la força de la seva prosa escabellada per confrontar el geni enbruixat de Van Gogh amb la societat, caracterizada per la “deshonestedat deliberada”, la “insigne hipocresia” i “el crim organitzat” . Palau i Fabre es va apropar a l’obra d’Artaud i en va quedar hipnotitzat. Seixanta anys després, textos com aquest demostren el seu talent, encara vigorós i ingovernable.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 146, desembre del 2010)

3.1.11

Senzillesa i vulnerabilitat


Aquests dies coincideixen a les llibreries dues novetats en què s’hi parla de dos viatges en sentit contrari però amb un punt en comú sofisticat: Henry James. El primer, El rector de Justin, de Louis Auchincloss, recorda una de les últimes novel·les de James, The Ambassadors (1903), en què un americà viatja fins a París per trobar-hi el fill de la seva parella. El segon, Brooklyn, sisena novel·la de Colm Toíbín (Enniscorthy, 1955) ens explica el viatge d’Eilis Lacey, una noia irlandesa que decideix provar sort a la Nova York de mitjan segle XX. Toíbín, que va escriure una novel·la , The Master (2004), en què el personatge principal era precisament Herny James i el seu viatge frustrat a Anglaterra, s’interessa ràpidament per la novel·la d’Auchincloss que li acabem de descobrir al mateix temps que ens explica una anècdota que sintetitza la trajectòria divergent de tots dos llibres: “James deia que totes les dones que marxaven a Europa des dels Estats Units tenien diners i s’acabaven casant amb europeus; en canvi, les dones que feien el viatge invers treballaven en cuines o netejaven cases. La història de l’emigració europea era l’altra cara de la moneda”.
A Brooklyn, Tóibín no pot fer altra cosa que centrar-se en un personatge modest que vol obrir-se camí com sigui lluny de casa, però en comptes d’explicar-nos una història de superació a l’estil d’una producció de Hollywood l’escriptor irlandès ens explica els primers anys de la jove en un entorn desconegut: “Volia centrar-me en aquells anys en què, lluny de casa, encara no ets ningú i no et sents enlloc. No és únicament una situació geogràfica: és també un estat espiritual i psicològic. Et trobes en una espècie de llimbs, i en aquests llimbs els teus sentiments són els mateixos que s’experimenten quan estàs sota pressió: no te’n pots refiar”.


Abans de creuar l’oceà atlàntic, la novel·la comença a l’Enniscorthy natal de Tóibín, que també va ser el lloc on l’escriptor va escoltar l’anècdota a partir de la qual, molts anys després, creixeria la història d’Eilis Lacey: “Quan tenia dotze anys, el meu pare va morir. Molts anys després vaig escriure un conte, House for Sale, en què explicava l’atmosfera de casa durant la vetlla del seu cos. A mi em va tocar ser una espècie de conserge que anava rebent tota la gent que venia –que era molta– i recordo que una dona va començar a parlar amb la meva mare i, tot i que jo escoltava la seva conversa, de tant en tant apareixia la paraula ‘Brooklyn’. Quan se’n va anar, algú va dir que la filla d’aquella dona acabava d’arribar d’Amèrica, i que abans de trobar-se amb la família havia amagat l’anell de casada. L’any 2005 vaig rellegir la història i em va semblar que aquestes frases podien ser l’esquelet de la meva novel·la”. Brooklyn és una novel·la que avança en línia recta, sense flashbacks i esquivant els clixés sobre el districte novaiorquès. “Volia un estil senzill, sense ornaments. Els diàlegs hi donen un toc de color, però les paraules que suren entre ells són com una melodia suau de piano”.
Tóibín aconsegueix una novel·la intensa i emocionant gràcies a la pietat i la cura amb què tracta el seu personatge principal. “L’Eilis és molt vulnerable i innocent, però és complexa i intel·ligent. Als meus llibres sempre intento parlar de personatges de qui el lector esperi que no siguin humiliats ni pateixin cap mal. Sóc una persona força cínica i sóc capaç de ser terrible, quan vull: per a mi va ser una molt bona experiència, escriure un llibre en què m’estava comportant tan bé amb el meu personatge”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)