Neurosis productives

“Fa uns mesos vaig entrevistar John Lydon [Public Imatge Ltd., Sex Pistols] i em deia que per a ell l’humor és l’atribut més gran de la humanitat. Hi estic molt d’acord”, ens diu Kiko Amat dies abans de tornar de l’Escala, poble on estiueja i escenari de L’home intranquil, trenta-cinc proses incandescents que configuren un autoretrat poc clement de l’escriptor i periodista i també del seu entorn més proper: dona i fill, tots dos de color taronja. Cal llegir aquest experiment internovel·lístic disposats a entomar les invectives inclements d’Amat, tan apassionades com quan parla de la música, el cinema o els llibres que l’entusiasmen. La llista d’odis passa pel turisme, els pares perfectes, les càmeres de seguretat, l’esport, la televisió –i, molt especialment, el telecorazón i els telenotícies–, les barretines, el cafè amb llet “mida gibrella” i un llarg etcètera de manies detallades amb la minuciositat d’un J. K. Huysmans hipervitaminitzat i un pèl apocalíptic.


Humor emprenyat
“Aquest llibre és com veure una col·lecció de sketches d’un stand-up comedian. Compartim l’humor histriònic i l’emprenyamenta. En aquests textos hi ha una grandíssima quantitat de ràbia i indignació pel món clarament justificades”. Tal i com s’explica al final del llibre, el “petit recull de manies i demències personals es remunta al juliol del 2008” i comparteix l’oralitat de la stand-up comedy: una ràdio va demanar-li trenta peces de dos minuts i mig que havien de sortir durant tot el mes d’agost. Dos anys després de l’experiència, Amat n’ha reescrit algunes i n’ha afegit unes quantes més. “Sóc un neuròtic, sí”, comença un dels textos, L’home conceptual: “Però també sóc escriptor, i patir alguna psicosi és part de la feina. Si tingués un treball normal, fa temps que m’haurien tancat al manicomi. Com deia Brendan Behan: ‘Les meves neurosis són les eines amb què em guanyo la vida; si em guarís, hauria de tornar a pintar cases’. O, en el meu cas: a la cadena de muntatge de la Seat”.
“Hi ha molta ràbia, ira i pena per a un mateix, a L’home intranquil”, ens diu Amat. “Quan faig novel·la, aquests elements apareixen d’una forma més emotiva i més –diguem-ne– lírica: aquí m’he permès ser molt més estrident i salvatge”. Hi apareixen esmentats (pejorativament), la plana major de l’SGAE, Jordi Hereu, els escriptors postmoderns i tendenciosos, el Primavera Sound, Marina d’Or, els Vetusta Morla, Look at me, I’m Sandra Dee i les passejades pel Maremagnum de dissabte. Però l’objectiu contra el qual dispara amb més insistència és ell mateix, no únicament a través dels comentaris de la seva estimada Taronja –l’editora d’Empúries, Eugènia Broggi– sinó a través de descripcions físiques sense pietat (“cametes de pollastre, panxona d’abella, pit de Piolín, de tísic”, o bé “faig cara de ser certament el tio més burro de tot el poble, mandíbula endavant i gratant-me el cul. Una cara que és part Popeye part Australopithecus, part Salvatore d’El nom de la rosa i part pastor de cabres sicilià”).


“Com a tio increïblement nerviós que sóc, l’estat més proper a la felicitat que he viscut és quan tinc una mica de calma”, ens fa saber Amat, que durant l’estiu es dedica a llegir, cuinar, parlar i prendre cerveses en terrasses. “Ara mateix passo per un dels moments més feliços de la meva vida i fins i tot puc acceptar l’envelliment amb certa simpatia. No cal fer el ridícul començant a córrer...” El pas del temps, una de les obsessions de L’home intranquil, perd pes si fem cas al nostre entrevistat, que fins i tot relativitza l’obsessió per l’estètica del mod que sempre ha estat: “La roba deixa de ser una preocupació quan el teu fill t’ha vomitat dues vegades al damunt d’una camisa Brutus”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (132, setembre del 2010)