23.7.10

Orfes d'Eldorado


El poder de les llegendes. L’element sobrenatural de l’amor. La inexorabilitat del desastre. Aquests són alguns dels temes que Milton Hatoum convoca a Orfes d’Eldorado, última nouvelle d’un autor gens prolífic –quatre obres en un quart de segle– que des del primer paràgraf aconsegueix situar-te a l’espai xafogós i fatídic de la ciutat brasilera de Manaus a finals del segle XIX. La història d’una índia tapuia que després d’un parlament enigmàtic se submergeix a l’Amazones i desapareix és el punt de partida dels records de l’Arminto Cordovil, jove condemnat a vagar per Manaus sense poder tornar a les propiestats del pare, l’Amando, un dels comerciants més acabalats de la zona, per motius que tenen a veure amb la seva criada, la Florita, companya inseparable de l’Arminto. Les llegendes que la Florita explica al petit Arminto arrelen dins seu fins a tal punt que la seva concepció d’allò que l’envolta supera la realitat més prosaica i potencia el seu estat de somieig, que Hatoum sap reproduir amb una austeritat remarcable.


La mort sobtada d’Amando portarà el fill a trepitjar una altra vegada la propietat de Vila Bela. Serà allà, durant l’enterrament del pare, que Arminto toparà per primera vegada amb la seva perdició, la Dinaura, òrfena del Sagrat Cor de Jesús. “Semblava una dona de dues edats. S’havia posat un vestit blanc i mirava cap amunt, com si no fos allà, com si no fos enlloc. De sobte la seva mirada em va trobar i el rostre angulós va somriure”. A partir de la coneixença de la Dinaura, la vida d’Arminto orbitarà únicament al seu voltant, obsedit per convertir-la en la seva amant. Hatoum dedica a aquest desig impossible bona part del gruix de la nouvelle: li interessa narrar un amor absolut al costat de la pèrdua progressiva de tot allò material (l’herència del pare). L’únic que poc redreçar l’autodestrucció d’Arminto és la idealitzada Dinaura –el nom de la qual recorda l’aura sagrada i allò aurífer–, i el seu trajecte erràtic el farà viatjar fins a la desembocadura de l’Amazones, a la ciutat de Bélem, i tornar cap a Manaus. La idea d’anar-se’n “a una altra terra, un altre mar” de La ciutat, el poema de Kavafis que encapçala el llibre, té sobretot el revers amarg de l’última estrofa: “Uns altres mars, no els trobaràs, ni cap altre terrer. / Amb tu va la ciutat. Dels seus carrers mai no et mouràs / (....) Tal com has devastat la teva vida aquí, en aquest raconet, a tot arreu l’has fet malbé”. Dinaura és la ciutat introbable d’Eldorado. El vaixell naufragat a la riba de l’Amazones. Els diners que desapareixen de les butxaques del pobre Arminto, cada vegada més sol i més brut, més mal alimentat i més desesperat per estimar.

Milton Hatoum

Publicat a Time Out Barcelona (127, juliol del 2010)

21.7.10

Carretera i manta


Maletes perdudes es comença a llegir amb calma, es continua amb un somriure tímid als llavis –que cap a la meitat se’n va directe al congelador– i s’acaba entusiasmat, tot i que amb el punt de llàstima imprescindible per haver d’abandonar la colla de personatges que hi trobem. “Les primeres notes pel llibre les vaig fer al febrer del 2003. Els dos primers anys escrivia amb certa indolència –podia aturar-me un parell de mesos–, però des del 2005 fins l’any passat hi vaig dedicar quatre hores diàries, com a mínim”. Puntí es va estrenar amb el llibre narracions Pell d’armadillo (1998). Quatre anys després va arribar un segon capítol de narrativa breu, Animals tristos, i va ser llavors que Puntí va descobrir l’instint novel·lístic. “Els dos o tres últims contes que vaig escriure a Animals tristos se m’allargaven molt, tenia problemes per seleccionar el que volia dir, i em vaig adonar que el meu estat normal no era la contenció, sinó deixar-me anar: una història n’obria una altra, i d’aquesta anava a parar a una altra més. Em vaig decidir a fer el pas amb només unes quantes idees al cap: a partir d’una lectura de la novel·la A la gàbia, de Henry James, vaig decidir que m’interessaria explorar la vida d’algú que treballa a la secció de maletes perdudes de l’aeroport; més endavant, una mudança transnacional d’Alemanya fins a Barcelona em va permetre conèixer els tres transportistes turcs. Per una banda, els veia molt derrotats i tristos –ens havien perdut una maleta– però a la nit els vaig convidar a sopar i vaig descobrir que la consciència de tenir una vida molt dura es combinava amb l’orgull per la seva professió”.
A partir d’aquesta vivència, Puntí es va inventar tres transportistes barcelonins que recorren l’Europa dels anys 60: en Bundó, en Petroli i en Gabriel Delacruz; aquest últim, és el gran personatge absent de la novel·la, del qual n’anem sabent les peripècies a mesura que avança la investigació peculiar i entranyable dels seus quatre fills, engendrats en països diferents i que únicament comparteixen nom amb petites variacions quasi declinatives (Christof, Cristopher, Cristophe i Cristòfol).

Un Gabriel alemany a punt de deixar l'amant i fugir amb el camió (que descobrireu a Sommer vorm Balkon, d'Andreas Dresen)


Clac i rum!
“Volia explicar la història d’algú com en Gabriel, un personatge es mou sempre però que un dia es queda quiet”, ens diu Puntí. Abans que la immobilitat s’apoderi de Gabriel coneixem retalls d’aquella cultura que tenia l’accés vetat a l’Espanya franquista: l’escena en què aconsegueix integrar les experiències psicotròpiques d’una noia embarassada que els transportistes acompanyen a Londres perquè avorti, la tensió d’una partida de cartes on s’arriba a apostar un cavall i la trobada urgent entre en Gabriel i la infermera Sarah és el cim d’aquestes interrelacions plantejades sempre amb colors clars. “Les novel·les que m’agraden són construccions d’un món que té sentit internament: potser una mirada profana no el trobaria versemblant, però a través de la creació de l’estil aquesta versemblança s’acaba aconseguint”. Bona part dels escenaris del llibre acostumen a ser llocs de trànsit, igual que els seus personatges: la pensió on en Bundó i en Gabriel viuen, el prostíbul Papillon, els casals espanyols on en Petroli va a conèixer dones de certa edat... “Mentre feia la carrera de filologia romànica vaig llegir molta novel·la cavalleresca, i això em va fer pensar que mentre els cavallers sortien a l’aventura amb el seu cavall, els protagonistes del llibre ho feien amb el camió de mudances –un Pegaso, un cavall– i a partir d’aquí, sortint a l’aventura, els passen coses”.

Maletes. Maletes. Maletes. Maletes.
A Tulse Luper Suitcases, de Peter Greenaway, en trobareu unes quantes


Publicat a Time Out Barcelona (108, abril del 2010)

16.7.10

El misteri de llegir Pynchon


El primer autor català en qui vam pensar a l’hora d’emprendre l’expedició pynchoniana va ser el verbívor per excel·lència de les nostres lletres, Màrius Serra. Li vam trucar, però Serra –que no tenia els deures fets– ens va remetre a Jordi Puntí, a qui també vam trucar, i ens va enviar a Màrius Serra... i a Quim Monzó. És ben sabuda la poca disposició monzoniana a parlar d’autors (li agradin o no). Vam agafar la capa, l’escut i l’espasa i el vam anar a buscar a la biblioteca Jaume Fuster, a la inauguració de l’exposició commemorativa dels 30 anys de Quaderns Crema. Després de comentar-nos que Private li havia enviat un lot de revistes (categoria +18) en senyal d’agraïment per l’exposició al Santa Mònica, Monzó ens va dir: “De la colla de postmoderns americans, Pynchon és el que porto menys llegit. Això vol dir que no en tinc cap teoria...” Després d’una petita pausa, ens va recomanar que parléssim amb en Puntí. Amb el cercle tancat (Serra-Puntí-Monzó-Puntí-Serra) vam seguir buscant nous lectors de Pynchon. Sergi Pàmies va desaparèixer just abans que el poguéssim atacar. Jonathan Littell –al·lèrgic als mitjans de comunicació– no va tenir tanta sort: el vam arraconar contra l’única paret vermella de la sala. “Esclar que he llegit Pynchon!”, va afirmar abans de dir-nos que el que més li interessava de la seva obra és “com pinta i representa els temes –els temes en sí no tant–”. Jaume Vallcorba va aparèixer al moment just (abans que Littell ens convertís en pasta de paper): “Cal tenir en compte que és un autor extremadament minoritari”.


El poc èxit de la nostra recerca ens va motivar a seguir buscant pynchonians. Kiko Amat, després de reconèixer haver llegit The Crying of Lot 49 (1966), V. (1966) i Gravity Rainbow (1973) ens va donar la seva opinió sobre l’autor enigmàtic: “Tot i que la seva posició política d’extrema esquerra m’encanta, el seu estil no és el que m’emociona més. Intentar agafar la big picture d’alguns dels seus llibres és impossible”.
Julià Guillamon va arribar a Pynchon l’any 1992 a través del llibre de relats Slow Learn (publicat en castellà amb el títol Un lento aprendizaje). “De la seva obra m’agrada el sentit de la història, sotmès a la visió subjectiva dels personatges. I l’ambició panoràmica, la voluntat d’abastar àmplies zones de l’experiència humana, amb una barreja d’ingredients delirant. L’afany de trobar sentits nous a la realitat, aprofundir en les coses des de perspectives inesperades. Hi ha una connexió amb la literatura que als anys vuitanta proposàvem alguna gent d’aquí”. L’opinió experta de Guillamon es complementa amb una valoració sobre els textos literaris postmoderns: “Tinc la impressió que hi ha dues línies dins el postmodernisme. Una que busca la complexitat i converteix el text en una mena d’experimentació constant. I una altra que busca la simplificació màxima. És aquesta la que finalment s’ha imposat i ha convertit autors com Pynchon en rars. D’altres autors de la mateixa corda, com Robert Coover, ja ni tan sols es tradueixen”.

La llum en contra
Dels vuit llibres que Thomas Pynchon ha publicat fins ara, tres d’ells s’acosten al miler de pàgines: A contrallum va aparèixer el 2006, nou anys després de Mason & Dixon. Va ser la primera novel·la contractada per Amsterdam Llibres fa més de tres anys, però les dimensions del projecte han fet que no hagi pogut ser publicada fins ara. Ambientada entre l’Exposició Universal de Chicago de 1893 i el final de la Primera Guerra Mundial, la novel·la més extensa de Pynchon navega entre la comèdia, el western, la ciència-ficció i desenes de gèneres i subgèneres més. Els escenaris són els Estats Units, Mèxic i diversos països europeus i asiàtics. Hi apareixen més d’un centenar de personatges i l’estil barroc i multidireccional marca de la casa (capaç de reconcentrar-se insòlitament en frases com “Hi ha un aspecte indubtablement sàdic en la maionesa”). Us atrevireu a llegir-lo?

Volem aventures!

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)

15.7.10

Setze jutges i uns quants advocats

La Nova Cançó. La veu d’un poble omple 1000 m2 del Museu d’Història de Catalunya de fotografies, partitures, instruments, caràtules, gravacions i alguna obra d’art relacionades amb els últims cinquanta anys d’història de la música cantada en català. En Jordi Nopca entrevista una de les comissàries de la mostra, la fotògrafa Pilar Aymerich.


“Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els ‘chansoniers’, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres?”, es preguntava Lluís Serrahima a l’article Ens calen cançons d’ara l’any 1959. Mig segle després, el Museu d’Història de Catalunya s’ha proposat fer una repassada a la cançó en català: els Setze Jutges i el Grup de Folk precedeixen l’allau de propostes singulars que van popularitzar i dignificar artísticament –almenys durant uns anys– el panorama musical. Hi trobem Joan Manuel Serrat, Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, però també els bolets al·lucinògens de Pau Riba i Jaume Sisa. “Hem volgut fer una tria al voltant de tots els fotògrafs de la Nova Cançó”, ens comenta Pilar Aymerich, que juntament amb Xevi Planas s’han encarregat del comissariat de l’exposició. “De les 150 imatges que hem escollit n’hi ha d’icòniques però també d’altres que encara no s’havien vist mai, com és el cas d’una fotografia en què Joan Manuel Serrat carrega un piano a un carro en un paisatge mallorquí, o una altra en què es veu a Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs a la Cova del Drac”. Hi ha fotos d’Oriol Maspons, Colita, Leopoldo Pomés, Toni Catany, Paco Elvira i també d’Aymerich, i juntament amb els primers plans i els experiments artístics hi trobem també un bon percentatge d’imatges amb “valor històric”: “Trobem la tancada de Montserrat, el Canet Rock o el primer concert de Raimon a Madrid”.


L’exposició no es limita al recorregut fotogràfic: un total de 300 objectes de tota mena –una part important d’ells, inèdits– fan encara més interessant i curiosa la passejada pels 1000 m2 que el Museu d’Història de Catalunya dedica a la Nova Cançó. “Hi ha contractes laborals signats pels pares de Pau Riba i Lluís Llach –perquè ells encara eren menors–, dues agendes del mànager dels Setze Jutges, Miquel Porter i Moix, informes de la censura sobre L’estaca, l’escultura que Andreu Alfaro va dedicar a Raimon, la mascota del programa radiofònic RadioScope, dirigit per Salvador Escamilla, una guitarra de Quico Pi de la Serra, alguna partitura, retalls de diari...”. De tots els objectes, un dels que ha costat més de trobar ha estat el Minimoog que Lluís Llach va fer servir per musicar i interpretar les cançons del disc Viatge a Ítaca: “Ens va portar molta feina, aconseguir-lo. El nostre és un país on no guardem res: tot acaba anant a parar a la foguera de Sant Joan”.


“Ens interessava molt reproduir el disseny de l’època, i en aquest sentit és molt destacable la feina dels dissenyadors de l’exposició, Ignasi Bonjoch i Marina Vilageliu, que han sabut traslladar els artistes i artesans que van treballar en caràtules d’elapés i epés. La Nova Cançó va ser un moviment en què van fer aportacions pintors de renom com Tàpies, Miró i Hernández Pijuan o l’Equip Crònica. Algunes de les rareses discogràfiques que hi trobem exposades són Miniatura, de Sisa, Batista, Riba i El Cachas, amb un retallable d’una nau espacial, i Transnarcís, de Pau Riba, disc que s’acompanya d’una sèrie de perfums que havien inspirat les composicions”.
Un últim apartat, L’herència d’uns cantants en una crisi crònica repassa els darrers trenta anys de creació en català: el rock dels noranta i fenòmens més recents com Antònia Font o els Manel.

Publicat a Time Out Barcelona (121, juny del 2010)

12.7.10

D'un altre planeta


Un dels escenaris menys realistes de Barcelona és el Parc Central del Poblenou. Projectat per Jean Nouvel molt a prop de la seva llançadora fàl·lica –la torre Agbar–, l’espai que fa pocs anys era ocupat per Can Ricart ha passat de l’estampa fabril a l’extravagància futurista, salpebrada de senyals circulars inscrites a terra i a les cadires metàl·liques, fidels a l’esperit individualista dels nostres temps (no hi ha ni un sol banc). És en aquest ambient fantàstic que se’ns apareixen els dos artífexs del fanzine Les males herbes, Pere Grament i Ramon Mas, vestits com éssers humans i parlant la nostra llengua. “Em van presentar en Pere en una festa de La escuela moderna. Ell acabava de posar punt i final a l’etapa Smile i volia començar una cosa nova”, ens diu en Ramon, a punt d’empassar-se una pastilla que dissimuli durant una estona la seva closca alienígena. “Smile era una cosa molt contracultural, i tenia ganes de fer una revista més propera a l’entreteniment, on en comptes de reflexionar sobre literatura hi hagués literatura”, matisa en Pere: “La nostra idea inicial era –i segueix sent– que les narracions de Les males herbes puguin ser llegides per fans del fantàstic però també per gent que no en consumeixi habitualment”. La vocació popular del fanzine beu de referents molt diversos: “Per una banda, teníem ganes d’homenatjar el pulp ianqui: les històries de Kurt Vonnegut, Philip K. Dick i H.P. Lovecraft, entre tants altres. Quan ens hi vam posar va acabar tenint força pes la tradició catalana: Pere Calders, Joan Perucho, algunes coses de Francesc Trabal o la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera”.

Rodoreda encanta... i espanta

Pere Grament amplia la nòmina de fonts d’inspiració: “Els contes populars catalans, els costumaris i les llegendes són un caldo de cultiu important. He de dir que a nivell personal sempre m’ha interessat molt la premsa i la literatura paranormal. Un dels llibres que em va impactar més va ser El retorno de los brujos, de Louis Pawels i Jacques Bergier: va inventar l’etiqueta del realisme fantàstic”. De moment, als dos primers números de Les males herbes l’alquímia i la conspiranoia encara no han estat tractades –tot arribarà al seu moment, si és que acaba arribant–: amb el subtítol Històries de terror i ficció, el fanzine ens presenta narracions malaltisses (com és el cas de La cicatriu, signada per Onofre Bertrana), malsons galàctics (El gran turista, de Max Besora), o la ressonància d’una sèrie d’assassinats històrics (L’esbudellador de la ribera, a càrrec d’Eduard Mas de Xaxars).

L'escriptor Karel Capek és un dels referents més estimats per l'equip alienígena de 'Les males herbes'

En un panorama on el fantàstic cada cop interessa menys al sector editorial –encara sobreviu la col·lecció de ciència-ficció de Pagès editors, que publica dos títols l’any, o els llibres d’Edicions del Llancer, que només poden comprar-se a través de la seva pàgina web–, les publicacions periòdiques són una alternativa que va donant fruits amb comptagotes: Miasma va aguantar del 2005 al 2008; ara per ara, Les males herbes comparteix protagonisme amb una altra publicació, Catarsi, editada des de l’any passat per la Societat Catalana de Ciència-Ficció, que organitza el premi Ictineu i les Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció. “La vocació de Les males herbes no és donar a conèixer textos amb un alt nivell d’especulació científica sinó inscriure’ns en aquella tradició que veu les narracions com a miralls que et permeten mostrar la realitat d’una altra manera”. Atrevits i entusiastes, Grament i Mas volen donar a conèixer tanta ficció fantàstica com els sigui possible, amb el permís de la sempre estricta i temible filologia catalana.

Publicat a Time Out Barcelona (118, maig del 2010)

9.7.10

Contes drolàtics


L’aparició de Contes drolàtics, d’Honoré de Balzac (1799–1850) és una notícia que caldria celebrar amb una gran festa: amb un carnaval grotesc a la manera de Rabelais, de qui Balzac en rescata el títol d’un dels seus llibres (Les songes drolatiques de Pantagruel) i, sobretot, l’esperit descordat, la irreverència constant i l’ambientació medieval. Si les drôleries rabelaisianes canviaven la voluntat edificant per la distracció, Balzac es planteja un objectiu similar: “Els cent contes drolàtics són fets més per a aprendre la moral del plaer que per a procurar lo plaer de fer la moral”. El pare del realisme francès canvia la dissecció exhaustiva de la societat francesa del segle XIX de les desenes de novel·les de La comèdia humana per l’esbargiment d’aquest recull de narracions breus, de les quals només va arribar a escriure’n trenta. Escrites entre 1832 i 1837 –i traduïdes per primera vegada al català–, aquestes diversions farcides d’aprofitats, fresques i corrupcions morals (no qüestionades) parlen en una llengua carregada de neologismes i expressions rinxolades servida amb l’elegància pertinent gràcies a Jaume Ortolà, que també ha traduït el Faust de J.W. Goethe i El príncep d’Homburg i Michael Kolhaas, de Heinrich von Kleist. Els farbal·lans lingüístics que Balzac fa servir –i que els personatges dels contes aixequen impúdicament: un percentatge elevat de narracions és de temàtica sexual– tenen com a objectiu “recuperar el geni de la llengua, suposadament amagat en la innocència del passat”, segons escriu Ortolà al pròleg.

Balzac, esculpit per Auguste Rodin

Rabelais és el model principal de l’autor, però algunes de les pàgines d’aquests Contes drolàtics també fan pensar en les potineries del Decameró de Giovanni Boccaccio i en l’obscenitat dialèctica de Le moyen de parvenir, de François Béroalde de Verville. Llegiu, sinó, la conclusió que Balzac treu després de presentar-nos la bonica fadrina de Portillon: “Innombrables senyores que vosaltres sabeu han estat violades de bon grat per més de deu senyors, sense fundar altres llits que els de llurs marits. Cal relatar aquest afer per a rentar l’honor d’aquesta bona xicota que rentava les brutícies d’altri, i que des d’aleshores tingué tant de renom per sa gentilesa i son esperit”.

Publicat a Time Out Barcelona (124, juny del 2010)

6.7.10

Autobiografia sin vida


L’última dècada de l’obra de Félix de Azúa s’ha concentrat en la vessant assagística: ha publicat, entre altres, Diccionario de las Artes (2002), Cortocircuitos (2004), Esplendor y nada (2006) i La pasión domesticada (2007), llibres que es relacionen de forma íntima amb les seves tasques com a professor d’estètica. Després de recopilar la seva obra poètica a Bruguera (Última sangre, 2007), Azúa ha emprès una nova reflexió sobre l’art i la capacitat de configurar i transformar les nostres vides a partir d’una maniobra singular i engrescadora: confegir una autobiografia generacional, breu i fulgurant, que es remunta fins als quatre cavalls pintats fa 32.000 anys a la cova de Chauvet (França). La imatge equina és, per a l’Azúa d’Autobiografía sin vida, l’inici de la necessitat humana de producció d’imatges, que ve marcada per la voluntat de veure cap enfora, de deixar de formar una part indestriable de la natura per observar-la des d’un punt de vista determinat: “La máquina de construir mundos posibles se había puesto en movimiento y gracias a ella el mundo obligatorio, aquel al que habíamos sido condenados (lo que más tarde llamarían el Edén) se convirtió en un dominio controlado”. Des de l’inici de la creació d’imatges –que inventen la visió, “no a l’inrevés”, ens adverteix Azúa–, la natura esdevé una còpia de la realitat de les imatges. Al llarg de l’assaig en trobem uns quants exemples destacats: les figuracions de Jesucrist crucificat –la creu cristiana, recorda l’autor, va ser vista per primera vegada per l’emperador Constantí l’any 312, i no era de fusta ni feixuga, sinó de llum, i surava al cel– o la representació pictòrica de la mort de Marat feta per Jacques-Louis David l’any 1793, que “suplanta i supera el cos dessagnat” del revolucionari.


El recorregut per la història de l’estètica que fa Azúa és ambiciós i explicat amb una concisió que ens converteix ràpidament en alumnes de primer nivell, que en menys de dues-centes pàgines podem passejar pels orígens rupestres de les imatges, per la Grècia antiga, creadora de “la construcció apol·línia de l’adolescència” –l’ego i la pulsió destructiva–, per l’Espanya capitalitzada pel símbol cristià, ja neutralitzat (“Mi generación cayó en la convicción (...) de que el muerto en la cruz era, efectivamente, el dios, el último dios”), per la França de les catedrals o per l’Holanda del segle XVII, que gràcies a l’escola flamenca va permetre que els objectes comuns i quotidians fossin mirats per primera vegada igual que si es contemplés la divinitat. Autobiografía sin vida és una reflexió peculiar sobre el trajecte estètic de les imatges farcit de paràgrafs minuciosos, impecables –i un punt controvertits.

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)

4.7.10

Devendra Banhart, una cabellera intrèpida (2007)


Friggin in the riggin...


Igual que passa amb Jens Lekman, l’expedient musical de Devendra Banhart és precoç i prolífic, i trenca tots els prejudicis fronterers que puguem imaginar (encara que ho fa majoritàriament en anglès). Nascut a Houston el 1981 –i educat a mig camí entre Caracas i Los Angeles–, Banhart es va donar a conèixer a finals del 2002 amb una recopilació de cançons publicada per Michael Gira (Swans) al segell Young God, Oh Me Oh My..., que tindria una continuació pràcticament immediata amb dos dels discos de folk més impressionants i creatius dels últims anys, Rejoicing in the Hands i Niño Rojo (2004 tots dos). Cançons com Body Breaks o Wake Up Little Sparrow el van convertir en una de les sensacions de la temporada, però el llavors encara cantautor preparava un viratge contundent –i a voltes desconcertant– pel seu proper disc, Cripple Crow (2005): el folk suau i imaginatiu fins llavors marca de la casa va començar-se a acompanyar de ritmes tropicals i coloristes, d’excursions neopsicodèliques (I Feel Just Like a Child) i lletres delirants, inspirades per un instant afortunat o simplement enfollit (cas de, per exemple, la cançó The Beatles, on canta «’Riquitiquitiqui’ canta el troubador / como una flor tan gorda que no tiene sabor»).

Smokey Rolls Down Thunder Canyon, el seu nou disc, segueix els passos de la coctelera estilística del seu darrer treball, que el va donar a conèixer a un públic més ampli i que probablement s’eixampli una mica més amb la riuada instintiva però tocada per una sensibilitat màgica que és el seu nou lliurament. El disc comença amb Cristobal, folk de guitarró i lletra en spanish que ens avisa de l’existència de diversos móns més enllà del nostre: són aquestes altres esferes enrarides i caòtiques les que interessen a Banhart, que potser ha perdut agilitat lírica però ha tingut temps d’incorporar nous sabors a la seva paleta sònica. So Long Old Bean és Elvis enfangat fins als colzes de ruralitat –i fiblat pels àngels que juguen amb les harmonies vocals– i Samba Vexillographica juga, a banda de descriure antropomòrficament diverses banderes («La bandera de California tiene diez piernas rotas») amb la samba brasilera més hipnòtica. Sembla que el que li interessa més a Banhart, ara per ara, és integrar tot el que li vingui de gust a unes composicions que proven el que sigui per aconseguir efectes insospitats en l’oient (personalment, he de dir que em fascina l’ús de de les guitarres de so Nashville de Seahorse però en canvi em carrega el riff de tres minuts finals à la Grateful Dead, i em passa una mica igual amb el gospel histèric de l’ultim tram de Saved).

Un cavallet de mar intrèpid

Smokey Rolls Down Thunder Canyon és un disc intrèpid però no valent: els nous fans de Banhart estaran encantats amb el multiculturalisme sonor que el recorre de dalt a baix i aquells a qui el que debò els fascinava el costat més folk del músic valoraran més les tres últimes meravelles del disc, Freely, Remember i My Dearest Friend, i potser gràcies a elles –de debò, són tres grans cançons– es reconciliaran amb el costat més experimentador i viatger d’aquest cantautor menut de cabellera recollida amb forma de turbant.

Publicat a Benzina (2007)

2.7.10

Cangurs que disparen

La literatura australiana arriba amb comptagotes a casa nostra: l’excel·lència de David Malouf (El gran mundo) es combina amb obres capaces de seduir grans públics, com és el cas de La lladre de llibres, de Markus Zusak, o La llista de Schindler, de Thomas Keneally. “No llegeixo gaires escriptors australians”, ens diu Steve Toltz a la seu de l’editorial La Campana, que ha cregut tant en la seva primera novel·la que no només l’ha traduït, sinó que l’ha portat de Sidney a Barcelona. “A les dècades dels seixanta i setanta del segle XX una gran quantitat d’autors i intel·lectuals van marxar del país: Germaine Greer, Clive James, Morris West... La idea de l’exili personal és molt present en la nostra literatura, que no comparteix gaires nexes. Jo, per exemple, no tinc gaires influències d’autors del meu país, i em semblaria estrany que se’m col·loqués a dins del sac d’autors australians..."


Tot i aquesta manca de referents autòctons, Toltz, que va néixer a Sidney l’any 1972, ha convertit Austràlia en aquell personatge que recorre subterràniament tots els personatges de la seva primera novel·la, Una part del tot, on s’explica la història de dos germans, Martin i Terry Dean: el primer d’ells, és l’home més odiat del país; el segon, el més venerat –tot i ser un assassí–. “El crim és un dels eixos de la meva societat. Hi ha una veneració estranya per l’atrocitat. Per al personatge del Terry em vaig inspirar en la llarga llista de bandolers i assassins australians, que van des de Ned Kelly fins a Mark ‘Chopper’ Read, que robava i assassinava els traficants de drogues i que ara és una icona molt popular, algú que escriu llibres i signa destrals”.

Ned Kelly, un dels primers 'herois' australians

Esports i ‘celebrities’
El retrat d’aquesta Austràlia brutal –capaç de mantenir un programa setmanal sobre els grans assassins nacionals– és complementat per la descripció de dos dels altres elements centrals dels australians: “Algú va dir que l’esport és la religió del meu país, i tenia raó. El fet que siguem una societat tan multicultural redueix molt els possibles vincles que tinguem entre nosaltres: el crim i els esports són els dos vicis comuns. A tot això hi hem d’afegir l’obsessió per la fama, que des de la dècada dels noranta és molt present en tot el món occidental”.
Una part del tot és una novel·la ambiciosa, que en un primer esborrany superava el miler de pàgines. Sorprèn que l’origen fossin dues narracions curtes que Toltz es va proposar de fer coincidir: “Una de les meves motivacions principals a l’hora d’escriure és el repte de desenvolupar l’instint d’explicar històries. Aquesta novel·la és una successió de contes que es van obrint i tancant, lligades per les valoracions constants dels narradors, que en alguns moments reflecteixen el meu sentit crític. Hi ha una voluntat molt clara de diversió, també: de passar-m’ho bé escrivint però també de fer passar una bona estona al lector”.
El mètode de treball de Toltz, que va escriure mitja novel·la a Barcelona durant la seva estada entre l’any 2001 i el 2002, és tan particular com els raonaments psicològics dels seus personatges: “Escric en blocs de dues hores, sempre a fora de casa, i sempre en llocs diferents. A Barcelona escrivia al Parc de la Ciutadella, als cafès de la plaça George Orwell, a la Barceloneta, a la biblioteca de la Universitat de Barcelona... Triar un lloc o un altre canviava –i molt– l’orientació de la novel·la”.

Publicat a Time Out Barcelona (122, juny del 2010)