Autobiografia sin vida

L’última dècada de l’obra de Félix de Azúa s’ha concentrat en la vessant assagística: ha publicat, entre altres, Diccionario de las Artes (2002), Cortocircuitos (2004), Esplendor y nada (2006) i La pasión domesticada (2007), llibres que es relacionen de forma íntima amb les seves tasques com a professor d’estètica. Després de recopilar la seva obra poètica a Bruguera (Última sangre, 2007), Azúa ha emprès una nova reflexió sobre l’art i la capacitat de configurar i transformar les nostres vides a partir d’una maniobra singular i engrescadora: confegir una autobiografia generacional, breu i fulgurant, que es remunta fins als quatre cavalls pintats fa 32.000 anys a la cova de Chauvet (França). La imatge equina és, per a l’Azúa d’Autobiografía sin vida, l’inici de la necessitat humana de producció d’imatges, que ve marcada per la voluntat de veure cap enfora, de deixar de formar una part indestriable de la natura per observar-la des d’un punt de vista determinat: “La máquina de construir mundos posibles se había puesto en movimiento y gracias a ella el mundo obligatorio, aquel al que habíamos sido condenados (lo que más tarde llamarían el Edén) se convirtió en un dominio controlado”. Des de l’inici de la creació d’imatges –que inventen la visió, “no a l’inrevés”, ens adverteix Azúa–, la natura esdevé una còpia de la realitat de les imatges. Al llarg de l’assaig en trobem uns quants exemples destacats: les figuracions de Jesucrist crucificat –la creu cristiana, recorda l’autor, va ser vista per primera vegada per l’emperador Constantí l’any 312, i no era de fusta ni feixuga, sinó de llum, i surava al cel– o la representació pictòrica de la mort de Marat feta per Jacques-Louis David l’any 1793, que “suplanta i supera el cos dessagnat” del revolucionari.


El recorregut per la història de l’estètica que fa Azúa és ambiciós i explicat amb una concisió que ens converteix ràpidament en alumnes de primer nivell, que en menys de dues-centes pàgines podem passejar pels orígens rupestres de les imatges, per la Grècia antiga, creadora de “la construcció apol·línia de l’adolescència” –l’ego i la pulsió destructiva–, per l’Espanya capitalitzada pel símbol cristià, ja neutralitzat (“Mi generación cayó en la convicción (...) de que el muerto en la cruz era, efectivamente, el dios, el último dios”), per la França de les catedrals o per l’Holanda del segle XVII, que gràcies a l’escola flamenca va permetre que els objectes comuns i quotidians fossin mirats per primera vegada igual que si es contemplés la divinitat. Autobiografía sin vida és una reflexió peculiar sobre el trajecte estètic de les imatges farcit de paràgrafs minuciosos, impecables –i un punt controvertits.

Publicat a Time Out Barcelona (119, maig del 2010)