Devendra Banhart, una cabellera intrèpida (2007)

Friggin in the riggin...

Igual que passa amb Jens Lekman, l’expedient musical de Devendra Banhart és precoç i prolífic, i trenca tots els prejudicis fronterers que puguem imaginar (encara que ho fa majoritàriament en anglès). Nascut a Houston el 1981 –i educat a mig camí entre Caracas i Los Angeles–, Banhart es va donar a conèixer a finals del 2002 amb una recopilació de cançons publicada per Michael Gira (Swans) al segell Young God, Oh Me Oh My..., que tindria una continuació pràcticament immediata amb dos dels discos de folk més impressionants i creatius dels últims anys, Rejoicing in the Hands i Niño Rojo (2004 tots dos). Cançons com Body Breaks o Wake Up Little Sparrow el van convertir en una de les sensacions de la temporada, però el llavors encara cantautor preparava un viratge contundent –i a voltes desconcertant– pel seu proper disc, Cripple Crow (2005): el folk suau i imaginatiu fins llavors marca de la casa va començar-se a acompanyar de ritmes tropicals i coloristes, d’excursions neopsicodèliques (I Feel Just Like a Child) i lletres delirants, inspirades per un instant afortunat o simplement enfollit (cas de, per exemple, la cançó The Beatles, on canta «’Riquitiquitiqui’ canta el troubador / como una flor tan gorda que no tiene sabor»).

Smokey Rolls Down Thunder Canyon, el seu nou disc, segueix els passos de la coctelera estilística del seu darrer treball, que el va donar a conèixer a un públic més ampli i que probablement s’eixampli una mica més amb la riuada instintiva però tocada per una sensibilitat màgica que és el seu nou lliurament. El disc comença amb Cristobal, folk de guitarró i lletra en spanish que ens avisa de l’existència de diversos móns més enllà del nostre: són aquestes altres esferes enrarides i caòtiques les que interessen a Banhart, que potser ha perdut agilitat lírica però ha tingut temps d’incorporar nous sabors a la seva paleta sònica. So Long Old Bean és Elvis enfangat fins als colzes de ruralitat –i fiblat pels àngels que juguen amb les harmonies vocals– i Samba Vexillographica juga, a banda de descriure antropomòrficament diverses banderes («La bandera de California tiene diez piernas rotas») amb la samba brasilera més hipnòtica. Sembla que el que li interessa més a Banhart, ara per ara, és integrar tot el que li vingui de gust a unes composicions que proven el que sigui per aconseguir efectes insospitats en l’oient (personalment, he de dir que em fascina l’ús de de les guitarres de so Nashville de Seahorse però en canvi em carrega el riff de tres minuts finals à la Grateful Dead, i em passa una mica igual amb el gospel histèric de l’ultim tram de Saved).

Un cavallet de mar intrèpid

Smokey Rolls Down Thunder Canyon és un disc intrèpid però no valent: els nous fans de Banhart estaran encantats amb el multiculturalisme sonor que el recorre de dalt a baix i aquells a qui el que debò els fascinava el costat més folk del músic valoraran més les tres últimes meravelles del disc, Freely, Remember i My Dearest Friend, i potser gràcies a elles –de debò, són tres grans cançons– es reconciliaran amb el costat més experimentador i viatger d’aquest cantautor menut de cabellera recollida amb forma de turbant.

Publicat a Benzina (2007)