30.11.10

L'home del barret vermell

Hervé Guibert (1955-1991)

“Anant i venint de cap a cap de l’estudi sense mirar aquells bunyols horrorosos, fitava, com si els fotografiés, els instruments de treball de Iannis: els guixos de colors, les barres de pastel, els cubells de pintura, el punching-ball amb què s’esbravava d’un treball de sis a nou hores sense interrupció mentre que jo no podia treballar més de dues hores seguides: els manats de pinzells fossilitzats, les cassets de rap i Xostákovitx, la munió d’imatges i de retalls de diari enganxats als murs amb els seus croquis, la chaise longue on s’instal·lava per pintar, o això feia pensar la seva disposició, per més que ell parlés de gesticulacions a la Pollock”. El pintor Iannis, que l’escriptor i fotògraf Hervé Guibert ens situa a l’illa grega de Corfú, és la màscara nominal sota la qual camufla Miquel Barceló, un dels protagonistes de L’home del barret vermell, obra publicada l’any 1992, pocs mesos després de la mort del seu autor, dues setmanes després de fer 36 anys (i haver tingut temps de publicar, tot i la seva joventut, una vintena d’obres, que encara han crescut aquests darrers anys amb novel·les inèdites, peces de teatre, cartes, articles i el seu diari personal).

París, 1990
L’home del barret vermell és el mateix Guibert, que ens situa a l’últim any de vida de l’autor, debilitat per la sida i per dues intervencions quirúrgiques i, no obstant això, encara amb prou forces per construir un text en què art i autobiografia es barregen amb una harmonia que comparteix misèries de banlieue i una mica de la frivolitat benestant del mercat de l’art. Guibert detalla les seves experiències com a fals marxant, explica les peripècies per adquirir a preus irrisoris alguna marina d’Ivan Konstantínovitx Aivazovski i es prepara per una estada a Corfú-Mallorca amb Iannis-Barceló, a qui no veu el pèl en cap moment del sojorn.

Retrat de Miquel Barceló fet per Hervé Guibert

"Iannis era un mentider. Havia pretès que era fill de pagesos quan era fill d’un banquer”, escriu Guibert poc després de descriure’ns el caos controlat de l’estudi del pintor. Els dies que passa a l’illa s’està amb Gertrud, la dona de Iannis, i dos artistes africans –en Sam i la Babette– que preparen el proper viatge del creador a Uagadugu. Guibert li porta tres llibres de regal: L’home sense posteritat, d’Adalbert Stifter, El meu primer sou, d’Isaak Bàbel i El pobre cor dels homes, de Natsume Soseki, els mateixos títols que havia regalat a Balthus uns mesos abans en senyal d’agraïment a la invitació al Grand Chalet de Rossinière on vivia. “Vingui a dinar a casa; ja l’aviso que serà japonès, ja que tenim un xef que ho és precisament, espero que li agradi la cuina japonesa”: així de categòric sona Balthus, el segon pintor que Guibert radiografia a L’home del barret vermell. Tant en el cas de Iannis-Barceló com amb Balthus, l’admiració per les seves creacions no evita que Guibert es fixi tant en les virtuts com en els defectes d’un i altre, de la mateixa manera que no s’estalvia descripcions meticuloses sobre la pròpia degradació física: l’autor arriba a filmar la segona intervenció quirúrgica que li practiquen –tot i el rebuig per part del cirurgià– i quan Iannis s’ofereix a pintar-lo nu expressa la seva incapacitat per escriure’n res al mateix temps que deixa constància de la gelosia de Gertrud: “En una setmana m’havia pintat vint-i-cinc retrats, mentre que encara no havia fet mai ni un dibuix de la Gertrud, tret d’un com a girafa decapitada, en els set anys que vivien plegats”.

Barcelona, 2010
Obra concisa, sincera i contundent, L’home del barret vermell és la primera peça narrativa d’Hervé Guibert que podem llegir en català, i ens arriba el mateix any que Barcelona ha dedicat dues retrospectives a Miquel Barceló. Portar-la llegida abans d’anar a visitar La solitude organisative al CaixaForum –que no tanca les portes fins al 9 de gener de l’any que ve– és una aproximació sensible i gens mitòmana a l’obsessió creativa, les respostes categòriques i la imprevisibilitat del pintor de Felanitx.

Jordi Nopca, Time Out Cultura (#1, 28 de novembre del 2010)

28.11.10

Tres mamífers en estat de gràcia

Després de clavar uns quants oients a la butaca a finals del 2005 amb la publicació de The Runners Four –i impossibilitar, d’aquesta manera, que els pocs crítics que se’l van escoltar poguessin escampar l’experiència– els Deerhoof han agafat embranzida durant tot un any fins a fer el triple salt endavant que és Friend opportunity. El nou i novè disc del trio de San Francisco se’ns presenta en una forma més concisa que l’anterior –meitat de temes i durada garrepa– i intenta condensar la vessant sorollosa, el pop xicletaire i apegalós i els apunts d’electrònica de rebaixes de lliuraments anteriors.

Amb una capacitat per escriure lletres tan enigmàtiques i sonores com les dels Fiery Furnaces, els Deerhoof gaudeixen –i de valent– exhibint el seu talent en mutacions pop com The perfect me o The galaxist o en aquesta tralla de festa major camuflada en hit psicodèlic que és +81. A diferència d’altres discos, Friend opportunity vol acostar-se al públic infantil amb odissees espacials de sèrie B com Choco fight o l’escopinada al hip-hop de Kidz are so small, on la veu de Satomi Matsuzaki –brillant– es mostra irònicament compassiva: “Si jo fos un home i tu un gos et llençaria una branca...” Excessius com sempre, els Deerhoof no poden evitar de posar punt i final al disc amb un dels seus experiments interminables, Look away, que s’allarga innecessàriament fins als onze minuts. Tot i el regust insípid d’aquesta última cançó, no podem ni volem deixar de recomanar aquesta petita meravella tocada per la genialitat de tres mamífers en estat de gràcia.

© Jordi Nopca, publicat a Benzina (2007)

25.11.10

Octubre


Octubre és el tercer dietari de Miquel Pairolí, que apareix puntualment una dècada després del seu predecessor, L’enigma (1999), que alhora va ser precedit deu anys abans per Paisatge amb flames (1990). “L’espai entre un llibre i l’altre va començar sent una coincidència i ha acabat sent una voluntat”, ens comenta l’escriptor, que tot i manifestar en una de les entrades d’Octubre que “no calen argumentacions posteriors que acotin l’obra, la precisin o, encara menys, (...) la justifiquin” ens contesta les preguntes amb cordialitat i la precisió pròpia de la seva prosa, que al dietari es manifesta amb una fluïdesa tranquil·la i alhora exacta. Quan li fem memòria de l’esment a una de les dèries de Josep Maria Espinàs, l’eliminació de l’adjectiu, Pairolí repensa la seva tria –que sí que passa per l’adjectiu– i ens diu: “Hi ha escriptors que volen una prosa tan concisa com els sigui possible. Com a criteri general no crec que serveixi massa: de vegades cal allargar la frase. Un estil generós sense arribar a ser barroc millora el text”.
Si per Pairolí una novel·la com Cera (La Magrana, 2008) li recordava els moviments d’una simfonia, la forma del dietari li fa venir al cap un altre símil musical: “S’acosta més al marc de peces curtes i breus com les sonates o els quartets. Les entrades d’un dietari són peces amb menys instruments, més íntimes”. A Octubre hi trobem un número important de referències a la música clàssica, que s’afegeixen a un percentatge encara més important d’entrades que neixen a partir d’un calendari de lectures que passa per Amos Oz, Choderlos de Laclos, Jesús Moncada, Eugénio de Andrade, Samuel Beckett i dos dietaristes amb qui ha passat molt bons moments: Josep Pla i Guillem Simó. “Pla és un autor que sempre tinc present. Quan ara me’l miro hi ha menys admiració incondicional que quan era jove, perquè ara hi puc mantenir un diàleg més viu. Pla em va fer adonar que podia escriure en la meva llengua no únicament del meu entorn immediat”.
El cas de Simó és una descoberta més recent. Autor d’un únic llibre, En aquesta part del món, publicat pòstumament l’any 2005, Pairolí valora l’element íntim però alhora moral i filosòfic del professor mallorquí, que abans de morir va fer una tria de les tres dècades del seu dietari. “A Octubre no crec que arribi al despullament de Simó: no ho he buscat ni m’hi atreviria, segurament. Simó és molt dur amb ell mateix i molt punyent en tot. El seu és un llibre sense compassió, i això li dóna molt de valor”. Pairolí considera que En aquesta part del món és “l’obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle”. Tot i l’entusiasta valoració crítica del volum, la repercussió comercial del llibre de Simó va ser pràcticament nul·la, risc que comparteix amb tota obra de no ficció de caire memorialístic –i amb aspiracions literàries–. Octubre s’estructura al voltant del cicle d’un any per mostrar-nos que la vida és un rellotge que, per molt que s’avanci o es retardi, acaba tornant inexorablement al mateix cim, principi i final.

Jordi Nopca, Time Out Barcelona (139, octubre del 2010)

24.11.10

Dobles parelles

Montse Banegas (Flix, 1974) té poca cosa a veure amb els personatges de Dobles parelles. Ens n’adonem de seguida: potser és la manera afable i segura de parlar, la calma amb què es prepara una cigarreta o la distància afectuosa amb què fa referència als dos bessons que protagonitzen la novel·la, la Mireia i en Carles. “Tenia ganes d’escriure un text sobre la felicitat. No em vaig plantejar si era recurrent o estava de moda, però un cop acabada és fàcil que et vinguin al cap les pel·lícules de Woody Allen o Cesc Gay”, ens diu Banegas, que es va donar a conèixer fa dos anys amb Una dona incòmoda, novel·la monòleg que comparteix amb Dobles parelles el catàleg d’insatisfaccions que neguitegen els seus personatges, dos joves instal·lats en la trentena fent feines intel·lectuals i ben remunerades, tots dos amb parelles cultes i atractives i amics que naveguen en l’abundància (econòmica i referencial). “Se’m va acudir parlar del món de la intel·lectualitat d’aparador i façana que acumula noms i informacions sense tenir res al darrere. La meva observació ha estat des de fora: la vida que porto està apartada del món literari, i els contactes que hi tinc són molt puntuals”.


La Mireia treballa en una fundació barcelonina que organitza exposicions i cicles de conferències. Abans d’entrar a l’oficina, necessita prendre un tallat en un bar llatinoamericà on els clients no vesteixen amb la mateixa sofisticació que ella ni es comporten amb el mateix capteniment (un pèl malaltís). Quan arriba a casa, mentre espera que en Jordi –la seva parella– torni de la feina, la Mireia té el costum de treure’s la roba i anhelar aquells moments de primitivisme proscrit de la seva condició actual: beure cervesa directament de la llauna o empastifar el sopar de pell amb l’oli que supuren les patates xips. En Carles, el seu germà bessó, és professor en una universitat de Londres i decideix passar uns mesos a Barcelona amb la seva dona, la Lauren, turmentat per l’atracció progressiva per una de la seves alumnes i per l’obsessió de la seva dona per tenir descendència.

Mossegar l’escamarlà
“Un dels reptes de la novel·la ha estat que un dels dos personatges principals fos un home. Vaig començar a escriure sobre la Mireia, però quan ja tenia unes quantes pàgines enfilades va aparèixer el bessó”, ens diu Banegas, que a més d’explicar-nos de molt a prop les misèries d’en Carles ha volgut que aquestes tinguessin el seu equivalent en tot el que li passa a la Mireia. Si un decideix provar sort amb l’adulteri, l’altre també; si un protagonitza una escena d’autosatisfacció sexual, a l’altre també li toca; fins i tot a l’hora d’exorcitzar els neguits ho acaben fent d’una manera semblant: ella clava mossegada a l’escamarlà; ell s’atreveix amb un entrepà de tonyina de qualitat dubtosa. “Els personatges es troben envoltats de bellesa, però de vegades en volen escapar. Són molt contradictoris... Un dia es decideixen a mossegar l’escamarlà. Travessen l’aparença i topen de nassos amb la realitat”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)

22.11.10

Putes, tavernes (i alguna cosa més)


François Villon (1431–1463 ?) ens apropa a realitats negrenques –carregades de vi especiat i sentors infectes– com la de Balada de la grossa Margot (“Som fets l’un per a l’altre: a mal gat, mala rata! / Estimem la marranada i la marranada ens envolta”); ens engega lliçons estripades, que ens ataquen per mitjà de versos com “Ja pots ser traïdor perjur i sense honor / o pots ser lladre que roba i furta, / I què, on creus que va a parar el botí? / Tot amb putes i tavernes” (Balada de bona doctrina); concentra tota la seva mala bava i sornegueria en un quartet que escriu quan és condemnat a mort l’any 1462: “Jo sóc François, cosa que em pesa, / Nascut a París, prop de Pontoise; / I penjat d’una corda de sis peus / Sabrà mon coll quant mon cul pesa”.
Villon és un dels poetes més contundents del segle XV, i bona part dels seus versos conserven el vigor amb què van ser escrits fa més de cinc-cents anys. El poeta Andreu Subirats s’ha encarregat de traduir la totalitat de balades villonianes –que mai abans no havien estat publicades íntegrament en català–: hi trobem els poemes presents a la seva obra més extensa, Testament; els setze textos que conformen Poésies diverses i la part més difícil del conjunt, les onze balades escrites en argot. És en aquest últim apartat on Subirats ha hagut d’esforçar-se per trobar el punt col·loquial que recorre els poemes, on Villon recorda els vincles amb la Coquille, associació de lladres i malfactors formada en bona part per desertors de l’exèrcit que va fer de les seves pels boscos i poblacions petites franceses a partir de 1450. Els seus versos tenen tan poca clemència com els del Testament, i se centren en aconsellar i descriure la purrialla amb qui el poeta tenia tractes: “Coquillards que us agraden les malifetes, / Jo us dic que aneu amb compte / Que no hi deixeu la pell i els ossos, / Perquè han fet que Colin, l’ostrer, / Canti davant la pasma. / Per intentar salvar el coll, els enganya, / Però no en sabia, de pelar cebes, / I el botxí li partí el coll”. Recomanem la lectura de Villon en veu alta: si pot ser, cridant. Rock’n’roll

François Villon té ben poc a veure amb el simbolisme hermètic de Mallarmé

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (139, octubre del 2010)

19.11.10

Amb pèls i senyals

Navalla del Papa Pius X

“–És veritat, noiet, que voleu dedicar-vos a la perruqueria? –Sí, senyor: ha estat per perfeccionar-me en aquest art, que he vingut a París. –Perfeccionar-se, on s’és vist! L’expressió és impagable, tenint en compte que la diu un noi que acaba d’arribar de províncies...” Aquest diàleg entre Legros de Rumigny, llavors perruquer de la cort francesa, i el jove Léonard Autié, que al cap de pocs anys es convertiria en perruquer de la reina Maria Antonieta –i revolucionaria la disciplina dedicada als cabells– podria haver estat el mateix que va tenir Raffel Pages (Barcelona, 1942) amb una de les germanes Carita quan l’any 1960 va entrar a treballar a la perruqueria del número 5 de la rue Faubourg Saint-Honoré de París. Al llarg d’aquest últim mig segle, Pages ha creat un petit imperi perruquer que s’acosta al centenar de centres (ara per ara en té 98) i ha acumulat una col·lecció de més de 5000 objectes relacionats amb la perruqueria, dels quals n’exposa 400 a Art Coiffure. “Ho he fet al Museu Diocesà i patrocinat per L’Oréal perquè als polítics no els interessa, la meva col·lecció. Ara estem negociant per fer una exposició al Pompidou de París... I a Madrid, el govern d’Esperanza Aguirre ha comprat uns terrenys per ubicar-hi un museu dedicat a la perruqueria”, explica Pages, que abans de començar a ensenyar-nos la mostra ens recorda quina creu que és l’única manera perquè les institucions et facin una mica de cas: “Això només passa quan vens la col·lecció a un altre país”.

Les dues perles de la col·lecció
Al primer pis del museu hi trobem les dues peces de més valor: una diadema romana del segle I a.C., el complement que utilitzaven els emperadors abans de la corona de llorer, i una agulla romana d’or del segle II a.C amb el cap transformat en una àmfora delicada per on s’hi podia introduir verí i, en cas que fos necessari, injectar-lo clavant la delicada peça a la víctima amb un cop sec. “La millor peça de la meva col·lecció és sempre la que m’arribarà demà”, ens recorda Pages, que segueix incorporant diverses noves referències cada setmana. La gran quantitat de material –que comença amb agulles fenícies del segle X a.C. i arriba fins a l’actualitat– permet dedicar diverses vitrines de la mostra a repassar exhaustivament l’evolució de diversos utensilis de perruqueria, com és el cas de les navalles d’afaitar, les pintes, els assecadors de mà o els maletins de barbers cirurgians.

Assecar-se el cap pot ser més arriscat que llençar-se a l'autopista amb una Vespa

“Tot col·leccionista comença comprant coses cares que no serveixen per a res. A mi em va passar amb una sèrie de peces que comprava als Estats Units: al cap d’un temps vaig descobrir que eren falsificacions!” Al cap dels anys, però, és el col·leccionista qui pot arribar a jugar amb el venedor. “A Cardedeu vaig comprar un aparell d’esterilitzar a un preu baixíssim. L’home a qui li vaig comprar pensava que era una cafetera antiga...”

Una de les creacions capil·lars d'Antoine

El perruquer artista
Després de repassar curiositats com un joc de l’oca en què les caselles són dones pentinades (i adjectivades: la courageuse, le désir de plaire) arribem al segon pis del museu, que es dedica a alguns dels grans perruquers del segle XX, dels quals se n’exposa material, fotos i il·lustracions. “Les dues grans icones han estat Antoine Cierplikowski i Alexandre de Paris. Es creien la reencarnació de Léonard, el perruquer de Maria Antonieta: els seus pentinats eren autèntiques obres d’art. Una vegada, una anglesa riquíssima que s’estava al Ritz va demanar que Antoine la pentinés i aquest li va demanar 300.000 francs. La dona els hi va pagar! Antoine va arribar a tenir dos avions privats, però va morir arruïnat. Alexandre, el seu gran deixeble, va viatjar fins a Polònia per anar a buscar el seu cos i enterrar-lo al cementiri de Passy, cosa que Antoine sempre havia desitjat. Només li van deixar emportar la mà del perruquer”.
Entusiasta omnívor del pèl, Pages mostra quadres d’Alfred Opisso, una Sagrada Família feta de cabells, anuncis publicitaris, figures de cera, porcellanes i la quasi obligada mostra capil·lar de famosos, que aquí es concreta en exemples com els de Marilyn Monroe, Elvis Presley, John Lennon i Santa Bernadette. “Hauria estat molt indicat tenir cabells de la Verge Maria, per aquesta exposició”, bromeja el perruquer. Josep Maria Martí i Bonet, director del Museu Diocesà, ens ha recordat que l’exposició no trenca amb els objectius del centre: “La perruqueria és un art que mereix tots els honors. La missió del museu és donar a conèixer tota expressió artística sempre i quan aquesta respecti les persones i la religió. Art Coiffure segueix aquesta línia”.

On hi ha pèl (encara que sigui postís) hi ha alegria

© Jordi Nopca, publicat a Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)

9.11.10

Occitans recuperats


“Perquè Déu no ha volgut que aquesta perla d’infant / embruteixi aquí baix els seus peus blancs en el fang / Dideta se n’ha anat cap amunt: / ara cull flors que no es panseixen mai”. Josep Romanilha era capaç d’escriure poemes de vegades “infectes i carrinclons”, com aquest –en paraules de l’escriptor i traductor Manel Zabala–, però també podia recórrer a “la mala llet i la incorrecció política” dels seus contes, que són presentats per Adesiara. Zabala, que va oferir un tast de la narrativa breu occitana a Contes d’Occitània (DVD, 2002) s’ha encarregat de la traducció de Contes de Provença, peces imaginatives i d’un esquematisme a mig camí de l’aforisme i la faula. “Als contes, Romanilha es va esforçar molt perquè no es notés la veu de l’escriptor, igual que pot passar en algunes narracions de Monzó, per exemple. A l’hora de traduir els textos em va tocar recrear l’estil ric i ple d’expressions populars provençals: no és, tal i com s’ha dit en alguna ressenya, que hagi volgut embellir la llengua de Romanilha”. Nascut l’any 1818 a Saint Romieg, Josèp Romanilha va ser un dels fundadors del Felibritge, que es proposava retornar l’excel·lència literària a la llengua occitana. Editats l’any 1883, una part dels contes de Romanilha van ser traduïts al català poc després de la mort de l’autor, contemporani de Frederic Mistral –premi Nobel de Literatura de 1904– i inspirador d’Alfons Daudet.


Una novel·la històrica singular
Mesos després de rescatar Catoia l’enfarinat, de Joan Bodon (1920–1975), Club Editor torna a recordar les lletres occitanes del segle passat amb El Garrell, de Loís Delluc, una aproximació al Perigord Negre de finals del segle XVI. El protagonista, Tibal, mira de sobreviure a la França escindida entre papistes i hugonots. La seva és una vida petita, tocada per imprevistos constants, amors difícils i un esperit positiu que el fa tirar endavant tot i les adversitats. “La marginalitat és un tret molt important tant en Bodon com en Delluc”, ens fa saber l’editora Maria Bohigas. “L’escriptura en una llengua donada introdueix alguns problemes humans: l’estigma de la llengua desapareguda –l’occità– fa que Bodon, per exemple, no parlés occità als fills. El cas de Delluc encara és més extrem: és un perifèric d’una llengua ja perifèrica. Cal tenir en compte que no és de la Provença, sinó del Perigord”. El Garrell ens és presentat en la traducció de 1963 de Joan Sales, que il·lumina respectuosament el text de Delluc, una autèntica descoberta –que es llegeix amb la boca oberta– i una bona lliçó per a tots aquells que hagin freqüentat la novel·la històrica encartronada i grandiloqüent. La proposta d’El Garrell és tan íntima que patireu amb el protagonista i fins i tot us emboirareu quan begui vi. “És una novel·la de trobador, que es dirigeix a un ‘vosaltres’. Reclama l’orella i que sigui escoltada”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (124, maig del 2010)

8.11.10

Otium


“El mercat de l’art ha substituït l’art. Els grans artistes contemporanis són els marxants d’art i aquells galeristes que inventen artistes i obres inexistents que els permeten viure de meravella”, ens diu Marc Fumaroli, professor, membre de l’Académie Française des de 1995 i autor d’una quinzena de llibres dedicats a l’estudi de La Fontaine, Chateaubriand, Maurice Quentin de La Tour i l’Estat Cultural francès. Si a Las abejas y las arañas (Acantilado, 2008) analitzava en clau assagística el canvis esdevinguts a partir de la Querelle des Anciens et des Modernes, la seva nova i monumental reflexió repassa exhaustivament i perifràstica la societat dels nostres dies, parant una atenció especial a tot allò que envolta i possibilita la creació artística. “Penso que no és just que parlem d’art contemporani. Com a molt, hauríem de referir-nos-hi com a imatgeria contemporània”, ens diu just després de fer menció a Andy Warhol, un dels exemples que més mal parats surten en aquest viatge d’anada i tornada al món de les imatges i de les arts. “Warhol va ser algú que va explotar a fons les condicions d’una època plena de canvis: va decorar vitrines i va fer d’il·lustrador de moda [Fumaroli pronuncia aquesta última paraula amb sarcasme]. Finalment va reduir l’art a una forma de publicitat. Fins llavors es creia que era simplement una tècnica, però gràcies a ell la producció en sèrie i les imatges publicitàries van esdevenir les grans obres d’art de la nostra societat. Viure amb aquest tipus d’imatges ens consola? Passar tot el dia rebent televisió ens compensa? La meva opinió és que tot això ens enfonsa en un món sense fons (sense doble fons, almenys: sense imatges amb significat veritable)”.

Andy Warhol i el món sense fons

L’oci no és ociós
Un dels grans encerts de París–Nueva York–París és l’amenitat amb què Fumaroli dedica capítols als frescos de la vil·la dels misteris de Pompeia, als anuncis de les marquesines Décaux, a la pintura de Claudi de Lorena, al tauró embalsamat de Damien Hirst i al tour europeu de Buffalo Bill. L’univers referencial és amplíssim i demostra la curiositat insaciable del seu autor, que detalla un dels principals problemes dels nostres dies: la manca de temps.

Damien Hirst: un tauró que no mossega

“La nostra llibertat entesa des del punt de vista de la vida interior i el discurs propi ha disminuït. Ara per ara, ens trobem amb una imaginació feta, preparada i cuita –o, més aviat, congelada–”. La hipertecnificació i el bombardeig constant d’imatges saturen les nostres capacitats creatives, que s’acaben d’esfumar per culpa de la nostra ocupació constant. “La noció d’otium antiga volia dir estar desocupat i alhora molt atent: era a partir del descans i un estat contemplatiu que s’aconseguia estar bé amb un mateix i estimular –amb una mica de sort– la creació d’una obra d’art. Actualment no pots estar atent perquè tot passa molt ràpid, i t’és impossible estar desocupat perquè has de fer mil coses alhora. Aquesta manera de viure –que és acceptada pràcticament per tothom– juga en contra de la nostra pròpia natura: hem perdut el contacte amb la llum, l’aigua i els arbres... i ens hem inventat un segon món, una realitat paral·lela. Una segona antinatura: el món que ara habitem ha estat fabricat exclusivament per nosaltres”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

4.11.10

'Papa, jo vull ser torero'

El cartell oficial de la visita de Benet XVI

“No tingueu por de Jesucrist! Ell no pren res: ho dóna tot. Qui decideix entregar-s’hi, rep el cent per u”. Aquestes van ser les paraules finals de la primera homilia del cardenal Joseph Ratzinger a punt de transformar-se en Benet XVI. Cinc anys i mig després, el summe pontífex fa una visita de 22 hores a Barcelona durant la qual té com a principal missió procalamar la Sagrada Família com a basílica. Benet XVI arribarà a l’aeroport del Prat dissabte a les 21 h, i els milers de fidels que l’aniran a rebre faran de contrapes d’alguna de les accions de protesta que ja hauran tingut lloc. La primera d’elles l’ha convocat la plataforma Moviment Laic i Progressista, que aglutina un total de 170 associacions –entre les quals sumen més de 17.000 afiliats–: dijous, a partir de les 19 h i a plaça Sant Jaume, hi haurà una concentració en defensa de la laïcitat. El seu secretari, Joffre Villanueva, ens fa cinc cèntims dels objectius d’aquest acte de protesta: “Volem posar en evidència que a Catalunya hi ha moltes opcions de consciència i que no n’hi ha cap que pugui monopolitzar l’espai públic. Volem fer notar cívicament que estem en contra dels privilegis de l’església catòlica”. A l’acte hi participaran, entre d’altres, Leo Bassi, que divendres repetirà performance a l’FNAC-Triangle (18 h) aprofitant la presentació de La tournée de Dios, novel·leta d’Enrique Jardiel Poncela (1901-1952) en què Nostre Senyor es decideix a baixar del cel i fer una volta pel món de 1932. Tenint en compte que Benet XVI és, pels catòlics, el contacte més directe amb Déu, costarà que l’emoció de l’experiència papal sigui aigualida per les accions paral·leles al programa oficial, que després de l’arribada nocturna de dissabte –de l’aeroport anirà fins al palau de l’Arquebisbat (21.45 h), on s’estarà en una habitació sense vistes al carrer per motius de seguretat– començarà la petita ruta de diumenge a les 9 en punt del matí.

Leo Bassi tampoc no espera el Papa

Cap a la nova basílica
El papamòbil es posarà en marxa des de l’Arquebisbat cap a la Sagrada Família, i quan passi per davant de la catedral serà rebut pel miler de participants gays i lesbians de la Queer Kissing Flashmob que s’hi ha organitzat: “Accionarem un senyal sonor que indicarà el moment en el qual començarà la morrejada i hi haurà un altre senyal quan hagin passat els dos minuts que indicarà el final”, detalla l’organització. “Si el Papa seguís per la zona, podríem allargar la morrejada algun minut més. Una vegada finalitzat l’esdeveniment, ens anirem retirant del lloc com si res no hagués passat”. La comitiva papal pujarà per Via Laietana i Pau Claris fins a Diputació; des d’allà anirà fins a Marina, i recorrerà el tram que separa aquest carrer de Provença, des d’on farà la volta al temple abans de començar la missa de dedicació i proclamació (10 h). Durant la missa, a les 11 h, hi haurà una manifestació feminista a plaça Universitat contra la visita de Benet XVI. “Ni l’esperem ni li donem cap benvinguda. La seva presència ens violenta”, és un dels lemes principals de l’acció.


La gent que lloga els balcons sí que espera el Papa

El negoci del balcó
Els que no s’han sentit violentats són tots aquells veïns que han decidit treure rèdit ecònomic de la posició privilegiada del seu balcó. “Quan vam llegir a la premsa que molts veïns oferien les vistes del seu balcó ens vam dir: i per què no ho provem, nosaltres?”, ens comenta Antoni, que viu al tram del carrer Pau Claris per on passarà el papamòbil: s’ha decidit a llogar el seu balcó per 450 euros. “Hi ha gent que demana molts diners... He vist que n’hi ha que lloguen el balcó per 2000 euros!”, ens fa saber una veïna de Diputació que ofereix la seva talaia privilegiada per només 300 euros. Els més espavilats han recorregut a Internet per comprovar com estava el mercat de balcons i fer ofertes competitives, que van des de compartir el balcó a tant la cadira, pagar per tot un apartament –en aquest cas, el preu es dispara– o fins i tot aprofitar la gentilesa d’alguns veïns d’acompanyar el visionat de la desfilada amb una copa de cava i uns entrepans.
La visita de Benet XVI servirà perquè una vegada més molts barcelonins treguin la capa de l’armari i toregin a favor o en contra del summe pontífex. Hi haurà protestes, actes salivosos, manifestacions, performances, rèdits balconers i devoció catòlica. La futura basílica de la Sagrada Família serà, durant unes hores, com la Monumental: estimada per uns, censurada pels altres. Dominus vobiscum, o alea jacta est?

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (141, 3–9 de novembre del 2010)

2.11.10

Un llibre sense esprints


Si el cognom Zátopek pot recordar “el brogit de les turbines”, “un vals despietat de tres temps” o “el tamborineig de bieles i vàlvules que segueixen el compàs de la k final”, el cognom d’Echenoz ara per ara ens recorda una ampolla de vi solemne i prestigiada que observa el comensal amb la seguretat de poder oferir una experiència única. Correr és la segona novel·la construida a partir d’un personatge real, i ens arriba just quan l’escriptor ja presenta el tercer lliurament a França, Des éclairs. Si Ravel es va impregnar necessàriament de la languidesa i sofisticació de l’autor del Bolero i Des éclairs llampeguejarà al ritme elèctric de Nikola Tesla, Correr opta per deixar-nos en una pista d’atletisme i fer-nos girar mecànicament al ritme imparable i tetanitzat d’Emil Zátopek (1922–2000), que va superar divuit rècords mundials i va guanyar quatre medalles d’or als Jocs Olímpics de Londres i Hèlsinki.
“El meu objectiu a l’hora d’escriure aquests llibres ha estat tractar una sèrie de personatges reals com si fossin de ficció”, ens diu Echenoz a Barcelona durant una visita llampec que s’apropa més a l’alta velocitat de l’última “màquina de ficció” que ha investigat que no pas a l’escriptor, de mirada tranquil·la i rostre d’un vermell aborgonyat. “Per aquesta segona novel·la d’aquesta mena de trilogia volia trobar un personatge allunyat del món de les arts. Com que el món de l’esport no m’és gaire familiar em va semblar interessant triar un esportista. Vaig descartar els esports d’equip, que no m’atreuen gens, i també els esports que requerissin la utilització de massa detalls tècnics. Els esports més senzills i individuals són l’atletisme i la natació: vaig optar per la primera disciplina, i de seguida em va venir al cap Emil Zátopek, la locomotora humana”.


Interessat tant pel do sobrenatural del corredor txec com pel context històric i polític que li va tocar viure, Correr és un text que avança a un ritme segur, gens precipitat, igual que el del Zátopek dels inicis. Echenoz observa el seu personatge amb tendresa –que no s’ha de confondre amb sentimentalisme– i el convida a fer una volta sencera a la pista circular de la seva carrera professional: quan comença a córrer, els nazis envaixen Txecoslovàquia; quan es retira, els russos demostren el seu poder militar durant la Primavera de Praga. “El règim comunista va utilitzar Zátopek com a símbol però també com a ostatge. El sistema es va aprofitar d’ell políticament, i quan en va tenir prou el va degradar sense miraments”. A diferència de Marcel Schwob i la “dificultat per triar el material que formaria part o no de Vies imaginaires”, el principal repte d’Echenoz a l’hora d’escriure aquesta trilogia de llibres és “arribar a esculpir una vida”. No el preocupa tant la veritat fàctica com la versemblança del personatge. Apropant-vos a Zátopek descobrireu un parell de cames narratives gens musculoses però eficaces: avançareu sense suar gaire, i quan supereu la meta seguireu corrent –pensant en el text– una bona estona.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (135, octubre del 2010)