Putes, tavernes (i alguna cosa més)

François Villon (1431–1463 ?) ens apropa a realitats negrenques –carregades de vi especiat i sentors infectes– com la de Balada de la grossa Margot (“Som fets l’un per a l’altre: a mal gat, mala rata! / Estimem la marranada i la marranada ens envolta”); ens engega lliçons estripades, que ens ataquen per mitjà de versos com “Ja pots ser traïdor perjur i sense honor / o pots ser lladre que roba i furta, / I què, on creus que va a parar el botí? / Tot amb putes i tavernes” (Balada de bona doctrina); concentra tota la seva mala bava i sornegueria en un quartet que escriu quan és condemnat a mort l’any 1462: “Jo sóc François, cosa que em pesa, / Nascut a París, prop de Pontoise; / I penjat d’una corda de sis peus / Sabrà mon coll quant mon cul pesa”.
Villon és un dels poetes més contundents del segle XV, i bona part dels seus versos conserven el vigor amb què van ser escrits fa més de cinc-cents anys. El poeta Andreu Subirats s’ha encarregat de traduir la totalitat de balades villonianes –que mai abans no havien estat publicades íntegrament en català–: hi trobem els poemes presents a la seva obra més extensa, Testament; els setze textos que conformen Poésies diverses i la part més difícil del conjunt, les onze balades escrites en argot. És en aquest últim apartat on Subirats ha hagut d’esforçar-se per trobar el punt col·loquial que recorre els poemes, on Villon recorda els vincles amb la Coquille, associació de lladres i malfactors formada en bona part per desertors de l’exèrcit que va fer de les seves pels boscos i poblacions petites franceses a partir de 1450. Els seus versos tenen tan poca clemència com els del Testament, i se centren en aconsellar i descriure la purrialla amb qui el poeta tenia tractes: “Coquillards que us agraden les malifetes, / Jo us dic que aneu amb compte / Que no hi deixeu la pell i els ossos, / Perquè han fet que Colin, l’ostrer, / Canti davant la pasma. / Per intentar salvar el coll, els enganya, / Però no en sabia, de pelar cebes, / I el botxí li partí el coll”. Recomanem la lectura de Villon en veu alta: si pot ser, cridant. Rock’n’roll

François Villon té ben poc a veure amb el simbolisme hermètic de Mallarmé

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (139, octubre del 2010)