30.12.10

Caramels i cançons

És probable que d’aquí uns anys Jens Lekman comenci a ser considerat –igual que ho és David Lynch en cinema o Josep Pla en literatura– tot un gènere en música pop. Té 26 anys, una seixantena de cançons publicades i piles i més piles de material inèdit que piquen d’un cantó i d’un altre (de la felicitat convertida en música; de l’esperit dels crooners de debò; de les virtuts de ser multiinstrumentista; dels samples digestius i ben trobats) per construir un món propi que transmet a través de multitud d’EP’s, singles, i compilacions diverses.

«De com i quan vaig començar a escriure cançons en recordo poques coses. Sé que vaig formar part d’un grup on jo feia de baixista. Ens dèiem Genocide sense saber què volia dir, i fèiem molt males cançons. Recordo que vam arribar a tocar en una església el dia després que es commemorés l’Holocaust, i quan vam acabar tothom ens preguntava pels motius d’haver escollit aquest nom», ens explica en Jens hores abans de fer un concert memorable en el marc del festival vilanoví Faraday, que aquest any ha arribat a la seva quarta edició en molt bona forma. «Les primeres gravacions que tinc de cançons pròpies es remunten a l’any 1986 [és a dir, quan Lekman tenia només 5 anys]. N’he tret algun sample que he fet servir, per exemple, a Boisa-Bis-O-Boisa, cançó que només es pot trobar en una compilació japonesa, Rallye Cloak 2: Swim Sweet Swedish». No va ser fins deu anys després que en Jens va començar a escriure música compulsivament. «Una de les raons que em va portar a prendre’m la música com un joc molt seriós va ser que el meu pare tenia a casa una bona gravadora de cassette –l’herència d’haver treballat en una emissora de ràdio durant una temporada. La gran virtut de la gravadora era que s’hi podien fer overdubs: podia enregistrar primer una pista de guitarra, després la veu i afegir-hi un violí, si em venia de gust». Definitivament, la construcció casolana però plena d’overdubs de cançons com Pocketful of Money o Mapleleaves van permetre que Jens Lekman no se centrés exclusivament en treballar un o dos instruments. En un principi, però, només semblava disposat a cantar en anglès, llengua en què la majoria de suecs són totalment competents (ell, a més, exhibeix un accent americà semblant al de la noruega Hanne Hukkelberg). «Quan era adolescent, si cantaves en suec ja quedaves inscrit en un gènere concret, i això jo no ho volia. Tot i això, fa cinc o sis anys, a Suècia –però sobretot a Göteborg, ciutat d’on sóc– va tenir lloc un canvi important: de cop i volta, ni els grups ni el públic es fixaven tant en el Regne Unit com en el propi país, del qual començaven a acceptar-ne els avantatges però sobretot les misèries. Göteborg era considerada la capital del mal gust: s’hi feien grans festes, tothom menjava marisc i pixava per terra. Sorprenentment, d’allà n’han sortit músics nous molt interessants, com The Knife o El Perro del Mar».

El perro del mar: nom estrany i mirada severa

Una de les particularitats de Lekman és la dispersió física (i conceptual) de tot allò que escriu. Els dos elapés que ha publicat, When I said I Wanted to Be Your Dog i Oh You’re So Silent Jens agrupen singles i EP’s molt variats que fan de les seves audicions experiències molt variades que, no obstant això, tenen en comú la seva veu poderosa i un univers líric en expansió constant, que s’atura en el somieig angelical de Tram #7 to Heaven o en l’evocació festiva de A Sweet Summernight On Hammer Hill, entre moltes altres estacions sempre interessants de descobrir. «Quan escric música sempre penso en cançons en concret, mai en discos, per això a vegades no encaixen, una darrera l’altra. Per a mi cada cançó té un nucli únic que no pot ser cap altre. Aquesta és la màxima llibertat a la qual puc aspirar: trobar precisament allò que caracteritza la cançó que estic escrivint». Últimament, però, en Jens reconeix que els seus interessos han canviat lleugerament: «Abans em llevava i volia escriure una cançó, i a l’endemà una altra, però eren totalment diferents. Era com un nen en una botiga de caramels, que podia triar i menjar-se el que volgués. Actualment intento escriure d’una forma més cohesionada, seguir una mateixa línia, que és la impressió que m’ha donat avui quan escoltava el nou disc a la platja». Encara sense títol, l’elapé de Lekman previst per finals d’any recollirà –com ja ens té acostumats– joies només disponibles en EP (The Opposite of Hallelujah) o singles (Friday Night at the Drive-In Bingo) que han estat «escrites i enregistrades en moments molt diversos» al llarg dels últims dos anys. Per aquells que no en tinguin prou, properament apareixerà chez Rough Trade un EP de versions d’Arthur Russell (1952–1992) on Lekman s’atreveix a refer «Little Lost», i també una compilació sobre menjar on ens explica com coure el pa (The Food Compilation, vol. 3), a més d’un EP que té com a títol provisional The Linguistic EP en què farà versions en llengües que no coneix. De moment, ens ha parlat amb molt d’entusiasme de Brossa d’ahir, de Pep Laguarda i Tapineria...
Publicat a Benzina (setembre del 2007)

23.12.10

Cruspir-se el lloro


Vides seques comença amb un paisatge desolat –dues taques verdes concentrades en una extensió de terreny vermellosa– i una família que s’hi arrossega. “Aquells infeliços havien caminat tot el sant dia, estaven mig morts i tenien gana”, escriu Graciliano Ramos de Oliveira (1892–1953). En té prou amb un paràgraf per delimitar la seva aposta estilística: eixuta i directa, però esquitxada de colors; urgent i, tot i això, amb una capacitat meritòria per dosificar els esforços, igual que Fabiano, el pare de família patidor i tarambana que protagonitza la novel·la.
Vides seques ens situa en algun punt del nord-est del Brasil. Llegim l’agonia d’un pare, una mare, dos fills i el seu gos per trobar un lloc on poder descansar una mica. Ja al primer capítol han arribat a l’extrem de cruspir-se el lloro que els acompanyava: el final es podria precipitar ràpidament, però Ramos sap com administrar les desgràcies de la família de pagerols i aconsegueix que el lector pateixi amb ells i per ells, que desitgi la seva supervivència tot i comprovar, pàgina rere pàgina, que la seva condemna és inexorable.


El modernisme brasiler
La renovació literària artística i literària europea de principis del segle XX –el modernisme, Jugendstil, art nouveau o style 1900– van arribar a Brasil amb dues dècades de retard. El modernismo brasileiro buscava la confrontació amb l’art anterior a partir de la defensa de la novetat, la velocitat i la irreverència. Després d’una primera fase rebentaire (1922–1930) les premisses modernistes van influir en una segona generació d’escriptors encara ara massa poc coneguts. És en aquesta segona onada modernista brasilera (1930–1945) que creix, alta i ferotge –com un mandacaru o un xiquexique– l’obra narrativa de Graciliano Ramos, integrada per una quinzena de referències, entre les quals hi tenim Angústia (1936), Insônia (1947) i Vides seques (1938).


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (146, desembre del 2010)

22.12.10

Tristesa precisa

Coc-coc-coc

Fa quinze anys que Sergi Pàmies no escriu cap novel·la, però no ho fa per desconfiança en el gènere. “La novel·la m’exigeix massa. Per a mi és l’equivalent a un matrimoni: diria que vaig deixar la novel·la quan vaig tenir una vida familiar més estable, perquè no podia fer novel·les i estar casat al mateix temps. ”. Després de Sentimental (1995), Pàmies s’ha dedicat exclusivament a les peces curtes: el conte (“que és promiscu i no s’enfada si sap que estàs amb altres contes”) i l’article periodístic (“la meva activitat literària industrial”).
La bicicleta estàtica, el sisè recull de contes de l’autor, ha estat publicat quatre anys després de Si menges una llimona sense fer ganyotes, que a més de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Lletra d’Or va superar els 60.000 exemplars venuts. Formalment, aquestes dinou narracions comparteixen les característiques de la seva producció contística: “Segueixo buscant claredat, tensió –estilística, no argumental–, depurament, destil·lació i recerca de l’emoció, tot això en un llenguatge extraordinàriament planer i el més precís possible”. Un primer canvi important és la matèria autobiogràfica de narracions com Quatre nits, El mapa de la curiositat, Cent per cent seda natural i Les cançons que li agradaven a Lenin. “No tinc la sensació que de cop i volta em torni autobiogràfic –diria que sempre ho he estat, ja des del primer llibre–, però fins ara no utilitzava l’autobiografia de manera identificable. Tot el que escrivia eren coses que em passaven, que m’havien passat o que imaginava: no distingeixo entre la fabulació i el que visc –em semblen parts del mateix pack–. En la convenció del que entenem com a autobiogràfic sí que és veritat que aquesta vegada me n’he servit de manera més explícita: l’argument d’alguns dels contes és una part de la meva vida. Ara bé, faig un ús de l’autobiografia amb finalitats de ficció, per tant no se sap mai si el que estic narrant és veritat o mentida”. Alguns dels contes poden fer pensar en un Vila-Matas de dimensions més que portàtils. Pàmies comparteix l’afirmació, i afegeix que si es posa “ambiciós” també se sent proper a les experimentacions literàries autobiogràfiques de Paul Auster i Amélie Nothomb.

La bicicleta modernista de Ramon Casas també és estàtica

Els narradors dels contes de La bicicleta estàtica comparteixen una tristesa i resignació vitals: hi trobem un home que vol contractar una assegurança de vida que cobreixi el suïcidi per assegurar el futur als fills (L’Illa), una història d’amor entre un home i una dona que es coneixen a la consulta del dietista i als quals la pèrdua gradual de pes fa perdre la gana sexual (El que no hem menjat) i la crònica de l’extirpació dels llimacs de la nostàlgia i l’esperança, que fan la vida impossible al personatge d’Ataràxia. “Se n’ha fet molta pornografia, d’aquests dos conceptes: es parla, darrerament, de nostàlgia dels vuitanta, de voler recuperar Marco i Heidi, de “Chanquete ha muerto”, de donar una grandesa a una cosa tan cutre com la música disco… Quan veus que una persona de vuitanta anys pot recordar la Guerra Civil o la postguerra, i que en canvi algú et surt amb les bondats d’Oliver i Benji em sembla miserable. En els meus contes sempre intento diferenciar molt entre memòria i nostàlgia. La nostàlgia és un ús tendenciós de les emocions. Pel que fa a l’esperança, hi ha hagut tres intents malintencionats de donar-ne a nivell col·lectiu: la religió, la ideologia i l’autoajuda”.
La bicicleta estàtica és una clatellada a la llàgrima evocadora i a la voluntat de futur, una crítica severa al conformisme i un catàleg –petit però intens– de frustracions i desenganys impossibles d’esquivar. “A la vida, facis el que facis sempre estàs atrapat”, diu Sergi Pàmies. “És una de les idees més recurrents en la meva narrativa”.

El llibre sobre el bacallà de Mark Kurlansky surt més ben parat que 'Le petit prince', d'Antoine de Saint-Exupéry

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)

21.12.10

Perec i la son

La Boutique obscure. 124 rêves forma part de la vintena d’obres que Georges Perec (1937–1982) va publicar en vida. El fet que, en la majoria dels casos, la producció de Perec sigui difícil de classificar per paràmetres genèrics estàndards –i que el seu contingut s’allunyi de la comercialitat prefabricada– ha estat un dels motius que ha retardat agònicament la publicació de la seva obra al castellà (en català ens trobem estancats en La vida, manual d’ús i la minúscula Ellis Island). La cámara oscura ens arriba només 37 anys després de la seva aparició en francès, mentre s’ha esbombat que una de les últimes sorpreses de la fira de Frankfurt d’enguany ha estat la venda d’una primera novel·la inèdita de Perec, Il Condottiero, que publicarà Anagrama l’any vinent.

Perec, puzzled

Els dominis de la realitat
El volum de somnis de l’autor de Les choses, La Disparition i Un Homme qui dort s’afegeix a l’extensa –i sempre marginal– aparició de llibres que recullen l’activitat onírica d’escriptors com Michel Leiris, William S. Burroughs, Miquel Bauçà i filòsofs com Theodor W. Adorno. Si Adorno, un dels màxims representants de l’escola de Frankfurt, encapçala el seu recull de somnis –editat per Akal l’any 2008– amb l’afirmació que “el somni és negre com la mort”, Perec es troba en unes coordenades més properes a les de Bauçà, que en un dels poemes d’Els somnis escriu: “Definició d’un somni: / un objecte físic com / qualsevol, com tots els altres”. Perec cita el monjo Saigyo: “Como pienso / que lo real / no es nada real / cómo podría creer / que los sueños son sueños”, i de seguida confessa que, poc després de començar a anotar els somnis que tenia, es va adonar que només somiava per escriure els somnis. Al llibre es fa palesa aquesta addicció progressiva a la matèria onírica: de les 124 entrades que hi trobem, les primeres 12 són escrites entre maig de 1968 i febrer de 1970, mentre que les 112 restants corresponen a somnis tinguts durant els següents dos anys (l’experiència acaba l’agost de 1972).
En Perec, les figures numèriques acostumen a tenir un valor que va més enllà de la serendípia característica d’autors com Paul Auster. Passa el mateix amb els personatges i situacions que ens anem trobant als somnis que Perec anota, ja sigui amb insistència com de manera aparentment circumstancial: hi apareixen paquets, obrers, maîtres, el color negre, furts, amics, amants, lletres i diners, institucions espaioses i despersonalitzades i algun metge, aventures mínimes i pel·lícules incomprensibles, primera persona i omnisciència, deliri il·lògic i capteniment burocràtic. Perec ens ho fa arribar amb l’asèpsia minuciosa d’un entomòleg. En un primer moment, l’estratètgia es pot rebutjar pel poc interès pel que somia una ment llunyana en el temps i en l’espai com la de l’escriptor francès. Amb tot, però, quan s’avança una mica es descobreix –no sense neguit– que fins i tot les situacions que fabriquem portes endins, íntimament, tenen més d’un punt en comú.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)

20.12.10

Amor se escribe sin hache

Coberta d'una de les obres teatrals del cosmonauta Jardiel

Tothom parla d’un mateix, fins i tot els conductors dels cotxes funeraris. Aquesta és una de les primeres queixes descordades que ens trobem al pròleg d’Amor se escribe sin hache (1929), primera de les quatre novel·les que va escriure Enrique Jardiel Poncela (1901–1952). Resignat a parlar d’ell mateix, l’autor ens recorda que, en deu anys de vida literària, ha escrit un miler d’articles i contes, 26 novel·letes i 68 comèdies: encara ara se’l recorda més per la seva vastíssima producció teatral, amb títols tan ben trobats com Cuatro corazones con freno y marcha atrás i El sexo débil ha hecho gimnasia. L’aportació de Jardiel Poncela a la narrativa és molt menys gruixuda però igual de pirotècnica i urgent, dues característiques que permeten reeditar-la set dècades després de ser escrita sense signes d’envelliment.


La novel·la provoca somriures amples i riallades sornegueres. Farcida de comentaris enginyosos i situacions esquemàtiques que, no obstant això, dibuixen perfectament els happy twenties viscuts per burgesos de llengua llarga i cor vaporós, la primera novel·la de Jardiel Poncela atrapa des de la primera escena, on assistim a la toilette de Lady Silvia Brums de Arencibia. Quinze pàgines després, la protagonista ha aconseguit la proesa de passar de soltera a vídua –passant per l’estadi de casada– en un sol dia, ha seduït l’administrador del seu difunt marit, ha rebut una herència important, ha conduït la seva segona parella al suïcidi i s’ha establert a Madrid, on el neguit viatger s’atura temporalment amb la irrupció del tàndem Elías Pérez Seltz ‘Zambombo’ i el verborreic Fermín, que s’afegeixen al món de Lady Silvia i omplen la novel·la de diàlegs atropellats, peripècies precipitades i el mateix esperit juganer que ens ha fet passar tan bones estones amb les peripècies d’Ukridge i Jeeves, gentilesa de P.G. Wodehouse, els experiments narratius de Massimo Bontempelli i aquella bogeria aerostàtica escrita per Francesc Trabal que porta per títol L’home que es va perdre.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)

10.12.10

Lady Vargas a Suècia (o bé l'escopeta nacional)

Fa dècades que Mario Vargas Llosa elabora discursos –novel·lístics, assagístics i teatralitzants–: controla l’anàfora i la pausa dramàtica amb majestuositat; sap col·locar els adjectius amb l’energia justa del bon orador; fins i tot fa un glop d’aigua quan toca amb els ulls fixos en un horitzó difícil de precisar. És aquest Vargas Llosa solemne i segur de si mateix el que ha pujat a la tribuna de l’Acadèmia Sueca d’Estocolm, disposat a pronunciar el discurs de recepció del premi Nobel de literatura 2010.


El jurat d’enguany ha volgut recompensar una obra que “cartografia les estructures del poder i les imatges plenes de mordacitat de la resistència individual, la revolta i la derrota”, i l’autor peruà no ha defugit els dos eixos de la recompensa acadèmica: ha elogiat la democràcia liberal (que representa “tot allò que ens ha anat traient de la vida feral i ens ha apropat a la preciosa i perfecta vida que fingeix la literatura”) i ha carregat contra els règims dictatorials i el fanatisme terrorista. Abans, però, s’ha centrat en allò que “fa natural el que és extraordinari i fa extraordinari el que és natural, dissipa el caos, embelleix el que és lleig, eternitza l’instant i fa de la mort un espectacle passatger”: la literatura.
El discurs de Vargas Llosa, Elogi de la lectura i la ficció, ha començat recordant “el més important” que li ha passat mai, “aprendre a llegir als cinc anys”. Les aventures del capità Nemo, de d’Artagnan i els tres mosqueters i de les peripècies de Jean Valjean –personatge principal d’Els miserables, de Victor Hugo– li han permès “convertir el somni en vida i la vida en somni”. El camí per arribar a construir les primeres ficcions –que més endavant creixerien fins a dimensions mastodòntiques, cas de La ciudad y los perros (1963) i Conversación en La Catedral (1969)– no ha estat fàcil: “Quan es transformaven en paraules, els projectes es marcien només entrar en contacte amb el paper i les idees i les imatges defallien”. L’únic antídot que Vargas Llosa va trobar va ser la lectura: “Per sort tenia els mestres de qui podia aprendre i seguir-ne l’exemple”. De Flaubert en va treure que “el talent és una disciplina tenaç i una llarga paciència”. Faulkner li va ensenyar “que és la forma –l’escriptura i l’estructura– allò que fa créixer o empetiteix els temes”. Martorell, Cervantes, Balzac i Tolstoi –entre d’altres– li van fer veure que “el número i l’ambició són tan importants en una novel·la com la destresa estilística i l’estratègia narrativa”. La lliçó que va treure de Sartre va ser que “les paraules són actes” i “poden canviar el curs de la història”. Albert Camus i George Orwell li van fer veure que “una literatura sense moral és inhumana”. André Malraux, per últim, va ajudar-lo a descobrir la vigència “de l’heroïsme i l’èpica, tan actuals com en el temps dels argonautes, l’Odissea i la Ilíada”.

El risc d’imaginar
Després de la captatio inicial, on tècnica, disciplina, política, moral i èpica s’han encavallat harmònicament, Vargas Llosa ha entrat en matèria: “Sense les ficcions seríem menys conscients de la importància de la llibertat perquè la vida pugui ser viscuda i de l’infern en què es converteix quan és trepitjada per un tirà, una ideologia o una religió”.
Els règims autoritaris i dictatorials –contra els quals l’autor ha carregat– fan ús de la censura per “reprimir la conducta” i “vigilen amb suspicàcia els escriptors independents”. Vargas Llosa ha mostrat el convenciment que “els fabuladors, quan inventen històries, propaguen la insatisfacció i mostren que el món està mal fet, que la vida de la fantasia és més rica que la de la rutina quotidiana”. La literatura no és únicament capaç de “sumir-nos en el somni de la bellesa i la felicitat” sinó que ens “alerta contra qualsevol forma d’opressió”: és aquesta, la força i el perill de construir històries, que en el cas de Vargas Llosa va començar fa mig segle amb Los jefes (1959) i arriba fins a l’actualitat més estricta amb la publicació de El sueño del celta (2010), novel·lització de la vida de Roger Casement, cònsul britànic que va fer públiques les atrocitats del colonialisme al Congo belga a finals del segle XIX i va ser executat l’any 1916 per haver defensat la causa nacionalista irlandesa.

Mario Vargas Llosa, enfadant-se

Nacionalisme i patriotisme
Durant el discurs, el premi Nobel de Literatura no ha oblidat la temporada que va passar a la “seva estimada Barcelona” per enllaçar la situació de la ciutat de principis de la dècada dels 70 –amb una dictadura que ja era “un fòssil en descomposició”– amb el panorama espanyol actual. “Tant de bo que els nacionalismes, plaga incurable del món modern i també d’Espanya, no espatllin aquesta història feliç”. Una història que va començar amb la transició i que, segons Vargas Llosa, va permetre passar “de l’autoritarisme a la llibertat, del subdesenvolupament a la prosperitat, d’una societat de contrastos econòmics i desigualtats tercermundistes a una país de classes mitjanes”. Després d’elogiar “l’adopció de la cultura democràtica”, les paraules de Vargas Llosa han tornat cap a les aigües turbulentes de la identitat nacional: “Detesto tota manifestació de nacionalisme, ideologia–o, més aviat, religió– provinciana, de poca volada, excloent, que retalla l’horitzó intel·lectual i camufla prejucidis ètnics i racistes quan converteix en valor suprem, en privilegi moral i ontològic, la circumstància fortuïta del lloc de naixement”.
Vargas Llosa ha contraposat el nacionalisme –“el rebuig de l’altre, sempre llavor de violència”– amb el patriotisme, “sentiment sa i generós, d’amor a la terra on s’ha nascut, on han viscut els avantpassats i s’han forjat els primers somnis, paisatge familiar de geografies, éssers estimats i ocurrències que es converteixen en fites de la memòria i escuts contra la soledat”. Després d’aquesta última lloança, el discurs del Nobel s’ha endinsat en la crònica sentimental: el país, la família, i l’elogi a la seva dona Patricia han estat a punt de fer descarrilar el seu capteniment inflexible i programàtic, i durant uns instants –efímers però densos– l’emoció ha enterbolit la veu de l’autor de Los cachorros (1967).

The friendly ghost

“Tornem a la literatura”
Un cop feta l’arenga antinacionalista i la crítica al fanatisme i el terrorisme suïcida, “espècie antiga convençuda que el paradís es guanya matant, que la sang dels innocents neteja les ofenses col·lectives, corregeix les injustícies i imposa la veritat sobre les falses creences”, Vargas Llosa s’ha decidit a tornar a la literatura. “La literatura es va convertir en una manera de resistir l’adversitat, de protestar, de rebel·lar-me, d’escapar de tot allò intolerable, la meva raó de viure”. L’escriptor ha fet memòria del vertigen de gestar una novel·la, ha dedicat uns minuts al teatre – “una altra de les formes excelses de la creació”– i, finalment, s’ha encaminat cap a l’elogi definitiu d’haver dedicat tota una vida a la ficció: “No hi ha cap altra cosa que hagi sembrat tanta inquietud ni remogut tant la imaginació i els desitjos com aquesta vida de mentides que afegim a la que ja tenim gràcies a la literatura per protagonitzar les grans aventures, les grans passions, que la vida veritable mai no ens donarà”. El Nobel ha culminat el discurs fent-nos saber la recepta per derrotar “el corc del temps i de fer possible l’impossible”: “Seguir somiant, llegint i escrivint”.

© Jordi Nopca, ARA (8 de desembre del 2010)

7.12.10

Una veu tranquil·la


La veu poètica de William Butler Yeats fa olor de paisatge on hi acaba de caure un bon xàfec. Els prats brillen. Els arbres han quedat despentinats. Els animals comencen a sortir del seu aixopluc, encara atemorits. La veu del poeta en parla, tranquil·la però amb un punt de desesperança que anirà creixent amb el pas dels anys. “Tot el que és bell passa / com l’aigua”, escriu a The old men admiring themselves in the water, poema recollit a In the seven woods (1904). La veu de Yeats és la de l’Irlanda del canvi de segle, mig rural i mig ciutadana, mig animal i mig humana, mig entusiasta i mig desenganyada. Es nodreix tant del substrat nacional llegendari i èpic com de la realitat del moment: The Wanderings of Oisin, debut de 1889, és un únic poema on hi trobem Saint Patrick, evangelitzador d’Irlanda, l’heroi mític Cú Chulainn i llibres fundacionals com el Lebor gábala; Easter, 1916, en canvi, un dels poemes més coneguts de Michael Robartes and the dancer (1921), fa referència a l’aixecament en què es va intentar proclamar la república irlandesa.


El primer Yeats integral
Ha estat l’editorial valenciana Pre-Textos qui s’ha atrevit a tirar endavant la traducció al castellà de tota la poesia de Yeats, premi Nobel de Literatura de 1923. L’encarregat de portar-ho a terme ha estat Antonio Rivero Taravillo, poeta i traductor d’obres de Keats, Tennyson i d’una àmplia antologia de poesia irlandesa antiga. Rivero Taravillo va començar traduint algun dels seus poemes preferits de Yeats fa “uns quants lustres”. Al cap d’uns anys, quan ja tenia un gruix important de textos es va plantejar fer-ne una antologia, però l’editor Manuel Borrás el va acabar engrescant perquè s’ocupés de la totalitat del corpus poètic de Yeats. Els dos objectius principals de Taravillo –segons expressa a la introducció del volum– han estat “preservar la musicalitat dels originals” i “donar una idea del varietat de peus mètrics i sons que l’autor utilitza”. Només han quedat fora tres poemes narratius i dramàtics d’extensió generosa, The old age of queen Maeve, Baile and Aillinn i The shadowy waters. Tota la resta, des de l’emoció madura de The wild swans at Coole (1919) i The Tower (1928) –traduïda al català per Patrícia Manresa i Albert Roig l’any 2006– fins a descobertes primerenques com The Rose (1893) i The wind among the reeds (1899) ens permeten retrobar-nos amb l’emoció humida, les evocacions màgiques, el pessimisme sentimental i les reflexions constants sobre el temps d’un poeta que combina formes tradicionals i estructures concebudes per ell mateix amb la delicadesa dels fenòmens naturals, arrel fonamental de la seva obra lírica.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (131, setembre del 2010)

2.12.10

Els últims dies de Burroughs


Qui vivra verra, llegim una i altra vegada a Últimes paraules, dietari que William S. Burroughs va escriure entre el 14 de novembre de 1996 i el 29 de juliol de 1997, tres dies abans de morir d’aturada cardíaca. El llibre, editat pel marmessor del llegat de l’escriptor, James Grauerholz, comença parlant amb desesperació de la mort de la gata Calico i acaba preguntant-se pel significat de la paraula amor: “Què és això? El calmant més natural que hi ha”, una de les poques conclusions que l’autor es permet. Tal i com recorda Grauerholz, Últimes paraules va ser possible gràcies al subministrament de “llibres en blanc enquadernats” a l’escriptor, que durant l’última dècada de la seva vida s’havia dedicat a compilar els seus somnis en fitxes, publicades l’any 1995 a My education: a book of dreams. Aquests llibres en blanc van esperonar la creativitat de Burroughs, que en 260 dies va escriure-hi 168 entrades que s’allunyen de les últimes alenades literàries habituals.


Reunió d’obsessions
Conegut per la vinculació amb els beats i l’addicció a diverses drogues, el Burroughs d’Últimes paraules està més a prop de l’experimentació textual i temàtica de la trilogia Cities of the Red Night que no pas de El almuerzo desnudo (1961) i Junkie (1953), les seves novel·les més conegudes. El dietari és un catàleg d’obsessions que es van repetint cíclicament: els gats de l’inici dónen pas a diatribes extenses sobre la persecució de “les drogues il·legals” per part del govern dels Estats Units, que va rebent bufetades verbals periòdicament. “L’enemic té dos punts febles notables: 1. No té sentit de l’humor. No entén res de res. 2. Li manca la més mínima comprensió de la màgia i està totalment orientat cap al control”. La principal aversió de Burroughs és el camí únic que proclama la classe política i la burocràcia: els seus actes de resistència (qui vivra verra) es manifesten a través d’una escriptura que perd el fil constantment, o que passa d’un fil a l’altre sense manies: el de la realitat i el de la ciència-ficció; el de l’anècdota personal i el de la píndola assagística.


Somnis, drogues i urinaris
Burroughs no es pot estar de recordar els grans moments que li han proporcionat la morfina, l’heroïna o opiacis potents com l’Eucodol. Ens fa saber alguns somnis recents –exemples esquemàtics d’una ment propera al fantàstic i a les conspiracions oníriques– i anota frases que recorda de poemaris, novel·les o fins i tot d’un urinari de París (“M’agraden aquests paios viciosos que aquí ensenyen la cigala”). L’autor també convoca la predilecció pels nois joves i l’amor incondicional cap a gats, fures i mosteles (“tots els animals que són assassins sigilosos”). A Últimes paraules hi trobem també referències a l’ús d’armes de foc, que Burroughs seguiria defensant tot i haver matat accidentalment d’un tret la seva dona l’any 1951, un dels punts foscos d’un personatge imprevisible, assetjat per records difícils i per fantasmes addictius, implacable amb el món i en canvi capaç d’emocionar-se amb el més mínim gest d’afecte per part d’alguna de les seves mixetes.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (131, setembre del 2010)

30.11.10

L'home del barret vermell

Hervé Guibert (1955-1991)

“Anant i venint de cap a cap de l’estudi sense mirar aquells bunyols horrorosos, fitava, com si els fotografiés, els instruments de treball de Iannis: els guixos de colors, les barres de pastel, els cubells de pintura, el punching-ball amb què s’esbravava d’un treball de sis a nou hores sense interrupció mentre que jo no podia treballar més de dues hores seguides: els manats de pinzells fossilitzats, les cassets de rap i Xostákovitx, la munió d’imatges i de retalls de diari enganxats als murs amb els seus croquis, la chaise longue on s’instal·lava per pintar, o això feia pensar la seva disposició, per més que ell parlés de gesticulacions a la Pollock”. El pintor Iannis, que l’escriptor i fotògraf Hervé Guibert ens situa a l’illa grega de Corfú, és la màscara nominal sota la qual camufla Miquel Barceló, un dels protagonistes de L’home del barret vermell, obra publicada l’any 1992, pocs mesos després de la mort del seu autor, dues setmanes després de fer 36 anys (i haver tingut temps de publicar, tot i la seva joventut, una vintena d’obres, que encara han crescut aquests darrers anys amb novel·les inèdites, peces de teatre, cartes, articles i el seu diari personal).

París, 1990
L’home del barret vermell és el mateix Guibert, que ens situa a l’últim any de vida de l’autor, debilitat per la sida i per dues intervencions quirúrgiques i, no obstant això, encara amb prou forces per construir un text en què art i autobiografia es barregen amb una harmonia que comparteix misèries de banlieue i una mica de la frivolitat benestant del mercat de l’art. Guibert detalla les seves experiències com a fals marxant, explica les peripècies per adquirir a preus irrisoris alguna marina d’Ivan Konstantínovitx Aivazovski i es prepara per una estada a Corfú-Mallorca amb Iannis-Barceló, a qui no veu el pèl en cap moment del sojorn.

Retrat de Miquel Barceló fet per Hervé Guibert

"Iannis era un mentider. Havia pretès que era fill de pagesos quan era fill d’un banquer”, escriu Guibert poc després de descriure’ns el caos controlat de l’estudi del pintor. Els dies que passa a l’illa s’està amb Gertrud, la dona de Iannis, i dos artistes africans –en Sam i la Babette– que preparen el proper viatge del creador a Uagadugu. Guibert li porta tres llibres de regal: L’home sense posteritat, d’Adalbert Stifter, El meu primer sou, d’Isaak Bàbel i El pobre cor dels homes, de Natsume Soseki, els mateixos títols que havia regalat a Balthus uns mesos abans en senyal d’agraïment a la invitació al Grand Chalet de Rossinière on vivia. “Vingui a dinar a casa; ja l’aviso que serà japonès, ja que tenim un xef que ho és precisament, espero que li agradi la cuina japonesa”: així de categòric sona Balthus, el segon pintor que Guibert radiografia a L’home del barret vermell. Tant en el cas de Iannis-Barceló com amb Balthus, l’admiració per les seves creacions no evita que Guibert es fixi tant en les virtuts com en els defectes d’un i altre, de la mateixa manera que no s’estalvia descripcions meticuloses sobre la pròpia degradació física: l’autor arriba a filmar la segona intervenció quirúrgica que li practiquen –tot i el rebuig per part del cirurgià– i quan Iannis s’ofereix a pintar-lo nu expressa la seva incapacitat per escriure’n res al mateix temps que deixa constància de la gelosia de Gertrud: “En una setmana m’havia pintat vint-i-cinc retrats, mentre que encara no havia fet mai ni un dibuix de la Gertrud, tret d’un com a girafa decapitada, en els set anys que vivien plegats”.

Barcelona, 2010
Obra concisa, sincera i contundent, L’home del barret vermell és la primera peça narrativa d’Hervé Guibert que podem llegir en català, i ens arriba el mateix any que Barcelona ha dedicat dues retrospectives a Miquel Barceló. Portar-la llegida abans d’anar a visitar La solitude organisative al CaixaForum –que no tanca les portes fins al 9 de gener de l’any que ve– és una aproximació sensible i gens mitòmana a l’obsessió creativa, les respostes categòriques i la imprevisibilitat del pintor de Felanitx.

Jordi Nopca, Time Out Cultura (#1, 28 de novembre del 2010)

28.11.10

Tres mamífers en estat de gràcia

Després de clavar uns quants oients a la butaca a finals del 2005 amb la publicació de The Runners Four –i impossibilitar, d’aquesta manera, que els pocs crítics que se’l van escoltar poguessin escampar l’experiència– els Deerhoof han agafat embranzida durant tot un any fins a fer el triple salt endavant que és Friend opportunity. El nou i novè disc del trio de San Francisco se’ns presenta en una forma més concisa que l’anterior –meitat de temes i durada garrepa– i intenta condensar la vessant sorollosa, el pop xicletaire i apegalós i els apunts d’electrònica de rebaixes de lliuraments anteriors.

Amb una capacitat per escriure lletres tan enigmàtiques i sonores com les dels Fiery Furnaces, els Deerhoof gaudeixen –i de valent– exhibint el seu talent en mutacions pop com The perfect me o The galaxist o en aquesta tralla de festa major camuflada en hit psicodèlic que és +81. A diferència d’altres discos, Friend opportunity vol acostar-se al públic infantil amb odissees espacials de sèrie B com Choco fight o l’escopinada al hip-hop de Kidz are so small, on la veu de Satomi Matsuzaki –brillant– es mostra irònicament compassiva: “Si jo fos un home i tu un gos et llençaria una branca...” Excessius com sempre, els Deerhoof no poden evitar de posar punt i final al disc amb un dels seus experiments interminables, Look away, que s’allarga innecessàriament fins als onze minuts. Tot i el regust insípid d’aquesta última cançó, no podem ni volem deixar de recomanar aquesta petita meravella tocada per la genialitat de tres mamífers en estat de gràcia.

© Jordi Nopca, publicat a Benzina (2007)

25.11.10

Octubre


Octubre és el tercer dietari de Miquel Pairolí, que apareix puntualment una dècada després del seu predecessor, L’enigma (1999), que alhora va ser precedit deu anys abans per Paisatge amb flames (1990). “L’espai entre un llibre i l’altre va començar sent una coincidència i ha acabat sent una voluntat”, ens comenta l’escriptor, que tot i manifestar en una de les entrades d’Octubre que “no calen argumentacions posteriors que acotin l’obra, la precisin o, encara menys, (...) la justifiquin” ens contesta les preguntes amb cordialitat i la precisió pròpia de la seva prosa, que al dietari es manifesta amb una fluïdesa tranquil·la i alhora exacta. Quan li fem memòria de l’esment a una de les dèries de Josep Maria Espinàs, l’eliminació de l’adjectiu, Pairolí repensa la seva tria –que sí que passa per l’adjectiu– i ens diu: “Hi ha escriptors que volen una prosa tan concisa com els sigui possible. Com a criteri general no crec que serveixi massa: de vegades cal allargar la frase. Un estil generós sense arribar a ser barroc millora el text”.
Si per Pairolí una novel·la com Cera (La Magrana, 2008) li recordava els moviments d’una simfonia, la forma del dietari li fa venir al cap un altre símil musical: “S’acosta més al marc de peces curtes i breus com les sonates o els quartets. Les entrades d’un dietari són peces amb menys instruments, més íntimes”. A Octubre hi trobem un número important de referències a la música clàssica, que s’afegeixen a un percentatge encara més important d’entrades que neixen a partir d’un calendari de lectures que passa per Amos Oz, Choderlos de Laclos, Jesús Moncada, Eugénio de Andrade, Samuel Beckett i dos dietaristes amb qui ha passat molt bons moments: Josep Pla i Guillem Simó. “Pla és un autor que sempre tinc present. Quan ara me’l miro hi ha menys admiració incondicional que quan era jove, perquè ara hi puc mantenir un diàleg més viu. Pla em va fer adonar que podia escriure en la meva llengua no únicament del meu entorn immediat”.
El cas de Simó és una descoberta més recent. Autor d’un únic llibre, En aquesta part del món, publicat pòstumament l’any 2005, Pairolí valora l’element íntim però alhora moral i filosòfic del professor mallorquí, que abans de morir va fer una tria de les tres dècades del seu dietari. “A Octubre no crec que arribi al despullament de Simó: no ho he buscat ni m’hi atreviria, segurament. Simó és molt dur amb ell mateix i molt punyent en tot. El seu és un llibre sense compassió, i això li dóna molt de valor”. Pairolí considera que En aquesta part del món és “l’obra més notable que ha donat la literatura catalana en la primera dècada del segle”. Tot i l’entusiasta valoració crítica del volum, la repercussió comercial del llibre de Simó va ser pràcticament nul·la, risc que comparteix amb tota obra de no ficció de caire memorialístic –i amb aspiracions literàries–. Octubre s’estructura al voltant del cicle d’un any per mostrar-nos que la vida és un rellotge que, per molt que s’avanci o es retardi, acaba tornant inexorablement al mateix cim, principi i final.

Jordi Nopca, Time Out Barcelona (139, octubre del 2010)

24.11.10

Dobles parelles

Montse Banegas (Flix, 1974) té poca cosa a veure amb els personatges de Dobles parelles. Ens n’adonem de seguida: potser és la manera afable i segura de parlar, la calma amb què es prepara una cigarreta o la distància afectuosa amb què fa referència als dos bessons que protagonitzen la novel·la, la Mireia i en Carles. “Tenia ganes d’escriure un text sobre la felicitat. No em vaig plantejar si era recurrent o estava de moda, però un cop acabada és fàcil que et vinguin al cap les pel·lícules de Woody Allen o Cesc Gay”, ens diu Banegas, que es va donar a conèixer fa dos anys amb Una dona incòmoda, novel·la monòleg que comparteix amb Dobles parelles el catàleg d’insatisfaccions que neguitegen els seus personatges, dos joves instal·lats en la trentena fent feines intel·lectuals i ben remunerades, tots dos amb parelles cultes i atractives i amics que naveguen en l’abundància (econòmica i referencial). “Se’m va acudir parlar del món de la intel·lectualitat d’aparador i façana que acumula noms i informacions sense tenir res al darrere. La meva observació ha estat des de fora: la vida que porto està apartada del món literari, i els contactes que hi tinc són molt puntuals”.


La Mireia treballa en una fundació barcelonina que organitza exposicions i cicles de conferències. Abans d’entrar a l’oficina, necessita prendre un tallat en un bar llatinoamericà on els clients no vesteixen amb la mateixa sofisticació que ella ni es comporten amb el mateix capteniment (un pèl malaltís). Quan arriba a casa, mentre espera que en Jordi –la seva parella– torni de la feina, la Mireia té el costum de treure’s la roba i anhelar aquells moments de primitivisme proscrit de la seva condició actual: beure cervesa directament de la llauna o empastifar el sopar de pell amb l’oli que supuren les patates xips. En Carles, el seu germà bessó, és professor en una universitat de Londres i decideix passar uns mesos a Barcelona amb la seva dona, la Lauren, turmentat per l’atracció progressiva per una de la seves alumnes i per l’obsessió de la seva dona per tenir descendència.

Mossegar l’escamarlà
“Un dels reptes de la novel·la ha estat que un dels dos personatges principals fos un home. Vaig començar a escriure sobre la Mireia, però quan ja tenia unes quantes pàgines enfilades va aparèixer el bessó”, ens diu Banegas, que a més d’explicar-nos de molt a prop les misèries d’en Carles ha volgut que aquestes tinguessin el seu equivalent en tot el que li passa a la Mireia. Si un decideix provar sort amb l’adulteri, l’altre també; si un protagonitza una escena d’autosatisfacció sexual, a l’altre també li toca; fins i tot a l’hora d’exorcitzar els neguits ho acaben fent d’una manera semblant: ella clava mossegada a l’escamarlà; ell s’atreveix amb un entrepà de tonyina de qualitat dubtosa. “Els personatges es troben envoltats de bellesa, però de vegades en volen escapar. Són molt contradictoris... Un dia es decideixen a mossegar l’escamarlà. Travessen l’aparença i topen de nassos amb la realitat”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)

22.11.10

Putes, tavernes (i alguna cosa més)


François Villon (1431–1463 ?) ens apropa a realitats negrenques –carregades de vi especiat i sentors infectes– com la de Balada de la grossa Margot (“Som fets l’un per a l’altre: a mal gat, mala rata! / Estimem la marranada i la marranada ens envolta”); ens engega lliçons estripades, que ens ataquen per mitjà de versos com “Ja pots ser traïdor perjur i sense honor / o pots ser lladre que roba i furta, / I què, on creus que va a parar el botí? / Tot amb putes i tavernes” (Balada de bona doctrina); concentra tota la seva mala bava i sornegueria en un quartet que escriu quan és condemnat a mort l’any 1462: “Jo sóc François, cosa que em pesa, / Nascut a París, prop de Pontoise; / I penjat d’una corda de sis peus / Sabrà mon coll quant mon cul pesa”.
Villon és un dels poetes més contundents del segle XV, i bona part dels seus versos conserven el vigor amb què van ser escrits fa més de cinc-cents anys. El poeta Andreu Subirats s’ha encarregat de traduir la totalitat de balades villonianes –que mai abans no havien estat publicades íntegrament en català–: hi trobem els poemes presents a la seva obra més extensa, Testament; els setze textos que conformen Poésies diverses i la part més difícil del conjunt, les onze balades escrites en argot. És en aquest últim apartat on Subirats ha hagut d’esforçar-se per trobar el punt col·loquial que recorre els poemes, on Villon recorda els vincles amb la Coquille, associació de lladres i malfactors formada en bona part per desertors de l’exèrcit que va fer de les seves pels boscos i poblacions petites franceses a partir de 1450. Els seus versos tenen tan poca clemència com els del Testament, i se centren en aconsellar i descriure la purrialla amb qui el poeta tenia tractes: “Coquillards que us agraden les malifetes, / Jo us dic que aneu amb compte / Que no hi deixeu la pell i els ossos, / Perquè han fet que Colin, l’ostrer, / Canti davant la pasma. / Per intentar salvar el coll, els enganya, / Però no en sabia, de pelar cebes, / I el botxí li partí el coll”. Recomanem la lectura de Villon en veu alta: si pot ser, cridant. Rock’n’roll

François Villon té ben poc a veure amb el simbolisme hermètic de Mallarmé

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (139, octubre del 2010)

19.11.10

Amb pèls i senyals

Navalla del Papa Pius X

“–És veritat, noiet, que voleu dedicar-vos a la perruqueria? –Sí, senyor: ha estat per perfeccionar-me en aquest art, que he vingut a París. –Perfeccionar-se, on s’és vist! L’expressió és impagable, tenint en compte que la diu un noi que acaba d’arribar de províncies...” Aquest diàleg entre Legros de Rumigny, llavors perruquer de la cort francesa, i el jove Léonard Autié, que al cap de pocs anys es convertiria en perruquer de la reina Maria Antonieta –i revolucionaria la disciplina dedicada als cabells– podria haver estat el mateix que va tenir Raffel Pages (Barcelona, 1942) amb una de les germanes Carita quan l’any 1960 va entrar a treballar a la perruqueria del número 5 de la rue Faubourg Saint-Honoré de París. Al llarg d’aquest últim mig segle, Pages ha creat un petit imperi perruquer que s’acosta al centenar de centres (ara per ara en té 98) i ha acumulat una col·lecció de més de 5000 objectes relacionats amb la perruqueria, dels quals n’exposa 400 a Art Coiffure. “Ho he fet al Museu Diocesà i patrocinat per L’Oréal perquè als polítics no els interessa, la meva col·lecció. Ara estem negociant per fer una exposició al Pompidou de París... I a Madrid, el govern d’Esperanza Aguirre ha comprat uns terrenys per ubicar-hi un museu dedicat a la perruqueria”, explica Pages, que abans de començar a ensenyar-nos la mostra ens recorda quina creu que és l’única manera perquè les institucions et facin una mica de cas: “Això només passa quan vens la col·lecció a un altre país”.

Les dues perles de la col·lecció
Al primer pis del museu hi trobem les dues peces de més valor: una diadema romana del segle I a.C., el complement que utilitzaven els emperadors abans de la corona de llorer, i una agulla romana d’or del segle II a.C amb el cap transformat en una àmfora delicada per on s’hi podia introduir verí i, en cas que fos necessari, injectar-lo clavant la delicada peça a la víctima amb un cop sec. “La millor peça de la meva col·lecció és sempre la que m’arribarà demà”, ens recorda Pages, que segueix incorporant diverses noves referències cada setmana. La gran quantitat de material –que comença amb agulles fenícies del segle X a.C. i arriba fins a l’actualitat– permet dedicar diverses vitrines de la mostra a repassar exhaustivament l’evolució de diversos utensilis de perruqueria, com és el cas de les navalles d’afaitar, les pintes, els assecadors de mà o els maletins de barbers cirurgians.

Assecar-se el cap pot ser més arriscat que llençar-se a l'autopista amb una Vespa

“Tot col·leccionista comença comprant coses cares que no serveixen per a res. A mi em va passar amb una sèrie de peces que comprava als Estats Units: al cap d’un temps vaig descobrir que eren falsificacions!” Al cap dels anys, però, és el col·leccionista qui pot arribar a jugar amb el venedor. “A Cardedeu vaig comprar un aparell d’esterilitzar a un preu baixíssim. L’home a qui li vaig comprar pensava que era una cafetera antiga...”

Una de les creacions capil·lars d'Antoine

El perruquer artista
Després de repassar curiositats com un joc de l’oca en què les caselles són dones pentinades (i adjectivades: la courageuse, le désir de plaire) arribem al segon pis del museu, que es dedica a alguns dels grans perruquers del segle XX, dels quals se n’exposa material, fotos i il·lustracions. “Les dues grans icones han estat Antoine Cierplikowski i Alexandre de Paris. Es creien la reencarnació de Léonard, el perruquer de Maria Antonieta: els seus pentinats eren autèntiques obres d’art. Una vegada, una anglesa riquíssima que s’estava al Ritz va demanar que Antoine la pentinés i aquest li va demanar 300.000 francs. La dona els hi va pagar! Antoine va arribar a tenir dos avions privats, però va morir arruïnat. Alexandre, el seu gran deixeble, va viatjar fins a Polònia per anar a buscar el seu cos i enterrar-lo al cementiri de Passy, cosa que Antoine sempre havia desitjat. Només li van deixar emportar la mà del perruquer”.
Entusiasta omnívor del pèl, Pages mostra quadres d’Alfred Opisso, una Sagrada Família feta de cabells, anuncis publicitaris, figures de cera, porcellanes i la quasi obligada mostra capil·lar de famosos, que aquí es concreta en exemples com els de Marilyn Monroe, Elvis Presley, John Lennon i Santa Bernadette. “Hauria estat molt indicat tenir cabells de la Verge Maria, per aquesta exposició”, bromeja el perruquer. Josep Maria Martí i Bonet, director del Museu Diocesà, ens ha recordat que l’exposició no trenca amb els objectius del centre: “La perruqueria és un art que mereix tots els honors. La missió del museu és donar a conèixer tota expressió artística sempre i quan aquesta respecti les persones i la religió. Art Coiffure segueix aquesta línia”.

On hi ha pèl (encara que sigui postís) hi ha alegria

© Jordi Nopca, publicat a Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)

9.11.10

Occitans recuperats


“Perquè Déu no ha volgut que aquesta perla d’infant / embruteixi aquí baix els seus peus blancs en el fang / Dideta se n’ha anat cap amunt: / ara cull flors que no es panseixen mai”. Josep Romanilha era capaç d’escriure poemes de vegades “infectes i carrinclons”, com aquest –en paraules de l’escriptor i traductor Manel Zabala–, però també podia recórrer a “la mala llet i la incorrecció política” dels seus contes, que són presentats per Adesiara. Zabala, que va oferir un tast de la narrativa breu occitana a Contes d’Occitània (DVD, 2002) s’ha encarregat de la traducció de Contes de Provença, peces imaginatives i d’un esquematisme a mig camí de l’aforisme i la faula. “Als contes, Romanilha es va esforçar molt perquè no es notés la veu de l’escriptor, igual que pot passar en algunes narracions de Monzó, per exemple. A l’hora de traduir els textos em va tocar recrear l’estil ric i ple d’expressions populars provençals: no és, tal i com s’ha dit en alguna ressenya, que hagi volgut embellir la llengua de Romanilha”. Nascut l’any 1818 a Saint Romieg, Josèp Romanilha va ser un dels fundadors del Felibritge, que es proposava retornar l’excel·lència literària a la llengua occitana. Editats l’any 1883, una part dels contes de Romanilha van ser traduïts al català poc després de la mort de l’autor, contemporani de Frederic Mistral –premi Nobel de Literatura de 1904– i inspirador d’Alfons Daudet.


Una novel·la històrica singular
Mesos després de rescatar Catoia l’enfarinat, de Joan Bodon (1920–1975), Club Editor torna a recordar les lletres occitanes del segle passat amb El Garrell, de Loís Delluc, una aproximació al Perigord Negre de finals del segle XVI. El protagonista, Tibal, mira de sobreviure a la França escindida entre papistes i hugonots. La seva és una vida petita, tocada per imprevistos constants, amors difícils i un esperit positiu que el fa tirar endavant tot i les adversitats. “La marginalitat és un tret molt important tant en Bodon com en Delluc”, ens fa saber l’editora Maria Bohigas. “L’escriptura en una llengua donada introdueix alguns problemes humans: l’estigma de la llengua desapareguda –l’occità– fa que Bodon, per exemple, no parlés occità als fills. El cas de Delluc encara és més extrem: és un perifèric d’una llengua ja perifèrica. Cal tenir en compte que no és de la Provença, sinó del Perigord”. El Garrell ens és presentat en la traducció de 1963 de Joan Sales, que il·lumina respectuosament el text de Delluc, una autèntica descoberta –que es llegeix amb la boca oberta– i una bona lliçó per a tots aquells que hagin freqüentat la novel·la històrica encartronada i grandiloqüent. La proposta d’El Garrell és tan íntima que patireu amb el protagonista i fins i tot us emboirareu quan begui vi. “És una novel·la de trobador, que es dirigeix a un ‘vosaltres’. Reclama l’orella i que sigui escoltada”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (124, maig del 2010)

8.11.10

Otium


“El mercat de l’art ha substituït l’art. Els grans artistes contemporanis són els marxants d’art i aquells galeristes que inventen artistes i obres inexistents que els permeten viure de meravella”, ens diu Marc Fumaroli, professor, membre de l’Académie Française des de 1995 i autor d’una quinzena de llibres dedicats a l’estudi de La Fontaine, Chateaubriand, Maurice Quentin de La Tour i l’Estat Cultural francès. Si a Las abejas y las arañas (Acantilado, 2008) analitzava en clau assagística el canvis esdevinguts a partir de la Querelle des Anciens et des Modernes, la seva nova i monumental reflexió repassa exhaustivament i perifràstica la societat dels nostres dies, parant una atenció especial a tot allò que envolta i possibilita la creació artística. “Penso que no és just que parlem d’art contemporani. Com a molt, hauríem de referir-nos-hi com a imatgeria contemporània”, ens diu just després de fer menció a Andy Warhol, un dels exemples que més mal parats surten en aquest viatge d’anada i tornada al món de les imatges i de les arts. “Warhol va ser algú que va explotar a fons les condicions d’una època plena de canvis: va decorar vitrines i va fer d’il·lustrador de moda [Fumaroli pronuncia aquesta última paraula amb sarcasme]. Finalment va reduir l’art a una forma de publicitat. Fins llavors es creia que era simplement una tècnica, però gràcies a ell la producció en sèrie i les imatges publicitàries van esdevenir les grans obres d’art de la nostra societat. Viure amb aquest tipus d’imatges ens consola? Passar tot el dia rebent televisió ens compensa? La meva opinió és que tot això ens enfonsa en un món sense fons (sense doble fons, almenys: sense imatges amb significat veritable)”.

Andy Warhol i el món sense fons

L’oci no és ociós
Un dels grans encerts de París–Nueva York–París és l’amenitat amb què Fumaroli dedica capítols als frescos de la vil·la dels misteris de Pompeia, als anuncis de les marquesines Décaux, a la pintura de Claudi de Lorena, al tauró embalsamat de Damien Hirst i al tour europeu de Buffalo Bill. L’univers referencial és amplíssim i demostra la curiositat insaciable del seu autor, que detalla un dels principals problemes dels nostres dies: la manca de temps.

Damien Hirst: un tauró que no mossega

“La nostra llibertat entesa des del punt de vista de la vida interior i el discurs propi ha disminuït. Ara per ara, ens trobem amb una imaginació feta, preparada i cuita –o, més aviat, congelada–”. La hipertecnificació i el bombardeig constant d’imatges saturen les nostres capacitats creatives, que s’acaben d’esfumar per culpa de la nostra ocupació constant. “La noció d’otium antiga volia dir estar desocupat i alhora molt atent: era a partir del descans i un estat contemplatiu que s’aconseguia estar bé amb un mateix i estimular –amb una mica de sort– la creació d’una obra d’art. Actualment no pots estar atent perquè tot passa molt ràpid, i t’és impossible estar desocupat perquè has de fer mil coses alhora. Aquesta manera de viure –que és acceptada pràcticament per tothom– juga en contra de la nostra pròpia natura: hem perdut el contacte amb la llum, l’aigua i els arbres... i ens hem inventat un segon món, una realitat paral·lela. Una segona antinatura: el món que ara habitem ha estat fabricat exclusivament per nosaltres”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (137, octubre del 2010)

4.11.10

'Papa, jo vull ser torero'

El cartell oficial de la visita de Benet XVI

“No tingueu por de Jesucrist! Ell no pren res: ho dóna tot. Qui decideix entregar-s’hi, rep el cent per u”. Aquestes van ser les paraules finals de la primera homilia del cardenal Joseph Ratzinger a punt de transformar-se en Benet XVI. Cinc anys i mig després, el summe pontífex fa una visita de 22 hores a Barcelona durant la qual té com a principal missió procalamar la Sagrada Família com a basílica. Benet XVI arribarà a l’aeroport del Prat dissabte a les 21 h, i els milers de fidels que l’aniran a rebre faran de contrapes d’alguna de les accions de protesta que ja hauran tingut lloc. La primera d’elles l’ha convocat la plataforma Moviment Laic i Progressista, que aglutina un total de 170 associacions –entre les quals sumen més de 17.000 afiliats–: dijous, a partir de les 19 h i a plaça Sant Jaume, hi haurà una concentració en defensa de la laïcitat. El seu secretari, Joffre Villanueva, ens fa cinc cèntims dels objectius d’aquest acte de protesta: “Volem posar en evidència que a Catalunya hi ha moltes opcions de consciència i que no n’hi ha cap que pugui monopolitzar l’espai públic. Volem fer notar cívicament que estem en contra dels privilegis de l’església catòlica”. A l’acte hi participaran, entre d’altres, Leo Bassi, que divendres repetirà performance a l’FNAC-Triangle (18 h) aprofitant la presentació de La tournée de Dios, novel·leta d’Enrique Jardiel Poncela (1901-1952) en què Nostre Senyor es decideix a baixar del cel i fer una volta pel món de 1932. Tenint en compte que Benet XVI és, pels catòlics, el contacte més directe amb Déu, costarà que l’emoció de l’experiència papal sigui aigualida per les accions paral·leles al programa oficial, que després de l’arribada nocturna de dissabte –de l’aeroport anirà fins al palau de l’Arquebisbat (21.45 h), on s’estarà en una habitació sense vistes al carrer per motius de seguretat– començarà la petita ruta de diumenge a les 9 en punt del matí.

Leo Bassi tampoc no espera el Papa

Cap a la nova basílica
El papamòbil es posarà en marxa des de l’Arquebisbat cap a la Sagrada Família, i quan passi per davant de la catedral serà rebut pel miler de participants gays i lesbians de la Queer Kissing Flashmob que s’hi ha organitzat: “Accionarem un senyal sonor que indicarà el moment en el qual començarà la morrejada i hi haurà un altre senyal quan hagin passat els dos minuts que indicarà el final”, detalla l’organització. “Si el Papa seguís per la zona, podríem allargar la morrejada algun minut més. Una vegada finalitzat l’esdeveniment, ens anirem retirant del lloc com si res no hagués passat”. La comitiva papal pujarà per Via Laietana i Pau Claris fins a Diputació; des d’allà anirà fins a Marina, i recorrerà el tram que separa aquest carrer de Provença, des d’on farà la volta al temple abans de començar la missa de dedicació i proclamació (10 h). Durant la missa, a les 11 h, hi haurà una manifestació feminista a plaça Universitat contra la visita de Benet XVI. “Ni l’esperem ni li donem cap benvinguda. La seva presència ens violenta”, és un dels lemes principals de l’acció.


La gent que lloga els balcons sí que espera el Papa

El negoci del balcó
Els que no s’han sentit violentats són tots aquells veïns que han decidit treure rèdit ecònomic de la posició privilegiada del seu balcó. “Quan vam llegir a la premsa que molts veïns oferien les vistes del seu balcó ens vam dir: i per què no ho provem, nosaltres?”, ens comenta Antoni, que viu al tram del carrer Pau Claris per on passarà el papamòbil: s’ha decidit a llogar el seu balcó per 450 euros. “Hi ha gent que demana molts diners... He vist que n’hi ha que lloguen el balcó per 2000 euros!”, ens fa saber una veïna de Diputació que ofereix la seva talaia privilegiada per només 300 euros. Els més espavilats han recorregut a Internet per comprovar com estava el mercat de balcons i fer ofertes competitives, que van des de compartir el balcó a tant la cadira, pagar per tot un apartament –en aquest cas, el preu es dispara– o fins i tot aprofitar la gentilesa d’alguns veïns d’acompanyar el visionat de la desfilada amb una copa de cava i uns entrepans.
La visita de Benet XVI servirà perquè una vegada més molts barcelonins treguin la capa de l’armari i toregin a favor o en contra del summe pontífex. Hi haurà protestes, actes salivosos, manifestacions, performances, rèdits balconers i devoció catòlica. La futura basílica de la Sagrada Família serà, durant unes hores, com la Monumental: estimada per uns, censurada pels altres. Dominus vobiscum, o alea jacta est?

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (141, 3–9 de novembre del 2010)

2.11.10

Un llibre sense esprints


Si el cognom Zátopek pot recordar “el brogit de les turbines”, “un vals despietat de tres temps” o “el tamborineig de bieles i vàlvules que segueixen el compàs de la k final”, el cognom d’Echenoz ara per ara ens recorda una ampolla de vi solemne i prestigiada que observa el comensal amb la seguretat de poder oferir una experiència única. Correr és la segona novel·la construida a partir d’un personatge real, i ens arriba just quan l’escriptor ja presenta el tercer lliurament a França, Des éclairs. Si Ravel es va impregnar necessàriament de la languidesa i sofisticació de l’autor del Bolero i Des éclairs llampeguejarà al ritme elèctric de Nikola Tesla, Correr opta per deixar-nos en una pista d’atletisme i fer-nos girar mecànicament al ritme imparable i tetanitzat d’Emil Zátopek (1922–2000), que va superar divuit rècords mundials i va guanyar quatre medalles d’or als Jocs Olímpics de Londres i Hèlsinki.
“El meu objectiu a l’hora d’escriure aquests llibres ha estat tractar una sèrie de personatges reals com si fossin de ficció”, ens diu Echenoz a Barcelona durant una visita llampec que s’apropa més a l’alta velocitat de l’última “màquina de ficció” que ha investigat que no pas a l’escriptor, de mirada tranquil·la i rostre d’un vermell aborgonyat. “Per aquesta segona novel·la d’aquesta mena de trilogia volia trobar un personatge allunyat del món de les arts. Com que el món de l’esport no m’és gaire familiar em va semblar interessant triar un esportista. Vaig descartar els esports d’equip, que no m’atreuen gens, i també els esports que requerissin la utilització de massa detalls tècnics. Els esports més senzills i individuals són l’atletisme i la natació: vaig optar per la primera disciplina, i de seguida em va venir al cap Emil Zátopek, la locomotora humana”.


Interessat tant pel do sobrenatural del corredor txec com pel context històric i polític que li va tocar viure, Correr és un text que avança a un ritme segur, gens precipitat, igual que el del Zátopek dels inicis. Echenoz observa el seu personatge amb tendresa –que no s’ha de confondre amb sentimentalisme– i el convida a fer una volta sencera a la pista circular de la seva carrera professional: quan comença a córrer, els nazis envaixen Txecoslovàquia; quan es retira, els russos demostren el seu poder militar durant la Primavera de Praga. “El règim comunista va utilitzar Zátopek com a símbol però també com a ostatge. El sistema es va aprofitar d’ell políticament, i quan en va tenir prou el va degradar sense miraments”. A diferència de Marcel Schwob i la “dificultat per triar el material que formaria part o no de Vies imaginaires”, el principal repte d’Echenoz a l’hora d’escriure aquesta trilogia de llibres és “arribar a esculpir una vida”. No el preocupa tant la veritat fàctica com la versemblança del personatge. Apropant-vos a Zátopek descobrireu un parell de cames narratives gens musculoses però eficaces: avançareu sense suar gaire, i quan supereu la meta seguireu corrent –pensant en el text– una bona estona.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (135, octubre del 2010)

31.10.10

Darjeeling limited


Hollywood, en un dels seus últims intents d'ensenyar anglès als tigres de Bengala

Darjeeling limited és la cinquena pel·lícula de Wes Anderson, que presenta un acabat de luxe que comprèn des de les bosses de la família Whitman –dissenyades per Louis Vuitton– fins les sabates o el cinturó de Francis (Owen Wilson) o les cançons que surten de l’iPod de Jack (Jason Schwartzman), com l’omnipresent Where Do You Go To, de Peter Sarstedt, amb la qual va fer furor al Regne Unit l’any 1969. La banda sonora de la nova pel·lícula d’Anderson pren encara més protagonisme que la de Life Aquatic with Steve Zissou, on es combinaven les versions al portuguès de David Bowie amb les filigranes instrumentals de Mark Mothersbaugh. A Darjeeling limited, el viatge en tren per l’Índia dels tres germans és amenitzat per retalls àrids o espirituals de bandes sonores bollywoodenques, que provenen fonamentalment de pel·lícules de Satyajit Ray (Jalshagar, Baba Felunath o Shakespeare Wallah) i de produccions de Merchant Ivory (Bombay Talkie o The Householder i els sitars juganers del tema principal).


Els fragments que provenen de l’imaginari tot-terreny i pseudo-kitsch de Bollywood fugen del doble tòpic esbojarrat o espiritual (però de segona) que es té des de la piscina occidental –amb l’excepció necessària i esperpèntica de Typewriter Tip Tip Tip. A banda d’això, la cultura pop dels 60 hi és representada dignament amb els Rolling Stones de Play With Fire (cara B de The Last Time de 1965), This Time Tomorrow i Powerman dels Kinks (que enceten la dècada dels 70 amb Lola vs. the Powerman & the Money-Go-Round) i l’impecable Champs Elysées de Joe Dassin.


© Jordi Nopca Benzina (2007)

28.10.10

Je me souviens de tout


De Me’n recordo (I remember), Paul Auster en va dir, una vegada, que era “un dels llibres completament originals que havia llegit mai”. Els editors de la traducció catalana de Màrius Serra han fet bé de citar Auster dissimuladament a la contracoberta del llibre: l’experiment memorialístic del pintor i escriptor Joe Brainard (1942–1994) pot presumir d’haver aparegut vuit anys abans que Je me souviens (1978), de Georges Perec, però després de ser explorada pel geni francès, la idea de Brainard es comença a llegir –curiosament– com un exercici paral·lel i no pas com l’origen d’un truc formal del qual parteixen tots dos. El mètode de Perec és, aparentment, idèntic al de Brainard. Si l’americà escriu: “Recordo el temps que pot arribar a durar un tub de pasta de dents quan ja sembla que és buit”, Perec replica: “Recordo les lectures sota els llençols, de nit, il·luminat per una llanterna”. Tots dos dediquen espais importants a la infantesa. La visió de Perec apel·la puntualment a la nostàlgia: “Recordo les violetes que collia per una antiga veïna que passava el dia asseguda al sofà del costat de la finestra”. Brainard fa memòria amb una mica més de picardia malsana: “Recordo la meva primera experiència sexual al metro. Un paio (em feia por mirar-lo) va trempar i es refregava contra el meu braç. Em vaig excitar i quan va arribar la meva parada vaig sortir corrents i cap a casa. Vaig intentar fer una pintura a l’oli fent servir la polla de pinzell”.

La Nancy cendrer de Joe Brainard

La premissa dels dos autors és similar, però llegir totes dues memòries distancia, complementa i singularitza cada obra. Del text de Perec se n’assaboreixen els 480 records amb independència. Els records de Brainard funcionen gràcies a l’acumulació, que t’obliga a seguir llegint, tot i que els llampecs de memòria siguin discontinus i irregulars. De tant en tant ens trobem amb alguna veritat compartida (“Recordo el lent avenç del rellotge de les tres a dos quarts de quatre”, o “Recordo els mals d’oïda. El cotó. I l’oli calent”), guspires de lirisme (“Recordo que feia túnels i ciutats al tros de síndria mentre me’l menjava”) i moltes referències a la cultura nord-americana –de Marlon Brando a Frank O’Hara, de la Mula Francis a Lyndon B. Johnson, els cotxes Buick o el refresc de gustos de fruita Kool-Aid.

La Nancy nency

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (123, maig del 2010)

25.10.10

La esposa del Rey de las Curvas


La mirada d’Alfredo Bryce Echenique té una fondària similar a la copa de vi de la qual va fent glops minúsculs. La textura és una mica més líquida que la substància que pren amb obstinació fins a crear-li un jet lag que alenteix el seu discurs. El color dels ulls no és gaire fosc, però una cortina anímica –densa i trista– s’hi amaga al darrere, la mateixa cortina que converteix la ironia fina que va administrant en un decorat ombrívol, que cal transitar amb cura. “He escrit els contes de La esposa del Rey de las Curvas amb la mateixa lleugeresa amb què escric una novel·la, cosa que no vol dir que no m’ho prengui seriosament”, ens diu. “Julio Cortázar comparava l’acte literari amb un combat de boxa: deia que a la novel·la l’escriptor guanya per punts, mentre que al conte ho fa per knock-out. Els contes han de ser molt bons: no s’hi pot afegir gens d’aigua. Ara bé, he de dir que aquest knock-out sovint me’l salto: la majoria de contes meus comencen pel final. M’agrada eliminar la tensió que teòricament demanen”.
La esposa del Rey de las Curvas és la sisena col·lecció de narrativa breu de Bryce Echenique, la primera de les obres després del seu retorn a Lima. “Vaig marxar de Barcelona el 2008. Hi havia passat sis anys. La meva primera estada a Barcelona va ser del 1984 al 1990, una de les etapes més freaks de la meva vida: vaig marxar de Montpellier perquè patia insomni, i cap metge m’havia pogut curar la malaltia”. D’aquesta experiència n’escriuria, uns anys més tard, Reo de nocturnidad, que va aconseguir el Premi Nacional de Narrativa: “El premi semblava una invitació a no dormir mai més”, ens diu l’autor, que reconeix els fonaments autobiogràfics de la majoria de les seves últimes obres. La esposa del Rey de las Curvas comença amb La funcionaria lingüista, que repassa un dels matrimonis de l’escriptor que no va acabar precisament bé: “Hi ha un títol de pel·lícula que defineix molt bé el nostre matrimoni, The Man Who Wasn’t There. Tinc la sensació que mai no vaig estar allà: la nostra va ser una relació una mica lost in translation. Ella se’m va endur de Barcelona –on jo era feliç– i va exercir una funció de domini (o més aviat d’extermini) sobre la meva vida”. Narracions com La chica Pazos, Peruvian Apollo i Las manías del primo Rodolfo investiguen el passat peruà de Bryce Echenique: amics estimbats, amors no correspostos i homenatges carregats de nostàlgia que l’autor vehicula amb “ironia, humor i digressió”, trets que comparteix amb el gruix de la seva producció narrativa, motivada gràcies a una capacitat innata i torrencial per inventar històries. “Quan era petit no m’agradava que em diguessin contacontes. Una monja de l’escola va ennoblir la meva causa dient que era un storyteller. Un mentider diverteix però enganya. Escrivint una història pots enganyar, però alhora és un acte embellidor”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)