Tristesa precisa

Coc-coc-coc

Fa quinze anys que Sergi Pàmies no escriu cap novel·la, però no ho fa per desconfiança en el gènere. “La novel·la m’exigeix massa. Per a mi és l’equivalent a un matrimoni: diria que vaig deixar la novel·la quan vaig tenir una vida familiar més estable, perquè no podia fer novel·les i estar casat al mateix temps. ”. Després de Sentimental (1995), Pàmies s’ha dedicat exclusivament a les peces curtes: el conte (“que és promiscu i no s’enfada si sap que estàs amb altres contes”) i l’article periodístic (“la meva activitat literària industrial”).
La bicicleta estàtica, el sisè recull de contes de l’autor, ha estat publicat quatre anys després de Si menges una llimona sense fer ganyotes, que a més de guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Lletra d’Or va superar els 60.000 exemplars venuts. Formalment, aquestes dinou narracions comparteixen les característiques de la seva producció contística: “Segueixo buscant claredat, tensió –estilística, no argumental–, depurament, destil·lació i recerca de l’emoció, tot això en un llenguatge extraordinàriament planer i el més precís possible”. Un primer canvi important és la matèria autobiogràfica de narracions com Quatre nits, El mapa de la curiositat, Cent per cent seda natural i Les cançons que li agradaven a Lenin. “No tinc la sensació que de cop i volta em torni autobiogràfic –diria que sempre ho he estat, ja des del primer llibre–, però fins ara no utilitzava l’autobiografia de manera identificable. Tot el que escrivia eren coses que em passaven, que m’havien passat o que imaginava: no distingeixo entre la fabulació i el que visc –em semblen parts del mateix pack–. En la convenció del que entenem com a autobiogràfic sí que és veritat que aquesta vegada me n’he servit de manera més explícita: l’argument d’alguns dels contes és una part de la meva vida. Ara bé, faig un ús de l’autobiografia amb finalitats de ficció, per tant no se sap mai si el que estic narrant és veritat o mentida”. Alguns dels contes poden fer pensar en un Vila-Matas de dimensions més que portàtils. Pàmies comparteix l’afirmació, i afegeix que si es posa “ambiciós” també se sent proper a les experimentacions literàries autobiogràfiques de Paul Auster i Amélie Nothomb.

La bicicleta modernista de Ramon Casas també és estàtica

Els narradors dels contes de La bicicleta estàtica comparteixen una tristesa i resignació vitals: hi trobem un home que vol contractar una assegurança de vida que cobreixi el suïcidi per assegurar el futur als fills (L’Illa), una història d’amor entre un home i una dona que es coneixen a la consulta del dietista i als quals la pèrdua gradual de pes fa perdre la gana sexual (El que no hem menjat) i la crònica de l’extirpació dels llimacs de la nostàlgia i l’esperança, que fan la vida impossible al personatge d’Ataràxia. “Se n’ha fet molta pornografia, d’aquests dos conceptes: es parla, darrerament, de nostàlgia dels vuitanta, de voler recuperar Marco i Heidi, de “Chanquete ha muerto”, de donar una grandesa a una cosa tan cutre com la música disco… Quan veus que una persona de vuitanta anys pot recordar la Guerra Civil o la postguerra, i que en canvi algú et surt amb les bondats d’Oliver i Benji em sembla miserable. En els meus contes sempre intento diferenciar molt entre memòria i nostàlgia. La nostàlgia és un ús tendenciós de les emocions. Pel que fa a l’esperança, hi ha hagut tres intents malintencionats de donar-ne a nivell col·lectiu: la religió, la ideologia i l’autoajuda”.
La bicicleta estàtica és una clatellada a la llàgrima evocadora i a la voluntat de futur, una crítica severa al conformisme i un catàleg –petit però intens– de frustracions i desenganys impossibles d’esquivar. “A la vida, facis el que facis sempre estàs atrapat”, diu Sergi Pàmies. “És una de les idees més recurrents en la meva narrativa”.

El llibre sobre el bacallà de Mark Kurlansky surt més ben parat que 'Le petit prince', d'Antoine de Saint-Exupéry

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (134, setembre del 2010)