Amor se escribe sin hache

Coberta d'una de les obres teatrals del cosmonauta Jardiel

Tothom parla d’un mateix, fins i tot els conductors dels cotxes funeraris. Aquesta és una de les primeres queixes descordades que ens trobem al pròleg d’Amor se escribe sin hache (1929), primera de les quatre novel·les que va escriure Enrique Jardiel Poncela (1901–1952). Resignat a parlar d’ell mateix, l’autor ens recorda que, en deu anys de vida literària, ha escrit un miler d’articles i contes, 26 novel·letes i 68 comèdies: encara ara se’l recorda més per la seva vastíssima producció teatral, amb títols tan ben trobats com Cuatro corazones con freno y marcha atrás i El sexo débil ha hecho gimnasia. L’aportació de Jardiel Poncela a la narrativa és molt menys gruixuda però igual de pirotècnica i urgent, dues característiques que permeten reeditar-la set dècades després de ser escrita sense signes d’envelliment.


La novel·la provoca somriures amples i riallades sornegueres. Farcida de comentaris enginyosos i situacions esquemàtiques que, no obstant això, dibuixen perfectament els happy twenties viscuts per burgesos de llengua llarga i cor vaporós, la primera novel·la de Jardiel Poncela atrapa des de la primera escena, on assistim a la toilette de Lady Silvia Brums de Arencibia. Quinze pàgines després, la protagonista ha aconseguit la proesa de passar de soltera a vídua –passant per l’estadi de casada– en un sol dia, ha seduït l’administrador del seu difunt marit, ha rebut una herència important, ha conduït la seva segona parella al suïcidi i s’ha establert a Madrid, on el neguit viatger s’atura temporalment amb la irrupció del tàndem Elías Pérez Seltz ‘Zambombo’ i el verborreic Fermín, que s’afegeixen al món de Lady Silvia i omplen la novel·la de diàlegs atropellats, peripècies precipitades i el mateix esperit juganer que ens ha fet passar tan bones estones amb les peripècies d’Ukridge i Jeeves, gentilesa de P.G. Wodehouse, els experiments narratius de Massimo Bontempelli i aquella bogeria aerostàtica escrita per Francesc Trabal que porta per títol L’home que es va perdre.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (143, novembre del 2010)