31.3.10

La ressurrecció de l'autor

Dia: un dilluns assolellat, a mitja tarda.
Lloc: editorial Seix Barral, ubicada a la setena planta del grup Planeta.
Personatges: l’escriptor Enrique Vila-Matas, la cap de premsa, l’entrevistador i el fotògraf.
Acció: Una conversa en una sala protegida per persianes metàl·liques que aïllen del batibull exterior.
Tema: La ressurrecció de l’autor, explicada en 325 pàgines que es llegeixen a una velocitat més lenta i reflexiva que altres creacions novel·lístiques de Vila-Matas.


“Aquest llibre explica un funeral per la vella puta de la literatura”, és el primer que ens diu Enrique Vila-Matas. Li hem preguntat per Dublinesque, poema de Philip Larkin que dóna títol al llibre, que té com a protagonista a Samuel Riba, un editor retirat i convençut de ser testimoni d’un canvi d’era i que es decideix a viatjar fins a Dublín per celebrar un funeral en honor a Paddy Dignam, l’home del nas vermell que és enterrat al sisè capítol de l’Ulysses de James Joyce, autor de l’última gran epifania literària i l’exemple més homenatjable de la mort de l’era Gutenberg.

“No estic segur de si els llibres caducaran. Crec que hi ha una continuïtat entre l’era de la impremta i l’era digital: si no desapareixeria el llenguatge i el pensament. És per això que el funeral acaba sent una paròdia, al llibre. La posada en escena és festiva, i té cert sentit de l’humor. Si ho hagués afrontat tràgicament també hagués estat tràgic per a mi”, diu Vila-Matas, que ens fa saber que pel personatge de Riba no s’ha fixat en cap editor en concret –tot i que no li haguem preguntat– i que el seu principal interès era aconseguir fer una novel·la sobre el que passa quan no passa res –homenatge a Georges Perec. “En cada llibre cal plantejar-se coses noves, encara que no escapi a una poètica present en tot el que escric: aquí volia seguir a Riba durant la seva vida quotidiana, grisa, en què gairebé no li passa res. Salvant les distàncies, m’havia proposat l’objectiu de Flaubert: traslladar la realitat a la literatura, però donant-li un caràcter artístic que em permetés aconseguir que aquella vida sense acció tingués un interès per als lectors”. La vida mental del protagonista és pràcticament l’únic que li queda després d’haver-se retirat de la professió, no poder tastar l’alcohol per prescripció mèdica (i per por a perdre la seva dona) i viure en un estat permanent de reclusió social, atrapat davant la pantalla de l’ordinador, recordant lectures (Monterroso, Joyce, Beckett, Auster, Banville, Behan...), pel·lícules (especialment Spider, de David Cronenberg) i quadres (The British Museum, de Hammershoi) i obsedit per la persecució d’un fantasma que canvia de nom i de rostre al llarg de la novel·la.

Un Beckett fantasmal

“Hi ha un personatge que apareix i desapareix onze vegades, a l’Ulysses, i que és un dels motors de la novel·la. Porta una gavardina del tipus mackintosh, i un periodista l’esmenta en una ressenya de l’enterrament de Paddy Dignam amb el nom de Macintosh. A més d’incloure aquesta intriga al llibre vaig proposar-ne una de paral·lela en què a l’editor se li va apareixent un fantasma. Qui és, aquest fantasma? Les opcions que dono a Dublinesca són diverses i estan a les mans del lector”. Després que Roland Barthes matés l’autor a la dècada dels 60 i Samuel Beckett transformés l’epifania joyciana en una afonia cada cop més difícil d’entomar, Vila-Matas proposa ressuscitar l’autor en un temps difícil per als textos exigents: “El lector ideal és algú que transforma allò que llegeix –que és actiu–, i ara cada vegada predomina més un model de lector passiu, que només espera que li serveixin el plat combinat per menjar-se’l, entretingut”.

Publicat a Time Out Barcelona (111, 25–31 de març del 2010)

30.3.10

Una primavera metropolitana

Transports Metropolitans de Barcelona proposa una vintena d’activitats que ens conviden a passar una primavera lluny del sol, de les terrasses i de la platja. La Primavera Cultural proposa celebrar la fugida del fred amb dansa, desfilades de moda, òpera, performances poètiques, vídeoart i càpsules futuristes. En Jordi Nopca comença a passar calor.


La imatge de la primera edició de la Primavera Cultural és una margarida que somriu i que du els pètals tatuats amb cadascuna de les activitats programades fins la vigília de la nit de Sant Joan. “Des de fa uns anys ja organitzàvem activitats culturals, en alguns dels vestíbuls de les estacions de metro, i per aquest any vam decidir-nos ajuntar algunes de les iniciatives i afegir-ne algunes de noves”, diu Assumpta Escarp, presidenta de TMB: “La mobilitat és la principal funció de la nostra empresa, però vam pensar que a més d’oferir un servei que porta la gent als llocs, podíem programar accions que apropessin la cultura a un espai que habitualment es concep com a espai de trànsit”. Minuts abans de començar a parlar, una de les accions musicals –quinze minuts de piano entre letàrgic i nerviós– han cridat l’atenció d’alguns viatgers atrafegats, que s’aturaven o es clavaven més endins l’auricular de l’ipod, subjugats per la música.


“A més de ser una empresa de transports, tenim un gran desig d’implicar-nos en la societat metropolitana: volem aportar ànima i sentit a partir d’aquest conjunt d’actes, i volem posar èmfasi en els valors emergents”, afegeix Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, que a continuació fa saber algunes de les “propostes pioneres” d’enguany: “Els apassionats de la història del transport públic podran viatjar el proper 14 d’abril amb el primer comboi de metro de la sèrie 300. Serà de quarts d’una a les tres de la matinada, i se sortirà des de La Pau. Més endavant, el 9 de maig –i coincidint amb el Dia de l’Òpera– les millors veus de l’òpera ressonaran per diverses estacions de metro al llarg del dia. Ja de cara al juny, el dia 10 inaugurarem un nou espai expositiu a l’intercanviador entre la línia 3 i 5 de Diagonal, i just una setmana després hi haurà una desfilada organitzada per Moda Fad”. Josep Abril, dissenyador i organitzador de la desfilada, ens fa saber els objectius i el repte d’aquesta desfilada: “Aquest any Moda Fad celebra el quinzè aniversari i volem mostrar la trajectòria dels dissenyadors que s’han anat consagrant durant aquest temps. Es podran veure peces fetes fa anys, i en un espai que és tot un repte: normalment les desfilades les fem en llocs tancats, i aquí no podem estar segurs de quin públic tindrem ni quant en tindrem”.


Rutes, càpsules i art
A banda de les activitats destacades, hi ha més novetats, en aquesta primera Primavera Cultural, com el happening de ball en què 150 ballarins volen animar a descobrir la ductilitat del cos humà quan es deixa endur pel ritme (27 de març); podran deixar el seu missatge als barcelonins del futur a la càpsula de l’any Cerdà del 12 al 17 d’abril, que serà instal·lada al vestíbul d’Universitat; o tambéparticipar en una excursió que vol fer descobrir tres espais invisibles de la muntanya de Montjuïc homenatjant Joan Brossa (17 d’abril: per aconseguir entrades –que en aquest cas costen 20 €– cal escriure a info@agostproduccions.com). Pels aficionats a la percussió o la dansa, un grup del Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del teatre presentarà al vestíbul d’Universitat una performance matinera (5 de maig, de 10.30 a 11 h). El 19, 20 i 21 de maig, Connectats vol que els passatgers parin una mica d’atenció a les videocreacions més joves.

El retorn dels clàssics
La Primavera Cultural inclou també diverses activitats que ja s’han pogut descobrir altres anys, com el cicle Amb la música a una altra banda (a partir del 16 d’abril), el Concurs de Relats Curts de Sant Jordi (23 d’abril), la 22a Gimcana TMB (8 de maig), un recital poètic en un bus itinerant ple de poetes amb motiu de la setmana de la poesia de Barcelona (15 de maig), el Ral·li d’Autobusos Clàssics entre Barcelona i Caldes de Montbui (30 de maig) i, durant els dies en què el fòrum s’omple de música amb motiu del Primavera Sound, quatre concerts de grups barcelonins “que estan despuntant i tenen moltes coses a dir” –segons un dels organitzadors del festival, Pablo Soler–: Blackbird, Internet2, The Nu Niles i 3Mellizas. Serà el 22 de maig a les estacions d’Universitat, Sagrada Família i passeig de Gràcia.

Publicat a Time Out Barcelona (111, 25–31 de març del 2010)

29.3.10

Cultivar el passat


“El país no ha sabut cultivar les relacions amb el seu passat”, diu el Josep Maria Muñoz, periodista i comissari de Jaume Vicens i Vives i la nova història, exposició que té com a intenció principal posar sobre la taula la figura d’aquest historiador nascut a Girona ara fa 100 anys. “Vicens i Vives és una figura absolutament capital”, ha dit minuts abans el conseller de cultura Joan Manuel Tresserras. Tot seguit ha fet referència a la definició de l’historiador que Vives va escriure a Notícia de Catalunya, un dels seus llibres més coneguts: “L’historiador és el mecanisme íntim de desenvolupament humà d’un país”. Quan es va reprendre la democràcia a finals dels setanta, el llegat de Vicens i Vives era “pràcticament desconegut”, recorda Muñoz. El centenari del naixement, que comença a commemorar-se a partir de l’exposició del Museu d’Història de Catalunya, vol ser el pont cap a la bateria d’actes –fonamentalment universitaris– centrats en l’historiador i la publicació de les seves obres principals per part de l’editorial Vicens Vives, que va passar-se a anomenar així l’any 1961, tot i que en realitat havia estat fundada 19 anys abans per Frederic Rahola i Jaume Vicens i Vives amb el nom d’editorial Teide. “Si no hi ha perspectiva històrica no hi ha vida intel·lectual ni intel·ligent”, ha recordat el conseller Tresserras. Un dels llegats vius i actius de l’historiador ha estat precisament la creació de l’editorial, que encara ara és un dels referents en llibres de text per a primària, secundària i batxillerat.


Un personatge ‘fabulosament antic’
Josep Maria Muñoz, envoltat d’alguns dels historiadors que participaran a l’any Vicens –John H. Elliott, Josep Fontana i Borja de Riquer– recorda la doble fascinació per a Vicens i Vives: “Per una banda, es decideix a ser historiador tot i trobar-se en un temps difícil: comença a treballar durant els anys de la Segona República i la dictadura no li posa gens fàcil; precisament mor l’any 1960, just abans que comencin a haver-hi canvis. Per altra banda, l’esperit que mou a Vicens i Vives és revisionista: té la voluntat de construir una Nova Història, el preocupa el fonament intel·lectual sòlid del país”. La Nova Història a la qual fa referència l’historiador posa en relleu, en paraules de Muñoz, “els elements socials i econòmics per sobre dels polítics: si hagués de definir-la amb una paraula diria que la proposta de Vicens i Vives és autèntica. Té la voluntat d’estudiar la història de forma no ideològica ni deixant-se influir pels sentiments”. En vida, l’impacte de l’historiador va generar certa literatura: el poeta Josep Vicenç Foix el veia “com un personatge fabulosament antic o un baró bàltic”, i Josep Pla li va dedicar un dels seus exhaustius Homenots, on en destaca una capacitat de treball quasi espartana.

La transversalitat de la figura de l’historiador es pot comprovar repassant la llista de personalitats que van donar el condol: des de l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera –un dels seus mestres–, personalitats del catalanisme catòlic com Josep Benet, el conde de Godó (que va enviar un telegrama des d’Estoril) i la família Porcioles. “Va ser un home pont, no el podem adscriure a cap partit polític: tenia una gran personalitat que li impedia conformar-se amb una sola proposta”, ens fa saber Muñoz després d’haver repassat la trajectòria vital de l’historiador, que comença mostrant-nos un exemple dels apunts universitaris i continua amb el periple de la postguerra: s’emfasitza la tornada a la universitat de Barcelona l’any 1950, i el canvi metodològic que prova durant l’última dècada de la seva vida (passa del positivisme a una aproximació més assagística: la Nova Història).

L’exposició del Museu d’Història de Catalunya viatjarà a Girona al mes d’abril, i més endavant passarà per ciutats com Toledo, Sevilla, Madrid i València, entre d’altres. Pels qui vulguin aprofundir en els aspectes acadèmics de l’historiador, diverses universitats catalanes fan la seva aportació. A Barcelona caldrà esperar fins al mes d’abril, quan la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta dediquin dues jornades a El naixement i la construcció de l’Estat Modern i L’obra assagística de Jaume Vicens Vives, respectivament, els propers 21 i 28 d’abril.

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)

28.3.10

Brigadistes de primera

La Brigada és quasi mig equip de futbol. Encara que la seva música no tingui res a veure amb l’esport els asseiem a tots cinc en un bar de pell irlandesa on el Getafe es juga el pas a la semifinal de la copa de la UEFA contra el Bayern de Munich. El lloc és ple d’aficionats que bramen a cada ocasió de gol. El soroll que ens envolta és contundent, i contrasta amb la música delicada, matisada i resplendent de L’obligació de ser algú (Outstanding Records, 08), primer LP del quintet format per Pere Agramunt (veu i guitarres), Miquel Tello (baix i teclats), Magí Mestres (trompeta, harmònica i segona veu), Ricard Parera (bateria i percussions) i David Charro (Hammond, glockenspiel i baix).


L’ALINEACIÓ. “El projecte va començar a la meva habitació fa tres anys quan acabava quatre cançons en acústic”, ens explica el Pere: “El Joan Manel Celorio dels Tokyo Sex Destruction les va escoltar i em va demanar que les anés a enregistrar a casa seva. Ell va ser el primer que em va encoratjar perquè tirés endavant el projecte. Vaig anar a buscar el Miquel Tello i vam formar la primera alineació dels Light Brigade: el Miquel al baix, el Joan Manel a la bateria, i jo a la veu i la guitarra”. Aquesta primera versió del que un parell d’anys més tard acabaria sent La brigada va durar molt pocs concerts. El següent fitxatge seria el Magí Mestres. “Volíem afegir una trompeta, i teníem molt clar que havia de ser el Magí, però va costar una mica de convèncer-lo”.
Després d’insistir una mica, The Light Brigade ja eren un quartet que va seguir fent concerts durant el 2005 i va enregistrar la seva primera demo, que contenia quatre cançons en anglès, Never Trust, Your Winning Ways, Stranded i Satie. “El 2006 ens vam trobar amb el problema que el Joan Manel tenia molts concerts amb els Tokyo i les agendes d’un grup i l’altre coincidien totalment. Quan ens van demanar de tocar a l’In-Somni necessitàvem a un bateria. Va ser el Magí qui ens va proposar de provar el Ricard, i quan va venir per primer cop a l’estudi i el vam sentir tocar...” El Ricard va superar les seves expectatives, i el grup va seguir tocant les cançons que escrivia el Pere. De seguida van tenir llest un segon EP, també en anglès i amb quatre cançons, Spring Falling Leaves, Cold Blue River, You and the Moon i Winter, Hypnotyzed Me. “L’últim en incorporar-se al grup ha estat en David Charro, que també està amb els Queen Machine i amb els Gentle Music Men. Ell porta aproximadament des de l’estiu passat amb nosaltres”.


EL CANVI. L’últim any ha estat el decisiu perquè el projecte acabés de madurar: The Light Brigade va passar a ser La brigada i el grup va canviar el repertori en anglès pel català que omple de dalt a baix L’obligació de ser algú. “Quan vam fer la segona maqueta vam veure que la resposta de crítica i públic era força entusiasta. Llavors, enmig d’un dels concerts de presentació, em vaig rallar. Va ser a la Sala 2 de l’Apolo. Estava cantant Stranded i vaig tenir la sensació que la gent no m’estava escoltant, que hi havia una distància molt gran entre el públic i nosaltres. Llavors se’m va acudir provar d’escriure en català. Ja m’havien dit abans que ho intentés, però a mi em feia molta por, no n’estava gens segur, a nivell de background. Després d’aquell concert vaig comentar-ho amb el grup, i a tots els va semblar esplèndid. Vaig escriure tres cançons en català i el resultat va ser positiu. Els mesos següents vaig forçar la màquina per construir el repertori de L’obligació de ser algú”. El debut de La brigada conté, finalment, vuit cançons noves i tres adaptacions d’alguns dels temes que ja podíem trobar a les maquetes: Stranded s’ha convertit en Des de l’agost, Spring Falling Leaves en Com fulles mortes i Never Trust en Quan tot sigui millor. L’han publicat a Outstanding Records, una petita discogràfica anglesa de catàleg reduït però que aquí és prou coneguda per haver publicat el Million Colour Revolution i alguns singles dels Pinker Tones. “Va ser a través d’ells que vam aconseguir que Outstanding es decidissin a publicar el disc. Una tarda els vaig portar el que havíem gravat amb la intenció que ens recomanessin a alguna de les discogràfiques que els distribueixen, però quan se’l van escoltar la resposta va ser: ‘Gairebé segur que el treurem nosaltres’, i així va ser”.

LES CANÇONS. “A La brigada hi ha una base pop britànica clàssica, hi ha un gust comú pel pop melòdic que tot i ser diferent en cadascun de nosaltres comparteix referents que van des d’Elvis Costello a Divine Comedy. Amb aquest projecte volia distanciar-me del que havia fet amb el grup anterior, A beauty contest, que es basava fonamentalment en les guitarres. Aquí volia que si hi sortia una trompeta, un glockenspiel o una viola no quedessin tapats pel so de les guitarres elèctriques, un dels dèficits de la música indie a Espanya”. Un dels encerts ressenyables del disc és el so que han aconseguit després de la producció –a càrrec d’ells mateixos i Pere Serrano– i la masterització de Fred Kerkovian a Nova York. L’obligació de ser algú sona com pocs discos del panorama català, que sovint perden embranzida per culpa d’una producció justeta, de la manca de recursos o de no tenir clar com han de sonar les seves cançons. “Tot estava molt pensat i a l’estudi vam fer una feina important per aconseguir bons arranjaments, i no només això sinó que aquests arranjaments sonessin al lloc just. De vegades, un problema de les bandes que volen fer pop arranjat és la sobrecàrrega, i nosaltres hem buscat per sobre de tot la precisió. El grup té una estructura clàssica i quan hi col·loquem un arranjament ho fem amb la intenció de distingir-nos de la resta. La qüestió és trobar l’equilibri entre poder defensar bé les cançons en directe i poder permetre’ns detalls instrumentals com les violes de Jordi Macaya, el trombó de Xavi Montaner i la veu de la Blanca Nuño a Sé que l’amor no durarà per sempre”.

El gust pel pop clàssic no el trobem únicament en la instrumentació del grup sinó també en l’estructura mateixa del disc. “Molts grups col·loquen les cançons més mogudes al principi i deixen l’últim tram del disc per les balades. Nosaltres ens hem volgut distanciar d’aquest efecte buscant reproduir l’estructura d’un vinil. Les onze cançons es dividirien en les cinc primeres –cara A– i les sis que vénen després –cara B–: aquesta és la gran manera de definir l’ordre d’un disc”. El resultat d’aquesta tàctica ha estat satisfactori. “Una de les coses que més ens ha sorprès ha estat que la gent no tingui un single clar del disc. Nosaltres pensàvem en dues o tres cançons, però quan el disc ha començat a sonar a la ràdio hem descobert que les cançons escollides no eren les que nosaltres hauríem escollit. Potencialment, a L’obligació de ser algú hi ha mitja dotzena de singles, i això és més de la meitat del disc... ” La facilitat amb què entren la majoria de temes de La brigada és un dels altres encerts del grup: com la bona música pop, les cançons s’enganxen a la pell de l’oient a la primera, però a mesura que es van escoltant més vegades es descobreixen detalls musicals o lletrístics que converteixen el seu debut en una de les novetats més estimulants dels últims mesos (juntament amb Amours suprêmes, de Daniel Darc, A Thousand Shark’s Teeth, de My Brightest Diamond o Set tota la vida, dels Mishima).

“Les nostres principals influències són el pop i el rock, però també ens interessen aquells grups que han sabut combinar el rock amb el country o la música folk, com els Byrds, els Buffalo Springfield, Neil Young, Phil Ochs... El grup pot arribar a sonar com si estigués fet als setantes, però a nivell melòdic i sobretot pel que fa als arranjaments de trompeta busquem el so dels seixantes anglès com els Kinks o els Love. Forever Changes és un compendi de folk, melodia pop i arranjaments espectaculars. És un dels discos que hem escoltat més”.
A simple vista, les referències de La brigada són majoritàriament angloamericanes, però la presència de mitjos temps on l’emoció hi brilla sense complexos fa pensar en el primer Joan Manuel Serrat. “Així com el rock dels 90 no ens ha marcat gens, sí que ho ha fet la Nova Cançó: els últims anys de la dècada dels 60 i els 70 són l’època gloriosa de la cançó en català. L’Ovidi Montllor d’Homenatge a Teresa o Joan Manuel Serrat han estat molt importants. El Serrat 4 és l’equivalent a l’Scott 4 d’Scott Walker encara que molta gent ho dubti. És un disc del qual ara només se’n coneixen Conillet de vellut i El meu carrer, però té sis o set temes impressionants: els arranjaments són de Ricard Miralles i els pianos del mestre Francesc Burrull, pianista de jazz vilanoví. El disc de La brigada pot recordar en alguns arranjaments el disc de Serrat –per exemple, el toc cabareter de L’experiència només és un nom– però crec que a nivell general connecta força amb La Nova Cançó, encara que vista des de la contemporaneïtat –no es tracta d’un disc revivalista en cap sentit. Les lletres de les cançons són més evocadores i literàries que les que normalment s’escolten a la ràdio”. I més pessimistes, afegiríem. A més d’enfrontar-se amb els sentiments cara a cara, les lletres del Pere ens presenten una visió desenganyada que sovint atenua gràcies a la ironia. “Si a aquestes alçades de la meva vida la visió que tinc del món és aquesta no veig cap raó per la qual hagi d’emmascarar-la. Hi ha una diferència entre rebolcar-te pel fang de la desgràcia –aquí no m’hi sento còmode– i mostrar una perspectiva pessimista de la vida des d’una certa distància. Els millors lletristes de la música pop dels últims anys han estat cínics, irònics i amb visions gens optimistes d’allò que els envolta, des de Ray Davies fins a Stephin Merritt, Neil Hannon, Scott Walker o Jacques Brel.”

Publicat a Benzina (abril del 2008)

26.3.10

El dictador, los demonios y otras crónicas

Jon Lee Anderson és un dels periodistes més intrèpids de la revista New Yorker. Havia de venir a Barcelona –ciutat que coneix prou bé– a presentar aquest recull de reportatges, però el terratrèmol d’Haití el va fer canviar de plans precipitadament. Anderson va volar cap a Port-au-Prince dos dies després del desastre amb l’objectiu d’escriure’n un reportatge. En funció del temps que s’hi quedi i de les fonts a les quals tingui accés és possible que el reportatge s’acabi convertint en novel·la, com ja li ha passat anteriorment amb Bolívia, visita que el va portar a investigar durant anys el Che Guevara, d’on va sortir la biografia Una vida revolucionaria (Anagrama, 2006), i també l’Iraq, on a La caída de Bagdad (Anagrama, 2005) va reconstruir els anys del règim de Saddam Hussein a partir de l’última guerra amb Estats Units –que va començar per l’afer de les armes de destrucció massiva.


Poderosos
A El dictador, los demonios y otras crónicas, Anderson recopila dotze dels reportatges que ha fet per a New Yorker durant l’última dècada. “Sempre m’han fascinat els que aconsegueixen el poder a través de la coacció o les armes”, recull l’escriptor Juan Villoro al pròleg del llibre, fent referència a unes declaracions d’Anderson durant una entrevista. Al llibre hi trobem diversos exercicis d’aproximació al poder en territoris de parla hispànica: visita la Veneçuela d’Hugo Chávez, la Cuba castrista –a la qual dedica tres dels reportatges–, fa un perfil del dictador xilè Augusto Pinochet i s’acosta a la ideologia de l’escriptor colombià Gabriel García Márquez.
Tot i centrar bona part del gruix del llibre a l’Amèrica Llatina, Anderson radiografia també l’Espanya prèvia a la Guerra Civil a partir d’un reportatge sobre l’assassinat de Federico García Lorca, construeix un perfil interessant sobre el rei Joan Carles –on hi apareixen testimonis com els de Baltasar Porcel, Xavier Batalla i Salvador Giner– i s’endinsa en la pilota basca a partir de diversos amenaçats de mort per ETA com Fernando Savater o María San Gil per acabar donant una visió general (lingüística i social) d’Euskal Herria.

Publicat a Time Out Barcelona (103, gener del 2010)

23.3.10

Males companyies


Males companyies és el meu primer text, i l’he confegit al llarg de set o vuit anys”, ens diu Marc Cerdó, un d’aquells casos estranys –cada vegada més, per desgràcia– d’escriptor que triga a donar per bona una història, que és capaç de reescriure-la les vegades que faci falta per aconseguir el ritme, el to i l’esperit que li ronda per dins a les palpentes i emergeix a base de pirotècnies puntuals. “L’escriptura és un motiu de sobresalts constants, m’afecta profundament i arriba a condicionar decisions de la meva vida. Els personatges són fantasmes que m’assetgen”, ens diu l’autor, nascut a Mallorca l’any 1974 i emigrat a Barcelona l’any olímpic. Per aquesta primera novel·la, Cerdó s’ha sabut malacompanyar per un “adolescent manipulador i seductor” que planeja una malifeta que farà tremolar la família i el poble mallorquí on ha crescut. “L’estructura és fonamental, en la novel·la, i en aquest cas és bimembre: després d’una primera part a Mallorca, el personatge aterra a Barcelona, on haurà de prendre decisions i aprendre a viure lliurement, tot allò que no podia fer a casa seva”.

Mallorca, escenari de bona part del primer llibre de Marc Cerdó

Ritme electronico-rural
Àgil i engrescadora, Males companyies és un catàleg meditat de sensacions i personatges que es llegeix a ritme electronico-rural però que no deixa la ressaca d’una festa rave: et reconcilia amb la llengua perquè hi sap jugar sense inflar massa les veles; et fa estimar el protagonista i els satèl·lits que orbiten al seu voltant perquè tots ells tenen un punt entranyable i possible. “Busco atrapar el lector des del primer moment gràcies al ritme trepidant. No em molesta bressolar-lo i acompanyar-lo quan faci falta. Hi ha escriptors com Bernhardt o Céline que volen pertorbar o incomodar el lector: no hi tenen una relació pacífica, i reclamen un lector disposat a compartir el seu univers tortuós. Amb Males companyies es podria dir que he intentat sacrificar l’adolescent que encara porto a dins. En aquest sentit podem parlar d’aquesta novel·la com una expiació...”.

Barcelona, parada i fonda del viatge del protagonista de 'Males companyies'

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)

22.3.10

L'opció carnívora

La mirada de Rai Escalé és carnívora. T’observa frontalment, amb els cabells electritzats: els seus ulls treballen a una velocitat que travessa la superfície de tot el que l’envolta i se situa a les seves entranyes, a la víscera ensangonada que batega per dins nostre. Els seus quadres exemplifiquen aquesta intensitat: rostres retallats amb alguna part que en ressalta, grotesca i viva –encara que amb un punt mòrbid i glacial–, cossos que arriben fins al límit de l’expressivitat, deformats, contorsionats, però amb una humanitat quasi física.

Un projecte de calavera que fuma tabac de calavera...

Iguapop Gallery, escenari de la seva primera exposició individual aposta amb Sang freda pel seu univers directe, d’un hermetisme que apel·la a la foscor il·luminant-la amb una precarietat vibrant. “Vaig estudiar Belles Arts durant els anys de l’anomenada ‘mort de la pintura’. Començava a introduir-se el videoart i era impossible anar per lliure. El professorat de la facultat estava format per una caterva d’artistes fracassats. També hi havia artistes amb cert èxit en el mercat però que havien de donar classes per sobreviure”, ens diu Escalé, a poques passes de distància del taller on reposen les seves últimes temptatives pictòriques. La carrera de Belles Arts va tenir efectes nocius en Escalé, que va passar els deu anys següents d’haver-ne marxat –sense llicenciar-se– fent de mànager de grups com els Brighton 64. “No va ser fins al cap de molt de temps de sortir d’aquell ambient que vaig tornar-me a enganxar a la creació: va ser a través de les il·lustracions que feia pel suplement Libros de La Vanguardia i per revistes com Lateral i Quimera. Paral·lelament em vaig interessar pel gravat perquè és un procés lent. Poc a poc em vaig anar deconstruint a base de tot el que havia fet prèviament”.

Esperonat per la bona salut que durant cert temps van tenir les galeries d’art, Escalé ha pogut passar els últims anys dedicat al desenvolupament del seu univers pictòric. “Després d’un temps de bonança en què no donava l’abast em vaig trobar en un moment en què ja no produïa pel pur trip de fer-ho, sense presses i sense pensar en la comercialitat. No vaig arribar a treballar mecànicament, però tenia la por de fer alguna cosa que no encaixés amb la meva voluntat, de començar a ser previsible i no poder parar de crear el que s’esperava, de fer Rai Escalés...”. Conscient que li calia reorientar-se sense negar tot allò que l’havia portat a exposar part de la seva obra a Miami, Nova York, Hamburg, Londres, Belfast i Bratislava, Escalé ha començat a investigar l’escultura, i a Sang freda ens n’ensenya tres exemples, Eva i Adan estan equipats amb més dents de les habituals; Bufador té un punt entre aeri, beneit i místic.
“Una de les maneres d’enfrontar-me amb les sèries de pintura més dirigides –en què ja sabia quines mecàniques i tècniques funcionarien– ha estat deixar de saber què pintaria. Ja sigui treballant a partir de collage de revistes o amb boles de fang, el que vull és trobar per casualitat cap a on estiraré el fil, i a partir d’aquí anar treballant intuïtivament. Busco el personatge que de cop i volta surt i llavors li vaig donant forma, forçant-lo”.


‘Meating’
L’art carnívor de Rai Escalé s’enfila per les parets del seu taller del carrer Alzina, que es troba a dins d’un espai que s’allunya del vegetarianisme artístic, l’associació cultural Eat Meat, que es va presentar fa encara no tres mesos amb una exposició col·lectiva i un manifest que té com a lema “Art per disseccionar obssessions contemporànies”. Escalé ens fa cinc cèntims de les intencions de l’equip format per Carles Galindo , Fritz Gnad, Magda Redondo, Oscar Valero, Katy Vives Phipps i Escalé mateix. “Tots els que formem part d’Eat Meat som més o menys artistes, i vam decidir muntar aquest espai perquè no ens semblava que hi hagués cap lloc on s’ensenyés el que ens interessava. Com que no podíem portar el ritme comercial de les galeries vam decidir que proposaríem exposicions un mes sí i un no”. Encara sou a temps de veure la innocència perversa dels caps descolorits que formen Gebula, de l’eslovac Milos Koptak. “Volem que Eat Meat sigui el punt de trobada de l’art que ens emociona, aquest expressionisme amb un punt fosc que podem trobar en artistes com Koptak, per exemple”. Parlem amb Escalé una estona abans que la galeria obri les portes, però ja hi ha moviment de quadres, ordinadors que treuen fum i algun cigarret a punt d’encendre. “Evitem el nom d’espai d’art: ens interessa poder organitzar activitats paral·leles per mostrar tot allò que ens agrada. Ja hem muntat algunes performances i gravacions de vídeos, hem projectat cinema d’animació txec i ara preparem unes jornades de programadors i estem tancant diverses presentacions de llibres”. Escalé destaca els més de 100 associats que Eat Meat ja ha aconseguit i la bona resposta per part del públic cada vegada que han fet una convocatòria. “Tenim pendent posicionar-nos com a espai, però en una situació com la d’ara no és gens fàcil”. L’únic que els podem desitjar és bona sort. De talent no els en falta...

'BWProject25_Solvent,Pencil & Ink', de Rai Escalé

Publicat a Time Out Barcelona (110, 18–24 de març del 2010)

18.3.10

Totalitarisme de poble

Tenir al davant Emili Teixidor provoca una sensació de familiaritat quasi atemporal. Home de mirada ferma i al mateix temps acollidora, l’escriptor nascut a Roda de Ter l’any 1933 ha construït al llarg de més de 40 anys una obra pensada per començar a ser descoberta de petit, amb la sèrie de llibres de la formiga Piga, continua en la preadolescència amb Cor de roure o L’ocell de foc –del qual se n’han venut més de 300.000 exemplars– i segueix bressolant-nos durant la vida adulta amb obres de popularitat indiscutible com Pa negre (2003).

Un llibre 'per a la mainada'

“Vaig començar a escriure llibres quan a finals dels seixanta l’Andreu Dòria, editor de La Galera, va cridar a una sèrie d’autors catalans com en Joaquim Carbó, en Sebastià Sorribas, en Josep Vallverdú o jo mateix perquè provéssim de fer llibres per al jovent. Que en aquest país fins i tot els nostres somnis i històries els haguéssim de comprar a fora ens semblava una situació que calia corregir… Aquesta va ser la llavor de la literatura que ara n’hi diem infantil o juvenil: cal recordar que abans de l’escolarització obligatòria, els nens deixaven de ser-ho amb set o vuit anys, quan entraven a treballar a la fàbrica”.

Feixisme ordinari
Quan escriu pensant en el seu públic més jove, Teixidor procura mostrar cert “esperit pedagògic”. En les seves novel·les pensades per a adults, en canvi, l’objectiu és un altre: “Em deixo portar per les vivències o experiències que m’interessen. De vegades em quedo a mitja novel·la perquè no trobo la manera de resoldre-les, com m’ha passat amb una obra massa autobiogràfica que fa anys que em volta pel cap”. L’escriptor no recorda quant de temps fa que treballa en Els convidats, novel·la que acaba de publicar i que ens convida a mirar cap a la primera postguerra.

Un llibre 'per a adults'

L’escenari és un poble d’Osona al qual ens anem aproximant a través de diversos personatges representatius en la conjuntura històrica del moment: hi trobem en Maties de la Teuleria, el futur alcalde; en Quim, un presoner que aprofita la riuada per fugir; el senyor Bover, mestre nacional i en Narcís i els alumnes durant una excursió frustrada; Donya Conxa, que dirigeix l’asil de nens orfes; la Pepa Cadiraire i la Marededeueta, personatges d’estampa entranyable, i una bona colla de capellans, bisbes i sagristans. “Crec que és molt important que es recordi, tota aquesta època. La història petita no es recorda habitualment, i una de les funcions de la novel·la és fer memòria. Hi poso tants personatges perquè realment passaven moltes coses, llavors… La mirada cap al passat és nostàlgica”. Teixidor sap combinar les desgràcies, les alegries i el costumisme, inevitable en alguns moments, per aconseguir –en paraules de Pere Gimferrer, un dels lectors previs a la publicació del llibre– “un retrat del feixisme ordinari”.

“El perill del totalitarisme és que dóna idees als que no en tenen. És important desmentir la idea que durant el franquisme l’enemic venia de fora: les autoritats polítiques i religioses també van ser gent d’aquí, que van col·laborar amb la dictadura”. La tessitura en què l’escriptor se sent més còmode quan s’acosta al món adult és el drama, com ja va fer amb El llibre de les mosques, Retrat d’un assassí d’ocells i Pa negre: “Els drames d’ara són molt més violents, els d’abans eren secrets. Els partits polítics i el poder creaven una realitat que camuflava l’autèntica, però de problemes n’hi havia igual, i no precisament pocs...”.

Publicat a Time Out Barcelona (107, 25 de febrer–3 de març del 2010)

17.3.10

Federico Fellini: una realitat de ficció


“Fellini va arribar a ser tan important que el seu nom forma part del títol d’algunes de les seves pel·lícules”, ens comenta Gérald Morin, assistent de direcció i secretari personal del director italià durant els anys 70, al davant del cartell de Roma: a la versió italiana, la prostituta que ens mira enmig d’un fons vermell com els seus llavis té imprès al damunt del seu cos el nom del director i de la ciutat que simbolitza. Roma, città apperta (literalment i metafòrica). Morin ha vingut a Barcelona per recordar les seves experiències amb Federico Fellini (Rímini, 1920–Roma, 1993) amb motiu de la inauguració d’El circ de les il·lusions. Tot i haver compartit uns quants anys amb el cineasta, la mirada de Morin no s’ha impregnat de la Itàlia espectacular i picardiosa que brillava als ulls del responsable de La dolce vita (1960), Otto e mezzo (1963) i Amarcord (1973), pel·lícula a partir de la qual van començar a col·laborar. “Vam escriure’ns cartes a principis dels setanta. Jo volia ser director de cinema, però mentre somiava dirigir les meves pel·lícules vaig fer de periodista, i va ser gràcies a això que vaig poder conèixer Fellini, tot i que mai no el vaig entrevistar. Quan em va proposar de fer d’assistent de direcció d’Amarcord la resposta va ser un ‘sí’ automàtic. Fellini era un director exigent, però no era de tracte difícil. S’ha de tenir en compte que jo l’admirava molt, i poder treballar amb ell era un somni fet realitat, potser per això l’experiència va ser tan positiva…”

Després de participar al rodatge d’Il casanova (1976), Morin es va convertir en el secretari personal de Fellini, i va ser a partir d’aquí que la col·lecció d’objectes relacionats amb el director va créixer exponencialment. “Em va sorprendre molt, que Fellini no guardés res de res, i amb el seu consentiment vaig aprofitar per anar alimentant el meu arxiu, que actualment supera els 15.000 objectes i que des del 2001 és gestionat a través de la Fondation Fellini pour le cinéma que vaig impulsar a Sion (Suïssa)”.

Interimatge d''Intervista'

Obsessions i frustracions
Un terç de les 400 peces que es poden veure al CaixaForum fins al juny provenen del fons de Morin. La resta són fruit de la recerca i gestions del comissari de la mostra, Sam Stourdzé, que ha aconseguit que la Fondazione Federico Fellini de Rímini i la Cineteca de Bologna s’impliquessin a l’hora de mostrar una imatge del cineasta tan completa i motivadora com fos possible. “He treballat quatre anys en l’exposició, i el repte era ensenyar el Fellini que més o menys intuïm a través de les pel·lícules”, ens explica Stourdzé. El circ de les il·lusions comença mostrant-nos els inicis com a caricaturista i l’interès per la cultura popular: el circ, l’actor còmic i el mag seran tres dels temes que fascinaran Fellini durant tota la seva vida. “Aquests temes apareixen en moltes de les pel·lícules, en alguns casos, però en d’altres es converteixen en les seves obsessions frustrades, com passa per exemple amb Il viaggio di Giuseppe Mastorna, detto Fernet, la pel·lícula impossible sobre un pallasso famós que havia d’interpretar Marcello Mastroianni i que l’any 1984 es va convertir en un còmic dibuixat per Milo Namara i escrit per Fellini”, comenta Stourdzé, que ens porta fins a una de les principals troballes de l’exposició.

Realisme brut

“A Fellini se l’ha titllat tot sovint de surrealista, però hi ha imatges emblemàtiques de les seves pel·lícules, com el cas del vol d’helicòpter de La dolce vita que s’inspiren en el transport d’una estàtua de Jesucrist de Milà cap a Ciutat del Vaticà l’any 1954. Em sembla fascinant la influència de la realitat a la seva ficció, i alhora la importància d’aquesta ficció a l’hora de construir el personatge: arriba un moment que les vivències que explica a les pel·lícules passen a formar part de la seva vida, s’integren als seus somnis i alimenten noves pel·lícules”, diu Stourdzé, que ha reservat pel final de l’exposició un dels documents que valen més la pena, les il·lustracions i explicacions d’El llibre dels somnis. “L’any 1960 Fellini va començar una sèrie de sessions de psicoanàlisi amb Ernst Bernhardt. A partir d’aquí va conèixer l’obra de Carl Gustav Jung, a qui valorava molt més que a Sigmund Freud: Fellini és un cineasta de l’inconscient col·lectiu, de les pulsions submergides de la infància, que emergeixen tant a les seves pel·lícules com als somnis. Els dos llibres que va omplir d’il·lustracions i resums del que somiava s’han d’estudiar com una part més de la seva producció artística”.

Un somni dibuixat

Publicat a Time Out Barcelona (107, 25 de febrer - 3 de març del 2010)

15.3.10

El circ dels setanta

‘Rambleros’ proposa un mes de març mogut: música, teatre, titelles, monòlegs i taules rodones dedicades a recuperar la centralitat del passeig barceloní. En Jordi Nopca entrevista en Joan Estrada, impulsor i responsable d’una gresca de 28 dies.


“Sóc un home de teatre i de cinema, i he viscut sempre a les rambles”. D’aquesta manera se’ns presenta Joan Estrada, a qui fa temps que li balla pel cap la idea de recuperar la doble vessant festiva i reivindicativa d’aquest “passeig únic”, que baixa des de plaça Catalunya fins al port dividit en cinc trams: la rambla de Canaletes, la dels Estudis, la de les Flors, la dels Caputxins i la de Santa Mònica. És al tram més proper a mar, fent cantonada amb el passeig de Santa Madrona, que s’hi aixecarà –de l’1 al 28 de març– un envelat que vol reivindicar l’esperit de finals dels 70 a partir de 75 espectacles, 13 taules rodones i 4 exposicions artístiques.


“En només cinc anys, de 1975 a 1980, les rambles van ser l’escenari d’una acció cultural i social impressionant. Els grans moviments socials es van concentrar precisament allà: les jornades llibertàries, el front d’alliberament gai, el no a les centrals nuclears, l’aparició de moviments religiosos com els Hare Krishna...Tot va passar per allà, i va ser en un temps rècord, que va de la mort del dictador fins a la victòria del govern conservador de CiU a la Generalitat”.
Paral·lelament a les explosions reivindicatives, les rambles i l’entorn més proper van saber aixoplugar sales d’espectacles com la Cúpula Venus (1978–1986), el Saló Diana (1977–1978) i el cabaret Barcelona de Noche, a més de convertir-se en un espai freqüentat per personatges ja desapareguts, com Christa Leem, José Pérez Ocaña i el Gato Pérez i d’altres que encara la sovintegen, com Oriol Tramvia, Ángel Pavlovski, Jaume Sisa, Joan Gimeno i Quico Palomar. “El punt d’inflexió a l’hora de pensar que ‘rambleros’ era un projecte possible va ser veure com es rescatava la movida madrilenya dels vuitanta des d’un govern conservador. El de les rambles va ser un moviment autòcton i en un espai únic, que encara ara em sembla el millor passeig del món...”, ens diu Estrada, que ens assegura no haver estat “gens nostàlgic” a l’hora de concebre aquesta festa pràcticament ininterrompuda de 28 dies –l’envelat estarà obert de 10 a 19h i també de nit, durant els espectacles. “Crec que avui hi ha una generació amb constants similars a la que va aparèixer a finals dels 70, i els espectacles es fixen tant en el passat de la Cúpula Venus o el Diana com en l’actualitat”.


Remena, remena nena
L’espectacle que es repetirà més nits serà Rebels amb causa, muntatge teatral de Joan Ollé que té la intenció de recuperar les diverses cares de la Barcelona de la transició a partir d’alguns dels protagonistes i d’escriptors l’hagin convertit en part de la seva obra, com Jordi Coca, Eduardo Mendoza i Javier Cercas. Es repescaran alguns dels espectacles originals de l’època, com els monòlegs de la Peixatera, la Legionaria i el Quatre pics i repicó de Manel Barceló, i les Nits boges de dilluns rescataran les varietés de personatges emblemàtics com Pierrot, Víctor Guerrero, Merche Mar o Carmen de Mairena (llavors Miguel de Mairena). Sisa tocarà íntegrament Qualsevol nit pot sortir el sol, la Companyia Elèctrica Dharma farà memòria sobre l’Ona Laietana i Pau Riba s’acompanyarà de Mil Simonis per trobar connexions entre el repertori de Dioptria (1970) i el de Virus laics (2008). La banda trapera del río ressuscitarà Ciutat podrida més de trenta anys després de ser vomitada per primer cop, contundència que serà contrarestada per les bombolles delicades que bufa Pep Bou i els titelles dels Marduix, que divertiran a grans i petits amb Don lluïso i el mariner de Sant Pau. “Amb les Nits de la cúpula, Oriol Tramvia es dedicarà a presentar números musicals i literaris de joves talents, i el dia 25 de març es farà un homenatge al Gato Pérez que fa molt de temps que se li deu. Serà un espectacle conduït per Rafael Moll amb els Der-rumband, grup de Vilanova i la Geltrú que només toquen cançons del Gato. Evidentment, serà una nit amb convidats sorpresa...”.
A més de la part festiva hi haurà taules rodones dedicades a explicar els canvis que van permetre el pas del Grup de Folk al rock Laietà, analitzaran el panorama de la transició i tornaran a sortir de l’armari, complementades amb quatre mostres a dins mateix de l’envelat (La Bíblia de Nazario, La Cúpula Zelestial, La Rambla de Paper i Temps de Cartells).

Publicat a Time Out Barcelona (107, 25 de febrer–3 de març)

12.3.10

Catherine Millet - Gelosia (Empúries/Anagrama, 2010)

Tot i la idea del Món Únic (el món construït a partir d’una ‘lingua’ i perspectiva pretesament ‘franca’) encara hi ha llibres que només podrien haver estat concebuts per cultures ben concretes, que transfereixen al lector un valor afegit potser en perill d’extinció, però que encara remena la cua. És el cas de Gelosia, segona immersió autobiogràfica de Catherine Millet, que es va donar a conèixer amb el detallisme sexual fred i directe de La vida sexual de Catherine M., publicat l’any 2001.


“La polèmica del llibre no em va fer mal perquè va anar acompanyada d’un suport igual de gran, sobretot per part de persones que respectava intel·lectualment. Vaig tenir la sort de publicar el llibre a la col·lecció més avantguardista de Seuil, Fiction et cie, on s’han editat obres de Roland Barthes, Gerard Genette, Robert Coover i Thomas Pynchon”. L’aspecte de Millet és tan sobri i calculat com la seva prosa, que a Gelosia planteja un despullament de caire psicològic que li ha suposat comparacions amb Choderlos de Laclos i salonnières del Segle de les Llums francès com Julie de Lepinasse i Madame du Deffand. “Amb aquests dos llibres he procurat extirpar de dins meu les meves emocions més profundes. La literatura és l’art que permet una introspecció més profunda. Freud considerava que el llenguatge era ‘l’eina de l’inconscient’. Fins fa unes dècades, l’escriptor havia d’emmascarar el seu jo més profund i perillós –convertir-lo en novel·la–; és una sort que ara poguem dir directament el que pensem i creiem que som…”.

Millet, 'Après le déluge'

Crisi superada
Gelosia narra amb meticulositat el malestar psicològic que Millet va viure a finals dels 80 a partir del descobriment d’una sèrie de fotografies i anotacions del seu company, l’escriptor Jacques Henric. La troballa va desencadenar una sèrie de cavil·lacions i patiments sobre la fidelitat, la possessió i el grau de distanciament de la parella. A diferència de les accions descrites a La vida sexual, la Catherine Millet d’aquest volum defuig la descripció d’escenes, o més aviat escull una via diferent: “El que passa a dins nostre ja són accions. L’atac d’histèria que explico al llibre, per exemple, em fa pensar i descriure amb tota mena de minúcies la forma com es manifesta corporalment el malestar”. La provocació de Millet s’allunya de l’epidermis i se situa en un espai molt més profund, que sap acompanyar-se d’un estil treballat amb cura i encert: “A França la novel·la d’amor va ser inventada per dones. Jo vaig proposar-me d’aprofundir en el sexe, i me’n sento una mica pionera”, ens diu, abans de comentar-nos que un dels motors de creació del llibre ha estat Salvador Dalí, a qui va dedicar un assaig fa cinc anys, Dali et moi: “Quan em vaig posar a escriure Jour de souffrance ho vaig fer influïda pel que havia après sobre percepció visual gràcies a Dalí i pel record al nouveau roman que havia descobert d’adolescent a partir de les novel·les d’Alain Robbe-Grillet. Les descripcions de la sexualitat a les seves primeres novel·les eren poc habituals, a la dècada dels 50: en part vaig inspirar-me en l’objectivitat extrema de Robbe-Grillet, que a hores d’ara segueix sent un dels meus escriptors de referència”.

Publicat a Time Out Barcelona (108, febrer del 2010)

11.3.10

Stefano Benni, el cosmicòmic

Elianto, llibre purificador i 'heart friendly'

“És fascinant, poder parlar d’un llibre que vaig publicar fa… 14 anys!”, ens diu Stefano Benni, una de les apostes més divertides i originals de l’editorial Moll, que va començar amb un recull de contes, El bar sota la mar (2005), va continuar amb la novel·la Margherita Dolcevita (2006) i amb Elianto arriba al tercer lliurament, el més extens i arriscat. “No crec que es pugui dir que ni aquest ni cap dels meus llibres siguin de ciència-ficció, perquè el gènere té unes normes molt particulars i estrictes i en general no accepta la comicitat. Els meus llibres són d’imaginació, i aquesta via no és gaire habitual, en la literatura d’ara: hi ha molts escriptors lligats al realisme, i no s’adonen que això que ells anomenen realisme no existeix. La meva literatura intenta mostra la complexitat del món a través de la fantasia”. Els primers minuts d’entrevista amb Benni no acaben de ser relaxants: és un autor de trajectòria llarga i idees molt concretes que vehicula en un anglès una mica desganat però –potser per això– precís i revelador. “Quan vaig escriure Elianto ja vaig predir que les coses anirien molt malament, a Itàlia. El país que m’invento el vaig batejar Tristàlia perquè intuïa que les ombres creixerien –i ha estat així: tenim un primer ministre que no pot seduir una dona sinó que l’ha de comprar i una colla de polítics avorrits i paranoics.Cada vegada es riu menys. La sensació actual és d’impotència… Intento escapar-me’n a partir de l’art, que sempre pot ajudar a canviar les coses, ni que sigui una mica”.

Benni, creador de mons

Elianto comença amb una aproximació cosmicòmica a una parella: el pneumomartellista Pèndol i una dona de cabellera “rossa i tofuda”, habitants de la clínica Vil·la Bacil·la, on tot seguit coneixem un dels seus pacients, Elianto, “un jove d’ulls febrils i de pòmuls lluents de suor” que té com a principal entreteniment l’observació dels vuit Mons Alteris del seu mapa noòtic, poblats de personatges estrafolaris, amb fam d’aventures i propensos a trepitjar situacions perilloses que acaben sent hil·larants. “Vaig tenir la sort de tenir accés a una cultura molt variada: a més dels llibres i la cultura popular –les converses de bar de poble em fascinen– vaig escoltar música moltdiversa i he vist força cinema. Tot això és a dins meu, quan escric, i intento comunicar-ho al lector sense lligar-me a cap estil concret. M’agrada molt la idea de crear i transmetre tot un món, i de fer-ho d’una manera exclusiva de la literatura. No podria escriure pensant en el cinema i la televisió, com fan tants escriptors. A més, no em fa l’efecte que pel·lícules com Avatar hagin estat capaces de canviar els processos imaginatius: simplement milloren i refinen una tècnica”.

Publicat a Time Out Barcelona (108, 4–10 de març del 2010)

9.3.10

Esperes mallorquines


Maria de la Pau Janer va aconseguir quasi tots els premis de narrativa catalana durant els 90. El 2002 va ser finalista al premi Planeta amb Las mujeres que hay en mí, i tres anys després el va guanyar amb Pasiones romanas, novel·la que la va acabar de posar a l’ull de l’huracà: Juan Marsé va deixar el jurat dies abans que es fes públic el premi, i es va referir al nivell de qualitat d’algunes de les obres finalistes de forma no precisament elogiosa (les va qualificar de “baixes” i “subterrànies”). Cartes que sempre he esperat, la seva nova novel·la, arriba després del terratrèmol romà i sense passar prèviament per cap premi. Janer ha decidit ambientar la novel·la exclusivament a Mallorca, i és per aquest motiu que l’editorial ha optat per presentar-la a Pollença, un dels tres escenaris del llibre, juntament amb Llubí i la Palma antiga. “Des que vaig començar a publicar Els ulls d’ahir, el meu primer llibre, que no se m’ha deixat de penjar etiquetes. Primer se’m criticava que el meu pare fos Gabriel Janer, després se’m deia ‘autora jove’ i més endavant se’m va dir ‘mediàtica’. No és agradable de sentir, però penso que amb el temps i la feina les etiquetes aniran desapareixent. La meva feina és fer bones històries”, ens diu Janer després de presentar el seu llibre durant un dinar al Club Nàutic de Pollença. Prèviament, els periodistes hem passejat amb l’autora per algun dels escenaris del llibre: hem pujat una dotzena dels 365 esglaons del Calvari –al cim del qual hi ha un petit oratori–, hem entrat al claustre del convent de Santo Domingo, hem passat pel costat del pi més conegut de la vila, pelat i moribund –i ple de mostres d’amor efervescent, més explícites que els candaus de Federico Moccia– i hem acabat el trajecte a la plaça Major, amb una cama al Club de Pollença (ple d’avis a punt de cridar la paraula “forasters!”) i l’església de la Mare de Déu dels Àngels.

No és Pollença, però hi ha un carter que canta, i el hit és 'A miss from Diss'

Triple motivació
“Pollença és un dels grans escenaris del llibre perquè la conec de ben a prop –hi he estiuejat durant molt de temps– i perquè un dels protagonistes és pintor: Pollença és coneguda perquè hi han viscut molts pintors. Per últim, els escenaris del llibre són mallorquins per necessitat: les meves arrels són molt fondes”. A més de viure a l’illa, els personatges tenen noms i llinatges totalment mallorquins: hi ha una Aina, un Celestí, un Jaume i una Martina –entre d’altres– amb cognoms tan característics com Maür, Alomar i Cifre. “Més que una novel·la d’amor, el que volia fer era una novel·la coral, amb personatges amb una història i uns secrets i que tenen en comú que esperen alguna cosa...” Els sentiments, el passat i la pintura –aquest últim tema, herència de Baltasar Porcel (1937–2009), un dels millors amics de Janer– omplen la novel·la, que va ser motivada per la coneixença d’un treballador del departament de cartes mortes de correus, que igual que l’escrivent Bartleby de Hermann Melville (1819–1891) gestionaven les missives sense remitent ni destinatari clar. “He trigat cinc anys a acabar aquest llibre. Cada cop em costa més escriure perquè la responsabilitat és més gran i intentes que els lectors en quedin contents”. A Pollença, molts vilatans miraven dissimuladament l’autora i la comitiva que la seguia, amb càmeres, llibretes i esperit de capitalitat.

Publicat a Time Out Barcelona (103, gener del 2010)

8.3.10

La ciutat submergida

De Chirico i la invisibilitat metafísica

“Un dia vaig escriure que fer poesia / consistia talment a preguntar / a cada nom quin altre volia per a ell (...) D’això / va ser fa molt de temps i els noms no van respondre mai, / deu ser que s’ho pensaven”. Màrius Sampere apeŀlava al silenci dels noms en un dels poemes de La cançó de la metamorfosi (Columna, 1995) que quatre anys després van ser triats per D. Sam Abrams i Jaume Subirana a l’antologia que va suposar un abans i un després en el reconeixement de les seves invocacions poètiques, Si no fos en secret (Proa), publicat el mateix any que se li concedia la Creu de Sant Jordi. Deu anys després, Sampere ha publicat vuit poemaris més: amb Les imminències (Proa, 2002) va aconseguir el Premi Nacional de Cultura en la vessant literària i el Premi Ciutat de Barcelona, i el seu últim llibre, Altres presències (Meteora, 2008) ha estat reconegut amb el premi de poesia de Cadaqués. El gran mèrit de Sampere, però, no és haver vist recompensat institucionalment la seva “labor grisa i íntima” d’escriure, sinó la capacitat d’“arrencar-se d’ell mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”, com escrivia a l’article La poesia submergida l’any 1988. Sampere ha fet del poema un espai sobri, sovint intransferible i còsmic (“expandir-te, sempre enllà i esdevenir / la immensa flor del foc i mare / de la cendra”, Proemi), i l’última sorpresa gran i aquàtica que ha donat a conèixer és un recorregut alternatiu per la seva poesia, un recull immens de gairebé 500 pàgines i més de 400 poemes que recullen 38 anys de creació a l’ombra. Ho ha fet de la mà d’Edicions del Salobre, que els darrers sis anys ha publicat a la col·lecció imprescindible Les parques l’obra poètica de Miquel Àngel Riera, Salvatore Quasimodo, Andreu Vidal i una antologia de Robert Graves.

De Chirico i el seu Tirèsies: poeta?

Dotze poemaris
La ciutat submergida aplega una dotzena de poemaris escrits paral·lelament a l’obra coneguda fins ara: és una rebotiga plena de secrets, un recull de cares B –més aviat un box set generós i polièdric– que obligarà a repensar el lloc de Sampere en el panorama poètic dels darrers quaranta anys, a singularitzar-lo encara més (“I han passat fusells, / que fan rots / de maduixa”, Mercat) i condecorar-lo telúricament (és un poeta d’absoluts negats, de la fe trepitjada –i recollida de terra amb la compassió de qui es troba un animal ferit). “La vida és la paraula / que ens tremola als llavis”, són els primers dos versos d’Elements insubordinats, el llibre que inicia aquest trajecte llarg, poc esperançat i alhora llaminer, que passa per un Homenatge a Pollock, El Déu de les flors i de la mort, Univers paraŀlel i La ciutat submergida que titula el volum i que ens adverteix, ja des de l’inici, de la impossibilitat de deixar d’escriure poemes, notícia que els lectors de Sampere ja coneixien, però que sempre agraeixen de tornar a llegir: “Acabat d’escriure / l’últim poema esdevé un pont / entre dos camins transversals”.

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)

5.3.10

El poder del perro


Don Winslow no va publicar el seu primer llibre, A cool breeze on the underground fins l’any 1991, quan era a punt de fer 38 anys, i a partir d’aquí ja no ha parat. “Dos dies abans d’arribar a Barcelona he enviat dues noves noveŀles al meu editor. He intentat deixar-ho diverses vegades, però cap mètode no em serveix”, reconeix somrient l’autor nord-americà, nascut a San Diego i criat a Rhode Island, tot i que actualment viu a San Diego. La brisa marina li ha inspirat el personatge que protagonitza la seva última sèrie de noveŀles, centrada en les vicissituds d’un assassí de la màfia retirat, Frank Machianno. “Quan vaig començar no estava preparat per escriure diversos llibres amb un mateix personatge, i tot i així ho vaig fer, però quan vaig acabar la cinquena aventura de Neal Carey l’any 1996 vaig decidir deixar-ho estar…”, ens diu Winslow, home tranquil i amb cert histrionisme a les mans que controla amb la perfecció de qui sap molt bé quina imatge vol donar. “El mètode d’escriptura del primer llibre va ser molt curiós: n’anava escrivint fragments quan viatjava en avió, en tovallons de bar o fins i tot durant les expedicions”. Guiar safaris no ha estat l’única feina arriscada que ha entretingut Winslow durant anys: quan va fer d’investigador privat va investigar casos de persones desaparegudes, va perseguir piròmans i va assumir casos d’espionatge industrial. “L’únic que no vaig fer –gràcies a Déu– va ser encarregar-me d’afers matrimonials. No m’interessava gens, seguir els marits i les seves amants i haver d’entrar d’amagat a habitacions d’hotel per aconseguir proves…”. Alguns dels casos dels quals s’ocupava Winslow han estat tan llargs i complexos que encara ara, de tant en tant, ha d’interrompre les noveŀles per fer alguna sortida.

Confirmat: Don Winslow té nom de superheroi de còmic!

Droga dura
Després d’escriure California life and fire (1999) Winslow va decidir embolicar-se en el seu projecte més ambiciós, El poder del perro, que li va costar sis anys de recerca i captura (de paraules). “És el llibre més llarg que he escrit i, sens dubte, el més ambiciós. Hi ha cinc personatges principals, quan normalment les meves noveŀles se centren en un, i s’allarga durant quasi trenta anys, de 1975 al 2004. Em vaig interessar pel tràfic de drogues a partir d’una matança de dones i nens que hi va haver a finals dels noranta: va ser una cosa brutal i molt impactant, inhumana, molt similar a la que ha tingut lloc fa uns dies a Ciudad Juárez”. Aquest punt de partida va motivar Winslow a viatjar diverses vegades a Mèxic per documentar-se amb fonts de primera línia que li van facilitar informacions esgarrifoses a canvi de ser maquillades a través dels mecanismes de la ficció. “El que jo investigava era molt conegut, a Mèxic, però no als Estats Units. Poc després que es publiqués la novel·la la HBO va dedicar una sèrie documental a la guerra de les drogues, que amb els anys ha anat empitjorant, perquè els narcos són cada vegada més rics i poderosos i estan més vinculats a l’economia mexicana. L’arrel del problema, però, no la podem situar als països productors de droga sinó als que la consumeixen”.

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)

2.3.10

Acotacions

“No hi ha gaires artistes que prenguin la natura com a exemple i la sàpiguen traduir en tota la seva transparència i opacitat, cara a cara, frontalment, acceptant la no exactitud i la incertesa de les coses”, escriu Sergi Aguilar, artista i director de la Fundació Suñol, al catàleg que s’ha publicat amb motiu de La mesura del temps, el transcurs de la pintura, que com repeteix un parell de vegades Elvira Maluquer, comissària de la mostra i vídua de l’artista, “no es tracta d’una antològica”. Sí que és, en canvi, una reivindicació d’aquesta transparència i opacitat del món creatiu de Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931–2005), així com també una manera d’aproximar-se a la primera etapa de l’artista, més formalista i conceptual, i la primera oportunitat de veure l’última sèrie d’obres, set olis damunt tela que sintetitzen en una paraula una de les constants del trajecte creatiu del pintor, no planejat, però tot i així ben coherent: “Acotació”.

El paisatge ocre de Folquer

Espai i color
Potser perquè és arquitecte, Joan Hernández, un dels fills de l’artista és capaç de delimitar encara amb més encert els objectius i interessos artístics del seu pare. “L’espai i el color són molt importants, en la seva obra, i de l’espai el que li interessa més és l’acotació entre un límit i un altre”. Aquesta voluntat la veiem en obres com Folquer (1972), paisatge partit per la meitat per una cinta mètrica que mesura, centímetre a centímetre, l’amplada del quadre; o Acotació 139.5 (1974), en què una tela de 180 x 180 centímetres (on el verd evoluciona d’una claror olivàcia cap a una foscor de cocodril brut) és interrompuda, delimitada i precisada per l’única xifra que forma part del títol.
Pel que fa al color, l’uniformitat de les teles més conceptuals dels primers anys, que comencen amb la foscor de Dos huevos sobre espacio rojo (1968), la claror agònica de Doble espai amb poma (1970) i l’escala de grisos amb què condimenta les copes de Tres copes sobre gris clar (1971) es van obrint a mesura que Hernández Pijuan introdueix, a partir dels setanta, la seva visió de la natura. “El guió essencial de la seva obra és el paisatge. Comença pintant camps verds i de colors ocres, després crea una sèrie d’obres on els tramats són fonamentals –i gairebé figuratius, diria– i de les gammes de color que pinta amb aquareŀla i llapis damunt paper passa a l’articulació concreta d’elements paisatgístics”. És el cas de la sala dedicada a mostrar algunes de les creacions pictòriques dels anys 80 com el crepuscle fulgurant detallat a Les albes del segle XIII (1983), el degoteig nerviós de Planta (1985) o Dues fulles grises (1983), on constatem que més que interessar-se pels objectes Hernández Pijuan vol dibuixar l’espai entre aquests. El paisatge, que amb el temps es va fent més concret, assolellat i segarrenc en els casos d’Ocre i xiprer núm. 4 (1988) o Dos arbres (1989) es reclou en un diàleg aferrissat entre la llum i l’ombra a l’última sèrie de teles, Acotació (1–7), en què un dels seus objectius a l’hora de pintar –i que podem llegir en una de les parets de la planta dedicada a l’exposició– acaba d’adquirir sentit: “Quan pinto no pretenc, com els impressionistes, plantar-me al davant i pintar allò que veig. Quan camines per un camp i estàs envoltat pel groc i el rostoll... aquesta és la sensació que m’agradaria plasmar en el quadre”.

La darrera acotació pictòrica d'Hernández Pijuan

Els últims quadres allunyen el pintor de la interpretació realista que s’ha fet de la seva obra els darrers anys. “No s’ha d’oblidar que l’arrel d’Hernández Pijuan és formalista”, recorda el crític Arnau Puig als comissaris de l’exposició.
La mesura del temps, el transcurs de la pintura ens passeja per una col·lecció d’obres on el sentiment acaba guanyant la partida a la fredor i l’efecte pissarra de classe que algunes obres podrien provocar als escèptics de l’art abstracte. “La pintura frontal que Hernández Pijuan practicava és molt valenta, més que la del punt de fuga”, comenta Aguilar, i poc després es refereix a la intemporalitat de les teles que penjaran durant gairebé quatre mesos a la Fundació Suñol, encara que duraran molt més, impertèrrites, tocades per la incorruptibilitat.

Publicat a Time Out Barcelona (105, 11–17 de febrer del 2010)

Temps de disfresses


La gran rua de carnaval segueix sent el moment esteŀlar dels sis dies que el rei Carnestoltes reneix de les cendres i expandeix la seva doctrina disbauxada fins que se’l jutja i se’l condemna una vegada més a morir cremat. Memento mori. O també: Alea jacta est. Parlem amb Marta Almirall, cap de festes de l’ICUB, dies abans que l’eufòria, el desenfrenament i el caos s’apoderin de la ciutat, tot i que algunes veus podrien dir que aquest caos és, des de fa uns anys, ininterromput, com les sarsueles indigeribles de Luis Cobos.

“La rua de carnaval d’aquest any homenatja a la televisió dels 70 i els 80, el moment Lazarov. Crec que ha estat una font d’inspiració simpàtica, que contrasta amb la temàtica escollida per l’any passat, en què vam celebrar els 150 anys dels gegants”. L’iŀlustrador i grafista Alexis Rom s’ha encarregat de la imatge retro i televisiva de la rua, mentre que la coreografia ha estat pensada per Ana Sánchez. “La rua de Barcelona aglutina totes les rues petites i grans que s’organitzen en diversos barris de la ciutat”, ens comenta Almirall. Com que han de tenir temps de ser a les 20 h al punt de sortida –els Jardins de les Tres Xemeneies del Paraŀlel–, les rues de barri comencen a partir de les 17 h: en trobem a l’Eixample, que arrenca del carrer Enric Granados 10 i proposa, a més de la cercavila, ball i xocolatada (17.30 h); a Sant Antoni, que té com a punt de partida els Jardins dels Tres Tombs i estarà amenitzada per la percussió dels Sambaketumba (17 h); la de Sants, que recordarà el pobre Fèlix Bitllet (Carretera de Sants, 257, 17.30 h) o la Les Corts, que comença als Jardins de Can Bacardí a les 17 h i que oferirà diversos premis pels qui s’hagin treballat millor la disfressa.

Riders of the lost ark, versió 2009

“La comparsa televisiva és només una petita mostra de l’univers temàtic de propostes, que cada any ens sorprenen a base d’imaginació i enginy. A més de les comparses de barri hi participen grups de diversos països –la comparsa d’Equador sempre està molt bé–, hi ha també la presència del carnaval de Barranquilla i la participació dels mercats, que fins fa set anys s’encarregaven de l’organització de la rua”. Almirall destaca la diversitat, l’espectacularitat i la gamma variada de colors que cada any podem trobar a la rua més multitudinària de Barcelona. “L’assistència és molt alta: s’ajunten els ciutadans que ja vénen de la rua del seu barri amb els que només volen veure la gran rua. L’únic inconvenient és el temps. Quan queden pocs dies per a la rua, toca seguir les prediccions meteorològiques, perquè si la previsió és de pluges, malament rai...”, segueix explicant-nos Marta Almirall.

Varietés d’una altra mena
“Una de les novetats més importants d’aquesta rua és que recupera un dels espais més emblemàtics i festius de la ciutat, el Paraŀlel. La rua començarà als Jardins de les Tres Xemeneies i recorrerà el Paraŀlel fins al carrer Tamarit. És important fer-ho en una avinguda com aquesta, en primer lloc, per la seva significació històrica i en segon lloc perquè si tenim en compte la seva amplada permet que l’espai escènic doni moltes més possibilitats. Encara no sabem si a partir d’ara hi seguirem fent la rua, perquè els darrers anys ha estat de caràcter itinerant, però que aquest any es faci aquí té un valor afegit indiscutible”, diu Almirall, que com a segona novetat d’enguany destaca l’encapçalament de la rua. “Al davant hi haurà una sèrie de comparses que representen a 36 barris de Barcelona. Han estat escollides perquè són iniciativa de diverses entitats i acostumen a ser propostes força grans i molt treballades”.
El tercer canvi respecte anteriors edicions és que la rumba de carnaval que des de fa uns anys s’encarrega a diversos grups serà tocada en directe: “Hi haurà un escenari on el quintet barceloní Fufü-Ai tocaran la rumba que han composat expressament per a l’ocasió”.

“A Carnestoltes, bones voltes”
Per viure el carnaval en tot el seu esplendor no n’hi ha prou en participar en una de les rues –gran o petita–sinó apuntar-se a algunes de les activitats complementàries, com el tast de música popular valenciana que la Romàntica del Saladar presentarà a partir de les 11 h de dissabte al mercat de la Llibertat, la tabalada popular que es farà al centre cívic El Coll, també dissabte a les 19.30 h o el Sarau de carnestoltes que proposa el centre cívic Sagrada Família (dissabte, 17.30 h). Conscients que no es pot fer tot al mateix dia, hi ha activitats familiars que s’han reservat per a diumenge, com el carnaval infantil que proposa l’Ateneu Popular de Nou Barris (Plaça Àngel Pestaña, 12 h); dotze hores més tard, quan ja faci estona que les criatures dormen, la discoteca d’ambient Metro programa un concurs de disfresses en què els guanyadors poden emportar-se premis de fins a 300 €.

Una disfressa digna de Luis Cobos

Publicat a Time Out Barcelona (109, 11–17 de febrer del 2010)

1.3.10

Txetxènia, any III


La intenció inicial a l’hora d’escriure un reportatge sobre la Txetxènia del 2009 per part de Jonathan Littell –escriptor de les múltiples cares del terror– era aprofundir en la figura del seu president, Ramzan Kadírov. “Volia escriure la mena de bombolla eufòrica dins la qual viuen i es desplacen ell i el seu entorn a través d’un país que més que veure’l sembla que se l’imaginin”, escriu Littell, home que vesteix habitualment de negre i que hem pogut veure en algun bar de Barcelona, sol i amb les ulleres de sol descansant amb cura a la barra, al costat de la beguda. Tots tres –el personatge, les ulleres i la copa– mediten quina serà la propera monstruositat que estudiaran minuciosament i amb els sentiments amagats a l’infern de l’americana. Molt abans de donar a conèixer Les benignes (Quaderns Crema, 2007), Littell va ser cooperant a Txetxènia el 1996 i de 1999 a 2001, durant la segona guerra amb Rússia.
La facilitat d’accés a Grozni i la possibilitat de passejar per la capital txetxena sense necessitat d’autoritzacions sorprèn Littell: “Cal acostumar-s’hi, a aquesta sensació d’aparent normalitat: la primera nit, en el moment d’apagar el llum per ficar-me al llit, em vaig sentir envaït en la foscor per una angoixa sorda que s’havia anat mantenint en estat larvari. En aquella ciutat, mai no havia dormit en una casa sense protecció, sense porta blindada i reixes a les finestres, només amb una fràgil porta de fusta que em separava de l’exterior”. Intrigat per aclarir què s’amaga rere l’aparent normalitat, Littell passa quinze dies a Txetxènia durant l’abril del 2009 sense poder parlar amb Kadírov, “dictador, totpoderós en el seu petit reialme”, acceptat per Vladimir Putin l’any 2006, dos anys després que el seu pare fos assassinat a l’estadi de Grozni per una bomba col·locada a sota del seu seient durant la Festa de la Victòria.


La realitat: dues bales al cap
“Al principi tenia previst d’escriure un retrat de Ramzan Kadírov, amb la seva violència, la seva incultura, el seu cinisme i les seves extravagàncies, la seva flota de cotxes de luxe i la seva desena de dones, el seu zoo privat i el seu parc aquàtic, la seva passió pel billar i per la boxa, i les seves sales de musculació que li serveixen també de cambres de tortura”. El juliol del 2009, quan Littell ja tenia acabat el reportatge, es va assabentar del segrest i assassinat de Natàlia Estemírova, activista de Memorial , associació russa de defensa dels drets humans. Un mes després, dos cooperants van aparèixer morts a trets. “L’abast del terror (...) no arriba ni molt menys a extrems estalinistes”, escriu Littell: de gener a juny, la reconstrucció de Txetxènia per part del govern de Kadírov va causar 74 desaparicions (hi va haver 4 execucions, es van alliberar 57 persones –la majoria d’elles havien estat torturades– i 12 “van desaparèixer sense deixar rastre”). “La realitat són dues bales al cap”: el pitjor de tot és que apareix camuflada entre restaurants de sushi, grans magatzems i cerimònies oficials.

Publicat a Time Out Barcelona (106, febrer del 2010)