Txetxènia, any III

La intenció inicial a l’hora d’escriure un reportatge sobre la Txetxènia del 2009 per part de Jonathan Littell –escriptor de les múltiples cares del terror– era aprofundir en la figura del seu president, Ramzan Kadírov. “Volia escriure la mena de bombolla eufòrica dins la qual viuen i es desplacen ell i el seu entorn a través d’un país que més que veure’l sembla que se l’imaginin”, escriu Littell, home que vesteix habitualment de negre i que hem pogut veure en algun bar de Barcelona, sol i amb les ulleres de sol descansant amb cura a la barra, al costat de la beguda. Tots tres –el personatge, les ulleres i la copa– mediten quina serà la propera monstruositat que estudiaran minuciosament i amb els sentiments amagats a l’infern de l’americana. Molt abans de donar a conèixer Les benignes (Quaderns Crema, 2007), Littell va ser cooperant a Txetxènia el 1996 i de 1999 a 2001, durant la segona guerra amb Rússia.
La facilitat d’accés a Grozni i la possibilitat de passejar per la capital txetxena sense necessitat d’autoritzacions sorprèn Littell: “Cal acostumar-s’hi, a aquesta sensació d’aparent normalitat: la primera nit, en el moment d’apagar el llum per ficar-me al llit, em vaig sentir envaït en la foscor per una angoixa sorda que s’havia anat mantenint en estat larvari. En aquella ciutat, mai no havia dormit en una casa sense protecció, sense porta blindada i reixes a les finestres, només amb una fràgil porta de fusta que em separava de l’exterior”. Intrigat per aclarir què s’amaga rere l’aparent normalitat, Littell passa quinze dies a Txetxènia durant l’abril del 2009 sense poder parlar amb Kadírov, “dictador, totpoderós en el seu petit reialme”, acceptat per Vladimir Putin l’any 2006, dos anys després que el seu pare fos assassinat a l’estadi de Grozni per una bomba col·locada a sota del seu seient durant la Festa de la Victòria.


La realitat: dues bales al cap
“Al principi tenia previst d’escriure un retrat de Ramzan Kadírov, amb la seva violència, la seva incultura, el seu cinisme i les seves extravagàncies, la seva flota de cotxes de luxe i la seva desena de dones, el seu zoo privat i el seu parc aquàtic, la seva passió pel billar i per la boxa, i les seves sales de musculació que li serveixen també de cambres de tortura”. El juliol del 2009, quan Littell ja tenia acabat el reportatge, es va assabentar del segrest i assassinat de Natàlia Estemírova, activista de Memorial , associació russa de defensa dels drets humans. Un mes després, dos cooperants van aparèixer morts a trets. “L’abast del terror (...) no arriba ni molt menys a extrems estalinistes”, escriu Littell: de gener a juny, la reconstrucció de Txetxènia per part del govern de Kadírov va causar 74 desaparicions (hi va haver 4 execucions, es van alliberar 57 persones –la majoria d’elles havien estat torturades– i 12 “van desaparèixer sense deixar rastre”). “La realitat són dues bales al cap”: el pitjor de tot és que apareix camuflada entre restaurants de sushi, grans magatzems i cerimònies oficials.

Publicat a Time Out Barcelona (106, febrer del 2010)