La ciutat submergida

De Chirico i la invisibilitat metafísica

“Un dia vaig escriure que fer poesia / consistia talment a preguntar / a cada nom quin altre volia per a ell (...) D’això / va ser fa molt de temps i els noms no van respondre mai, / deu ser que s’ho pensaven”. Màrius Sampere apeŀlava al silenci dels noms en un dels poemes de La cançó de la metamorfosi (Columna, 1995) que quatre anys després van ser triats per D. Sam Abrams i Jaume Subirana a l’antologia que va suposar un abans i un després en el reconeixement de les seves invocacions poètiques, Si no fos en secret (Proa), publicat el mateix any que se li concedia la Creu de Sant Jordi. Deu anys després, Sampere ha publicat vuit poemaris més: amb Les imminències (Proa, 2002) va aconseguir el Premi Nacional de Cultura en la vessant literària i el Premi Ciutat de Barcelona, i el seu últim llibre, Altres presències (Meteora, 2008) ha estat reconegut amb el premi de poesia de Cadaqués. El gran mèrit de Sampere, però, no és haver vist recompensat institucionalment la seva “labor grisa i íntima” d’escriure, sinó la capacitat d’“arrencar-se d’ell mateix, com si fos la pell, la brutícia o la més noble de les vísceres, aquelles ratlles absurdes i harmòniques alhora, que ningú no llegirà mai de la vida”, com escrivia a l’article La poesia submergida l’any 1988. Sampere ha fet del poema un espai sobri, sovint intransferible i còsmic (“expandir-te, sempre enllà i esdevenir / la immensa flor del foc i mare / de la cendra”, Proemi), i l’última sorpresa gran i aquàtica que ha donat a conèixer és un recorregut alternatiu per la seva poesia, un recull immens de gairebé 500 pàgines i més de 400 poemes que recullen 38 anys de creació a l’ombra. Ho ha fet de la mà d’Edicions del Salobre, que els darrers sis anys ha publicat a la col·lecció imprescindible Les parques l’obra poètica de Miquel Àngel Riera, Salvatore Quasimodo, Andreu Vidal i una antologia de Robert Graves.

De Chirico i el seu Tirèsies: poeta?

Dotze poemaris
La ciutat submergida aplega una dotzena de poemaris escrits paral·lelament a l’obra coneguda fins ara: és una rebotiga plena de secrets, un recull de cares B –més aviat un box set generós i polièdric– que obligarà a repensar el lloc de Sampere en el panorama poètic dels darrers quaranta anys, a singularitzar-lo encara més (“I han passat fusells, / que fan rots / de maduixa”, Mercat) i condecorar-lo telúricament (és un poeta d’absoluts negats, de la fe trepitjada –i recollida de terra amb la compassió de qui es troba un animal ferit). “La vida és la paraula / que ens tremola als llavis”, són els primers dos versos d’Elements insubordinats, el llibre que inicia aquest trajecte llarg, poc esperançat i alhora llaminer, que passa per un Homenatge a Pollock, El Déu de les flors i de la mort, Univers paraŀlel i La ciutat submergida que titula el volum i que ens adverteix, ja des de l’inici, de la impossibilitat de deixar d’escriure poemes, notícia que els lectors de Sampere ja coneixien, però que sempre agraeixen de tornar a llegir: “Acabat d’escriure / l’últim poema esdevé un pont / entre dos camins transversals”.

Publicat a Time Out Barcelona (105, febrer del 2010)