31.12.09

Un Quim Monzó plàstic i volumètric


Fa temps que no es podia veure un exemplar de L’udol del griso al caire de les clavegueres, la primera novel·la de Quim Monzó, guanyadora del premi Prudenci Bertrana de 1976. Monzó hi fa un cop d’ull ràpid i es fixa en què els vidres que impedeixen entrar en contacte amb el llibre són plens de ditades. “Com pot ser que no ho hagin vist?”, es demana, després de treure ràpidament les mans de dins les butxaques de la gavardina beix. Corre a demanar explicacions a l’equip de muntatge. Julià Guillamon, comissari de l’exposició de l’Arts Santa Mònica, també recorre els passadissos de colors vius: la mirada és igual d’analítica que la de Monzó, però menys termal (en un tres i no res, l’autor d’El perquè de tot plegat passa de l’aigua bullent del caldarium a la gelor del frigidarium). La figura de Monzó és imponent: pentinat à la Eraserhead i amb una mirada propera a l’últim David Lynch, pràcticament no somriu mai, però els seus comentaris són acollits des de fa dècades amb aquella mateixa mitja rialla dels seguidors de l’humor ‘intel·ligent’ de Woody Allen. La perspicàcia i l’exposició mediàtica del personatge que Monzó s’ha sabut construir l’ha coŀlocat al centre de la cultura catalana dels darrers vint-i-cinc anys. “Quan et planteges muntar una exposició literària sempre parteixes del buit”, ens comenta Julià Guillamon: “No hi ha massa per ensenyar, en principi, d’un escriptor. Els seus llibres, fotografies i poca cosa més. Per fer una exposició d’aquestes característiques cal reinventar i recrear el personatge a partir d’una sèrie d’elements plàstics i volumètrics”.

L’ordre monzonià
Amb Monzó, que abans de dedicar-se exclusivament a l’escriptura va ser dissenyador gràfic, ninotaire i guionista –de cinema i de teatre–, la reconstrucció expositiva va ser més fàcil que en altres ocasions gràcies a l’ordre metòdic de l’escriptor. “Ho tinc tot bastant ben desat i ordenat en carpetes, i encara ho tindria millor si tingués més espai. En Julià anava venint a casa i les anava regirant: en mirava una i després me’n demanava una altra”, diu Monzó, que aquests últims mesos ha anat de bòlit per culpa de la “laboriositat” i “perfeccionisme” de l’exposició. “Ensenyar no em fa res, perquè no tinc res a amagar. El que m’ha costat ha estat poder mantenir la meva rutina d’escriure, sobretot des de l’estiu fins ara. És impossible concentrar-se, quan has de contestar e-mails i et truquen al telèfon constantment. Això et fa parar el motor del que estàs escrivint i tornar a engegar-lo poc després per tornar a parar-lo quan et tornen a interrompre. M’ha desballestat molt, aquesta intromissió constant, perquè tinc unes responsabilitats i uns compromisos, però tot i així no m’he exaltat prou per agafar l’encenedor i cremar-ho tot”.



Com triomfar a la vida
L’exposició està dividida en dos grans blocs. El primer, i més extens, repassa cronològicament les principals fites monzonianes: els setanta són els anys de més color i els més experimentals (s’hi pot veure l’obra de teatre El tango de don Joan, barrabassades tecstualistes i els viatges amb el dos cavalls); els vuitanta i bona part dels noranta passen a dins d’un bar iŀluminat amb neons blaus, tamborets triangulars i ganxuts i fins i tot un fals lavabo perpètuament ocupat per una veu masculina i una de femenina; el Monzó de l’última dècada ens convida a recórrer un passadís negre que es va fent estret i baix, record de Davant del rei de Suècia, la seva última novel·la, inclosa al recull de contes El millor dels mons. Envoltada per les fotografies de Pedro Madueño, amb qui han coŀlaborat durant anys, hi ha el nucli central del segon gran bloc de l’exposició, ocupat per interpretacions molt variades de deu dels temes recurrents en l’obra de Monzó: la família, l’amor, la repetició, l’absurd, la malaltia, el sexe, la veritat, la política, l’ordre i la informació que, tal i com escrivia Martin Amis, “arriba de nit”. En aquest últim bloc temàtic es pot navegar per alguna de les pàgines que Monzó té a la secció de Favoritos del seu ordinador. “Hem optat per treure les pàgines porno perquè vindran escoles, a l’exposició, i els nanos es quedarien encallats veient pel·lis guarres... Haver ajuntat la Generalitat, l’Arts Santa Mònica, la Institució de les Lletres Catalanes i la revista Private –que també coŀlabora a l’exposició– és una de les coses que m’ha fet feliç en aquesta vida”, diu Monzó.

Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009 - 7 de gener del 2010)

30.12.09

The Brakes: "Desde el atentado de las torres gemelas, vivimos en la era del terror"


Eamon Hamilton –fundador, guitarrista y voz de Brakes– no ha podido esperar mucho tiempo después del éxito del primer álbum de Brakes, Give Blood (Rough Trade, 05), que condensaba en menos de media hora un sonido compacto e impredecible que en su segundo disco, The beatific visions, se vuelve “aún más libre perdiendo cualquier noción de límites”. En otra ración breve de sus habilidades, Brakes pasan del country hipertrofiado al punk destripado, sin olvidar alguna incursión encomiable en el difícil pantano de la balada acústico-sentimental. “En este disco hemos intentado profundizar en la amplia gama de emociones que ofrecíamos en Give Blood. Cuando uno escucha nuestro nuevo álbum lo encuentra menos errático que su predecesor. Además, The beatific visions suena mucho mejor: después de tocar durante todo el 2005 y 2006 hemos descubierto que nos entendemos sorprendentemente bien”. Completan la alineación etílica –Brakes se formaron a causa de una borrachera suponemos que memorable que tuvo lugar en el 2002– Tom White (guitarra), Marc Beatty (bajista) y Alex White (batería). “The beatific visions tenía que ser un disco de duración estándar, que no bajara de los 45 minutos. Pero al final muchas de las canciones acabamos acelerándolas y el álbum se quedó en 27 minutos. Y es curioso, porque muchas de ellas ahora las tocamos más lentas, en directo…”. Será un problema de frenos (brakes), que los de Brighton no tienen muy controlados, de momento. Si el primer disco fue más o menos catalizado gracias al alcohol, este segundo toma el título de las experiencias con setas alucinógenas que Eaton y compañía ingirieron en Nashville durante la grabación del álbum. “Además, el título jugaba con un fervor religioso del cual adolecemos y que los estadounidenses conservan en perfecta forma”, declaró Hamilton, contento de poder despacharse a continuación con ciertas situaciones actuales que le preocupan. “Desde el atentado de las torres gemelas vivimos en la era del terror, donde el ‘miedo nos mantiene bajo control’”, dice, refiriéndose a “Margarita”, una de las canciones con mensaje del álbum junto al arrebato punk de “Porcupine or pineapple”, que critica la guerra de Irak “después de leer la premsa una mañana de abril del 2006 y darme cuenta de la brutalidad de lo que allí está pasando”. Junto a estas, es reseñable también el esfuerzo de Hamilton por demostrarnos la inutilidad de la comunicación telefónica en “Mobile communication”: “Cuando nos quedamos sin móvil nos sentimos totalmente perdidos, sin saber qué hacer, aunque en realidad de poco sirvan, los teléfonos. Es una situación parecida a cuando en Londres se estropean las máquinas del metro y la gente sigue sintiendo la necesidad de pagar”.

Publicat a Mondosonoro (2006)

29.12.09

Qui decideix el que tu veus - Art (1)

Abans de convertir-se en conservadora en cap del MACBA el juny del 2008, Chus Martínez va dirigir el Frankfurter Kunstverein (2005–2008), va ser la directora artística de la sala Rekalde de Bilbao (2002–2005) i va portar la programació de la sala Montcada (2000). “L’actual director del MACBA, Bartomeu Marí, em va demanar que m’incorporés al seu equip. El museu estava en una situació molt bona, i intentar millorar-la era un repte. Em venia molt de gust tornar a Barcelona, fer aquesta feina i treballar propostes en un sentit no únicament jove, sinó multigeneracional, que funciona a diferents nivells: el MACBA organitza exposicions, però també conferències i cursos, publica una mitjana de trenta llibres l’any i organitza el Programa d’Estudis Independents, que funciona des del 2006. La multiplicitat de formats, de públics i de maneres de parlar als quals apel·la el MACBA em sembla molt atractiva. Quan m’hi vaig incorporar era amb la voluntat d’aportar les experiències prèvies i amb moltes ganes de seguir aprenent”. A més d’estudiar Història de l’Art, Martínez es va llicenciar en Filosofia, carrera que li va despertar una curiositat insaciable pel pensament i les idees. “Una de les qüestions fonamentals de l’art contemporani és que es preocupa per com es generen les idees i com aquestes estan al centre de la cultura. Els artistes són, sobretot, generadors d’idees, de vegades difícils d’entendre –de vegades fins i tot poc resoltes– però l’interessant en si és l’especulació i la proposta. En una societat economitzada i sistematitzada en funció de la feina (i tot el que se n’escapa es considera oci) la cultura és un terreny estrany, ambigu, de vegades difícil però sobretot fascinant”.

L'equip del MACBA: Bartomeu Marí, Chus Martínez i Friedrich Meschede

La noció de museu per part de Martínez s’aparta de la visió tradicional: “Al museu no s’hi ensenya allò produït, sinó que hi reverteixen les idees. És un lloc on s’experimenta amb formes de pensar i es generen noves hipòtesis per entendre la societat on vivim, la metodologia que fem servir per pensar i la facilitat o dificultat per ser elàstics com a subjectes. La feina i la vida quotidiana ens fan cada vegada menys elàstics: l’art, en canvi, potencia l’elasticitat. És una alteració política i fascinant de la imaginació”.
Les idees de Martínez sobre els efectes de l’art sobre el visitant són engrescadores. “L’art es distingeix de qualsevol producció de mercat. Sempre hi ha un sentit de co-responsabilitat: nosaltres no som productors de serveis, i els usuaris del museu no en són consumidors. Intentem trobar un llenguatge i una manera amb la qual fidelitzar el visitant. El més interessant del MACBA no és estar d’acord o en desacord amb el que es veu: és descobrir que algunes de les idees són interessants, admetre que algunes de les presentacions són complexes i acceptar que hi ha propostes que no tenen res a veure amb tu… però que d’alguna manera et conviden a tornar-hi”.
“Barcelona té una situació especial, pel que fa a l’art. Som i no som centre. No som perifèria, però fonamentalment rebem idees, i ens agradaria que, així com les rebem, també poguéssim respondre generant-ne de noves. El que seria més interessant seria poder aconseguir crear un diàleg: convertir-nos en un referent a la comunitat artística i aconseguir canviar la mentalitat de la ciutat. El dinamisme no només revisa el passat (cosa que ha fet el MACBA aquests últims deu anys) sinó que vol generar noves maneres de pensar el futur immediat”. Per a Martínez, el teixit artístic barceloní és molt ric, però cal interconnectar els diversos elements que l’integren. “Hem d’aconseguir que les comunitats s’acostin entre elles i es retroalimentin. Un moment com l’actual, de crisi –paraula que sempre s’associa a menys: menys diners, menys espai, menys capacitat…– és crucial per seguir creixent: és l’hora d’escoltar noves propostes i no deixar d’investigar. Continuar pensant”.

Publicat a Time Out Barcelona (11–17 de desembre del 2009)

28.12.09

Viure a la feina


‘Colònies industrials’, l’exposició que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins el mes de març, s’apropa al llegat industrial català i, molt especialment, a la vida dels obrers. En Jordi Nopca es converteix en llançadora.

“Som el que som gràcies a la industrialització”. Així de transparent i definitiu és Carles Enrech, comissari –juntament amb el periodista Xavier Martí– d’una de les exposicions més esperades del Museu d’Història de Catalunya d’aquesta temporada. Enrech va decidir especialitzar-se pel passat industrial català a causa de la seva pròpia biografia: “Quan era petit vivia a l’Hospitalet, i per anar a l’escola, que estava molt a prop de l’Espanya Industrial, sovint travessava tot el barri caminant.Passava per davant de tot de fàbriques que ja començaven a tirar a terra”. Trenta anys després, només Can Batlló resisteix, que en els últims anys ha reduït l’activitat a causa de la imminent reconversió en blocs de pisos i zona verda.
Poc o molt, tothom té parents que han format part de la indústria catalana – cada vegada més invisible– i és aquest motiu que fa de Colònies industrials una exposició que pot ser d’un interès generalitzat, sobretot perquè compagina l’activitat fabril amb la vida que els obrers feien a les colònies, que van començar a instaŀlar-se a les conques dels rius a finals del segle XVIII.

Indústria tèxtil i minera
“La particularitat de la situació industrial catalana és que a l’empresari li tocava importar el carbó, per fer anar les màquines, i la despesa es va anar fent tan significativa que es va decidir que s’utilitzaria l’energia hidràulica com a font energètica principal. Les colònies tèxtils, que representen el gruix més important a Catalunya, es van concentrar a prop dels rius”. A més de colònies tèxtils com les de Can Vidal, la Colònia Borgonyà o la Colònia Sedó –seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica– van construir-se també algunes colònies mineres, com les de Bellmunt i les mines d’Osor, o la colònia que l’empresa alemanya Erkímia va aixecar a prop de la fàbrica química de Flix. “La conflictivitat laboral de finals del segle XIX va fer que les relacions dels treballadors amb els pobles veïns fos més petita, i quedés enfocada quasi exclusivament a la comunitat colonial”. Un dels àmbits de l’exposició es dedica a reconstruir els habitatges dels treballadors i dels espais més freqüentats i populars. Forns de pa, botigues de queviures, escoles i guarderies s’acompanyen de mostres de les diverses manifestacions culturals que tenien lloc a les colònies, que passen pel cinema, el teatre, la premsa, les cerimònies religioses, els esports i la celebració de festes majors pròpies i singulars.
“La colònia era un autèntic microcosmos, un univers tancat, perquè englobava la residència, però també el lloc de treball”, ens diu Carles Enrech, que a continuació recorda el moment en què van començar a desaparèixer: “Va ser als anys seixanta del segle XX. Amb l’arribada del desarrollismo i l’augment del poder adquisitiu, molts dels treballadors es van poder comprar un cotxe –és el boom del 600– i ja no els calia estar tan a prop de la fàbrica, perquè tenien un mitjà de transport per arribar-hi fàcilment. Als setanta es va consolidar el bon nivell de vida: una part important dels treballadors va poder comprar-se un pis al poble i va ser capaç de permetre’s que els seus fills anessin a la universitat. El model de colònia va esdevenir inviable”.

Un cas únic: la Colònia Güell
Actualment, de les tretze colònies industrials que es poden visitar a Catalunya, només una és a prop de Barcelona. “La Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló és la colònia més interessant, des d’un punt de vista artístic i urbanístic. Els Güell tenien negocis internacionals i quan van pensar en encarregar la construcció d’una colònia ja ho van fer mirant cap a Anglaterra, on els projectes d’aquesta mena eren més habituals”.
Eusebi Güell va confiar la construcció de l’església del recinte a Antoni Gaudí (1852-1926), declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2005 i un dels atractius indiscutibles i dels més valorats del conjunt visitable, que es complementa amb una passejada per alguna de les construccions més emblemàtiques, com la masia de Can Julià de la Muntanya, l’escola, Ca l’Ordal i la cooperativa. La Colònia Güell és l’única en territori català que ha estat declarada Bé d’Interès Nacional, i ha estrenat recentment el Centre d’Interpretació. Estructurat en cinc àmbits, l’espai observa les traces modernistes en els edificis del conjunt i els moviments socials que van influir en la gent de la colònia.
“El cas de la Colònia Güell és un dels únics exemples de colònia modèlica, construïda segons un projecte urbanístic i social. La colònia típica catalana respon al concepte de colònia anònima, que es construeix en funció de les necessitats de la fàbrica”, ens resumeix Enrech. La Colònia Güell es pot visitar diàriament de 10 a 15 h per 8 euros.


Publicat a Time Out Barcelona (98, 18–24 de desembre del 2009)

26.12.09

Boy Omega - Hope on the horizon (Acuarela, 2007)


Do I feel comfortable, being a horse?

Si tenemos en cuenta que Boy Omega, proyecto del multiinstrumentista sueco Martin Gustafson, no dio señales de vida hasta septiembre de 2004 con su primer larga duración, I Name You Isolation, descubrir que desde entonces ha publicado, junto a este Hope on the Horizon, tres discos más, un álbum de rarezas y un EP muy reciente –Suffocation Street (Acuarela, 07)– sorprende bastante, sobretodo por la cualidad de su propuesta musical. Para Hope on the Horizon, primer disco de Boy Omega que se distribuye en España, los suecos han abandonado el hilo conceptual de The Black Tango (Riptide, 06) para entregar una docena de canciones en las que la suave voz y la guitarra acústica de Gustafson son arropadas por una cantidad de detalles instrumentales importantes: cuando la sección de metales entra al completo en «The Blues and the Bee Sting» se acercan a la paz y estabilidad de los mejores Ladybug Transistor; cuando cambia metales por violines roza el cielo del pop más amanerado sin sonar empalagoso («Hard Work»); en «Change of Plans» el espíritu de alternative country es sabiamente mezclado con una parte instrumental donde brilla el mini moog; ya casi al final, en «Good Enough of You», la tuba de Jonathan Albom complementa el pop soleado de la letra y nos confirma –siguiendo el título del disco– que sí, hay cierta esperanza en el horizonte, y que Boy Omega está aquí para cantar sobre ella.

Would I feel better, if I were a pony?


Publicat a Mondosonoro (2007)

The Blood Brothers - Young Machetes (Wichita / Sinnamon, 2006)


Encara que els Blood Brothers hagin decidit titular el seu nou treball amb l’iniciàtic Young machetes (matxets joves), la formació de Seattle farà aquest proper 2007 deu anys que sacseja el panorama del rock amb les seves cançons explosives, hipervitaminitzades i sovint tan sangonoses com el seu nom presumeix.
I que quedi clar des del principi: si els seus dos anteriors treballs discogràfics, Burn, piano island, burn (Artist direct, 2003) i Crimes (V2, 2004) van suposar un estovament puntual del seu so esmolat i violent per provar noves sonoritats –i acostar-se tèbiament a la modernor, que no van acabar de satisfer–, Young machetes vol ser un retorn conscient i premeditat als seus primers saltirons enllaunats, és a dir, This adultery is ripe (Second nature, 2000) i March on electric children (Three one G, 2002). «Set fire to the face on fire», la pistolada inicial, és una cançó que com el seu títol indica vol calar foc a allò que ja està encès en poc més de dos minuts. «We ride skeletal lighting» –amb un títol fantàstic, que traduït vindria a ser, més o menys, «Muntem (o cavalquem) llamps esquelètics»– ens confirma que la tònica serà agressiva i aparentment caòtica –molt ben calculada, però– amb els gemecs histèrics de Jordan Billie i Johnny Whitney i una línia de guitarra capaç de posar la pell de gallina en els moments menys assossegats. La primera meitat del disc és frenètica, fins i tot els gairebé cinc minuts de «Camouflage, camouflage», cançó que explora la idea del collage com ja han fet recentment Fiery Furnaces o Joanna Newsom (per citar dos exemples diametralment oposats a la música que els Blood Brothers vomiten amb tant d’enginy). No és fins «Spit shine your black clouds» que no ens deixen respirar una mica, i en aquest cas ens claven un himne que faria forat a la ràdio, si no fos pel to sinistre de la lletra marca de la casa (amb suïcidis materns, trastorns hepàtics i degradacions cerebrals). Després d’un parell d’experiments ressenyables -«1, 2, 3, 4 guitars» i «Lift the veil, kiss the tank»– tornem a la ràbia inicial amb un altre títol i cançó memorable: «Nausea shreds yr head» («La nàusea t’estripa el cap»), que comença amb la frase memorable «We live in a glamorous mansion with napalm in the walls» («Vivim en una mansió glamurosa amb napalm a les parets») i acaba interrogant-se sobre si el narrador saltarà per la finestra o cremarà amb els mobles. El disc acaba amb dues cançons llargues i intenses –«Street wars / Exotic foxholes» i «Giant swan»: tours de force gens obvis– i ens deixen ben remenats i sorpresos d’haver visitat tanta foscor, odis, vísceres i brutalitats i seure encara a la butaca del menjador de casa, tranquils, amb un refresc entre les mans.

Publicat a Mau Mau Underground (2006)

25.12.09

Idees per cavalcar el Nadal


Els propers dies ens esperen convits, cues per comprar regals, innocentades, més cues per comprar regals, sobretaules llargues i digestions pesades. En Jordi Nopca, abans de recórrer al bicarbonat, us proposa activitats sanes.
Després d’uns dies veient galets per tot Barcelona, finalment arriba el moment de menjar-los. El 25 de desembre, fum, fum, fum (que surt del caldo de Nadal, i de la carn d’olla). L’endemà, dia de Sant Esteve, toca tornar a menjar fort, rodejats d’ulls familiars i angúnies més o menys soterrades: s’acosta el final de l’any i una vegada més no hem fet allò que ens havíem proposat –inflats– mentre celebràvem les campanades. Per arribar a la nit de cap d’any en bona forma i amb bon humor, encara sou a temps d’apuntar-vos a una de les curses més olfactives del món: la Cursa dels Nassos, que arriba a la seva desena edició amb tots els números de repetir la xifra històrica de 8.500 corredors de l’any passat. El recorregut comença i acaba a la plaça Ramon Calsina, i recorre bona part del front marítim a partir de les 17.30 h. Podeu apuntar-vos-hi fins al 27 de desembre a la pàgina www.bcn.cat/cursanassos, i el preu per inscripció és de 12 euros, molt menor que el que us costarà la major de propostes nocturnes que podeu trobar a les nostres agendes de ‘Nit’ i ‘Gai i lèsbic’.Remullar-se a primers d’anyBanyar-se a mar en ple hivern és una proposta més extrema que participar a la Cursa dels Nassos, però els dos-cents nedadors que de moment s’han apuntat la catorzena edició del Primer Bany de l’Any tenen pensat començar l’any a una temperatura baixíssima. Hi ha temps fins al dia 1 per inscriure-s’hi al Club Natació Atlètic, que es troba a la Platja de la Barceloneta, lloc on es farà la cursa a partir de les 12 h. Si us decidiu a anar-hi, feu una mica de bondat la nit abans... en cas que pretengueu arribar fins al final de la prova.



"Un home que té tants nassos com dies té l'any"


El Nadal des d’un museu
No tot és esport, aquests dies, a Barcelona. Els museus, sempre interessats en rebre més visitants, han alterat la seva programació amb activitats pensades, sobretot, per als més petits de la casa. Els nens de 3 a 10 anys podran participar per només 3 euros a un taller d’arquitectura que els permetrà reconstruir la Fundació Miró a escala 1:20 (Fundació Miró, 29 de desembre, 11 h). També pensat per a nens però també per a adolescents, el taller Tot el que ens envolta és música pretén descobrir des del MACBA la revolució sonora que va suposar el compositor John Cage (28, 30 i 31 de desembre, 4 i 7 de gener, 11 h, 4 €). Fins al 10 de gener el Museu de Ciències Naturals us regala l’accés a l’exposició permanent i a les temporals: tranquils, que podreu tenir els nens entretinguts amb una oferta de tallers extensíssima i que podeu trobar detallada al web de cultura de l’Ajuntament (www.bcn.cat/cultura/docs/Nadalalsmuseus.pdf).

Els reis no són els camells
El Pare Noel aboca els regals el 25 de desembre i comença l’any tranquil, perquè la feina ja està feta i encara li queden mesos per haver de contraatacar. Els Reis Mags, en canvi, es passen totes les vacances de Nadal seguint el rastre d’una estrella intrèpida: el seu és un trajecte esforçat, que canvia els rens i el trineu del pare Noel per camells del color del desert. Esperar l’arribada dels Reis fins al 5 de gener o atipar-se de regals el dia 25, tot just quan han començat les vacances, respon, més que a dues tradicions de procedència diferent, a dues concepcions de rebre regals. La primera és instantània, de capitalisme urgent; la segona té un punt agònic i de sacrifici, ja que just després que passin els Reis es reprèn l’activitat escolar i laboral.

Fotograma d'El cant dels ocells, d'Albert Serra

Abans que ses majestats desembarquin al Moll de la Fusta el 5 de gener, el pailebot Santa Eulàlia –vaixell insígnia del Museu Marítim– podrà ser visitat del 28 al 30 de desembre i del 2 al 4 de gener d’11.30 a 13.30 h i de 17 a 19.30 h. El dia 31 també s’hi podrà fer un cop d’ull i donar les cartes al Patge Estel (només d’11.30 a 13.30 h). El dia 5, els Reis Mags arribaran puntuals a les 17 h, i després dels discursos començaran la cavalcada des de l’avinguda del Marquès de l’Argenteria (18. 30h). La comitiva passarà per Via Laietana (19 h), plaça de Catalunya (19.30 h) i Sepúlveda (20 h) fins arribar a la Font Màgica de Montjuïc (21 h). Tots aquells que vulgueu rebre els Reis sense moure-us del barri podeu optar –si sou afortunats– per tres de les cavalcades amb més història i caliu: la de Sants-Les Corts, que arrenca a la plaça Comas a les 17 h; la de Sant Andreu i la Sagrera, que surt de la plaça Orfila a les 17.30 h; i la d’Horta-Guinardó, que comença a la plaça de la Palmera a les 18 h. Els reis seran generosos només si us heu portat bé...

Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009-7 de gener del 2010)

22.12.09

El domini dels premis

En Jordi Nopca estudia el premi Sant Jordi de novel·la, el Mercè Rodoreda de contes i el Carles Riba de poesia. Anem per bon camí?

La novel·la guanyadora del Sant Jordi d’enguany és, en paraules de Laura Borràs, membre del jurat, “una novel·la trepidant, amb tots els ingredients per atreure els lectors”. Se sabrà tot és la primera novel·la per a adults del periodista Xavier Bosch. Els precedents, La màgia dels reis, Jo, el simolses i l’obra de teatre El culekulé, compten a partir d’ara amb un contrapès noveŀlístic centrat en “la manca de llibertat de l’ofici del periodista”, segons diu el propi autor, que va començar a escriure l’obra –recompensada amb 60.000 euros– el dia que va deixar el càrrec de director del diari Avui, que va mantenir durant un any. “És el que duren unes sabates”, precisa Bosch, que desitja que el llibre “agradi molt i que sigui un èxit”.

La Fura dels Baus, en un moment no gaire explícit

Ho tindrà difícil per superar algun dels seus precedents: Emili Rosales, que el 2004 va guanyar el Sant Jordi amb La ciutat invisible, n’ha venut més de 30.000 exemplars en català i ha estat traduïda a 18 llengües i publicada a 25 països. “Al Japó està tenint molt d’èxit”, ens comenta Josep Lluch, editor de Proa, a qui demanem pel lector ideal al qual s’adreça el premi, tenint en compte que els darrers anys ha passat per Julià de Jòdar, Joaquim Pijoan, Pep Coll i Lluís Anton-Baulenas. “Busquem tot aquell públic normal i corrent que vol comprar una novel·la. Hi ha d’haver qualitat literària, però també una vocació popular i una ambició massiva”. Lluch assegura que el premi Sant Jordi “es ven sempre”, i que cal tenir en compte que “el finalista funciona força bé”. De la novel·la del finalista de l’any passat, El músic de Rossini, de Vicent Usó, se n’han venut 5.000 exemplars. “És cosa del boca-orella o que bona part dels lectors compren la novel·la guanyadora i la finalista?”.
Aquests darrers cinc anys han predominat les aproximacions historicistes. I amb Bosch no s’acaba de trencar aquesta tendència: Se sabrà tot s’acosta a la corrupció, a l’especulació immobiliària i al terrorisme en un 2005 inventat que, segons Borràs, “es llegirà com un roman à clef”.

Contes txecs i poemes hermètic
s
Si el Sant Jordi supera habitualment els 15.000 exemplars venuts, el premi Mercè Rodoreda de contes té unes aspiracions comercials més reduïdes, encara que alguns dels últims llibres guanyadors hagin estat reeditats després d’esgotar els 3.000 exemplars de la primera edició. És el cas de Set dones i un home sol, de Víctor Alexandre (2008) i Defensa pròpia, de Borja Bagunyà (2006).
Els 10.000 euros del premi Mercè Rodoreda d’enguany han anat a parar a les mans de Monika Zgustová, autora txeca que va començar a publicar en català l’any 2001 amb la novel·la La dona dels cent somriures i que amb Contes de la lluna absent s’estrena en format curt. “A les noveŀles hi mostro els homes com a víctimes de la història; als contes, en canvi, presento els homes com a víctimes d’ells mateixos, de la feina i de l’entorn”.
David Castillo, poeta i periodista, s’encarrega de presentar el guanyador del premi Carles Riba de poesia, el més antic de la literatura catalana, dotat amb 3.000 euros, i que aquest any trenca amb la dinàmica ‘imparable’ dels darrers anys per premiar una obra de títol rodoredià i aspiracions “introspectives i conceptuals” –segons ens comenta Josep Lluch: La mort i la paraula, de Carles Camps i Mundó. Allunyat de la poesia visual amb què es va donar a conèixer als setanta, el poeta ha publicat quatre poemaris en aquests darrers cinc anys. Castillo ens diu que estaria molt bé que el Carles Riba “multipliqués per deu la seva dotació”. “La nostra literatura està molt sotmesa al domini dels premis”, continua, abans d’afegir un missatge optimista: “Aprofitem-los”.

L'eufòria dels guanyadors

Publicat a Time Out Barcelona (98, 18–24 de desembre del 2009)

21.12.09

La cosa petita i fràgil


A finals del 2005 va desaparèixer Turistas, el projecte en castellà que Borja Duñó i el seu germà Guillem, Ramon Garriga i Martí Duch havien encetat després de tres anys de ser Tuesday afternoon. Sense deixar-se massa temps per respirar, en Borja es va tancar a la seva habitació per treballar en el seu primer disc estrictament en solitari, 29 (Weight recordings, 2006), en què acompanya la seva veu de cristall únicament amb una guitarra acústica.

29 és un disc amb trampa, perquè no quadra ni amb els minuts que dura ni amb l’edat actual del seu responsable. Fa una referència a una xifra passada no fa gaire, això sí, i enclou secretament el número de cançons que conté (2+9 =11). És, a més de tot això, “un títol que amaga un problema sobre el temps: vas creixent i vas cremant etapes de la vida i a vegades et preguntes si ets el mateix que quan tenies cinc anys o que quan vas néixer”. Ni la ciència –per sort– pot encara donar respostes a certs dubtes exclusivament humans. Tot arribarà, però mentre no sigui així ens haurem de conformar amb les qüestions que planteja l’art.
En Borja Duñó s’ha armat de la seva guitarra acústica i ha enregistrat un disc que guanya, i bastant, com més vegades s’escolta. Si pot ser, l’audició cal fer-la sol, tancat en l’espai més íntim i amb un fil de llum. “L’escenari de 29 és la meva habitació, però he intentat no sonar com aquests cantautors indie que es passen el disc lamentant-se. En les cançons m’agrada traslladar-me a altres llocs, m’agrada obrir finestres”. “Porcs” o “La noia més bonica” se’ns emporten cap algun lloc rural i apartat de tot. A “Garota”, en canvi, la platja és la protagonista: “És una adaptació al català d’una cançó que havia escrit als 18 o 19 anys i que es deia ‘Skin cutter’. Ens parla d’una relació tempestuosa de l’adolescència, el moment en què l’amor punxa més, en què tot és blanc o negre i que tot acaba de manera tràgica”. Enregistrat entre febrer i març d’aquest any, 29 va néixer com a “punt i a part” a quatre anys intensos amb Tuesday Afternoon i Turistas que van suposar tres discos d’estudi i una pila incomptable de concerts. “El disc ha estat, en certa manera, un retrobament amb mi mateix, que vaig començar escrivint cançons l’any 2001 durant una temporada que vaig passar als Estats Units. Potser fins ara, amb el grup, m’havia estat allunyant de les cançons que jo havia començat a tocar només amb guitarra. Amb 29 he volgut treure’m tot aquest embalum sonor de sobre i tornar al principi”. I el resultat és un disc aparentment senzill, íntim, que recorre als inicis folk de Bob Dylan i a la revifalla actual que està vivint el gènere gràcies a Devendra Banhart i altres bolets com Antony and the Johnsons. “Quan havia d’enregistrar amb el grup era molt diferent: requeria assajos, proves, arranjaments... i, a vegades, en tot aquest procés notava que el resultat no era exactament el que jo volia, que hi havia alguna cosa fràgil i petita que es perdia. Sé que amb 29 no estic inventant res, però el fet que ara hi hagi gent jove que torna a agafar una guitarra m’ha donat valor suficient per enfrontar-m’hi”. El tret inicial és “Benjamí”, una cançó que ja ens parla sobre tornar als orígens –un dels objectius del disc– però per la via del desdoblament en el personatge del títol. “Ara que fa dies” és una primera aproximació a les relacions amoroses, que esdevindran un dels eixos del disc amb exemples lluminosos (“Laia”), ferits (“Sempre rondinant”) i fins amb un punt escabrós i inquietant (“Tothom té”).

El pessimisme de “Porcs” ens transporta a la vena més compromesa de Duñó, que potser té en “Dimoni català” la mostra més controvertida, tot i que ell assegura que “és una cançó molt divertida sobre un tema que m’afecta com a persona”. L’experiment lo-fi de “Puces”, “que té el regust parisenc del marché aux puces” o l’escèptica “Jo no ho veig”, adreçada “a tota aquella gent que té les idees tan clares” encaminen el recorregut que ens proposa aquest 29 cap al final amable de “La noia més bonica”. “Tinc la sensació que aquest és un disc que he escrit per a mi, i per això no em preocupa molt la recepció que pugui tenir. A partir d’aquí –i ho dic sincerament– no sé què pot passar, no en tinc ni idea: igual podria deixar la música com pensar en muntar un súper grup o seguir en solitari... A vegades em faig una mica de por a mi mateix”.

Publicat a Mondosonoro (2006)

Rodanxons i bonics


El Museu Egipci inaugura 'Art funerari precolombí', a partir de la col·lecció de la Fundació Arqueològica Clos.
Fa gairebé trenta anys que Jordi Clos Llombart, president de la Fundació Arqueològica Clos, es va interessar pel món precolombí. “Hi vaig arribar a través de les subhastes. Cal pensar que als anys vuitanta el preu era molt inferior que avui. Si m’hi hagués posat més tard, la col·lecció no seria ni de bon tros tan extensa i variada”, comenta el dia que dóna a conèixer el resultat de quasi tres dècades d’adquisicions paraŀleles a l’ampliació constant de la col·lecció egípcia.
Art funerari precolombí reuneix un total de dues-centes peces. La majoria d’elles, de pedra i de fang, van estar fetes al llarg de trenta segles d’història (del segle XV aC al XV dC, que es correspon a l’arribada de l’expedició espanyola) i provenen de tres àrees culturalment molt actives: la mesoamericana, amb la presència dels asteques i els maies; la zona intermèdia, amb mostres de la cultura caribenya tan curioses com les espàtules vomitòries, la ceràmica panamenya de la cultura Gran Chiriquí i les escultures de Nicaragua; per últim, de la zona andina hi trobem representades algunes manifestacions dels inques. Victòria Solanilla, comissària de l’exposició, ens recorda que la majoria d’aquestes figures eren part de l’equipament funerari que acompanyava els difunts. Ens recomana amb especial entusiasme els ‘Retaules’, figures humanes de cos rectangular i una figura antropozoomorfa maia de poc més de vint centímetres d’altura. El personatge, vestit amb tota mena de fastuositats, té rostre d’ocell i mirada faraònica. “Les joies es posaven al moment de les cerimònies: l’or durant el dia, i la plata durant la nit”, diu Solanilla, que ens mostra les arracades, collarets, narigueres i ornaments pectorals que formen part de la col·lecció del Museu Egipci.

Aproximació a la quotidianitat

L’exposició dedica un espai significatiu a la col·lecció personal de la ballarina Carmen Tórtola Valencia (1882-1955), que va desenvolupar bona part de la seva carrera a Barcelona i va viure a Sarrià durant molts anys. A més de reproduir una de les habitacions de Tórtola Valencia –on hi veiem els propis quadres que l’artista feia de les seves danses–, el Museu Egipci mostra una cinquantena de peces que la ballarina va anar comprant a partir de la coneixença de l’arqueòleg William Niven a Mèxic. Segons Solanilla, “les peces de Tórtola Valencia afegeixen la vessant del dia a dia d’aquestes cultures, amb joguines, recipients i petites figures”.

Publicat a Time Out Barcelona (98, 18–24 de desembre del 2009)

Qui decideix el que tu veus - Llibres (2)


Entrevista a Jesús Badenes (Director general de llibreries a Planeta)
Fa gairebé deu anys que Jesús Badenes és el director general de llibreries a l’editorial Planeta. Hi va arribar després de treballar a una consultoria estratègica i a Endesa. “Quan em van plantejar el projecte em va semblar molt interessant, tot i que mai no havia pensat en el món de l’edició. És una feina molt estimulant, que canvia dia rere dia”. Actualment, Planeta publica al voltant de 1.000 novetats l’any, i la facturació del 2009 serà un 3% superior a la de l’any passat –tot i la conjuntura econòmica recessiva. “El mercat del llibre és molt estable, i aquest any –més enllà del nou llibre de Dan Brown– han influït dos elements extraordinaris, en l’augment de vendes: la trilogia d’Stieg Larsson i la tetralogia d’Stephenie Meyer”. Badenes observa la tendència cap a “una certa concentració en les vendes” però també recorda que any rere any “creix la venda a les llibreries”. “Un dels meus autors de capçalera és George Steiner. A La idea d’Europa, el seu elitisme contrasta amb el pròleg de Mario Vargas Llosa, on l’autor peruà defensa que ara mateix hi ha molta més oferta cultural i molt més públic. Potser això fa que el nivell mitjà de la qualitat sigui més baix que fa uns anys…”
Un dels reptes de Planeta els propers mesos és la posada en funcionament el maig de l’any que ve d’una gran plataforma de llibre digital, juntament amb Santillana, Random House Mondadori i més socis que encara no es poden fer públics. “Sortirem amb uns 10.000 llibres. De moment, l’oferta de llibre digital anirà més enllà de la demanda. La quota de mercat és molt, molt baixa, si tenim en compte que la facturació a Estats Units és del 0,6% del total i al Regne Unit és del 0,1%. Els plans d’ingrés inicials seran moderats. Creiem que el format digital serà complementari al del paper. Serà molt eficient per vendre el fons de catàleg i de moment funcionarà, sobretot, com a biblioteca mòbil”.


Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)

20.12.09

Fuego cruzado

Después de un par de discos que intentaron captar un número más grande de adeptos, Blood Brothers vuelven a la carga con un nuevo disco, Young Machetes (V2/Sinnamon, 2006), que rescata su vena más incendiaria, mezclada convenientemente con todos aquellos elementos que hacen de la música de los de Seattle una experiencia que atraviesa las fronteras del hardcore.

Takeshi Kitano: bang-bang!

Johnny Whitney es, junto a Jordan Blilie, el máximo responsable de los berridos y chirridos un tanto espeluznantes –y a veces melodramáticos– que confieren a la propuesta de Blood Brothers un matiz de distinción. Hablamos con él por teléfono justo cuando acababa de salir de un restaurante de Glasgow, unas horas antes de su concierto, y quizá por el amodorramiento que a muchos les sobreviene después de comer sus primeras respuestas no pasaron de tercos monosílabos y de afirmaciones poco convincentes. Así, cuando le pedimos si Young machetes quería ser –como ellos mismos habían declarado anteriormente– un retorno a su sonido más duro, se hizo un silencio angustiante y finalmente respondió: «Sí, supongo». ¿Se entiende, entonces, que Blood Brothers han desistido en el intento de acercarse a un público más amplio, como intentaron hacer en Burn, piano island, burn (Artist Direct, 2003) y Crimes (V2, 2004)? «Nosotros empezamos tocando ante 25 o 30 personas y ahora lo hacemos ante 500 o 1000, como mucho. Somos conscientes que nuestra música no puede llegar a audiencias masivas». Ésta podría ser la razón por la cual Whitney y compañía han decidido reorientar su sonido hacia el caos primerizo de This adultery is ripe (Second Nature, 2002). Sin embargo, junto a los trallazos iniciales de «Set fire to the face on fire» y «We ride the skeletal lighting» nos encontramos también en Young machetes algunos disparos sueltos –puro fuego cruzado– que los Brothers dirigen hacia la música pop, como en el caso de la magnética «Spit shine your black clouds». «El hecho de que algunas canciones contengan elementos que se escapan del hardcore es debido seguramente a que nuestros gustos musicales son bastante eclécticos. Mark Gajadhar [batería] escucha sobretodo rap y hip hop; Morgan Henderson [bajista] está loco por la música clásica y el jazz; Cody Votolato [guitarra] tiene predilección por el country de The Band y el folk de Bob Dylan; Jordan y yo tenemos una formación musical más cercana al pop que al hardcore: mis referentes siempre han sido The Beatles, Nick Cave, Prince y The Rolling Stones». Aunque por separado transiten en órbitas musicales bastante lejanas, cuando los cinco Blood Brothers se juntan en el estudio consiguen un sonido desgarrador, basado a menudo en un caos regulado por normas que solamente ellos entienden. Para Young Machetes, compuesto y grabado entre abril y junio del 2006, contaron por primera vez con la producción de un santurrón de la escena hardcore estadounidense: Guy Piccioto, el que fuera guitarrista y vocalista –a tiempo parcial– de los Fugazi. «A Piccioto lo conocimos a través de Jordan, que en el 2005 grabó Head city wound (Three One G), un EP con Nick Zinner de los Yeah Yeah Yeah’s y con Justin Pearson y Gabe Serbian de Locust. Piccioto se encargó de la producción de ese trabajo y como Jordan quedó muy satisfecho nos propuso de contar con él para el nuevo disco de Blood Brothers. Ha sido una muy buena experiencia, tanto a nivel personal como creativo». Aunque estas últimas apreciaciones puedan parecer un tanto obvias, Young Machetes nos muestra, a lo largo de más cincuenta minutos intensísimos a unos Blood Brothers ansiosos por quemar y derrumbar todo lo que encuentren a su paso, con una colección de letras marca de la casa que añaden la guinda al pastel envenenado que nos sirven. «Cuando escribo las letras intento reflejar situaciones e imágenes angustiosas con las cuales no me siento a gusto. Siempre dejo fluir libremente la conciencia para no chocar contra límites ni prejuicios, y a veces puede ser que el resultado sea aparentemente sin sentido, como en el caso de ‘You’re the dream unicorn’, donde se suceden una serie de conceptos inconexos». ¿Podría ser que, después de todo, nos encontráramos ante un corazón herido por la literatura? «Leo bastante, sí, especialmente poesía –Allen Ginsberg y Ted Hugues son mis autores favoritos– y no me gusta que comparen mis letras con la narrativa experimental de autores como William Burroughs. No creo que tenga nada que ver, y personalmente tampoco creo que las canciones de Blood Brothers sean demasiado complicadas. A alguna gente le gustan las letras de Green Day, y a otros les interesan cosas un poco más elaboradas».


William S. Burroughs



Publicat a Mondosonoro (2006)

19.12.09

Björn Norestig - Hello inside (Absolute Beginners, 2008)

Björn Norestig entregó en el EP Come Take a Shine (West Side Fabrication, 05) una colección de canciones tocadas por la slide guitar y el suave feeling country-folk que Ryan Adams rescató en Jacksonville City Nights (Lost Highway, 05). Fue un debut que recibió buenas críticas en la Europa septentrional pero pasó desapercibido en la parte más meridional, que ahora ha despertado de la mano de Absolute Beginners, que ha apostado por distribuir el primer álbum del sueco, Hello Inside, disco que relega a segundo plano el toque country primigenio para centrarse en el pop luminoso potenciado por la trompeta victoriosa que aparece en “We Can Make it Last” o el trombón de “Come Take a Shine”, que junto a la trompeta ofrecen una nueva y potente versión de una de las primeras canciones de Norestig. El talento multidireccional del músico se intuye en el tema que titula el disco, que empieza como una miniatura de piano fin de siècle, continúa con un aire de pop de carretera y explota en el estribillo hacia el terreno operístico de los Muse para terminar nuevamente con el piano. Cinco canciones más tarde, “Feeling of emptiness” confirma la influencia de Belle and Sebastian y “Falling Free” nos descubre su talento para escribir medios tiempos reposados y amables.



Publicat a Mondosonoro (2008)

18.12.09

Qui decideix el que tu veus - Llibres (1)


Jaume VallcorbaPlana

Editor de Quaderns Crema i Acantilado
“El nostre catàleg pretén recuperar un cert passatperò també mira cap al futur. Durant els últims trenta anys, Quaderns Crema ha publicat primers llibres d’autors que avui són referents”. Quim Monzó. Sergi Pàmies. Francesc Serés. “L’èxit d’Acantilado ha estat enorme: ha sorprès a la pròpia empresa”. Només cal que recordem encerts com la publicació de l’obra d’Stefan Zweig o de Josep Roth i aventures agosarades com Memorias de ultratumba, de Chateaubriand, i Vida de Samuel Johnson, de James Boswell. “Últimament estem acostant-nos a la línia de descobertes de Quaderns Crema: hem publicat els debuts de Juan Martínez de las Rivas i David Monteagudo”. A diferència d’altres editorials, que “publiquen el que la gent vol”, a Vallcorba el satisfà poder dir que amb les seves dues editorials posa en circulació “allò que la gent encara no sap que vol”. Vallcorba es mostra entusiasmat amb el seu projecte però no pot deixar de ser crític i pessimista en aspectes com el del públic lector en català: “Ha baixat molt, els últims deu anys. S’ha cregut que l’important era mantenir una indústria, i aquesta opció ha estat un gran error: s’hauria d’haver treballat observant el públic lector”. Per a Vallcorba, aquest creixement no hauria d’haver-se fonamentat en factors de caire lingüístic: “Els darrers anys, s’ha donat massa importància a la llengua, quan aquesta hauria d’haver-se considerat l’instrument fonamental per seguir fent literatura”.

Ernest Folch
Conseller delegat de 36L Books
Després de passar per Edicions 62 i fundar Ara Llibres l’any 2002, Ernest Folch no podia deixar passar una oportunitat comercial tan temptadora com és el llibre digital. 36L Books, distribuidora formada amb capital de Cultura 03, Abacus, Vicens Vives i l’empresari Ferran Soriano, ha obert les portes –virtuals– el 3 de desembre. “Hem llançat la primera gran marca de consum de llibres digitals, Leqtor.com, que volem que sigui de referència en el món del consum del llibre digital a Catalunya i a Espanya”. A més de posar a la disposició del consumidor més de 1.000 títols, 36L Books ha estrenat lector de llibres propi. “Volíem lligar l’aparell als continguts digitals de qualitat, cosa que fins ara no estava a l’abast del lector”. Folch està convençut que el llibre digital no anirà en detriment del format paper. “El nostre objectiu és crear un nou canal. A diferència del que ha passat amb la música, el llibre digital completa un altre mercat: és una nova forma de consumir. Estic segur que Internet pot fomentar una nova manera de llegir, més pràctica, més còmoda i més barata”.

Sandra Bruna
Directora de l’agència literària Sandra Bruna
“Últimament apareixen agents literaris com bolets. Sembla que sigui una feina fàcil i des de fora sembla que no exigeixi gaire i que sigui molt rendible…”. Sandra Bruna desmunta ràpidament aquesta opinió: “El percentatge que l’agent s’endú és molt baix, l’aposta per autors novells és arriscada i el treball amb els escriptors i les editorials és sempre complicat, perquè tothom vol la màxima dedicació. És una feina molt honesta, on cal que ens mostrem com una part en què s’hi pot confiar”. Després de deu anys treballant a l’agència de Mercedes Casanovas, Bruna va decidir començar la seva pròpia aventura el 2001. Dels vint autors inicials ha passat als gairebé cent-trenta que actualment representa. “A l’agència treballem vuit persones, però tres d’elles es dediquen a comptabilitat, una altra a comunicació i una cinquena es dedica a fer la tria d’autors. Ens escriuen unes dues-centes persones al mes, a qui demanem que ens passin el primer capítol del llibre, la sinopsi i el currículum. Si passen la prova, llavors demanem els manuscrits”. La major part dels escriptors representats per Bruna són catalans. “La literatura catalana és un mercat petit però vaig decidir apostar-hi perquè creia necessària la professionalització dels autors”. D’entre els noms que actualment representa hi trobem Vicenç Villatoro, Isabel Clara-Simó i Sílvia Soler, tot i que l’autor que va popularitzar l’agència va ser Ildefonso Falcones, que va irrompre a les llistes de vendes l’any 2006 amb La catedral del mar. “Actualment em toca llegir entre tres i quatre manuscrits a la setmana. Pràcticament no em queda temps per llegir com a hobby…”

Imma Bellafont
Presidenta del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya
“El gremi de llibreters va ser fundat l’any 1553 i és un dels més antics de Catalunya”. Aquestes són les primeres paraules d’Imma Bellafont, l’actual presidenta, que a continuació apel·la a l’esperit democràtic del gremi, que se sotmet a eleccions cada quatre anys, i a la seva estructura tripartida: “Hi ha, per una banda, una junta executiva que es troba un cop al mes, formada per deu persones de diferents llocs de Catalunya; la junta directiva o plenari, amb vint llibreters que es troben un cop cada tres mesos; per últim, hi ha també diverses vocalies que es formen per estudiar diversos aspectes del món del llibre”. Convocar i decidir el Premi Llibreter és una de les activitats més visibles del Gremi. “Pretén fer renéixer una sèrie de llibres que han passat una mica desapercebuts”. “Una altra vocalia que ha començat a treballar és la del llibre digital. El Gremi no està tancat a cap nova idea, si bé és veritat que els llibreters ho veuen com una cosa llunyana i la gent que de moment compra l’aparell i els arxius és molt poca. Ara que el llibre electrònic tot just comença, el gran repte seria que editors, distribuidors i llibreters aconseguíssim unir-nos en un sol gremi. Tot aniria molt més coordinat i avançaria més ràpidament, si ho féssim. El model alemany –que ens sembla el més interessant– ja funciona d’aquesta manera”.

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre)

16.12.09

Tresors al costat de casa


Gairebé 5.500 persones han votat per internet durant els últims dos mesos per escollir allò que més els agrada de Badalona. “Prèviament havíem acotat la votació a quaranta candidatures, que també havien estat triades a partir d’una votació”, ens fa saber Mateu Chalmeta, regidor de Cultura de Badalona. “Era una bona manera de fer saber que la ciutat serà la nova capital de la cultura catalana, iniciativa que va començar el 2004 i que té com a objectius principals la projecció de l’activitat cultural del municipi a l’exterior i donar a conèixer els valors culturals que tenim”.

1. Sant Jeroni de la Murtra
La gran virtut que ofereix el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, “una de les joies gòtiques del segle XV”, és el silenci. Habitada fins el 1835, la Murtra es va convertir, a partir de 1947 i gràcies a la compra per part de Francesca Güell i López, en un recinte que ofereix recolliment, solitud i silenci a qui vulgui desconnectar del ritme frenètic del dia a dia. Podeu reservar dia al T. 93 395 19 11, de dl. a dv. de 9 a 17 h, telèfon que també serveix per concertar una visita guiada en grup.

2. Ciutat romana de Baetulo
“Igual que el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, la ciutat romana és bé cultural d’interès nacional”, ens diu Chalmeta. El Museu de Badalona, construït al damunt de les termes romanes, inclou –a més de la superfície termal de 500 m2– el Jardí de Quint Licini, “popularment conegut com la piscina romana” i la Casa dels Dofins. “Recentment, l’Ajuntament ha expropiat l’espai privat entre el museu i la plaça Font i Cussó i està fent excavacions. “L’any que ve es podran visitar 3.500 m2 de restes romanes”. De moment, però, l’únic que pot veure’s és el Jardí de Quint Licini i la Casa dels Dofins. Dissabte, l’horari és de 10 a 14 h i de 16 a 20 h; i diumenge, de 10 a 14 h. La inscripció i les visita són gratuïtes, i el telèfon de contacte és el 93 384 17 50.

3. El patí de vela

“Els badalonins podem presumir de ser els pares del patí de vela”. Dissenyat pels germans Emili i Lluís Mongé l’any 1942, el patí és una de les embarcacions més vistes a les costes catalanes, sempre i quan faci una mica de vent. “Em va sorprendre que el patí quedés tan amunt de la classificació”, reconeix Chalmeta: “S’ha d’admetre, però, que és un dels símbols badalonins indiscutibles”.

L'invent dels germans Mongé

4. Destiŀleria Anís del Mono
Fundada l’any 1868 pels germans Bosch, Anís del Mono és una de les fàbriques d’anís més populars, en part gràcies a l’etiqueta en què veiem un mico sostenint no gaire reflexivament el destiŀlat que va ser comprat per les bodegues Osborne fa més de trenta anys. “La fàbrica manté l’edifici modernista, original de finals del segle XIX, i també la forma artesanal de fer la destiŀlació”. El Museu de Badalona (T. 93 384 17 50) hi organitza les visites.

5. Passeig de la Rambla

“Tots els badalonins ens l’estimem molt, el passeig. La nostra rambla té una particularitat, i és que a diferència de les altres, no és perpendicular al mar, sinó paraŀlela”. Molt transitada tant a l’hivern com a l’estiu, a la rambla de Badalona hi trobareu alguns dels millors restaurants de la ciutat.

6. Dalt de la Vila
Durant els segles IX i X es va construir al damunt de les restes de Baetulo la Badalona medieval, coneguda actualment com Dalt de la Vila. És molt recomanable fer una passejada pels carrers estrets de l’antiga ciutat i aturar-se a l’església de Santa Maria del Mar o davant de la masia de can Canyadó, construïda al segle XV i una bona mostra de l’arquitectura típica de la costa catalana de l’època.

7. Els gegants Anastasi i Maria
Badalona és una de les ciutats amb una tradició gegantera més arrelada. Anastasi i Maria, els dos símbols de la ciutat, van fer 150 anys l’any passat, i en la votació popular han passat per davant del poblat ibèric del turó d’en Boscà, el parc de ca l’Arnús i el pont de petroli. Haureu d’esperar a la propera festa major per veure’ls desfilar...

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)

15.12.09

Fut - Jim Dodge (Edicions de 1984, 2009)

Fut comença a tota velocitat: hi apareixen jets, s’hi busca or i es fan partides de cartes, els casaments duren mitja pàgina i una de les morts que s’hi explica és vinculada a un ànec que neda a l’embassament de Plomona. Dos personatges d’edats molt diferents acaben coincidint: el jove Jonathan Adler Makhurst II –conegut com a “Menut” precisament per les seves dimensions gegantines– i l’avi, Jackson Santee, extravagant i immortal gràcies al destiŀlat de noranta-set graus que pren dia sí, dia també. Tots dos viuen en contacte directe amb l’entorn rural de la costa del nord de Califòrnia. En Jonathan construeix tancats. “Si no hi tens res per tancar a dins, potser estàs evitant que entri alguna cosa de fora”, li diu l’avi, que tot i tenir noranta-nou anys segueix forçant la màquina a base d’alcohol, timbes i diumenges de cacera. Fut és una nouvelle que funciona a base de petites conjuncions inesperades: la suma de l’afició per construir tancats i un atac del senglar més agressiu de la zona (el Callat) acaben desembocant en l’aparició dins el forat d’una estaca d’una cria d’ànec, la Fut, que menja com un home i acompanya l’avi i al nét a l’autocinema: “Les pel·lícules preferides de la Fut eren les romàntiques, fossin lleugeres i còmiques o bé fatalment tràgiques”.

Fut: llibre petit, ànec gegant

Les bioregions de Dodge
A mig camí de l’estrafolarietat i l’emoció, Fut és una de les tres aportacions narratives de Jim Dodge (1945), juntament amb Not Fade Away (1987) i Stone Junction (1990) totes dues publicades el 2007 amb títols ‘lleugerament’ diferents, El cadillac de Big Bopper (El Aleph) i Introitus lapidis (Alpha Decay). A partir de llavors, Dodge es va afegir a la llista d’autors de culte, selectes i moderns. Fup, publicada l’any 1983, desmunta l’hipotètic element iconoclasta de l’autor (entès des d’una perspectiva propera a les tendències): viu en una petita comunitat autosuficient, reconeix haver “tastat modestament” els “principals grups de drogues” i cita com a principals referents musicals a Van Morrison, Bob Dylan, Lucinda Williams, Dire Straits i Tom Waits a l’extensa entrevista de Kiko Amat que s’afegeix a la narració.

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)

14.12.09

Miquel de Palol - El testament d'Alcestis (Empúries, 2009)

No és la primera vegada que el títol d’una novel·la de Miquel de Palol no es correspon amb el que ell havia pensat en un principi. El Testament d’Alcestis s’havia de dir Nova Feras Mnemònica, punt des del qual s’expandeixen els diversos viatges que proposa el llibre i que, tal i com es demostra a l’annex final, quedarien inscrits en un dodecàedre que es llegeix sense les complicacions estructurals –de precisió arquitectònica– que proposa la macronovel·la. “No sóc en absolut complicat”, ens explica, vestit de negre mentre fa una mirada ràpida a la coberta del llibre, on hi veiem un home que aguanta dreta una dona amb les dues mans: l’escenari és una platja deserta; els pentinats se’ns emporten cap a la dècada dels cinquanta. “El títol fa referència, per una banda, a Admet, rei de Feres i pretendent d’Alcestis, i per l’altra a Mnemòsine, deessa de la memòria. De la seva unió amb Zeus en van néixer les muses, font d’inspiració de les diverses arts”.


Un exercici sobre la memòria
El Testament d’Alcestis és un exercici sobre la memòria, fonament de la nostra identitat, i ens porta a l’univers que els seus lectors ja han anat descobrint en altres de les seves peces narratives. “El meu món, més que ubicar-se en un lloc concret –com feia Faulkner amb Yoknapatawpha o Gabriel García Márquez amb Macondo– es desenvolupa al voltant d’una sèrie de personatges recurrents. Aquí en recupero alguns d’El troiacord i d’El jardí dels set crepuscles. Gallifa, un conte que vaig publicar el 2006, funciona com a pòrtic d’aquesta novel·la: l’Andreu i l’Anna en són els protagonistes”. L’última i magnètica creació de Miquel de Palol es pot llegir independentment dels textos amb els quals manté vincles, i alhora forma part del cicle d’obres anomenat Exercicis sobre el punt de vista, que va començar a ser publicat el 2004 amb Les concessions i del qual ja n’han aparegut set dels nou lliuraments.

Depravacions de l’alta societat
La narració arrenca amb l’arribada de diversos convidats a la immensa casa de Toti Costafreda. Tots ells pertanyen a l’alta societat i es preparen per participar durant cinc jornades al Joc de la Fragmentació. De seguida ens adonem que els seus diàlegs digressius s’acompanyen de conductes depravades a les quals Palol s’aproxima amb voluntat realista. “La gent de dalt considera que la depravació ve dels baixos fons, però això és una falsedat doblement punible i doblement execrable. La maldat és més forta com més alt és l’estament, perquè com més responsabilitat es té més creix la capacitat de fer-ne”. En una societat com la nostra, l’inteŀlectual i l’escriptor –opina Palol– “han quedat reduïts a la categoria de pallassos”. Obres com El testament d’Alcestis ajuden a desmentir-ho.

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)

Viatges fantàstics


És possible que els ulls de Marco Polo (1254-1324) siguin mentida, tal i com va escriure Ponç Pons. Les mentides que explica, no obstant això, són fascinants i addictives: a partir d’ara, gràcies a la traducció de Manuel Forcano, pot comprovar-se en tot l’esplendor del text integral establert per A.C. Moule i Paul Pelliot l’any 1938. Escrita a partir de l’any 1298 amb la coŀlaboració de Rustichello da Pisa, La descripció del món –coneguda popularment com a Llibre de meravelles– detalla amb una amenitat insòlita les peripècies de Marco Polo, fill d’una família de mercaders venecians que l’any 1252 ja van emprendre una envejable odissea fins a Orient. Niccolò i Matteo Polo, pare i tiet de Marco, van marxar de Venècia cap a Constantinoble i després de diverses etapes –en un principi no premeditades– van arribar a la cort de Kublai Khan, el Gran Senyor dels Tàrtars. Impressionat pels ensenyaments cristians dels germans Polo, el Gran Khan els va demanar que tornessin a Venècia i demanessin al papa Climent IV que li fes arribar “fins a cent homes savis per ensenyar la religió i la doctrina cristianes” i “una mica de l’oli de la llàntia que cremava davant el sepulcre de Déu a Jerusalem”.
Ramon Llull, coetani dels Polo i cristià militant i insistent, s’hagués sentit orgullós de la missió que Khan havia encarregat a misser Niccolò i Matteo, que de tornada a casa van descobrir que el Papa era mort i que, per tant, no podien acomplir l’encàrrec del Gran Khan. Amb una premissa tan atractiva apareix en escena el fill de Niccolò, Marco, que a partir del capítol XX de La descripció del món descriu els costums, pobles i creences de tot arreu per on passa amb l’expedició. Dels turcomans en diu –en un passatge que seria també aplaudit per Llull– que “són un poble ignorant i tenen una llengua bàrbara i diferent de les altres”.
Polo es trobarà tan bé a la cort de l’imperi mongol que s’hi quedarà uns quants anys, on farà de missatger i governador i acumularà experiències i vicissituds que vuit segles després segueixen sent fascinants.

Fantasies desemmascaradores
La versió de 1810 de Manuscrit trobat a Saragossa, del comte polonès Jan Potocki (1761-1815) constitueix un altre viatge apassionant que acaba de ser publicat per Quaderns Crema, traduït per Anna Casassas i presentat pel professor Marc Fumaroli. Potocki va aprofitar les seves experiències viatgeres per Rússia, Egipte, Tunísia, Alemanya i Espanya per ubicar-hi la multitud de narracions del llibre, que tenen com a fil conductor la peripècia d’Alphonse van Worden, flamenc, que travessa Espanya en direcció a Madrid amb l’objectiu de convertir-se en oficial de la guàrdia valona del rei Felip V.

El comte Jan Potocki, retratat en un paisatge exòtic...

L’avís inicial sobre “el canibalisme del poble gitano” funciona com a advertència del contingut sempre imprevisible que ens trobarem en les seixanta-una jornades de la travessia impossible d’Espanya per part de Van Worden: “La geografia espanyola de Potocki sovint és fantasiosa”, ens recorden François Rosset i Dominique Triaire, editors de la versió francesa ‘definitiva’, al magnífic apèndix del llibre.
Manuscrit trobat a Saragossa està estructurat a partir d’una cinquantena de narracions habitades al llarg de més de 600 pàgines per alquimistes, fantasmes, camperols, geòmetres, marquesos, pelegrins i gitanos que fan lluir el seu esperit picaresc, aboquen ensenyaments filosòfics o reben escarments morals amb un tenebrisme que de tant en tant pot fer-nos pensar en fites de la novel·la gòtica com Melmoth the wanderer, de Charles Robert Maturin.
Inspirat pel Decameró, Les mil i una nits i Don Quijote, Jan Potocki aconsegueix una obra entretingudíssima, seductora i delicadament laberíntica, una teranyina gegant que en poques ocasions ens permet veure’n els fils. “La pretesa ‘fantasia’ del Manuscrit (amb apareguts, encanteris i bruixeria que d’entrada enganyen el lector com l’oient in fabula) més endavant resulta desemmascarada, i de la manera més natural del món, per un altre relat”, ens adverteix Fumaroli. Mentides que semblen veritat, o veritats amb aparença de mentida?

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)

12.12.09

Barry Adamson - Back to the cat (Central Control / Green Ufos, 2008)

Fa anys que Barry Adamson s’ha espolsat l’honor d’haver format part dels Bad Seeds de Nick Cave i dels Magazine gràcies a una trajectòria en solitari espaiada i eclèctica, que navega entre les bandes sonores imaginàries (Moss Side Story, 1989), l’ampul·lositat amb tocs funk i lounge (Soul Murder, 1993) i el rock-jazz interplanetari (As Above So Below, 1998) fins arribar a la màxima expressió de llibertat gràcies a la creació de la seva pròpia discogràfica, Central Control, que va inaugurar amb Stranger on the Sofa fa un parell d’anys. Amo i senyor del seu futur, Adamson no s’ho ha pensat gaire a l’hora de donar a conèixer la seva nova col·lecció de cançons, Back to the Cat, que defuig l’ambició multidireccional del seu anterior lliurament per centrar-se en indagar en la negror del soul, les orquestracions de l’època daurada de Tom Jones (el de "Thunderball", "What’s New Pussycat" o "Detroit City") i el pseudo-jazz turbulent. Back to the Cat és un homenatge que pot fer pensar en moments puntuals de la discografia d’Adamson –els més amables–, i el betum dens i obscur que recorre les seves cançons esdevé ara enganxós gràcies a administrar-nos dosis del John Barry més hipervitamínic (el de Beat Girl, The Chase o You Only Live Twice, banda sonora que ens el relaciona amb la saga fílmica de James Bond), el Solomon Burke de Don’t Give Up on Me (molt especialment a "I Could Love You") i les seccions de vent metall del soul més ballable i comestible ("Civilization").


Publicat a Benzina (2008)

11.12.09

Zbigniew Herbert - Un bàrbar al jardí (LaBreu edicions, 2009)


“Normalment s’acostuma a dir que Zbigniew Herbert, Czeslaw Milosz, Tadeusz Rozewicz i Wislawa Szymborska són les quatre veus poètiques de la literatura polonesa del segle XX. No tinc cap dubte sobre aquesta afirmació. I encara diria més: les seves veus ocupen un lloc molt destacat en la literatura universal del darrer segle”, escriu Manel Bellmunt, traductor i prologuista d’Un barbar al jardí, segona obra de l’autor polonès traduïda al català. L’any 1993, Edicions de la Guerra va donar a conèixer un dels seus poemaris més significatius, Informe des de la ciutat assetjada, i ara és l’equip editorial de LaBreu qui s’atreveix amb un dels seus assaigs més representatius, Un bàrbar al jardí, llibre de 1962 que encara avui es llegeix com un conjunt de textos precisos i erudits –però gens pedants– que transformen el “pelegrinatge real per museus, ciutats i ruïnes” del seu autor en un recorregut savi i relaxat per alguns dels fonaments de la cultura europea.

Primitius i exquisits
El llibre comença amb la visita a la gruta prehistòrica de Lascaux. La prosa d’Herbert és solemne i tranquil·la, i en aquest primer capítol combina el detallisme admiratiu amb retorns fugaços a la realitat contemporània al viatge que fan que la capbussada històrica sigui complementada amb tocs divertits: “Pel preu d’un franc, un camperol astut que fa olor de formatge d’ovella imparteix les explicacions més detallades sobre el tema de la paleologia”.

Columnes, museus i catedrals
Als capítols següents –d’extensions desiguals, però d’intensitat similar a l’impecable inici– Zbigniew Herbert aconsegueix contagiar-nos la seva admiració per l’art dòric grec, ens passeja per l’Arle on va viure Van Gogh (“Era un home un pèl còmic. Tenia els cabells del color de la pastanaga!”), ens fa considerar la importància de la pedra a l’Edat Mitjana i ens acompanya per la història i orografia pictòrica de Siena amb mencions elogioses a la cuina italiana. L’únic perill d’endinsar-s’hi amb massa passió és voler visitar molts dels llocs dels quals parla, transformats de cap a peus durant els darrers vint anys. En més d’un moment –i per desgràcia–, Un bàrbar al jardí és un viatge més proper a la ficció que no pas a l’assaig.

El Herbert més holandès
Tots aquells que descobreixin l’autor amb aquest llibre, encara són a temps de pescar Naturaleza muerta con brida (1993), últim recull d’assaig publicat en vida d’Herbert que Acantilado va publicar fa una mica més d’un any, i que se centra en la riquesa pictòrica renaixentista flamenca per arribar a una de les seves asseveracions que, sense cap mena d’histrionisme estilístic, deixen de pedra al lector: “Descriure un quadre és un passatemps d’historiadors de l’art i de marxants, que no entenen res, però han convençut el món que practiquen una ciència”.

Publicat a Time Out Barcelona (96, 3–10 de desembre del 2009)

9.12.09

Bateig d'alt voltatge


Revolució i pensament. Barricades i filòsofs. En Jordi Nopca saluda la nova editorial Blackie Books saltant per la finestra.

Jerry Rubin (1938-1994) va capitanejar la insubmissió estudiantil de Berkeley, algunes de les manifestacions més conegudes contra la guerra de Vietnam, va ser un dels protagonistes dels aldarulls de Chicago l’any 1968 i va fundar, amb Abbie Hoffman, el Young International Party, a partir del qual va difondre el seu ideari, sintetitzat en el seu llibre més emblemàtic –però potser no el més controvertit–, Do it! Escenarios de la revolución, primera referència de Blackie Books. És un llibre ple de titulars: “Hi ha 646,5 milions de models diferents de yippies, i la definició de yippie és equivalent a LÍDER. Els yippies són líders sense seguidors”. O bé: “No podem fer marxa enrere. Aquesta nit és la més important de la història d’Amèrika”. Un altre més: “Estem orgullosos de ser coneguts per allò que no som”. Encara un altre: “Allibereu els presoners i empresoneu els jutges!”. La doctrina de Rubin és pirotècnica, energètica, inflamable, plena de signes d’exclamació i potenciada gràcies a un disseny meticulós que reprodueix punt per punt l’edició original de Quentin Fiore. Les visions del llavors insubornable Rubin passen avall amb facilitat tant pel seu estil directe –demagògic sempre que calgui– com per la imatgeria que l’acompanya: manifestants rabiosos, policies malvats, estudiants eufòrics, polítics diabòlics i desenes de cares joves, la generació que ‘havia’ d’acabar amb les guerres, la injustícia i la prohibició d’orinar al carrer (hi dedica tot un capítol). Llàstima que Rubin, apòstol del nudisme, descobrís les camises i les corbates pocs anys després de protestar contra la guerra de Vietnam: l’any 1985, les festes per a empresaris que organitzava a Studio 54 li permetien guanyar més de mig milió de dòlars l’any. Poc després va utilitzar el seu antic company de partit, Abbie Hoffman, amb l’objectiu de treure rèdit de les diferències ideològiques entre un i altre. Hoffman es va suïcidar el 1989. Rubin va ser atropellat per un cotxe cinc anys després i, a diferència dels meetings, manifestacions i negocis diversos, aquesta vegada no se’n va sortir.

Entendre els cervells grocs
Els espectadors televisius van deixar d’associar els dibuixos animats amb un entreteniment “inteŀlectual vacu, inofensiu i pueril” quan l’any 1987 van aparèixer els Simpson. Vint-i-dos anys després, l’humor descamisat de la família més popular d’Springfield segueix en antena: potser han perdut grapa i corrosivitat, però segueixen sent un negoci rendible. Les particularitats de Homer, Bart, Maggie, Ned Flanders i el senyor Burns han estat investigades filosòficament per vint autors nord-americans a Los Simpson y la filosofía. És una aproximació menys amena que els capítols de la sèrie però amb revelacions interessants, on les actituds vitals dels personatges es relacionen amb els fonaments del pensament aristotèlic, la teoria del superhome de Nietzsche, el bé moral kantià o les anàlisis semiològiques de Roland Barthes (reconvertides aquí en semiòtiques: finalment l’opció ianqui s’ha acabat imposant).


Publicat a Time Out Barcelona (96, 4–10 de desembre del 2009)

8.12.09

Abstraccions simbòliques

" Plans par couleurs": 1910, l'inici de l'abstracció kupkiana

Les xemeneies de colors llampants del Centre Georges Pompidou amaguen secrets com la col·lecció més important de quadres de František Kupka, un dels primers pintors que va explorar l’abstracció amb una meticulositat obsessiva, que el feia retocar cada cert temps les obres que penjaven del seu estudi parisenc. Nascut a Praga l’any 1871 però instaŀlat a París el 1896, Kupka va treballar tota la vida a França, on durant seixanta anys va construir una obra pictòrica singular i avantguardista, tot i que allunyada de servilismes grupals, si bé es va relacionar amb el grup de Puteaux (1910-1913) i l’any 1931 va crear, juntament amb Auguste Herbin i Jean Hélion, el grup Abstraction-Création, atac directe als surrealistes, liderats pels cabells repentinats i la mirada voraç d’André Breton. “Aquesta retrospectiva aplega una vuitantena de teles i dibuixos de Kupka, del total de dues-centes obres de la col·lecció del Pompidou”, ens diu Brigitte Leal, comissària de l’exposició –la primera dedicada exclusivament al pintor a Espanya– i directora adjunta del Pompidou, un dels museus d’art modern més exquisits de tot Europa.

Una comissària tímida
Leal, que parla amb una timidesa i manca d’arrogància poc habituals en els alts càrrecs, prefereix centrar-se en les obres del museu que representa que repassar el fons kupkià del Museu Nacional d’Art de Praga, del MoMA o la petita però exquisida col·lecció de Meda Mládek que es pot veure al Museu Kampa, un oasi feliç enmig de la capital de Txèquia.“František Kupka era un home força solitari i malenconiós, però tot i així vivia a París, on es van desenvolupar la majoria de moviments d’avantguarda de la primera meitat del segle XX. Era un gran lector, influït tant pels escrits teòrics de Vassily Kandinskij com per la filosofia de Bergson”. Kupka va ser un dels primers pintors que va optar per l’abstracció com a vehicle expressiu a partir de 1910. “La seva aposta no és únicament formal. A diferència dels futuristes, no li interessa la iconografia de la vida moderna. Busca expressar conceptes filosòfics vinculats a la vitalitat i s’interessa també per mostrar la relació espai-temps a la tela”. La segona sala de la retrospectiva de la Fundació Miró detalla el viatge de Kupka cap a l’abstracció a partir de Plans par couleurs (1910-1911), quadre on “la figura d’una noia és descomposta en plans per colors i fa l’efecte d’estar en moviment”. Les figures humanes, representades encara als inicis simbolistes –un home groguenc assegut en un balancí, el paio escarransit i malèvol que es confon amb el gris de les parets de la ciutat– es transformen en franges verticals de color, jocs de cercles concèntrics i rectangles nerviosos. “D’aquesta primera època abstracta, quadres com Disques de Newton mostren l’interès del pintor per les teories newtonianes de la refracció de la llum i la cronofotografia d’Etiénne-Jules Marey”. Els cercles lluminosos que Kupka va pintar a partir de 1910 van ser etiquetats de ‘cubisme òrfic’ pel poeta Guillaume Apollinaire, que va inventar el terme per referir-se en un principi a les efervescències aŀlucinants de Sonia Delaunay i que acabaria incloent a Francis Picabia, Fernand Léger i algunes teles de Marcel Duchamp.


"Autour d'un point", de F. Kupka
Correspondències
La sinestèsia dels elements naturals que Charles Baudelaire va fer servir com a eix d’un dels seus sonets més coneguts (Correspondences) va ser una de les preocupacions fonamentals de la pintura consirosa de František Kupka. “Les correspondències entre els colors i els sons són molt importants, per a Kupka, com passa també en l’obra de Kandinksy i Paul Klee”, ens recorda Léal, que ens mostra les obres de la sisena sala com a màxims exponents d’aquesta relació: una sèrie de quadres plens de moviment i energia creativa. Immediatament després d’aquesta etapa positiva (1923-1927), Kupka es va centrar en una sèrie d’obres de temàtica maquinista, on el gris dels engranatges gira metàl·licament i crea una sensació propera a l’angoixa de la reproducció infinita de Conte de pistils et d’étamines nº1 (1919-1923) i a la fredor dels primers experiments geomètrics, que evolucionen del blanc i negre catàrtic al vermell, lila i els tons grocs i marrons de les últimes teles del pintor, un retorn a l’estabilitat, plena de rectangles que semblen fitxes de dòmino a punt de desencadenar reaccions en cadena. “Igual que passa amb Mondrian, el geometrisme dels quadres de Kupka amaga una sèrie de símbols: la verticalitat representa allò humà, i la circularitat expressa la vitalitat i l’energia”, explica Léal. El trajecte pictòric de l’artista, des dels seus inicis simbòlics fins al cripticisme de les creacions geomètriques –també simbòlic– pot visitar-se in extenso a la Fundació Miró durant els propers dos mesos. “Queden molt bé, les obres, en aquesta arquitectura tan humana i mediterrània”, assegura Leal. Qui li faci cas no en sortirà decepcionat, d’aquesta retrospectiva.
Publicat a Time Out Barcelona (96, 3-9 de desembre)

7.12.09

Elias Khoury - Ialo (Club editor, 2009)


Elias Khoury ens rep a la defensiva al vestíbul de l’hotel on ha passat les tres nits prèvies. És un divendres a la tarda: l’autor està cansat del ritme d’entrevistes de la seva estada barcelonina, culminat el dia anterior per una conferència a la UB. Ens esperàvem que baixés amb la boina i la cara llarga que fa gairebé sempre que el fotografien. La seva expressió és severa –quasi temible–, però du el cap descobert. El bloc compacte i dens de cabells blancs impressiona. Les respostes discuteixen totes les nostres preguntes: no hi ha res que li sembli encertat. Fins i tot l’incomoda quan citem les seves pròpies paraules: “La literatura mira cap al present i cap al futur, però també estableix un diàleg amb els morts”. “Qui ens ha de fer por són els vius, no pas els que ja no hi són. Els vius poden cometre crims. És això el que m’espanta”. Khoury va sacsejar el seu país amb la segona novel·la, Little Mountain, publicada l’any 1977. “Little Mountain va ser la primera novel·la mai escrita sobre la Guerra Civil al Líban, que havia començat dos anys abans. Quan va ser traduïda a l’anglès, Edward Said va escriure’n un pròleg en què analitzava el meu estil: la fragmentació, la repetició, el monòleg, la reescriptura d’una mateixa història, el tractament de la situació present...” Dotze anys després, Khoury va publicar El viaje del pequeño Gandhi (Icaria, 2009), en què l’autor torna a acostar-se a la Guerra Civil libanesa des d’una perspectiva aparentment allunyada de la duresa de Little Mountain. “El que en un principi sembla divertit acaba sent tràgic. A la novel·la hi ha diversos malentesos que acaben tràgicament. En certa manera, podríem dir que la Guerra Civil del meu país va ser el resultat de diversos malentesos...”.


Els encants de Ialo

Després de provar sort amb la seva novel·la més ambiciosa, La cova del sol, Club Editor recupera ara una de les obres més recents de Khoury, Ialo, on aconsegueix fer lluir les característiques que Said va detectar a Little Mountain amb l’expertesa i control del noveŀlista madur. “El personatge de Ialo és molt atractiu. És víctima i botxí. S’enamora i és a punt de canviar el rumb de la seva vida, però no és capaç de dir a Xirin que l’estima. Per últim, Ialo és torturat per un motiu amb el qual no té res a veure...”. Amb Ialo, Khoury ha escrit una novel·la tensa i dura, on ens anem endinsant en les complexitats del personatge a poc a poc. Es llegeix pràcticament com una novel·la policíaca, però el contingut és escruixidor. “Amb aquesta novel·la volia endinsar-me en el misteri de la llengua siríaca, que va morir fa temps, i que suposadament és la llengua que parlava Jesucrist. La idea més terrible per a un escriptor no és la pròpia mort, sinó la mort de la seva llengua. Totes les llengües acabaran morint”.
Publicat a Time Out Barcelona (96, 3-9 de desembre del 2009)

5.12.09

Pascal Comelade - Friki serenata (Discmedi, 2009)


“Friki Serenata” empieza con el teclado enloquecido de Pascal Comelade, que precede la entrada de la formación de músicos que en esta ocasión acompañan al músico de Ceret: Pep Pascual (trompeta, saxo, clarinete y un sinfín de artilugios sonoros siempre impecables), Iván Telefunkez (guitarras), Roger Fortea (bajo), Oriol Luna (batería, percusiones y guitarra de plástico).Con la excepción de Pep Pascual, Comelade descubrió al resto de músicos durante el concierto maratoniano de homenaje a James Brown, en el que varios grupos de la escena barcelonesa tocaron durante tres horas seguidas el “Sex Machine” de James Brown: el autor de “L’argot du bruit” y “Psicotic Music Hall” vio talento y gracia en la forma de tocar de los tres catalanes, que dotan de una fuerza desinhibida y joven el nuevo repertorio de Comelade. El orientalismo de “El misteri del triangle del vermut” combina a la perfección con el rock primitivista de “Ramblin’ Rose”, la ciencia-ficción sonora de “The Return Of Lux Interior The Magician” o la magia festiva de “Three-Eyed Hot-DogBelly-Dance”. Casi al final, “Improperis Serenata” ofrece una exhaustiva lista de insultos con acento rosellonés y desafía el buen gusto al mismo tiempo que consigue despertar sonrisas entrañables hacia el músico más tiernamente huraño del panorama catalán.

Publicat a Mondosonoro (novembre del 2009)