Cosmètica atractiva i brillant

La col·lecció de la Fundació ‘la Caixa’ és a punt de fer vint-i-cinc anys. Fa molt de temps que, ja sigui per les dimensions del fons –vuit-centes obres– com per la seva varietat, no pot reunir-se en cap de les sales expositives de la Fundació, i cal que sigui presentada de noves maneres, com farà, fins al gener, el CaixaForum de Barcelona, que ha encarregat el comissariat de Cosmètica dogmàtica a Luis Gordillo, una de les figures més veteranes i respectades de la pintura abstracta. Gordillo, home de rostre seriós i texans emplaçats dos centímetres més amunt del que caldria, ha vingut a Barcelona per presentar aquesta selecció de més d’un centenar d’obres de la col·lecció d’art contemporani de la Fundació ‘la Caixa’. “La tria d’obres respon a una voluntat d’aconseguir una dramàtica més forta. M’he centrat en escollir obres que tinguessin un element vital i que en certa manera tingui relació amb la meva biografia”. Gordillo, que si s’hagués hagut de regir únicament pel seu esperit artístic hauria posat una de les seves obres en cadascuna de les vint sales, remarca que ell no és comissari d’exposicions i que s’ha enfrontat amb la proposta amb la voluntat de veure-s’hi reflectit: “Em vaig adonar que no podia –ni volia– eliminar la part subjectiva i emocional, a l’hora d’organitzar aquesta exposició”.
En un principi, Cosmètica dogmàtica havia de dir-se K de kryptonita. “La kryptonita era l’únic que podia deixar fora de combat a Superman. Volia relacionar el concepte amb la mort de l’artista...”. La idea no va acabar de prosperar, i va ser reciclada en una segona proposta, Cosmètica dogmàtica. “Les dues paraules tenen alguna cosa que les fa funcionar musicalment. L’art té un objectiu cosmètic i es diferencia de la realitat en què aquesta és dura i sempre acaba tenint com a conseqüència la desaparició. Pel que fa al segon concepte, el dogmatisme, he de dir que els artistes acostumen a tenir una idea de l’art i de l’existència molt concretes que sovint els acosten al dogmatisme”.

Una mostra de la pintura de Jonathan Lasker

Espanya i el món
“A l’exposició hi veiem representats tres moments històrics significatius de l’art espanyol. Hi trobem, per una banda, el grup avantguardista El Paso, amb obres d’Antonio Saura, Rafael Canogar o el tenebrisme de Manuel Millares, una sala amb una mostra d’escultures molt oníriques i surrealistes –encara que són d’una gran fortalesa i rotunditat– d’artistes com Susana Solano, Ángeles Marco, Pello Irazo, Sergi Aguilar, Txomin Badiola i Maribel Domènech. Per últim, hi ha també representada la nova pintura figurativa: els ‘esquizos’ madrilenys, Ferran García-Sevilla i Miquel Barceló”. Gordillo reconeix que no ha fet justícia a Tàpies, del qual trobem un petit quadre de 1966 a la sala dedicada a El Paso. “Admiro moltíssim Tàpies, i crec que és el més gran dels pintors espanyols de la segona meitat del segle XX, però no he trobat la manera d’incloure’l a l’exposició”. La representació espanyola no es limita a aquests tres eixos: hi trobem Eduardo Arroyo, Juan Uslé, Pablo Palazuelo, un vídeo de Jordi Colomer amb Carlos Pazos de protagonista i una sala on les escultures de Jorge Oteiza són posades en relació amb les fotografies del japonès Hiroshi Sugimoto. “Oteiza és un dels meus artistes preferits. El seu misticisme és molt visceral: està molt interessat per l’espai del mig de les composicions. L’he volgut relacionar amb l’element poètic de les fotografies de Sugimoto”.
D’entre les moltes perles que es poden veure a Cosmètica dogmàtica hi ha les abstraccions pictòriques de Sigmar Polke i Jonathan Lasker, les metamorfosis fotogràfiques de Gillian Wearing, la tela balneàrica de grans dimensions d’Adriana Varejao, les obres geomètriques de Thomas Scheibitz i Matt Mullican (“és un artista conceptual jugant a l’església”, diu Gordillo) i una escultura de Martin Kippenberger on veiem un cérvol decorat amb triangles de vidre que penja cap per avall gràcies al contrapès de diversos corrons de cuina i sobre un fons en què es contraposa un home blanc dormint i un de negre penjat. “És una de les obres de gènesi de l’exposició. Kippenberger va ser un artista molt lliure, directe, físic i pop. Tens la impressió que a les seves obres hi pots trobar de tot. M’interessa molt”.

"Martin, stand in the corner and be ashamed of yourself",
de Martin Kippenberger

Publicat a Time Out Barcelona (95, 27 de novembre–3 de desembre)