The Blood Brothers - Young Machetes (Wichita / Sinnamon, 2006)

Encara que els Blood Brothers hagin decidit titular el seu nou treball amb l’iniciàtic Young machetes (matxets joves), la formació de Seattle farà aquest proper 2007 deu anys que sacseja el panorama del rock amb les seves cançons explosives, hipervitaminitzades i sovint tan sangonoses com el seu nom presumeix.
I que quedi clar des del principi: si els seus dos anteriors treballs discogràfics, Burn, piano island, burn (Artist direct, 2003) i Crimes (V2, 2004) van suposar un estovament puntual del seu so esmolat i violent per provar noves sonoritats –i acostar-se tèbiament a la modernor, que no van acabar de satisfer–, Young machetes vol ser un retorn conscient i premeditat als seus primers saltirons enllaunats, és a dir, This adultery is ripe (Second nature, 2000) i March on electric children (Three one G, 2002). «Set fire to the face on fire», la pistolada inicial, és una cançó que com el seu títol indica vol calar foc a allò que ja està encès en poc més de dos minuts. «We ride skeletal lighting» –amb un títol fantàstic, que traduït vindria a ser, més o menys, «Muntem (o cavalquem) llamps esquelètics»– ens confirma que la tònica serà agressiva i aparentment caòtica –molt ben calculada, però– amb els gemecs histèrics de Jordan Billie i Johnny Whitney i una línia de guitarra capaç de posar la pell de gallina en els moments menys assossegats. La primera meitat del disc és frenètica, fins i tot els gairebé cinc minuts de «Camouflage, camouflage», cançó que explora la idea del collage com ja han fet recentment Fiery Furnaces o Joanna Newsom (per citar dos exemples diametralment oposats a la música que els Blood Brothers vomiten amb tant d’enginy). No és fins «Spit shine your black clouds» que no ens deixen respirar una mica, i en aquest cas ens claven un himne que faria forat a la ràdio, si no fos pel to sinistre de la lletra marca de la casa (amb suïcidis materns, trastorns hepàtics i degradacions cerebrals). Després d’un parell d’experiments ressenyables -«1, 2, 3, 4 guitars» i «Lift the veil, kiss the tank»– tornem a la ràbia inicial amb un altre títol i cançó memorable: «Nausea shreds yr head» («La nàusea t’estripa el cap»), que comença amb la frase memorable «We live in a glamorous mansion with napalm in the walls» («Vivim en una mansió glamurosa amb napalm a les parets») i acaba interrogant-se sobre si el narrador saltarà per la finestra o cremarà amb els mobles. El disc acaba amb dues cançons llargues i intenses –«Street wars / Exotic foxholes» i «Giant swan»: tours de force gens obvis– i ens deixen ben remenats i sorpresos d’haver visitat tanta foscor, odis, vísceres i brutalitats i seure encara a la butaca del menjador de casa, tranquils, amb un refresc entre les mans.

Publicat a Mau Mau Underground (2006)