Fut - Jim Dodge (Edicions de 1984, 2009)

Fut comença a tota velocitat: hi apareixen jets, s’hi busca or i es fan partides de cartes, els casaments duren mitja pàgina i una de les morts que s’hi explica és vinculada a un ànec que neda a l’embassament de Plomona. Dos personatges d’edats molt diferents acaben coincidint: el jove Jonathan Adler Makhurst II –conegut com a “Menut” precisament per les seves dimensions gegantines– i l’avi, Jackson Santee, extravagant i immortal gràcies al destiŀlat de noranta-set graus que pren dia sí, dia també. Tots dos viuen en contacte directe amb l’entorn rural de la costa del nord de Califòrnia. En Jonathan construeix tancats. “Si no hi tens res per tancar a dins, potser estàs evitant que entri alguna cosa de fora”, li diu l’avi, que tot i tenir noranta-nou anys segueix forçant la màquina a base d’alcohol, timbes i diumenges de cacera. Fut és una nouvelle que funciona a base de petites conjuncions inesperades: la suma de l’afició per construir tancats i un atac del senglar més agressiu de la zona (el Callat) acaben desembocant en l’aparició dins el forat d’una estaca d’una cria d’ànec, la Fut, que menja com un home i acompanya l’avi i al nét a l’autocinema: “Les pel·lícules preferides de la Fut eren les romàntiques, fossin lleugeres i còmiques o bé fatalment tràgiques”.

Fut: llibre petit, ànec gegant

Les bioregions de Dodge
A mig camí de l’estrafolarietat i l’emoció, Fut és una de les tres aportacions narratives de Jim Dodge (1945), juntament amb Not Fade Away (1987) i Stone Junction (1990) totes dues publicades el 2007 amb títols ‘lleugerament’ diferents, El cadillac de Big Bopper (El Aleph) i Introitus lapidis (Alpha Decay). A partir de llavors, Dodge es va afegir a la llista d’autors de culte, selectes i moderns. Fup, publicada l’any 1983, desmunta l’hipotètic element iconoclasta de l’autor (entès des d’una perspectiva propera a les tendències): viu en una petita comunitat autosuficient, reconeix haver “tastat modestament” els “principals grups de drogues” i cita com a principals referents musicals a Van Morrison, Bob Dylan, Lucinda Williams, Dire Straits i Tom Waits a l’extensa entrevista de Kiko Amat que s’afegeix a la narració.

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)