Zbigniew Herbert - Un bàrbar al jardí (LaBreu edicions, 2009)

“Normalment s’acostuma a dir que Zbigniew Herbert, Czeslaw Milosz, Tadeusz Rozewicz i Wislawa Szymborska són les quatre veus poètiques de la literatura polonesa del segle XX. No tinc cap dubte sobre aquesta afirmació. I encara diria més: les seves veus ocupen un lloc molt destacat en la literatura universal del darrer segle”, escriu Manel Bellmunt, traductor i prologuista d’Un barbar al jardí, segona obra de l’autor polonès traduïda al català. L’any 1993, Edicions de la Guerra va donar a conèixer un dels seus poemaris més significatius, Informe des de la ciutat assetjada, i ara és l’equip editorial de LaBreu qui s’atreveix amb un dels seus assaigs més representatius, Un bàrbar al jardí, llibre de 1962 que encara avui es llegeix com un conjunt de textos precisos i erudits –però gens pedants– que transformen el “pelegrinatge real per museus, ciutats i ruïnes” del seu autor en un recorregut savi i relaxat per alguns dels fonaments de la cultura europea.

Primitius i exquisits
El llibre comença amb la visita a la gruta prehistòrica de Lascaux. La prosa d’Herbert és solemne i tranquil·la, i en aquest primer capítol combina el detallisme admiratiu amb retorns fugaços a la realitat contemporània al viatge que fan que la capbussada històrica sigui complementada amb tocs divertits: “Pel preu d’un franc, un camperol astut que fa olor de formatge d’ovella imparteix les explicacions més detallades sobre el tema de la paleologia”.

Columnes, museus i catedrals
Als capítols següents –d’extensions desiguals, però d’intensitat similar a l’impecable inici– Zbigniew Herbert aconsegueix contagiar-nos la seva admiració per l’art dòric grec, ens passeja per l’Arle on va viure Van Gogh (“Era un home un pèl còmic. Tenia els cabells del color de la pastanaga!”), ens fa considerar la importància de la pedra a l’Edat Mitjana i ens acompanya per la història i orografia pictòrica de Siena amb mencions elogioses a la cuina italiana. L’únic perill d’endinsar-s’hi amb massa passió és voler visitar molts dels llocs dels quals parla, transformats de cap a peus durant els darrers vint anys. En més d’un moment –i per desgràcia–, Un bàrbar al jardí és un viatge més proper a la ficció que no pas a l’assaig.

El Herbert més holandès
Tots aquells que descobreixin l’autor amb aquest llibre, encara són a temps de pescar Naturaleza muerta con brida (1993), últim recull d’assaig publicat en vida d’Herbert que Acantilado va publicar fa una mica més d’un any, i que se centra en la riquesa pictòrica renaixentista flamenca per arribar a una de les seves asseveracions que, sense cap mena d’histrionisme estilístic, deixen de pedra al lector: “Descriure un quadre és un passatemps d’historiadors de l’art i de marxants, que no entenen res, però han convençut el món que practiquen una ciència”.

Publicat a Time Out Barcelona (96, 3–10 de desembre del 2009)