22.2.11

Cinc maneres d'aconseguir rialles sobre paper

No ens cal recórrer a l’autoajuda, per aconseguir millorar les nostres vides. Cinc novetats literàries ens ho demostren, tot canviant les fórmules infal·libles i els consells buits per píndoles d’enginy.


“Imagina’t que ens quedem a casa empolainades, passejant amunt i avall amb túniques ben transparents. I a sota, res! Ah, i amb el pubis afaitat. Els homes tremparien com cavalls! Doncs bé, si aleshores nosaltres fem que no i que no, veuràs que de pressa que faran les paus. Perdran el cul!”. Aquest és el raonament –estripat i directe– que la Lisístrata d’Aristòfanes (446-386 a.C.) fa servir per convèncer les dones a qui ha reunit al davant de casa seva: l’única manera que els seus marits prefereixin fer l’amor en comptes de la guerra és privar-los de la satisfacció sexual. L’estratègia convoca un seguit de situacions extremes i hilarants que han aguantat vint-i-cinc segles en plena forma: l’última traducció catalana de l’obra de teatre acaba d’arribar a les llibreries, gentilesa d’Adesiara.


Menys erèctils però igual de divertides són les peripècies de Reginald Jeeves, criat i apagafocs de Bertie Wooster, gentleman anglès a qui coneixem tocant el banjo i acompanyem pel camp anglès, ajudem a resoldre el misteri d’una gerra de llet minúscula amb forma de vaca i mirem de fer entrar en raó amb la mateixa abnegació –però una mica menys de torpesa– que el seu inseparable servent, una de les creacions més famoses de P.G. Wodehouse (1881-1975) i que Anagrama comença a recuperar amb Ómnibus Jeeves. El primer volum de la col·lecció inclou ¡Gracias, Jeeves! (1934), El código de los Wooster (1938) i El inimitable Jeeves (1923). El poder de convocatòria del criat és tan alt que ha estat capaç fins i tot d’inspirar una de les últimes cançons de Paolo Conte (escrita des del punt de vista de Mr. Wooster).

L’opció rebentaire
“Aquest llibre no es publicarà mai. És impossible: seria considerat ignominiós”, escrivia Mark Twain (1835–1910) a un amic mesos abans de morir. Feia referència a Los escritos irreverentes (Impedimenta), volum que aplega un recull de textos en què l’autor de Les aventures de Huckleberry Finn interpreta, a la seva manera, diversos passatges bíblics. Les cartes des de la Terra són escrites pel Dimoni, que fa befa de Déu; Els apunts de la família d’Adam repassen capítols de la vida de Matusalem, Eva i Sem amb una mala llet considerable; La carta de l’àngel arxiver, per últim, passa revista a la “comptabilitat moral” d’un pobre carboner.
Lluny del carbó de Twain, a la república africana inventada d’Ismaèlia és a punt d’esclatar una guerra civil, i el magnat de la premsa Lord Copper decideix enviar-hi una ploma de luxe, l’escriptor William Boot, però un seguit de confusions fan que a Ismaèlia hi acabi anant un redactor de notícies trepidants de jardineria. Aquest és l’argument d’Últimes notícies, novel·la que Evelyn Waugh (1903-1966) va publicar l’any 1938 i que, tot i les seves virtuts contagioses, ha hagut d’esperar gairebé 70 anys perquè n’aparegués la traducció catalana gràcies a l’editorial A Contravent.

Una coberta que sembla sortida de 'Yellow Submarine'

Humor de cotó fluix
Hi ha rialles que ens arriben per camins més dolços. Gianni Rodari (1920-1980) va fabricar unes quantes novel·les i contes en què l’humor, la tendresa i la fantasia viatjaven junts. Igual que passa amb una part important de l’obra de Roadl Dahl, la literatura de Rodari ha estat massa sovint limitada a un públic juvenil, barrera que Blackie Books –instal·lada en un paradigma modern i sense prejudicis– vol demolir amb la publicació de cinc dels seus llibres de contes en un sol únic volum, Libro de la fantasía. Els autors de les cinc perles literàries que ara coincideixen a la taula de novetats de les llibreries són morts. L’humor de la seva obra, però, encara remena la cua i us crida fent “Bub-bub!”. O tocant el banjo.

Publicat al diari ARA (21 de desembre del 2010)

14.2.11

Explicar l'exili

“La Segona Guerra Mundial s’està convertint en la segona matèria de Bretanya, a nivell literari”, diu Maria Bohigas, fent memòria de les paraules del semiòleg francès François Rastier. A nivell espanyol i català, la Guerra Civil –i els seus efectes– han generat una quantitat tan esgarrifosa de llibres que ben bé podrien configurar un subgrup d’aquesta matèria de Bretanya. Les memòries de Ferran Planes (Bagà, 1914–Barcelona, 1985) són un bon exemple de com un i altre conflicte bèl·lic van acabar relacionats: Planes va ser un dels exiliats republicans catalans que va acabar passant pels camps de concentració de França. La seva va ser una experiència dramàtica, però no va arribar a les vivències extremes de Joaquim Amat-Piniella ni al final terrible de Pere Vives. “El desgavell és un llibre particular però no únic. Planes és una persona que es prohibeix literalment qualsevol mena de sentimentalisme a partir de la tragèdia que viu. El llibre contrasta molt amb el discurs que hem construït a partir de l’exili, que és molt lacrimogen”. Maria Bohigas s’ha animat a recuperar El desgavell –que havia estat publicat a Biblioteca Selecta l’any 1968– després que Marta Marin Dòmine, estudiosa del corpus d’obres de l’exili, li recomanés i, poc temps després, el poeta Arnau Pons n’hi parlés també amb entusiasme.
“El que hem llegit sobre l’exili ha estat escrit majoritàriament per persones que eren artistes institucionals: el van viure protegits perquè tenien nom i cognoms, i alguns d’ells el van experimentar amb molt mala consciència, perquè sentien que vivien una tragèdia infinitament més suau que la que patia molta altra gent”. Aquest va ser el cas de Ferran Planes, soldat de l’exèrcit republicà que va marxar cap a França immediatament després que el bàndol franquista guanyés la guerra. Un cop allà, Planes va passar mil i una peripècies per sobreviure: com que se’n va sortir, va poder donar el seu testimoni gairebé tres dècades més tard a El desgavell.

Deportats catalans als camps nazis
©Pilar Aymerich

Una obra viva i crua
“Així com en la majoria d’intents memorialístics de transmetre un gran fet històric el passat és dominant, Planes et fa reviure els fets en present, i alterna la fatalitat col·lectiva i la narració de tot el que el meravella. Al llibre veiem que, tot i el drama, encara és capaç d’emborratxar-se amb les coses boniques que veu”. Bohigas recorda un dels punts d’interès menys evidents del llibre: “La cruesa del seu to i la falta absoluta d’autocompassió és la d’algú que no es fa pel·lícules ni mitologies. Llegir Ferran Planes és accedir a una visió de l’exili que difereix del discurs construït”.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 154, febrer del 2011)

1.2.11

Un general confederado de Big Sur

"I'm a professional hitchhicker"

Quan llegim Richard Brautigan (1935–1984) ens enfrontem a un doble perill: el primer és de caire biogràfic (l’autor nord-americà va ser castigat per l’èxit prematur; va beure molt d’alcohol; va protagonitzar dotzenes d’anècdotes que van molt bé als prologuistes i comentaristes); el segon es troba a la superfície dels seus llibres (l’humor, de vegades absurd, d’altres cianúric, o de patacada, o escatològic, o amb un punt de mala llet erudita).
La llegenda de Brautigan i l’epidermis divertida dels seus llibres dificulten una lectura que s’apropi als personatges i situacions amb prou calma com per descobrir aquells petits detalls lírics que l’autor hi dissemina. N’hi havia a La pesca de la trucha en América (1967) i n’hi ha també a Un general confederado de Big Sur (1964), novel·les que no cal llegir amb les ulleres que faríem servir per desxifrar el realisme del segle XIX (i tots els succedanis falsament versemblants del segle XX).


El debut de Brautigan comença amb dues sumes rudimentàries, continua amb l’explicació d’una batalla de la Guerra Civil americana –l’olor d’arrels i lapes que desprenen els indis paiute és el toc emocionant del capítol– i lentament ens apropa al personatge central del llibre, Lee Mellon. Després de conèixe’n les dents, ens assabentem de l’atac a un “marica ric” que li ha ofert deu dòlars per cometre un “pervers acte oral”. Una mica més endavant, Mellon i el narrador entren a una biblioteca pública després d’haver consumit dos litres de moscatell amb la intenció de consultar un diccionari de biografies de generals per localitzar-hi el besavi de Mellon. Rere les extravagàncies que Brautigan converteix en matèria narrativa hi seguim trobant frases carregades d’una tendresa sincera i dolorosa. Val molt la pena, descobrir-les.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 148, desembre del 2010)