Explicar l'exili

“La Segona Guerra Mundial s’està convertint en la segona matèria de Bretanya, a nivell literari”, diu Maria Bohigas, fent memòria de les paraules del semiòleg francès François Rastier. A nivell espanyol i català, la Guerra Civil –i els seus efectes– han generat una quantitat tan esgarrifosa de llibres que ben bé podrien configurar un subgrup d’aquesta matèria de Bretanya. Les memòries de Ferran Planes (Bagà, 1914–Barcelona, 1985) són un bon exemple de com un i altre conflicte bèl·lic van acabar relacionats: Planes va ser un dels exiliats republicans catalans que va acabar passant pels camps de concentració de França. La seva va ser una experiència dramàtica, però no va arribar a les vivències extremes de Joaquim Amat-Piniella ni al final terrible de Pere Vives. “El desgavell és un llibre particular però no únic. Planes és una persona que es prohibeix literalment qualsevol mena de sentimentalisme a partir de la tragèdia que viu. El llibre contrasta molt amb el discurs que hem construït a partir de l’exili, que és molt lacrimogen”. Maria Bohigas s’ha animat a recuperar El desgavell –que havia estat publicat a Biblioteca Selecta l’any 1968– després que Marta Marin Dòmine, estudiosa del corpus d’obres de l’exili, li recomanés i, poc temps després, el poeta Arnau Pons n’hi parlés també amb entusiasme.
“El que hem llegit sobre l’exili ha estat escrit majoritàriament per persones que eren artistes institucionals: el van viure protegits perquè tenien nom i cognoms, i alguns d’ells el van experimentar amb molt mala consciència, perquè sentien que vivien una tragèdia infinitament més suau que la que patia molta altra gent”. Aquest va ser el cas de Ferran Planes, soldat de l’exèrcit republicà que va marxar cap a França immediatament després que el bàndol franquista guanyés la guerra. Un cop allà, Planes va passar mil i una peripècies per sobreviure: com que se’n va sortir, va poder donar el seu testimoni gairebé tres dècades més tard a El desgavell.

Deportats catalans als camps nazis
©Pilar Aymerich

Una obra viva i crua
“Així com en la majoria d’intents memorialístics de transmetre un gran fet històric el passat és dominant, Planes et fa reviure els fets en present, i alterna la fatalitat col·lectiva i la narració de tot el que el meravella. Al llibre veiem que, tot i el drama, encara és capaç d’emborratxar-se amb les coses boniques que veu”. Bohigas recorda un dels punts d’interès menys evidents del llibre: “La cruesa del seu to i la falta absoluta d’autocompassió és la d’algú que no es fa pel·lícules ni mitologies. Llegir Ferran Planes és accedir a una visió de l’exili que difereix del discurs construït”.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, 154, febrer del 2011)