28.8.11

Tratado de la vida elegante

"Dandies and dandyzettes"

Paraules com elegància, fashionable, confort i repòs s’escampen en la mesura justa pels cinc capítols d’aquest llibret encapçalat per una frase de Virgili (“Mens agitat molem”) i l’adaptació à la mode del moment: “La bona planta d’un home s’endevina gràcies a la seva manera de portar el bastó”. Publicat en un setmanari parisenc entre octubre i novembre de 1830, Tratado de la vida elegante és un dels “estudis analítics” de la Comèdia Humana d’Honoré de Balzac (1799–1850). El volum que presenta Impedimenta fa justícia al refistolament verbal i conceptual de Balzac, que després de recordar les tres classes de persones que han creat els costums moderns (“l’home que treballa, l’home que pensa i l’home que no fa res”) se centra en detallar en què consisteix la vida elegant. Conscient que es troba en un terreny encara poc explorat, Balzac no dóna una ni dues definicions de la vida elegant, sinó cinc: “És la perfecció de la vida exterior o material”; “L’art de gastar-se els ingressos amb intel·ligència”; “La ciència que ens ensenya a no fer res com els altres, fent l’efecte que tot ho fem com ells”; “El desenvolupament de la gràcia i el gust en tot allò que ens és propi i ens envolta”; “Saber ser digne de la pròpia fortuna”. Sentenciós i, de tant en tant, contradictori, el Balzac d’aquest centenar de pàgines no és tan subtil com el que trobem a les seves millors novel·les, però aconsegueix algun aforisme implacable: “El dandisme és una heretgia de la vida elegant”.

George Bryan "Beau" Brummel, el primer dandi

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 177, juliol del 2011)

24.8.11

Rosa i gris


“–Què diu, la seva al·lota? –Són beneitures seves. –Bé, però què diu? –Diu que sembl un onso. –No li falta raó”. Llorenç Villalonga (Palma, 1897–1980) dominava el diàleg amb gràcia i vivor, fet que el va convidar a fer alguna incursió teatral durant la dècada dels 60. Aquil·les o l’impossible (1964) i Els desbarats (1965) van fer lliscar encara més la precisió dialògica de l’escriptor mallorquí en novel·les com Les fures (1967), El misantrop (1972) i Un estiu a Mallorca (1975), versió definitiva de Rosa i gris, text que havia d’aparèixer al segon volum de la primera edició de les Obres completes de Villalonga. “El text d’Un estiu a Mallorca resulta molt més extens, sense que s’ampliï l’acció del relat”, llegim a la introducció de Josep Antoni Grimalt. “Conté expansions en els detalls, descripcions, diàlegs, etcètera; però s’allarga sobretot amb la inserció de fragments del llibre de George Sand Un hiver à Majorque, bé com a epígrafs dels diferents capítols, bé intercalats en el cos del text”.

Una novel·la amena i intel·ligent
Grimalt recorda que Villalonga no va mostrar mai “la voluntat de derogar l’original de Rosa i gris” i ressalta que la versió que veu la llum per primera vegada –i que no es pot datar amb exactitud– és atractiva i “més àgil sense el llast dels afegitons”. Qualsevol comparativa amb Un estiu a Mallorca (reeditada l’any 2008 a Club Editor) comportarà batusses a favor d’una o altra novel·la. Potser l’exercici més sa és endinsar-s’hi fent tabula rasa, amb l’única aspiració de conèixer l’esbojarrament de Sílvia Ocampo, que descobreix Mallorca durant la dècada dels 30 del segle XX. Hi ha una cua llarga de provocacions, seduccions i desenganys, expressats amb aquella amenitat sempre intel·ligent de Villalonga.


© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 178, juliol del 2011)

22.8.11

Oncle Oswald



Roald Dahl (1916–1990) només va escriure dues novel·les per a adults. De Some Time Never (1948) pengen dues medalles: va ser la primera ficció sobre guerres nuclears que es va publicar als Estats Units després dels atacs d’Hiroshima i Nagasaki; no es va reeditar mai més.
La segona novel·la, Oncle Oswald, va ser publicada trenta anys després. En aquelles tres dècades, Dahl s’havia convertit en un dels autors més estimats pels petits gremlins de la casa –gràcies a títols com Charlie i la fàbrica de xocolata (1964) i El fantàstic senyor Guillot (1970)–, al mateix temps que convocava uns quants adults amb rebotiga (és a dir, amb una part fosca) gràcies a reculls de narracions com Històries imprevistes (1979).

El negoci de fer ‘waka waka’
A Oncle Oswald hi apareix una quantitat considerable de relacions sexuals, que al seu moment van ser catalogades de soft porn. Igual que al perspicaç Oswald, a Dahl li interessa, més que despertar les hormones dels lectors, recollir el producte masculí després de l’envestida. Després de fer fortuna amb la pols d’uns escarabats que només es troben en una regió del Sudan –gràcies a les seves propietats afrodisíaques–, Oswald es proposa fer una col·lecta d’esperma de les ments més brillants de 1919. Pensa en Einstein, Sibelius, Stravinsky, Debussy i Freud, i de seguida afegeix uns quants monarques europeus: el seu objectiu és vendre la substància a dones riques, àvides de cultura i d’engendrar un petit geni. Vol aconseguir un milió de lliures abans de fer 30 anys. Durant el trajecte, aconsegueix fer riure força al lector i, de passada, sedueix un grapat de dones i beu unes quantes ampolles de claret, un dels vins preferits del senyor Dahl.


© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 177, juliol del 2011)

19.8.11

Un heroi del nostre temps



“Ja n’hi ha prou d’alimentar la gent amb caramelets. Per culpa d’això, tenen l’estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques”, escrivia Mikhaïl Lérmontov al pròleg d’Un heroi del nostre temps, l’única novel·la que va tenir temps d’acabar en la seva curta vida. Nascut a Moscou l’any 1814, Lérmontov es va donar a conèixer poc després de la revolució desembrista de finals de 1825: els seus poemes inicials recullen l’exhaltació romàntica byroniana i puixkiniana. Després de la mort d’Alexander Puixkin (que el gener de 1837, després d’assabentar-se que la seva dona li havia estat infidel, es va batre en duel amb el baró Georges-Charles de Heeckeren d’Anthès) Lérmontov va escriure La mort del poeta, on acusava l’alta societat russa d’haver participat indirectament en la mort del seu amic. El poema li va valdre l’exili al Caucas, on la seva insatisfacció va créixer veient els enfrontaments entre les forces russes i els pobles caucàsics –que no volien acabar sotmesos als poders del tsar–. Va ser allà que Lérmontov va escriure Un heroi del nostre temps, que publicaria l’any 1841, poc abans de batre’s en un duel que va acabar amb els mateixos resultats que el de Puixkin.


“No us penseu que l’autor d’aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d’aquesta descortesia!”, advertia Lérmontov al pròleg de l’obra, estructurada a partir de cinc relats amb un desordre cronològic ben estudiat i protagonitzada pel jove oficial Petxorin, que viatja de Sant Petersburg al Caucas, passa una temporada en un balneari, entra en contacte amb un cosac i fins i tot es troba amb l’autor. Un heroi del nostre temps mostra la transició del romanticisme inicial de Lérmontov cap a la minuciositat psicològica, preludi de les grans novel·les del realisme rus.

© Jordi Nopca (Time Out Cultura, 29, juny del 2011)

17.8.11

Cartografia de l'estiueig a la dècada dels 30



El juliol de 1929, la revista Mirador, fundada per l’advocat Amadeu Hurtado aquell mateix any, es va proposar començar un cicle “d’informacions d’estiueig” que resseguís algunes de les “colònies estiuenques” catalanes que mereixien “els honors d’una descripció”. Des de llavors i fins al 1935 el setmanari –un dels més àgils i europeïstes de l’època– va publicar un grapat de reportatges amens però amb qualitats literàries que han trigat més de setanta anys a ser reivindicats pel sector editorial. L’encarregat de la selecció, el pròleg i l’edició de L’estiueig (Quaderns Crema) ha estat Marc Soler, que fa quatre anys va donar a conèixer el resultat del seu recorregut pels fars de la geografia catalana. “Mentre escrivia Els fars de Catalunya (La Magrana) em va tocar fer molta feina d’hemeroteca. Va ser mentre remenava revistes que vaig començar a descobrir els reportatges d’estiueig de Mirador –va explicar Soler durant la presentació del volum–. N’hi havia de tan interessants que me’ls llegia de dalt a baix més d’una vegada”. Soler ha dividit el llibre en dues parts, L’alegre estiu, que inclou textos que “donen una imatge dels diferents models d’oci i temps de vacances dels anys 30 del segle passat” i ...I altres ocis, amb vuit reportatges dedicats a les Illes Balears.


Un panorama variat
“Els autors demostren una gran capacitat d’observació, dosis importants d’ironia i una facilitat remarcable per a la descripció”, va dir Soler. L’alineació és curta però suculenta: a més de periodistes insignes com Josep Maria Planes, Andreu Avel·lí Artís i Carles Sentís en trobem alguns de menys coneguts –cas de Joan Soler, Manuel Amat, Jaume Passarell i Josep Palau– que signen articles precisos i inspirats. “El nostre propòsit és únicament de fer una descripció lleugera i animada d’uns quants punts d’estiueig, els més típics i, perquè el quadro sigui complet, també presentarem, a més a més de l’estiueig que passa per distingit, alguna mostra del que no ho és tant, però que conté elements prou pintorescos que justifiquen a bastament l’atenció que li dedicarem”, advertia la nota que anunciava la sèrie de reportatges. Per la banda selecta hi trobem estampes de Cadaqués, Sitges i Caldetes, entre d’altres. “El nom de Caldetes ha anat sempre lligat amb una visió de cursileria –escriu Josep Maria Planes–. Sembla que va sortir d’allí aquella moda que consistia a parlar en castellà, per motius de distinció i refinament”. L’apartat popular compta amb exemples que s’apropen a la platja de Montgat, fan un croquis exhaustiu i gens edulcorat del dia a dia a La Barceloneta i viatgen en tren un diumenge per fer una graellada a les Planes. “Cada diumenge les Planes es desvetlla amb el fum blau de les primeres costellades –llegim en un dels textos de Manuel Amat–. A voltes aquest fum s’hi remarca tan pròdigament que fins arribeu a confondre’l matinalment entelant el perfil de totes les coses”. Setanta anys després, el fum segueix salant l’atmosfera al voltant d’un parell de restaurants. A la dècada dels 30, l’aire arribava “embolicat amb les olors coents dels sofregits” que espetegaven “furiosament dins les cassoles de terrissa”.

Un exercici doble de memòria
L’estiueig permet fer una repassada fresca i llegidora cap a un passat amb precedents il·lustres com Oceanografia del tedi, d’Eugeni d’Ors i el palau dels fenòmenos on els ociosos podien anar a veure aquella nena immensa que donaria títol a una de les novel·les més divertides de Santiago Rusiñol, La niña gorda. “Crec que l’estiueig d’aquells anys ha retornat, d’alguna manera, després d’un parèntesi”, va dir Marc Soler, apel·lant a un dels efectes de la crisi econòmica: els viatges transoceànics dels darrers anys han donat pas a excursions més modestes, tot sovint organitzades des de punts de la nostra pròpia geografia. En un dels reportatges, Trenta anys enrere, Josep Maria Planes fa memòria sobre les vacances de la generació precedent, és a dir, la de principis del segle XX: “El senyor de Barcelona passava l’hivern a una casa del carrer Ample i, en arribar la calor, considerava que l’hora d’admirar la Naturalesa era arribada. Aleshores, agafava la barba, l’esposa i els fills i es traslladava a la torre de Sarrià, de Sant Gervasi, de les Corts i fins dels Josepets. Els més arriscats descobrien l’estiueig de muntanya i s’enfilaven heroicament a Vallvidrera”.
“L’espectre social present al llibre és ampli i força equilibrat”, recordava Marc Soler, que concentra a la segona part del volum les aventures transmediterrànies de Carles Sentís i Manuel Amat. Si Amat se centra en Menorca, “l’illa blanca i blava”, Sentís posa en pràctica el periodisme d’investigació –herència de les peripècies d’Albert Londres– i interactua amb els corsaris Eivissencs, la babelització de Palma i posa de relleu la coexistència entre els habitants illencs i els visitants, catalans o estrangers.


Les Balears de Carles Sentís
La primera etapa periodística de Carles Sentís (1911–2011) va ser la més fresca i divertida. Va explicar el viatge en transmiserià des de Múrcia fins a Catalunya, va furgar gimnassos per entrevistar-se amb boxejadors literats, va explicar la seva trobada amb Benito Mussolini al Palau de Venècia i va viatjar fins a Eivissa i Mallorca per treure’n alguna de les perles narratives més vistoses de L’estiueig. “Sou de Barcelona? Heu vingut a fer vidassa, no?”, li pregunta un ancià eivissenc només arribar a l’illa, de la qual Sentís ressalta la calma antiga i el batibull turístic. Quan l’any 1933 arriba a Palma remarca que “corren paraules en tots els idiomes i monedes de coure de tots els països”, i que “no se’n refusa cap”. Entre reflexions sobre el món illenc i l’estranger dedica un apartat a la droga: “A Mallorca hi ha consum i hi ha moviment comercial d’estupefaents”.

© Jordi Nopca (diari ARA, juliol del 2011)