31.10.10

Darjeeling limited


Hollywood, en un dels seus últims intents d'ensenyar anglès als tigres de Bengala

Darjeeling limited és la cinquena pel·lícula de Wes Anderson, que presenta un acabat de luxe que comprèn des de les bosses de la família Whitman –dissenyades per Louis Vuitton– fins les sabates o el cinturó de Francis (Owen Wilson) o les cançons que surten de l’iPod de Jack (Jason Schwartzman), com l’omnipresent Where Do You Go To, de Peter Sarstedt, amb la qual va fer furor al Regne Unit l’any 1969. La banda sonora de la nova pel·lícula d’Anderson pren encara més protagonisme que la de Life Aquatic with Steve Zissou, on es combinaven les versions al portuguès de David Bowie amb les filigranes instrumentals de Mark Mothersbaugh. A Darjeeling limited, el viatge en tren per l’Índia dels tres germans és amenitzat per retalls àrids o espirituals de bandes sonores bollywoodenques, que provenen fonamentalment de pel·lícules de Satyajit Ray (Jalshagar, Baba Felunath o Shakespeare Wallah) i de produccions de Merchant Ivory (Bombay Talkie o The Householder i els sitars juganers del tema principal).


Els fragments que provenen de l’imaginari tot-terreny i pseudo-kitsch de Bollywood fugen del doble tòpic esbojarrat o espiritual (però de segona) que es té des de la piscina occidental –amb l’excepció necessària i esperpèntica de Typewriter Tip Tip Tip. A banda d’això, la cultura pop dels 60 hi és representada dignament amb els Rolling Stones de Play With Fire (cara B de The Last Time de 1965), This Time Tomorrow i Powerman dels Kinks (que enceten la dècada dels 70 amb Lola vs. the Powerman & the Money-Go-Round) i l’impecable Champs Elysées de Joe Dassin.


© Jordi Nopca Benzina (2007)

28.10.10

Je me souviens de tout


De Me’n recordo (I remember), Paul Auster en va dir, una vegada, que era “un dels llibres completament originals que havia llegit mai”. Els editors de la traducció catalana de Màrius Serra han fet bé de citar Auster dissimuladament a la contracoberta del llibre: l’experiment memorialístic del pintor i escriptor Joe Brainard (1942–1994) pot presumir d’haver aparegut vuit anys abans que Je me souviens (1978), de Georges Perec, però després de ser explorada pel geni francès, la idea de Brainard es comença a llegir –curiosament– com un exercici paral·lel i no pas com l’origen d’un truc formal del qual parteixen tots dos. El mètode de Perec és, aparentment, idèntic al de Brainard. Si l’americà escriu: “Recordo el temps que pot arribar a durar un tub de pasta de dents quan ja sembla que és buit”, Perec replica: “Recordo les lectures sota els llençols, de nit, il·luminat per una llanterna”. Tots dos dediquen espais importants a la infantesa. La visió de Perec apel·la puntualment a la nostàlgia: “Recordo les violetes que collia per una antiga veïna que passava el dia asseguda al sofà del costat de la finestra”. Brainard fa memòria amb una mica més de picardia malsana: “Recordo la meva primera experiència sexual al metro. Un paio (em feia por mirar-lo) va trempar i es refregava contra el meu braç. Em vaig excitar i quan va arribar la meva parada vaig sortir corrents i cap a casa. Vaig intentar fer una pintura a l’oli fent servir la polla de pinzell”.

La Nancy cendrer de Joe Brainard

La premissa dels dos autors és similar, però llegir totes dues memòries distancia, complementa i singularitza cada obra. Del text de Perec se n’assaboreixen els 480 records amb independència. Els records de Brainard funcionen gràcies a l’acumulació, que t’obliga a seguir llegint, tot i que els llampecs de memòria siguin discontinus i irregulars. De tant en tant ens trobem amb alguna veritat compartida (“Recordo el lent avenç del rellotge de les tres a dos quarts de quatre”, o “Recordo els mals d’oïda. El cotó. I l’oli calent”), guspires de lirisme (“Recordo que feia túnels i ciutats al tros de síndria mentre me’l menjava”) i moltes referències a la cultura nord-americana –de Marlon Brando a Frank O’Hara, de la Mula Francis a Lyndon B. Johnson, els cotxes Buick o el refresc de gustos de fruita Kool-Aid.

La Nancy nency

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (123, maig del 2010)

25.10.10

La esposa del Rey de las Curvas


La mirada d’Alfredo Bryce Echenique té una fondària similar a la copa de vi de la qual va fent glops minúsculs. La textura és una mica més líquida que la substància que pren amb obstinació fins a crear-li un jet lag que alenteix el seu discurs. El color dels ulls no és gaire fosc, però una cortina anímica –densa i trista– s’hi amaga al darrere, la mateixa cortina que converteix la ironia fina que va administrant en un decorat ombrívol, que cal transitar amb cura. “He escrit els contes de La esposa del Rey de las Curvas amb la mateixa lleugeresa amb què escric una novel·la, cosa que no vol dir que no m’ho prengui seriosament”, ens diu. “Julio Cortázar comparava l’acte literari amb un combat de boxa: deia que a la novel·la l’escriptor guanya per punts, mentre que al conte ho fa per knock-out. Els contes han de ser molt bons: no s’hi pot afegir gens d’aigua. Ara bé, he de dir que aquest knock-out sovint me’l salto: la majoria de contes meus comencen pel final. M’agrada eliminar la tensió que teòricament demanen”.
La esposa del Rey de las Curvas és la sisena col·lecció de narrativa breu de Bryce Echenique, la primera de les obres després del seu retorn a Lima. “Vaig marxar de Barcelona el 2008. Hi havia passat sis anys. La meva primera estada a Barcelona va ser del 1984 al 1990, una de les etapes més freaks de la meva vida: vaig marxar de Montpellier perquè patia insomni, i cap metge m’havia pogut curar la malaltia”. D’aquesta experiència n’escriuria, uns anys més tard, Reo de nocturnidad, que va aconseguir el Premi Nacional de Narrativa: “El premi semblava una invitació a no dormir mai més”, ens diu l’autor, que reconeix els fonaments autobiogràfics de la majoria de les seves últimes obres. La esposa del Rey de las Curvas comença amb La funcionaria lingüista, que repassa un dels matrimonis de l’escriptor que no va acabar precisament bé: “Hi ha un títol de pel·lícula que defineix molt bé el nostre matrimoni, The Man Who Wasn’t There. Tinc la sensació que mai no vaig estar allà: la nostra va ser una relació una mica lost in translation. Ella se’m va endur de Barcelona –on jo era feliç– i va exercir una funció de domini (o més aviat d’extermini) sobre la meva vida”. Narracions com La chica Pazos, Peruvian Apollo i Las manías del primo Rodolfo investiguen el passat peruà de Bryce Echenique: amics estimbats, amors no correspostos i homenatges carregats de nostàlgia que l’autor vehicula amb “ironia, humor i digressió”, trets que comparteix amb el gruix de la seva producció narrativa, motivada gràcies a una capacitat innata i torrencial per inventar històries. “Quan era petit no m’agradava que em diguessin contacontes. Una monja de l’escola va ennoblir la meva causa dient que era un storyteller. Un mentider diverteix però enganya. Escrivint una història pots enganyar, però alhora és un acte embellidor”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)

22.10.10

"Qui estudiaria, podent guanyar tres o quatre mil euros al mes fent de paleta?"


“La gallina dels ous d’or s’acaba”, diu un dels personatges d’El crepuscle dels afortunats, primera novel·la de Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968), que pel títol podria remetre’ns a una pel·lícula de Billy Wilder de la qual, tot i no tenir-hi gaire cosa a veure, n’hereta l’esperit fosc, el del contrast entre el blanc de la bondat i el negre de la corrupció. “Aquesta novel·la és negra per una simple raó: la realitat ho és molt, de negra”, ens diu l’autor un parell d’hores abans de tornar a València, on segons la solapa del llibre “viu amb resignació”. “Vaig començar a escriure aquest llibre cap al 2004, i quan portava unes cent pàgines ho vaig deixar estar, perquè no m’hi acabava de sentir còmode. Des de feia un temps, havia començat a llegir novel·les negres i policíaques una mica diferents d’autors com Jean-Bernard Pouy, Rubem Fonseca, Leonardo Sciascia, Fred Vargas i Didier Daeninckx. Vaig deixar la novel·la perquè em sentia limitat pel gènere: tenia la impressió que no podia aturar-me gaire en les descripcions...” Tres anys després d’aquest fracàs, i potser animat per la publicació d’Àcrates (Proa, 2007), un recull de narracions protagonitzades per maquis i milicians anarquistes, Juli Alandes va recuperar la història de l’inspector dels Mossos d’Esquadra Miquel O’Malley, nascut l’any 1967 a Alcoi però emigrat a Barcelona i que a la novel·la ens trobem en la seva “dosi justa d’amargor”. Gràcies a un triple crim que ha tingut lloc a la localitat imaginària de Bellvig, O’Malley és convidat a col·laborar amb la Guàrdia Civil valenciana i es desplaça cap a la petita població, on la seva curiositat incansable el porta a conèixer la fauna local.
Per les pàgines trepidants de la novel·la –divertides i plenes de diàlegs amb jocs lingüístics directes, divertits i amb el punt just d’escatologia– hi desfilen inspectors, tinents casernaris, pseudointel·lectuals de bar, periodistes aventurers, vídues riques (i operades), pastors insubornables, uns quants empresaris corruptes i un traficant pastillero que recorda el furor de discoteca i el maxitúning. “El poble volia ser un model del que és la realitat valenciana, un país que ha canviat molt durant els darrers anys, marcats per la construcció desenfrenada. En el seu punt àlgid, a les aules d’ensenyament secundari de determinats estrats socials no hi havia nois. Qui estudiaria, podent guanyar tres o quatre mil euros al mes fent de paleta?”.



Una de les particularitats d’El crepuscle dels afortunats és la lectura il·lustrada que permet: els crims i corrupcions hi són, però durant la investigació hi ha diàlegs on hi apareix Montaigne, Jacques Derrida, Leopoldo Panero o Joan Coromines. “Hi ha moltes novel·les negres on els personatges passen l’estona demanant tallats o copes i parlant de cotxes. Als meus personatges de tant en tant els faig parlar de poesia...”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (126, juny del 2010)

18.10.10

L'equipatge de mà de Mr. Kennedy


Després d’escriure sobre un pilot d’aviació rus que viatja a la Lluna, Jed Mercurio volia apropar-se a algú que fos addicte al sexe. La idea inicial d’escriure sobre un esportista famós que patís aquest problema va canviar a mesura que el nom de John Fitzgerald Kennedy apareixia de manera recurrent en els llibres i articles que consultava. “Vaig escollir una de les figures més controvertides dels Estats Units per poder interrogar els lectors”, ens diu durant la seva primera visita promocional a Barcelona. “Què en pensem, d’algú que ha fet una bona feina però que té una addicció que afecta el seu matrimoni? Quina importància donem als valors familiars? I a la monogàmia? Fins a quin punt podem qüestionar la vida privada d’una figura pública?”.

Deep throat. O bé 'Glu glu glu', obra d'Anna Maria Maiolino

Un adúltero americano, la novel·la que Mercurio ha escrit sobre JFK, ens presenta un narrador que observa amb “distància clínica” els intercanvis sexuals de l’expresident dels Estats Units. Tot i que al principi es resisteix a seguir embolicant-se amb dones –acaba de néixer el seu segon fill i ha arribat a la presidència del país–, Kennedy s’acaba rendint a la pulsió sexual, que passa per relacions llargues (Marilyn Monroe i Mary Meyer) i trobades llampec amb secretàries, el seu “equipatge de mà”. “La majoria de relacions eren amb noies joves: Kennedy no feia servir la seva autoritat per convèncer-les; ara bé, quan s’enduia al llit una noia de 19 anys, aquesta era prou madura per dir-li que no?”. Durant els dos anys que va ser president, JFK va haver de compaginar el blitzkrieg sex amb una quantitat important de problemes de salut que Mercurio no s’estalvia de detallar: “La llista de problemes físics que patia era inacabable. Kennedy va ser un conillet d’índies dels seus diferents metges, que molts cops li prescrivien fàrmacs que de tant potents li causaven efectes secundaris importants”.

Marilyn Monroe va ser un dels equipatges de mà menys lleugers del President

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (133, setembre del 2010)

14.10.10

En venda

“Tota la meva vida, des de molt petit, he dibuixat, pres apunts, inventat personatges imaginant noves formes, intentant dibuixar els meus pensaments i dibuixant tot el que veien els meus ulls i sentien les meves orelles”. Així es presenta Javier Mariscal al text inaugural del catàleg de l’exposició amb què La Pedrera de CatalunyaCaixa demostra que l’ordre dels factors sí que altera el producte. La fusió entre tres caixes –Catalunya, Manresa i Tarragona– no només ha capgirat el nom de la sucursal bancària: ha reorientat el discurs classicitzant que havia caracteritzat les últimes exposicions, que passejaven, entre d’altres, per les formes arrodonides d’Aristides Maillol, la foscor i vitrallisme de Georges Rouault i els colors feliços dels quadres del Petit Palais parisenc.


Àlex Susanna, que fa uns mesos parlava amb entusiasme del renaixentisme de Mariano Fortuny i Madrazo –assegut en una cadira i amb un discurs ben travat– ara fa referència al caràcter “interdisciplinari i indisciplinat” de Mariscal, que té al darrere i s’encongeix i fa ganyotes. Ara li toca xerrar dret, a Susanna, i acabar ràpid. “Mariscal és una anguila. La seva obra ha ajudat a modelar la imatge de la ciutat, i igual que Antoni Gaudí, ha estat capaç de condensar i exportar el seu esperit, sobretot a partir de les Olimpíades”. Flashback amb sintonia de fons: Cobi, la mascota més genial, viu a prop del mar a Barcelona...
Mariscal adopta el posat seriós de Woody Allen a l’hora de recordar la bona sintonia que hi ha hagut entre l’estudi Mariscal –que dirigeix des de fa 22 anys– i l’equip de CatalunyaCaixa. “No hi ha hagut cap mal rotllo ni discussió. De fet, ens han estat aplaudint com si fóssim ciclistes que pedalen per guanyar la Vuelta”.
Mariscal està content de no dibuixar millor que quan era un xiquet. De l’infantesa passa a recordar tres feines adolescents: “Vaig fer de taxista, vaig pintar cases i vaig fregar plats, i me’n sortia prou bé i podria seguir-ho fent”. Si repetís la frase a un detector de mentides, probablement hagués eructat un d’aquells sons fàcilment onomatopeïtzables: bippppppp. Mariscal redreça el discurs i recorda alguns dels projectes en què ha treballat el seu estudi durant aquestes dues dècades d’existència: “Sempre ens vénen empreses amb problemes de comunicació i imatge, i nosaltres els hem de resoldre. Hem dissenyat la botiga H&M de Portal de l’Àngel i un hotel de cinc estrelles de Bilbao que està de puta mare; hem treballat per Bancaixa i vam dissenyar el logotip del partit socialdemocràtic de Suècia –i gràcies a nosaltres va tornar a guanyar les eleccions–; vam crear la mascota de Hannover i la imatge del museu de la ciència de Toledo... La majoria d’empreses han quedat contentes. Ens han pagat per divertir-nos, però en aquest negoci no tot és hi hi ha ha”.


Mariscal a La Pedrera es divideix en sis espais. El primer és empaperat de dalt a baix amb centenars de dibuixos: “És un espai per netejar-te de tot el que portes de fora. Espero que els nens hi enganxin mocs o el que sigui”, diu, i no podem evitar preguntar-nos per la seva reacció si veiés que fessin el mateix amb el Retaule de SM Joan Carles I, decorat amb llaunes i tota mena d’imatgeria pop, que ens trobem després d’haver passat per la secció dedicada a les tipografies “sempre informals” i un tercer apartat, Gràfica al carrer, que ens permet conèixer una representació important dels projectes publicitaris i institucionals que l’estudi ha tirat endavant. També hi ha una mostra dels mobles impossibles que va fer per a una exposició a Vinçon: el que destaca més, però, és el mosaic de bosses que s’enfila a la part central de la sala. “Les bosses són molt importants, són un tros del client que va pel carrer. Després es fan servir per posar el berenar dels nens”.
Mariscal recorda la importància del reciclatge en la seva obra. Tot s’aprofita: els dibuixos del llibre Sketches han acabat formant part de les casetes de cartó que ha dissenyat per a Magis (costen 165 €); la Moto Ángel Nieto 1989 està formada per trossos de calefactor, soldador, pedal de màquina de cosir i rodes desiguals; els maniquins que van servir per mostrar la túnica Delphos de Fortuny ara ensenyen alguns dels teixits “fashion y téxtil hogar” creats per l’estudi, en paraules de Pedrín E. Mariscal, germà i factòtum engominat de l’empresa.
Les últimes sales de l’exposició, dedicades a experiments visuals catalogats com a poètics i al making off de Chico y Rita, pel·lícula d’animació que s’estrenarà “tan aviat com sigui possible”, aconsegueixen eclipsar la mariscalada més popular, Cobi, el gos d’atura simpàtic i submís que encara ara iconitza la Barcelona olímpica. “El Cobi és com aquelles fulles d’enciam que tires a la compostadora i que al cap d’un temps de podrir-se es reciclen en terra”, diu Mariscal: “Aquí hi hem exposat tot el merchandising que se’n va fer –des d’encenedors fins a ambientador per a cotxes, el gelat olímpic i les gorres–. Hi ha un racó dedicat a la Petra, que era molt bonica però que, com que representava els Paralímpics, no venia tant”. Només se’n van fer samarretes i clauers.


Petra i la bandera dels Paralímpics

Jordi Nopca, Time Out (137, 6-12 d'octubre del 2010)

5.10.10

Comptabilitat


A Vikas Swarup li és molt difícil camuflar l’orgull que sent per l’èxit del seu primer llibre, ¿Quién quiere ser millonario? Gràcies a la pel·lícula Slumdog Millionaire –guanyadora de 80 premis, entre els quals l’autor mateix destaca “els vuit òscars”– , el seu debut ha estat traduït a 43 llengües i li ha permès vendre la segona novel·la a una vintena de països, a banda de comptar amb una adaptació cinematogràfica imminent. “He tingut molta pressió a l’hora de tornar-me a posar a escriure. ¿Quién quiere ser millonario? la vaig fer en dos mesos, i aquesta novel·la m’ha costat un any i mig. L’èxit que va tenir el primer llibre va fer que molta gent m’aconsellés que havia d’escriure’n una segona part, però ho vaig descartar de seguida: per què havia de rescatar els mateixos personatges, si hi ha moltes altres històries per explicar?” Swarup, cònsul general de l’Índia al Japó, visita per primera vegada Barcelona –la “ciutat de les construccions de Gaudí”–per explicar els detalls de Seis sospechosos, que parteix d’una doble influència, Si una nit d’hivern un viatger..., d’Italo Calvino, i Cloud Atlas, de David Mitchell. “Totes dues obres experimenten amb la manera de narrar una història: la primera, perquè no acaba cap de les variacions d’una mateixa història; la segona, perquè resol les línies argumentals a poc a poc, i en ordre invers a com les ha plantejat”.


Guanys i pèrdues
Seis sospechosos té la intenció d’apropar-nos a “la vitalitat i la diversitat de l’Índia” a través de mitja dotzena de personatges que comparteixen la possible vinculació amb l’assassinat d’un empresari jove i carregat de diners, Vicky Rai. “Volia donar una visió plural i sobretot des de l’interior del país. Hi trobem un polític corrupte, una estrella de Bollywood, un lladre de telèfons, un funcionari i un noi de les illes Andaman. També dono una visió exterior del país a través del turista americà que arriba a l’Índia amb la voluntat de casar-se amb una noia molt guapa”. Les diferències socials i d’origen entre uns i altres permeten que Swarup mostri el contrast entre “l’Índia de l’edat de pedra –encara tribal– i l’Índia hipertecnificada”. Tot això, amb el ritme constant del gènere negre.
Quan se li pregunta pels subterfugis i corrupcions que abuden a la novel·la, l’autor no pot evitar ensenyar-nos el seu costat diplomàtic –el mateix que li permet afirmar que dos dels seus autors preferits són Auster i Murakami–: “La corrupció existeix, a l’Índia, igual que a molts altres països, però s’estan prenent mesures per frenar-la. Els meus llibres no assenyalen el pitjor de l’Índia perquè al cor del meu país hi ha la democràcia. L’essència de la democràcia són els guanys i les pèrdues: la comptabilitat”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (120, maig del 2010)

4.10.10

Eugeni Forcano

Seguidors del Barça (1962)

La meva ciutat
, exposició repartida entre l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i la Sala Ciutat, és plena d’imatges subtils i delicades que excaven dins teu fins trobar l’ànima: li fan pessigolles, la punxen o li deixen anar un crit d’alerta per despertar-la. A Fent-se l’homenet, per exemple, la càmera d’Eugeni Forcano va enfocar un pallasso que esperava l’inici de l’espectacle, resignat, a la plaça de toros de Las Arenas, l’any 1963. El pallasso, nan i d’edat avançada, té al darrere un nen de sis o set anys que se’l mira amb arrogància. El nen va vestit de diumenge –impecable– però té trencada una de les sabates: tal i com diu el títol de la foto, es fa l’homenet, però el drama vital, l’escletxa oberta de la punta de la sabata, ja es fa evident. “He estat un fotògraf polièdric. He tocat temes molt diversos, al llarg de la meva carrera –que va durar 36 anys–: el que més m’ha interessat, però, ha estat la gent. Sobretot la gent anònima. Les personalitats públiques, tret de casos comptats, m’han seduït ben poc. El paisatge pot ser bucòlic i inspirador, però em sembla molt més interessant la gent viva. Passa el mateix amb l’arquitectura: no la retrato si no hi ha algú que en forma part”. Ens ho diu Eugeni Forcano, a qui anem a trobar a casa, encara conval·lescent després d’una operació delicada. Ens obre la porta la seva dona, Roser Martínez-Rochina. Forcano ens espera al sofà del menjador, que encaixa perfectament amb una decoració que compagina sants amb fotografies –artístiques, però també familiars–, mobles de tota mena, bibelots insòlits i una atmosfera que recorda amb contenció l’estudi que el fotògraf va tenir al carrer Joaquim Pou durant bona part de la seva trajectòria, que va ser interrompuda l’any 1996 degut a un infart (Forcano fa servir una expressió tècnica, per referir-se al problema de salut que el va obligar a deixar la seva gran passió: “De cop i volta, em vaig espatllar”).
A l’estudi del carrer Joaquim Pou hi van passar personalitats com en Dalí, en Miró o en Frederic Marès. Una vegada que hi va venir en Josep Maria Espinàs, va anar al lavabo i quan en va sortir va dir: ‘Eugeni, aquí dins t’hi falta una cosa… Una petita biblioteca’. En Miró, que gairebé no parlava mai, quan hi va entrar no va poder parar de repetir: ‘Oh, punyeta’. Frederic Marès hi passava gairebé cada setmana, fascinat pels mobles i les antiguitats. Els clients, quan entraven a l’estudi, quedaven ben sorpresos. Pensaven que jo devia estar sonat com una campana. Tenia la sort que la feina que feia els agradava i quan tornaven venien disposats a observar: portaven els representants, gent de tota mena… He de dir que això no m’agradava gaire”.

Descapotables dels seixanta (1963)

De venedor a fotògraf
Forcano, que trenca la solemnitat dels pantalons i la camisa negra amb una armilla tacada de colors i una creu enorme –aparatosa i amatent– que penja del seu pit, recorda que abans de dedicar-se a la fotografia havia comprat i venut teixits per a l’empresa de la qual el seu pare n’era apoderat, que era coneguda popularment com Cal Mainou. “L’any 1953 ens en vam anar a la misèria. Vaig deixar la feina i vaig començar a pensar què podia fer per tirar endavant. Se’m va ocórrer comprar un tricicle a terminis i fer de transportista. Em deia Transportes Catedral. Era divertit, perquè la gent em coneixia com el senyor Catedral. En tres anys vaig arribar a tenir quatre tricicles i tenia l’exclusiva d’aviació i comerç: quan feia el repartiment vaig conèixer molta gent i moltes cases de putes (en una d’elles, em van demanar que m’esperés una estona fins que fessin els diners)”. Tot i aquest èxit a petita escala, el gran cop de timó de Forcano va arribar l’any 1960, quan després de guanyar un concurs de fotografia, Néstor Luján –llavors cap de redacció de Destino– li va trucar perquè comencés a col·laborar amb la revista. “Vaig començar a fer portades per a Destino, però això no em donava per viure, i vaig compaginar els reportatges amb la feina en publicitat: em vaig haver de trencar el cap per tirar endavant, però ho vaig fer amb il·lusió i passió”. La voluntat d’arribar a l’ànima de la gent –i la curiositat insaciable– van fer que Forcano es passés la dècada dels seixanta voltant pels carrers de Barcelona. Quan tenia la portada per a la revista, la càmera no s’aturava: calia seguir investigant. És d’aquest rebost inquiet i voluminós que n’ha sortit la donació de 650 fotografies a l’Arxiu Fotogràfic, de les quals ara se n’exposa una selecció important (se n’havia pogut veure una petitíssima part a la retrospectiva que li va dedicar La Virreina l’any 2005). “No he estat mai un fotògraf que disparés gaire. Quan disparo, si no m’emociono, no hi ha foto. És quan se’m dispara el cor, que la cosa rutlla”, ens diu mentre el seu bigoti finíssim –emblanquinat pels anys– li tremola lleument. A La meva ciutat, Forcano aconsegueix fer bategar els nostres cors una mica més ràpid. Les seves fotos són tendres. Nostàlgiques. Humanes. Compassives.

Sotanes (1964)

Publicat a Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)