Eugeni Forcano

Seguidors del Barça (1962)

La meva ciutat, exposició repartida entre l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i la Sala Ciutat, és plena d’imatges subtils i delicades que excaven dins teu fins trobar l’ànima: li fan pessigolles, la punxen o li deixen anar un crit d’alerta per despertar-la. A Fent-se l’homenet, per exemple, la càmera d’Eugeni Forcano va enfocar un pallasso que esperava l’inici de l’espectacle, resignat, a la plaça de toros de Las Arenas, l’any 1963. El pallasso, nan i d’edat avançada, té al darrere un nen de sis o set anys que se’l mira amb arrogància. El nen va vestit de diumenge –impecable– però té trencada una de les sabates: tal i com diu el títol de la foto, es fa l’homenet, però el drama vital, l’escletxa oberta de la punta de la sabata, ja es fa evident. “He estat un fotògraf polièdric. He tocat temes molt diversos, al llarg de la meva carrera –que va durar 36 anys–: el que més m’ha interessat, però, ha estat la gent. Sobretot la gent anònima. Les personalitats públiques, tret de casos comptats, m’han seduït ben poc. El paisatge pot ser bucòlic i inspirador, però em sembla molt més interessant la gent viva. Passa el mateix amb l’arquitectura: no la retrato si no hi ha algú que en forma part”. Ens ho diu Eugeni Forcano, a qui anem a trobar a casa, encara conval·lescent després d’una operació delicada. Ens obre la porta la seva dona, Roser Martínez-Rochina. Forcano ens espera al sofà del menjador, que encaixa perfectament amb una decoració que compagina sants amb fotografies –artístiques, però també familiars–, mobles de tota mena, bibelots insòlits i una atmosfera que recorda amb contenció l’estudi que el fotògraf va tenir al carrer Joaquim Pou durant bona part de la seva trajectòria, que va ser interrompuda l’any 1996 degut a un infart (Forcano fa servir una expressió tècnica, per referir-se al problema de salut que el va obligar a deixar la seva gran passió: “De cop i volta, em vaig espatllar”).
A l’estudi del carrer Joaquim Pou hi van passar personalitats com en Dalí, en Miró o en Frederic Marès. Una vegada que hi va venir en Josep Maria Espinàs, va anar al lavabo i quan en va sortir va dir: ‘Eugeni, aquí dins t’hi falta una cosa… Una petita biblioteca’. En Miró, que gairebé no parlava mai, quan hi va entrar no va poder parar de repetir: ‘Oh, punyeta’. Frederic Marès hi passava gairebé cada setmana, fascinat pels mobles i les antiguitats. Els clients, quan entraven a l’estudi, quedaven ben sorpresos. Pensaven que jo devia estar sonat com una campana. Tenia la sort que la feina que feia els agradava i quan tornaven venien disposats a observar: portaven els representants, gent de tota mena… He de dir que això no m’agradava gaire”.

Descapotables dels seixanta (1963)

De venedor a fotògraf
Forcano, que trenca la solemnitat dels pantalons i la camisa negra amb una armilla tacada de colors i una creu enorme –aparatosa i amatent– que penja del seu pit, recorda que abans de dedicar-se a la fotografia havia comprat i venut teixits per a l’empresa de la qual el seu pare n’era apoderat, que era coneguda popularment com Cal Mainou. “L’any 1953 ens en vam anar a la misèria. Vaig deixar la feina i vaig començar a pensar què podia fer per tirar endavant. Se’m va ocórrer comprar un tricicle a terminis i fer de transportista. Em deia Transportes Catedral. Era divertit, perquè la gent em coneixia com el senyor Catedral. En tres anys vaig arribar a tenir quatre tricicles i tenia l’exclusiva d’aviació i comerç: quan feia el repartiment vaig conèixer molta gent i moltes cases de putes (en una d’elles, em van demanar que m’esperés una estona fins que fessin els diners)”. Tot i aquest èxit a petita escala, el gran cop de timó de Forcano va arribar l’any 1960, quan després de guanyar un concurs de fotografia, Néstor Luján –llavors cap de redacció de Destino– li va trucar perquè comencés a col·laborar amb la revista. “Vaig començar a fer portades per a Destino, però això no em donava per viure, i vaig compaginar els reportatges amb la feina en publicitat: em vaig haver de trencar el cap per tirar endavant, però ho vaig fer amb il·lusió i passió”. La voluntat d’arribar a l’ànima de la gent –i la curiositat insaciable– van fer que Forcano es passés la dècada dels seixanta voltant pels carrers de Barcelona. Quan tenia la portada per a la revista, la càmera no s’aturava: calia seguir investigant. És d’aquest rebost inquiet i voluminós que n’ha sortit la donació de 650 fotografies a l’Arxiu Fotogràfic, de les quals ara se n’exposa una selecció important (se n’havia pogut veure una petitíssima part a la retrospectiva que li va dedicar La Virreina l’any 2005). “No he estat mai un fotògraf que disparés gaire. Quan disparo, si no m’emociono, no hi ha foto. És quan se’m dispara el cor, que la cosa rutlla”, ens diu mentre el seu bigoti finíssim –emblanquinat pels anys– li tremola lleument. A La meva ciutat, Forcano aconsegueix fer bategar els nostres cors una mica més ràpid. Les seves fotos són tendres. Nostàlgiques. Humanes. Compassives.

Sotanes (1964)

Publicat a Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)