La esposa del Rey de las Curvas

La mirada d’Alfredo Bryce Echenique té una fondària similar a la copa de vi de la qual va fent glops minúsculs. La textura és una mica més líquida que la substància que pren amb obstinació fins a crear-li un jet lag que alenteix el seu discurs. El color dels ulls no és gaire fosc, però una cortina anímica –densa i trista– s’hi amaga al darrere, la mateixa cortina que converteix la ironia fina que va administrant en un decorat ombrívol, que cal transitar amb cura. “He escrit els contes de La esposa del Rey de las Curvas amb la mateixa lleugeresa amb què escric una novel·la, cosa que no vol dir que no m’ho prengui seriosament”, ens diu. “Julio Cortázar comparava l’acte literari amb un combat de boxa: deia que a la novel·la l’escriptor guanya per punts, mentre que al conte ho fa per knock-out. Els contes han de ser molt bons: no s’hi pot afegir gens d’aigua. Ara bé, he de dir que aquest knock-out sovint me’l salto: la majoria de contes meus comencen pel final. M’agrada eliminar la tensió que teòricament demanen”.
La esposa del Rey de las Curvas és la sisena col·lecció de narrativa breu de Bryce Echenique, la primera de les obres després del seu retorn a Lima. “Vaig marxar de Barcelona el 2008. Hi havia passat sis anys. La meva primera estada a Barcelona va ser del 1984 al 1990, una de les etapes més freaks de la meva vida: vaig marxar de Montpellier perquè patia insomni, i cap metge m’havia pogut curar la malaltia”. D’aquesta experiència n’escriuria, uns anys més tard, Reo de nocturnidad, que va aconseguir el Premi Nacional de Narrativa: “El premi semblava una invitació a no dormir mai més”, ens diu l’autor, que reconeix els fonaments autobiogràfics de la majoria de les seves últimes obres. La esposa del Rey de las Curvas comença amb La funcionaria lingüista, que repassa un dels matrimonis de l’escriptor que no va acabar precisament bé: “Hi ha un títol de pel·lícula que defineix molt bé el nostre matrimoni, The Man Who Wasn’t There. Tinc la sensació que mai no vaig estar allà: la nostra va ser una relació una mica lost in translation. Ella se’m va endur de Barcelona –on jo era feliç– i va exercir una funció de domini (o més aviat d’extermini) sobre la meva vida”. Narracions com La chica Pazos, Peruvian Apollo i Las manías del primo Rodolfo investiguen el passat peruà de Bryce Echenique: amics estimbats, amors no correspostos i homenatges carregats de nostàlgia que l’autor vehicula amb “ironia, humor i digressió”, trets que comparteix amb el gruix de la seva producció narrativa, motivada gràcies a una capacitat innata i torrencial per inventar històries. “Quan era petit no m’agradava que em diguessin contacontes. Una monja de l’escola va ennoblir la meva causa dient que era un storyteller. Un mentider diverteix però enganya. Escrivint una història pots enganyar, però alhora és un acte embellidor”.


© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (128, juliol del 2010)