29.7.09

Entrevista inèdita a Anna Carreras

"Tot serà blanc és una novel·la psicològica de fusió"

A Tot serà blanc (Lleonard Muntaner, 2008), Anna Carreras ens mostra una vegada més la preocupació pel fracàs de les relacions de parella a la contemporaneïtat que, en aquest cas, va acompanyada d’una interessant reflexió sobre la creació, i a un triple nivell: la literària (perquè el personatge principal, Annieke, té la intenció d’escriure una novel·la), la reproductiva (Annieke descobreix a mitja novel·la que espera un fill) i, molt especialment, la creació d’un mateix. Tot serà blanc ens planteja els problemes de voler arribar a l’autoconeixement, i dels perills que pot comportar intentar-ho al món d’avui i a través de les màscares de la ficció.

Tot serà blanc ha estat publicada pocs mesos després que Camisa de foc (Empúries, 2008), però igual que la novel·la anterior, va ser escrita ja fa uns anys. Ens podries situar en el moment cronològic en què comences a treballar en aquesta segona novel·la?
Vaig passar de viure de Barcelona a Vic. A Barcelona havia escrit una part de Camisa de foc i a Vic la vaig acabar. Llavors vaig decidir quedar-m’hi, en un pis cèntric però no històric, però tenia la il·lusió de trobar un apartament a la Plaça Major. Quan m’hi vaig traslladar em vaig adonar que era fantàstic poder veure el mercat cada dimarts i cada dissabte: em llevava d’hora per veure la construcció d’aquest petit món (des que clavaven els ferros fins que s’omplia de gent fins al capdamunt). Això va ser durant la primavera del 2006. En aquells moments treballava des de casa –feia articles per a revistes d’art, traduccions i alguna correcció– i, poc a poc, la visió continuada del mercat em va fer començar a pensar en una nova novel·la. Tenia clar que el decorat havia de ser un mercat, però ara em faltava el tema. A les primeres pàgines de Tot serà blanc, la protagonista, l’Annieke, es passeja pel decorat a la recerca d’aquest tema, i quan el troba construeix una ficció dins la ficció.

El lector accedeix el procés d’autoconeixement de l’Annieke de forma paral·lela a com ho fa ella, i pateix o s’entusiasma al mateix temps que la protagonista. Però abans que això passi, ens trobem prèviament amb tres capítols on se’ns dóna a conèixer l’Annieke i el món que l’envolta.
Als dotze primers capítols s’hi desenvolupa la trama i es planteja la teoria que el llenguatge literari pot "parlar" amb el llenguatge de la religió: dotze dels passos de la passió de Crist es corresponen amb dotze moments de defalliment de l'Annieke. A la segona part, amb només tres capítols, la literatura s'identifica amb la ciència i la poesia: és la condensació d'una psicologia alterada. Tothom sap què és la religió, en té una o fins i tot la rebutja. A la tercera part, d'un sol capítol epilogal, la literatura s’expressarà a través del missatge més minoritari de tots, el de la droga i la bogeria, amb el llenguatge de les excepcions. Tot serà blanc passa progressivament del macrocosmos al microcosmos, sense deixar de ser, en cap moment, una novel·la amb tendència al psicologisme.


La premissa inicial de la teva nova novel·la és que la protagonista, l’Annieke, vol escriure, i no se’n surt; no està contenta amb la seva vida, i en tot moment busca escapar-se cap al món lliure de la creació. Abans de poder crear una ficció dins la pròpia ficció que ja és la novel·la, l’Annieke comença a conèixer una sèrie de personatges una mica extravagants, com el “llibreter (...) d’uns noranta anys amb uns bonics ulls de menta tranquil·la” o el capellà Nikolai. Quina és la seva funció, dins la novel·la?
Volia donar una sensació d’estranyesa en tot. Tant en els noms com en el seu comportament. Nikolai és un capellà rus que es passa bona part del dia al bar perseguint a jovenetes a qui ell interpreta depressives. Aquests personatges, com per exemple, en George o l'Alexandra, o el ginecòleg, o fins i tot els policies em serveixen per demostrar que la neurosi de l’Annieke no és únicament creada per ella mateixa sinó per l’entorn en el qual viu i per la manera com se li dirigeixen els altres, quasi sempre malintencionada. Davant el dubte de si neixes o creixes neuròtic, estic segura que hi ha un determinisme total per part de les circumstàncies externes. Per tant, defenso la segona opció... L'Annieke és un outsider perquè el món la rebutja i ella rebutja el món.

El gran descobriment de l’Annieke és Magritte, venedor de camises al mercat, que des del principi és presentat amb molts vincles amb l’art (pel nom, amb Münch, amb Miró o amb Màlevitx; per la combinació de camises que tria, amb l’art kitsch).
És un determinat tipus d’art que d’entrada es rebutja i no s’entén... Segons el meu punt de vista, aquest art més conceptual, més d’avantguarda, no és cap presa de pèl, sinó una mostra de claredat. La ficció, per a l’Annieke, és claredat, perquè la realitat és foscor. L’Annieke només està tranquil·la quan pot viure l’art en primera persona: per poder-ho fer, ha de crear uns personatges excepcionals a partir de la realitat que observa, els hi ha d’injectar personalitats interessants i ha de viure aquesta fantasia com si es tractés d’allò més verídic.

El primer pas –la transició entre el món ‘real’ i el de ‘la ficció’– és construir una biografia falsa a Magritte, i tornar-lo a batejar amb el nom d’Eixam.
L’Annieke ho fa perquè Magritte és un personatge que té precisament la força i l’energia que a ella li falta, perquè passa per una etapa d’abúlia i de tedi existencial i creatiu. L’abella, que és el símbol de la creació poètica, es multiplica en Eixam Magritte de forma aritmètica. Com més impactant sigui la vida del seu protagonista, més amunt podrà volar la seva mà demiúrgica.

La ‘ficció’ que s’inventa l’Annieke té un embolcall aparent de thriller: Eixam-Magritte és el cap d’una banda de narcotraficants, i com a tal està en perill de ser atrapat per la policia o pels seus opositors. Aquesta, però, només és l’aparença: el que realment t’interessa és aprofundir en la psicologia de l’Annieke...
Més que allò que fan, m’interessa com actuen i per què fan el que fan, els personatges. La demència de la protagonista va creixent, a mesura que avança la novel·la: l’Annieke comença movent els fils, quan s’inventa el món de ficció, però al final ja no sap què imagina i què està vivint. Amb Tot serà blanc em vaig preguntar, a nivell tècnic, si era possible mostrar la simultaneïtat entre allò viscut i allò pensat, entre la realitat i la ficció. Vaig arribar a la conclusió que, a nivell escriptural, això nomes era possible si s’existia en el nivell de la fantasia.

Per això és tan important la re-producció, a la novel·la.
Exacte: re-producció de llenguatges, re-producció de situacions... L’únic que queda és la re-creació, perquè la creació per si mateixa és incapaç de mostrar la simultaneïtat entre realitat i ficció. En els límits de la ciència i la religió comença la poesia, que és l’única disciplina capacitada per crear móns, més enllà dels límits inherents a les disciplines massa exactes, o massa abstractes. La poesia supera la frontera del real, i alhora facilita la correspondència amb la resta de llenguatges.

A més d’aquesta re-producció, a la novel·la hi abunden al·lusions al procés reproductiu del corall, a la reproducció de la realitat que representen els mims o al propi embaràs de l’Annieke.
Tant l’embaràs de l’Annieke, com la re-producció creativa, com la reproducció del corall acaben en pàgina en blanc: l’Annieke no pot acabar la seva novel·la, l’embaràs acaba amb la mort del nen i el corall se solidifica.

“Els escriptors inventeu móns possibles, vides que en realitat us agradaria viure a vosaltres mateixos i que sou massa fràgils per acarar-vos al mirall i tenir una discussió forta amb el vostre altre”, ens trobem en un moment de Tot serà blanc. La història de l’Annieke és la de la pèrdua d’aquesta vida possible –la de l’escriptura–: “Els deixebles acaben per superar els seus mestres, i els personatges als seus creadors”.
Arriba un moment que a l’Annieke només li queda recórrer al seu propi record. Surt del món de la ficció per trobar d’on li ve, el seu neguit vital. Va tirant enrere en el temps fins que recorda què pensava dins l’úter de la seva mare i què passava al seu voltant. Veu tota una sèrie de situacions que ja pronosticaven una futura neurosi, que li fomentaven el punt outsider de no pertànyer a cap col·lectiu. Inventa per no tornar-se boja, però es reconeix al mirall, perquè no es té por i és conscient que està feta de fragments.

La circularitat de la novel·la és total. Comença amb les creus de fusta de Bartra (“El temps es mesura per bressols i creus de fusta”) i acaba amb la visió d’una creu humana formada per dos dels personatges. “Dibuixes el temps com una serp mossegant-se la cua”, diu el narrador a l’Annieke al principi de la segona part de la novel·la...
Aquesta visió és dels romans, dels romàntics i dels avantguardistes. L’art només té un temps present. Si volem viatjar fins al passat l’hem de construir mitjançant el record, i per traslladar-nos al futur ho hem de fer a partir del somni. La literatura que procuro fer és universal i progressiva: el temps se suspèn, a Tot serà blanc, per això tot és tan estrany, tan eteri i ennuvolat. El lector es troba en una metaficció i s’ha de llegir com a tal... La figura de la creu és la de la fusió màxima amb un sol punt d’intersecció. La creu humana que formen els dos personatges al final de la novel·la té com a punt d’intersecció les seves vísceres –els estómacs o els cors, probablement–. Aquest és l’únic moment de la novel·la en què el temps no és circular, sinó perpendicular.

La novel·la és plena de símbols que si no s’aprenen a interpretar fan perdre bona part de l’autoaprenentatge de l’Annieke.
La majoria del que apareix a Tot serà blanc no són simples anècdotes, sinó que poden considerar-se categories. Per a mi en una novel·la no s’han d’anar sumant elements perquè el conjunt resulti bonic, sinó que hi ha d’haver una fusió d’elements que aconsegueixin configurar un artefacte compacte. Si et perds un símbol potser no passa res, però si te’ls perds tots, aquella novel·la acaba esdevenint una altra cosa: per això hi ha gent que creu que el que faig és poesia o assaig. Amb les meves novel·les no pretenc fer ni una cosa ni l’altra: que hi hagi una investigació prèvia no afecta els resultats, és a dir, la pròpia obra. Tot serà blanc és una novel·la psicològica de fusió. Tot el que hi apareix té el seu valor i és com els pronoms febles: s’han de reblar.

Després de Camisa de foc podies optar per escriure una novel·la radicalment diferent de la primera, però tinc la sensació que, si bé formalment són dues obres molt diferents, a nivell temàtic hi ha vincles molt importants que alhora funcionen com a variacions. A Camisa de foc, per exemple, la dona-d’ombra-cansada col·leccionava amants –és a dir, els matava–; a Tot serà blanc és l’home qui –en la construcció de ficció d’Annieke– és un traficant capaç de qualsevol cosa, fins i tot de carregar-se algú.
És la visió oposada d’un tema que em preocupa molt, que és la impossibilitat de les relacions de parella avui. L’home i la dona van per vies massa paral·leles i rarament es creuen: en aquestes dues novel·les, quan això passa, el desenllaç és la tragèdia.

Hi ha una concepció dolorosa de l’amor, en l’una i en l’altra: La dona-d’ombra- cansada pretenia reconstruir la cara del seu amant (George G.) a base d’assassinats; l’Annieke, torturada perquè no pot escriure, s’inventa una relació amb el narcotraficant Eixam Magritte que s’alimenta del sadomasoquisme entre Magritte i Alexandra, la seva parella.
L’amor que apareix a Tot serà blanc és l’amor-passió. A la primera part es relaciona amb la passió de Jesucrist, a la segona ens trobem amb la passió dels pares de l’Annieke i a l’última part hi explico la passió de la pròpia Annieke –el camí cap a la seva mort–. Qualsevol passió portada a l’extrem condueix a un desenllaç tràgic.

El George G. de Camisa de foc ara s’ha transformat en George, la parella de l’Annieke: però George ha passat de ser un ideal a convertir-se en una realitat quotidiana amb un punt amenaçador.
Fer aparèixer el mateix nom és simplement fruit de la lectura d’Anaïs Nin. A La novel·la del futur deia que una tècnica narrativa bona per a l’escriptor era fer que el nom d’un mateix personatge –amb característiques diferents– anés apareixent en diverses obres. George G. tenia connotacions positives, i en canvi el George de Tot serà blanc és vist de forma molt negativa, és un personatge aberrant, una mala persona.

En totes dues novel·les hi té molta importància la carta com a comunicació íntima.
La carta és fonamental, per a mi. Per carta es pot dir allò que no es gosa dir a la cara i es pot dir també d’una forma molt més elaborada que oralment. La carta, a més, et permet ser l’Altre, és el gènere per excel·lència de l’Alteritat, igual que el dietari.


A Tot serà blanc, les referències a l’escriptura de dietaris per part de les protagonistes femenines tenen una negativitat que fa explícita l’escatologia: “He trobat això i m’han vingut ganes de vomitar”, diu el pare de l’Annieke a la mare, Cécile, i ella respon: “És el meu quadern de notes”.
Les relacions de parella han arribat a una falta tan gran de respecte que fins i tot s’ha arribat a la denigració personal. Aquests insults formen part de la relació actual home-dona...

El missatge final no és gaire optimista.
Les tres virtuts cardinals –la fe, l’esperança i la caritat– queden destruïdes, en aquesta novel·la. Ningú no es comporta de forma caritativa, no hi ha fe –perquè tot falla– i no hi ha esperança de res. El títol Tot serà blanc juga amb el color blanc de la cocaïna, el de l’espiritualitat i el malefici de la pàgina en blanc.



Entrevista inèdita, febrer-març del 2009

16.7.09

Oliva Trencada - Lluneta del pagès (Fonart, 2008)

Supe por primera vez de la existencia de Oliva Trencada gracias a Joan Miquel Oliver, que se refirió al grupo como la propuesta más interesante actual de Mallorca.Oliva Trencada es un quinteto que asume riesgos tan curiosos –pero con resultados brillantes– como musicar una docena de poemas de Maria Antònia Salvà (1869-1958) y convertir el apego a la tierra, la naturaleza y la tradición que abundan en la obra de Salvà en una delicada ración de folk-pop que se escucha con entusiasmo creciente. Sus tres grandes influencias son Nick Drake, Toti Soler y Jim O’Rourke, confiesan: nosotros, escuchando “El bé de l’aigua” o la casi psicodelia de “Rodes” hemos pensado en el Devendra Banhart de “Cripple Crow” y “Smokey Rolls Down Thunder Mountain”, que bebe de múltiples estilos y consigue integrar una rica gama de instrumentos, pertenezcan al pop-rock (las habituales guitarras, bajo, batería y teclados) o a circuitos más tradicionales (flautas, zambomba o todo tipo de percusiones). A la riqueza instrumental de “Lluneta del pagès” tenemos que sumar la expresiva y particular voz de Pep Toni Ferrer, que consigue actualizar y transformar de forma impresionante cada verso de Maria Antònia Salvà.

Publicat a Mondosonoro (Febrer del 2009)

http://www.mondosonoro.com/detall_disc.asp?id=213137

15.7.09

Abús - Esthels (Grabaciones Silvestres, 2008)

El cuarto disco de Agustí Busom (Abús), además de estrenar sello discográfico (Grabaciones Silvestres, capitaneado por Marc Parrot) inaugura también una nueva etapa sonora y anímica en su trayectoria.Después de “A Can Pistraus” (Ariadna, 06), disco en el que utilizaba toda la potencia eléctrica para mostrar sus múltiples indignaciones, Abús ha vuelto a la carga con un ciclo de canciones tranquilas y serenas sobre una historia de amor con final feliz (es decir, sin final, por el momento). Bajo una instrumentación aparentemente minimalista, las canciones de “Esthels” se infiltran dentro del oyente de forma casi instantánea y poco a poco van cobrando vida todos sus detalles instrumentales, que son muchos y muy variados, distribuidos inteligentemente a lo largo y ancho del minutaje. Por una vez, el viaje que nos plantea Abús no pasa por parajes sombríos: “L’univers” y “L’àngel intrigant” –dos puertas de entrada poco ornamentadas pero majestuosas– dan paso a una colección de canciones luminosas y coloreadas, que rezuman optimismo, mucha fuerza y estado de gracia creativo.

Publicat a Mondosonoro (Febrer 2009)

Françoiz Breut - À l'aveuglette (T-Rec / Green Ufos, 2008)

Después de reunir a la flor y nata del panorama francés en “Vingt à trente mille jours” (2000) e intentar escapar de la sombra enorme y majestuosa de Dominique A con las grandes (y eclécticas) canciones de “Une saison volée” (2005), Françoiz Breut tenía pendiente la tarea de conseguir un disco homogéneo que aunara chanson con la hipersensibilidad musical que aparecía, sin previo aviso, en parte de su repertorio previo.Con “À l’aveuglette” lo ha conseguido: le ha bastado con escuchar atentamente las inquietudes de los músicos que la acompañan, Boris Gronemberger (batería y guitarras) y Luc Rambo (teclado y vibráfono), para conseguir ensamblar a la perfección su voz –y, por primera vez, sus propias letras– con un discurso musical rico y matizado que nos enseña sus mejores cartas en “Les jeunes pousses” (con unos arreglos de viento metal luminosos y el vibráfono de Rambo a toda pastilla), en “2013” (que exhibe un retrofuturismo minimalista que nos ha hecho pensar puntualmente en la banda sonora de “Le mépris” de Georges Delerue”) y en el tema que titula el álbum, “À l’aveuglette” (canción tensa, delicada y con una sección de cuerda espléndida). En otros momentos, el disco no avanza tan fácilmente –incluso se encalla en “L’étincelle…” o en “Mots croisés”–: es el precio que Breut ha tenido que pagar por una interesante investigación sonora y lírica.

Publicat a Mondosonoro (Febrer 2009)



Fireman - Electric Arguments (One Little Indian / Popstock, 2009)

A lo largo de casi cuarenta años, Paul McCartney ha despachado una abultada discografía en solitario capaz tanto de grandes momentos (“Band On The Run”) como de bazofia pura (“Temporary Secretary”). Las inquietudes musicales de Macca lo llevaron a interesarse a mediados de los noventa por el ambient y la experimentación electrónica, y junto a Youth (Killing Joke) publicaron dos discos instrumentales bajo el alias The Fireman que pasaron (casi) desapercibidos.Diez años después de su última colaboración, el dúo se ha reactivado misteriosamente para entregar su disco más ambicioso y el más poliédrico hasta la fecha. “Electric Arguments” empieza con “Nothing Too Much Just Out Of Sight”, un blues-rock desbocado que puede recordar a la suciedad sonora menos extrema de Jon Spencer Blues Explosion. Después del bucolismo acústico de “Two Magpies” –retomado más adelante en “Travelling Light”– el disco nos enseña la carta ochentera en “Sing The Changes”, que apuesta por el pop-rock de radiofórmula inteligente. “Highway” tiene un estribillo de anuncio de coche de lujo (potente, seguro, integrado a la perfección con el paisaje). “Light From Your Lighthouse” flirtea con el gospel, y en “Dance ‘Til We’re High” aparece la referencia siempre amenazante de U2. A partir de entonces, cinco largos temas donde se recupera tímidamente la experimentación pretérita del dúo, y el disco se confirma como una ambiciosa (y por momentos lograda) anécdota.

Publicat a Mondosonoro (Febrer del 2009)



The Primary Five - High Five (Neon Tetra / Locomotive, 2008)

Paul Quinn, nombre que se esconde tras The Primary 5, contribuyó como batería en dos de los discos más celebrados –a nivel indie– de la escena musical de Glasgow de la década de los noventa del siglo pasado: “Lovegod” (90), junto a The Soup Dragons, y “Grand Prix” (95), con Teenage Fanclub, que en su última visita barcelonesa nos prometieron tener lista la continuación de “Man-Made” (Merge, 05) para mediados del año que viene.Quinn dejó a los Fanclub después de “Words Of Wisdom And Hope” con la intención de concentrarse en su propio proyecto, The Primary 5, en el que quería demostrar, igual que tantas otras bandas pop orientadas hacia los sesenta y setenta, la efectividad de las cinco piezas esenciales para construir buenas canciones: voz, guitarra, bajo, batería y teclado. The Primary 5 nació como una aventura individual en la que Quinn tocaba todos los instrumentos y demostraba su buen olfato para cazar buenas melodías. “High Five”, tercer álbum del escocés, confirma las buenas impresiones que causaron “North Pole” (04) y “Go” (07). The Beatles están en el punto de mira ya desde el primer fraseo de guitarra de “I Wonder Why” (la versión para la BBC del clásico de Burt Bacharach “Baby It’s You”), y a lo largo de los treinta y dos minutos que dura el disco recorremos amablemente diez canciones de pop soleado y sin complejos.

Publicat a Mondosonoro (Març del 2009)




Danielson - Trying Hartz (Secretly Canadian, 2009)

Daniel Smith ha resumido sus primeros diez años en “Trying Hartz”, doble álbum con 28 de las composiciones que ha declamado, proclamado y cantado entusiásticamente junto a miembros de su familia. Su proyecto musical empezó como tesis doctoral en 1994: “A Prayer for Evening Hour” tenía como particularidad que la música rudimentaria y las voces alocadas que acompañaban a su ya inconfundible (agudo, chirriante) timbre vocal eran sus hermanos. Fruto del espíritu familiar fueron sus siguientes álbumes, “Tell Another Joke at the Old Choppin’ Block” (1997), “Alpha” (1998) y “Omega” (1999), en los que se confirma lo apasionado y excéntrico de sus composiciones, al mismo tiempo que se descubre la esencia cristiana de su discurso, implícito en la mayoría de su repertorio y explícito en temas como “Thanx To Noah”. La religiosidad de la música de Smith, a diferencia de otros ejemplos actuales como Half-Handed Cloud, estriba en la celebración eufórica de la vida, que brilla especialmente en temas como “Flip Flop Flim Flam”, perteneciente a “Fetch the Compass Kids” (2001) o “Daughter’s Will Tune You”, de “Brother Is to Son” (2004).

Maig 2009


Mazoni - Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber, 2009)

“Si els dits fossin xilòfons” (Bankrobber, 07), segundo disco de Mazoni, flirteaba con el pop, la psicodelia e incluso la canción de autor. Dos años después, y con toda esperanza arruinada, Jaume Pla vuelve con el tercer largo en catalán de su alter ego inspirado en las malvadas amazonas que aparecían en el manga y anime Capitán Harlock.“Eufòria, 5-Esperança, 0” es una apuesta clara por la intensidad y la fuerza del rock menos obvio, sin perder ni un ápice de jugueteo con otros estilos (la electrónica de “Inspira, conspira”). Además del endurecimiento de sus letras, descarnadas y poco conformes con la situación social actual, la principal novedad del nuevo álbum de Mazoni es que las canciones experimentan multitud de cambios en su interior. Olvidémonos de la estrofa–estribillo clásica: el nuevo Mazoni flirtea con multitud de géneros e instrumentos y los presenta bajo la energía intensa del rock, consiguiendo piezas con multitud de capas y fragancias como “Eufòria”, “Apocalipsi Now”, “Tres moments” o “Caputxeta”.

Publicat a Mondosonoro (Maig 2009)



Xavier Baró - Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009)

Si en su anterior disco, “Flors de joglaria” (Quadrant, 06) Xavier Baró enterraba el hacha verbal y anímica que exhibía en “Cançons del temps de destrals” (Satchmo, 04), sus nuevas canciones vuelven a acercarse a la oscuridad, esta vez con un marcado acento autobiográfico.Ya sea recuperando el órgano litúrgico (Víctor Verdú: espléndido en temas como “Ora Catalina” o “Valls estranyes”) como defendiendo únicamente con su guitarra composiciones sinceras y desgarradas (“Una nit als aiguamolls” o “Miro amb els meus ulls”, llena de símbolos sobre una realidad deshumanizada, fotocopiada de la nuestra) el cancionero de Xavier Baró avanza, calavérico y siniestro, ajeno a modas y concesiones de ningún tipo. En “Lluny del camí ral” se mantiene fiel al espíritu trovadoresco que defiende a capa y espada, pero esta vez salpicado por matices psicodélicos, voluntad experimental y referencias a William Blake o a episodios bíblicos que enriquecen un poco más su universo singular y necesario.

Publicat a Mondosonoro (Juliol del 2009)


http://www.mondosonoro.com/detall_disc.asp?id=213900



9.7.09

Entrevista a Jordi Évole

“Volia ser un periodista seriós”

Va irrompre l’any 2002 a Una altra cosa posant en dubte al director i presentador del programa, Andreu Buenafuente. Les preguntes descarades i els estirabots del personatge (el follonero) han acompanyat a Jordi Évole des de llavors, que amb els anys ha sabut conservar, engrandir i carregar de matisos la seva creació més coneguda i transgressora, ja sigui interrompent una cerimònia chavista oficial a Veneçuela, llançant fotos de Soraya i Melody als micos de Gibraltar o perseguint a Luis Aragonés per Istanbul acompanyat de Joan Clos, actual ambaixador d’Espanya a Turquia. Des de fa un any, té programa propi i tot: Salvados es pot veure a La Sexta cada diumenge en prime time (21.30h)



Des de setembre, Andreu Buenafuente, Jose Corbacho, Berto Romero i tu heu presentat l’espectacle Terrat Pack (quatre monòlegs inèdits) en diverses ciutats espanyoles. El 26, 27 i 28 de juny arribeu a l’Auditori del Fòrum.
Mai abans no havia pujat a un escenari ni havia fet monòlegs, però quan l’Andreu m’ho va proposar vaig dir que sí de seguida. El fil conductor de l’espectacle és explicar en primera persona coses que ens han passat a tots quatre a causa d’aparèixer regularment a la tele: els monòlegs s’acosten al terreny personal de cadascun de nosaltres, i veig difícil que algú altre els pogués interpretar.

En el teu cas, i contràriament al que molta gent pugui pensar, el follonero no és ben bé el Jordi Évole. Com t’ho fas, per separar-los?
Em sembla que en aquest espectacle és on més es barregen l’un i l’altre. De vegades parlo com a Jordi Évole explicant coses que li han passat al follonero, però també es dóna el cas contrari. És un exercici una mica bipolar, o un problema de doble personalitat... El personatge del follonero m’ha servit per interpretar algú que de vegades m’agradaria ser –però d’altres no–.

L’element conflictiu del personatge t’ha acompanyat des de la primera intervenció l’any 2002 a Una altra cosa, on feies de guionista.
El programa de l’Andreu va arrencar amb molt bona audiència després d’un any de descans. Al cap d’uns mesos se’ns va acudir que allò que més necessitava era un crític, i que els que estàvem més capacitats per criticar-lo érem nosaltres mateixos. Un dia, durant un assaig, el Corbacho va començar a increpar-lo des de la grada –la llavor del que seria el follonero–. Es va pensar en contractar un actor perquè fes aquest paper, perquè el Corbacho ja era molt conegut per l’audiència, i no hagués estat creïble. Però l’actor ens demanava molts diners i es va descartar. Gairebé el mateix dia que havia de sortir en pantalla l’Andreu m’ho va proposar a mi, que havia fet un parell o tres d’intervencions a Set de nit, del Toni Soler. Em va dir que ho provés un dia... i ha durat fins ara, la cosa.


Has dit moltes vegades que tu no ets actor, i que ets incapaç de representar cap paper. Llavors, la mala llet del follonero deu ser força propera a la de Jordi Évole, no?
Més que mala llet, tenia ganes de jugar amb la ironia i el sarcasme. Això venia de fàbrica: era herència del meu avi, segurament, que era molt així. Hi havia, però, una part que jo desconeixia, i que consistia en tenir el morro de fer tota una sèrie de coses que vistes en perspectiva et preguntes si eren necessàries. Em va ajudar molt posar-me una jaqueta de cuir. Va ser una cosa casual. Mitja hora abans de sortir em vaig mirar al mirall. Portava només una camisa, i em vaig veure molt nyicris: vaig pensar que si volia fer de personatge canalla no arribaria enlloc, d’aquella manera, i per això em vaig posar a sobre la jaqueta, que m’havia comprat el cap de setmana abans.

És a dir, que no només no et van pagar un extra per la intervenció al programa, sinó que també vas haver de sortir amb la teva pròpia jaqueta.
He arribat fins aquí gràcies a que el primer dia els vaig sortir de franc.

Però la cosa va anar bé i vas continuar.
Vaig fer allò per jugar. M’ha passat en moltes coses, a la vida, que primer m’he plantejat com un joc –una cosa que no t’acabes de creure– però que al final es transformen en la teva feina principal.

Al cap d’un temps el follonero va baixar de la grada i va començar a fer de reporter.
Un dia vaig proposar d’anar a fer un reportatge durant un Barça-Madrid. Sóc molt del Barça, i pensava que així podria veure el partit... Però ha estat el dia que menys he parat atenció al camp: anava grada amunt i avall, entrevistant a gent, i buscant també els polítics. Aquell dia hi eren tots, perquè era una setmana abans del pacte del Tinell.

Amb aquests reportatges vas recuperar els teus primers moments de periodista a la SER o Telecinco...
Jo volia ser un periodista seriós: volia ser com el Cuní o la Terribas. He estat un malalt de la premsa i la ràdio des de petit, i per això vaig estudiar comunicació audiovisual. Anava pel bon camí fins que va aparèixer El Terrat... Però amb els reportatges he pogut tornar a fer periodisme, perquè encara que estiguin enfocats en clau humorística moltes vegades els polítics t’acaben donant titulars que en rodes de premsa serien impensables.

I entre reportatges i intervencions del follonero has arribat a tenir un programa propi, Salvados, que en un primer moment es dedicava temàticament a algun aspecte (l’església, l’Eurocopa, unes eleccions...) però que finalment s’ha convertit en el lloc ideal per desenvolupar el teu personatge. Hi ha hagut alguna vegada que hagis tingut la sensació d’estar en perill de debò?
El fet de portar una càmera i interpretar un personatge et distancia realment del que estàs vivint i fins que no ho veus a la tele no te n’adones de si te l’estaves jugant o no. Tot i això, el dia que vam entrar a un míting del PP amb un micròfon de la cadena SER va ser complicat, perquè de cop i volta van sortir una sèrie d’energúmens molt enfadats amb el que estàvem fent, i fins i tot em van donar alguna empenta, em van insultar i van fer el gest de picar-me amb el pal d’una bandera espanyola.

I alguna altra vegada?
Un altre dia difícil va ser en una concentració de taurins i antitaurins al davant de la Monumental: jo pensava que la cosa era menys impostada, però el clima era molt, molt radical. Per últim, a Turquia, fa pocs mesos, érem a fora de l’estadi del Fenerbahce, enfilats a dalt d’un camió, i ens vam posar a cridar “Luis, Luis!” [Intentaven entrevistar l’entrenador de l’equip turc, Luis Aragonés]. Van començar a sortir homes uniformats bastant exaltats amb el que fèiem, i jo els vaig intentar explicar que havíem vingut a donar bona sort a l’entrenador, i que per això portàvem una figura de Sant Lluís... Sort de la productora del programa, que va venir, em va agafar de la mà i em va demanar que deixés estar el personatge: estaven a punt de portar-nos a comissaria.



Publicat a Plaers, 172 (diari Avui, 28 de juny del 2009)

2.7.09

Beirut - March of the Zapotec / Real People Holland (Pompeii, 2009)

La nueva pieza del rompecabezas sonoro que Zach Condon empezó a entregar con “Gulag Orkestar” (2006) y continuó con “Lon Gisland Ep” (2007) y “The Flying Club Cup” (2008) es un doble Ep editado conjuntamente en el que, por una parte, nos encontramos con una aproximación entre curiosa y vibrante a la música mexicana, y por la otra una ración de electrónica orgánica.“March Of The Zapotec” supone un nuevo acercamiento a los vientos metal –anteriormente fue la música balcánica–; esta vez, Condon se ha rodeado de una banda mexicana de diecinueve músicos, The Jiménez Band, que han dosificado su oscilante voz en temas como “The Akara” o incluso la han eliminado en instrumentales intensos como “My Wife”. En “Holland”, en cambio, el multiinstrumentista se vuelve a camuflar bajo el alias Realpeople: instrumentación electrónica que decora una serie de canciones de letras viajeras y espíritu juguetón (“My Night With The Prostitute From Marseille”) con la única excepción de “The Concubine”, donde Realpeople recupera puntualmente la efervescencia instrumental con acordeones, pianos de juguete y percusiones primitivas.

Publicat a Mondosonoro (Maig del 2009)




Giorgio Tuma - My Vocalese Fun Fair (Elefant Records, 2008)

“My Vocalese Fun Fair” es un disco entrañable, luminoso y cálido de pies a cabeza, escrito y concebido por Giorgio Tuma y Alice Rossi y confeccionado instrumentalmente –con cuidado artesanal– por el sexteto Os Tumantes, que tienen la intención de recoger la inspiración ecléctica de uno de los grupos psicodélico-festivos más importantes de finales de los sesenta, Os Mutantes.Pero la psicodelia y tropicalia brasileñas presentes en este segundo disco de Tuma son únicamente una excusa para integrarlas en un discurso pop mayúsculo, que empieza con tranquilidad, igual que una montaña rusa (“Two Happy Sad Guitars”) y se convierte rápidamente en una aventura trepidante (“Saltamontes”) cuya máxima virtud es el optimismo y la alegría estival. Las catorce canciones de “My Vocalese Fun Fair” presentan melodías muy bien acabadas y tienen en la integración de la flauta (en canciones como “Let´s Make The Stevens Cake!”) una de las señas de identidad diferenciales de Tuma y sus Tumantes.



Publicat a Mondosonoro (juny 2009)



http://www.mondosonoro.com/detall_Disc.asp?id=213782