Entrevista inèdita a Anna Carreras

"Tot serà blanc és una novel·la psicològica de fusió"

A Tot serà blanc (Lleonard Muntaner, 2008), Anna Carreras ens mostra una vegada més la preocupació pel fracàs de les relacions de parella a la contemporaneïtat que, en aquest cas, va acompanyada d’una interessant reflexió sobre la creació, i a un triple nivell: la literària (perquè el personatge principal, Annieke, té la intenció d’escriure una novel·la), la reproductiva (Annieke descobreix a mitja novel·la que espera un fill) i, molt especialment, la creació d’un mateix. Tot serà blanc ens planteja els problemes de voler arribar a l’autoconeixement, i dels perills que pot comportar intentar-ho al món d’avui i a través de les màscares de la ficció.

Tot serà blanc ha estat publicada pocs mesos després que Camisa de foc (Empúries, 2008), però igual que la novel·la anterior, va ser escrita ja fa uns anys. Ens podries situar en el moment cronològic en què comences a treballar en aquesta segona novel·la?
Vaig passar de viure de Barcelona a Vic. A Barcelona havia escrit una part de Camisa de foc i a Vic la vaig acabar. Llavors vaig decidir quedar-m’hi, en un pis cèntric però no històric, però tenia la il·lusió de trobar un apartament a la Plaça Major. Quan m’hi vaig traslladar em vaig adonar que era fantàstic poder veure el mercat cada dimarts i cada dissabte: em llevava d’hora per veure la construcció d’aquest petit món (des que clavaven els ferros fins que s’omplia de gent fins al capdamunt). Això va ser durant la primavera del 2006. En aquells moments treballava des de casa –feia articles per a revistes d’art, traduccions i alguna correcció– i, poc a poc, la visió continuada del mercat em va fer començar a pensar en una nova novel·la. Tenia clar que el decorat havia de ser un mercat, però ara em faltava el tema. A les primeres pàgines de Tot serà blanc, la protagonista, l’Annieke, es passeja pel decorat a la recerca d’aquest tema, i quan el troba construeix una ficció dins la ficció.

El lector accedeix el procés d’autoconeixement de l’Annieke de forma paral·lela a com ho fa ella, i pateix o s’entusiasma al mateix temps que la protagonista. Però abans que això passi, ens trobem prèviament amb tres capítols on se’ns dóna a conèixer l’Annieke i el món que l’envolta.
Als dotze primers capítols s’hi desenvolupa la trama i es planteja la teoria que el llenguatge literari pot "parlar" amb el llenguatge de la religió: dotze dels passos de la passió de Crist es corresponen amb dotze moments de defalliment de l'Annieke. A la segona part, amb només tres capítols, la literatura s'identifica amb la ciència i la poesia: és la condensació d'una psicologia alterada. Tothom sap què és la religió, en té una o fins i tot la rebutja. A la tercera part, d'un sol capítol epilogal, la literatura s’expressarà a través del missatge més minoritari de tots, el de la droga i la bogeria, amb el llenguatge de les excepcions. Tot serà blanc passa progressivament del macrocosmos al microcosmos, sense deixar de ser, en cap moment, una novel·la amb tendència al psicologisme.


La premissa inicial de la teva nova novel·la és que la protagonista, l’Annieke, vol escriure, i no se’n surt; no està contenta amb la seva vida, i en tot moment busca escapar-se cap al món lliure de la creació. Abans de poder crear una ficció dins la pròpia ficció que ja és la novel·la, l’Annieke comença a conèixer una sèrie de personatges una mica extravagants, com el “llibreter (...) d’uns noranta anys amb uns bonics ulls de menta tranquil·la” o el capellà Nikolai. Quina és la seva funció, dins la novel·la?
Volia donar una sensació d’estranyesa en tot. Tant en els noms com en el seu comportament. Nikolai és un capellà rus que es passa bona part del dia al bar perseguint a jovenetes a qui ell interpreta depressives. Aquests personatges, com per exemple, en George o l'Alexandra, o el ginecòleg, o fins i tot els policies em serveixen per demostrar que la neurosi de l’Annieke no és únicament creada per ella mateixa sinó per l’entorn en el qual viu i per la manera com se li dirigeixen els altres, quasi sempre malintencionada. Davant el dubte de si neixes o creixes neuròtic, estic segura que hi ha un determinisme total per part de les circumstàncies externes. Per tant, defenso la segona opció... L'Annieke és un outsider perquè el món la rebutja i ella rebutja el món.

El gran descobriment de l’Annieke és Magritte, venedor de camises al mercat, que des del principi és presentat amb molts vincles amb l’art (pel nom, amb Münch, amb Miró o amb Màlevitx; per la combinació de camises que tria, amb l’art kitsch).
És un determinat tipus d’art que d’entrada es rebutja i no s’entén... Segons el meu punt de vista, aquest art més conceptual, més d’avantguarda, no és cap presa de pèl, sinó una mostra de claredat. La ficció, per a l’Annieke, és claredat, perquè la realitat és foscor. L’Annieke només està tranquil·la quan pot viure l’art en primera persona: per poder-ho fer, ha de crear uns personatges excepcionals a partir de la realitat que observa, els hi ha d’injectar personalitats interessants i ha de viure aquesta fantasia com si es tractés d’allò més verídic.

El primer pas –la transició entre el món ‘real’ i el de ‘la ficció’– és construir una biografia falsa a Magritte, i tornar-lo a batejar amb el nom d’Eixam.
L’Annieke ho fa perquè Magritte és un personatge que té precisament la força i l’energia que a ella li falta, perquè passa per una etapa d’abúlia i de tedi existencial i creatiu. L’abella, que és el símbol de la creació poètica, es multiplica en Eixam Magritte de forma aritmètica. Com més impactant sigui la vida del seu protagonista, més amunt podrà volar la seva mà demiúrgica.

La ‘ficció’ que s’inventa l’Annieke té un embolcall aparent de thriller: Eixam-Magritte és el cap d’una banda de narcotraficants, i com a tal està en perill de ser atrapat per la policia o pels seus opositors. Aquesta, però, només és l’aparença: el que realment t’interessa és aprofundir en la psicologia de l’Annieke...
Més que allò que fan, m’interessa com actuen i per què fan el que fan, els personatges. La demència de la protagonista va creixent, a mesura que avança la novel·la: l’Annieke comença movent els fils, quan s’inventa el món de ficció, però al final ja no sap què imagina i què està vivint. Amb Tot serà blanc em vaig preguntar, a nivell tècnic, si era possible mostrar la simultaneïtat entre allò viscut i allò pensat, entre la realitat i la ficció. Vaig arribar a la conclusió que, a nivell escriptural, això nomes era possible si s’existia en el nivell de la fantasia.

Per això és tan important la re-producció, a la novel·la.
Exacte: re-producció de llenguatges, re-producció de situacions... L’únic que queda és la re-creació, perquè la creació per si mateixa és incapaç de mostrar la simultaneïtat entre realitat i ficció. En els límits de la ciència i la religió comença la poesia, que és l’única disciplina capacitada per crear móns, més enllà dels límits inherents a les disciplines massa exactes, o massa abstractes. La poesia supera la frontera del real, i alhora facilita la correspondència amb la resta de llenguatges.

A més d’aquesta re-producció, a la novel·la hi abunden al·lusions al procés reproductiu del corall, a la reproducció de la realitat que representen els mims o al propi embaràs de l’Annieke.
Tant l’embaràs de l’Annieke, com la re-producció creativa, com la reproducció del corall acaben en pàgina en blanc: l’Annieke no pot acabar la seva novel·la, l’embaràs acaba amb la mort del nen i el corall se solidifica.

“Els escriptors inventeu móns possibles, vides que en realitat us agradaria viure a vosaltres mateixos i que sou massa fràgils per acarar-vos al mirall i tenir una discussió forta amb el vostre altre”, ens trobem en un moment de Tot serà blanc. La història de l’Annieke és la de la pèrdua d’aquesta vida possible –la de l’escriptura–: “Els deixebles acaben per superar els seus mestres, i els personatges als seus creadors”.
Arriba un moment que a l’Annieke només li queda recórrer al seu propi record. Surt del món de la ficció per trobar d’on li ve, el seu neguit vital. Va tirant enrere en el temps fins que recorda què pensava dins l’úter de la seva mare i què passava al seu voltant. Veu tota una sèrie de situacions que ja pronosticaven una futura neurosi, que li fomentaven el punt outsider de no pertànyer a cap col·lectiu. Inventa per no tornar-se boja, però es reconeix al mirall, perquè no es té por i és conscient que està feta de fragments.

La circularitat de la novel·la és total. Comença amb les creus de fusta de Bartra (“El temps es mesura per bressols i creus de fusta”) i acaba amb la visió d’una creu humana formada per dos dels personatges. “Dibuixes el temps com una serp mossegant-se la cua”, diu el narrador a l’Annieke al principi de la segona part de la novel·la...
Aquesta visió és dels romans, dels romàntics i dels avantguardistes. L’art només té un temps present. Si volem viatjar fins al passat l’hem de construir mitjançant el record, i per traslladar-nos al futur ho hem de fer a partir del somni. La literatura que procuro fer és universal i progressiva: el temps se suspèn, a Tot serà blanc, per això tot és tan estrany, tan eteri i ennuvolat. El lector es troba en una metaficció i s’ha de llegir com a tal... La figura de la creu és la de la fusió màxima amb un sol punt d’intersecció. La creu humana que formen els dos personatges al final de la novel·la té com a punt d’intersecció les seves vísceres –els estómacs o els cors, probablement–. Aquest és l’únic moment de la novel·la en què el temps no és circular, sinó perpendicular.

La novel·la és plena de símbols que si no s’aprenen a interpretar fan perdre bona part de l’autoaprenentatge de l’Annieke.
La majoria del que apareix a Tot serà blanc no són simples anècdotes, sinó que poden considerar-se categories. Per a mi en una novel·la no s’han d’anar sumant elements perquè el conjunt resulti bonic, sinó que hi ha d’haver una fusió d’elements que aconsegueixin configurar un artefacte compacte. Si et perds un símbol potser no passa res, però si te’ls perds tots, aquella novel·la acaba esdevenint una altra cosa: per això hi ha gent que creu que el que faig és poesia o assaig. Amb les meves novel·les no pretenc fer ni una cosa ni l’altra: que hi hagi una investigació prèvia no afecta els resultats, és a dir, la pròpia obra. Tot serà blanc és una novel·la psicològica de fusió. Tot el que hi apareix té el seu valor i és com els pronoms febles: s’han de reblar.

Després de Camisa de foc podies optar per escriure una novel·la radicalment diferent de la primera, però tinc la sensació que, si bé formalment són dues obres molt diferents, a nivell temàtic hi ha vincles molt importants que alhora funcionen com a variacions. A Camisa de foc, per exemple, la dona-d’ombra-cansada col·leccionava amants –és a dir, els matava–; a Tot serà blanc és l’home qui –en la construcció de ficció d’Annieke– és un traficant capaç de qualsevol cosa, fins i tot de carregar-se algú.
És la visió oposada d’un tema que em preocupa molt, que és la impossibilitat de les relacions de parella avui. L’home i la dona van per vies massa paral·leles i rarament es creuen: en aquestes dues novel·les, quan això passa, el desenllaç és la tragèdia.

Hi ha una concepció dolorosa de l’amor, en l’una i en l’altra: La dona-d’ombra- cansada pretenia reconstruir la cara del seu amant (George G.) a base d’assassinats; l’Annieke, torturada perquè no pot escriure, s’inventa una relació amb el narcotraficant Eixam Magritte que s’alimenta del sadomasoquisme entre Magritte i Alexandra, la seva parella.
L’amor que apareix a Tot serà blanc és l’amor-passió. A la primera part es relaciona amb la passió de Jesucrist, a la segona ens trobem amb la passió dels pares de l’Annieke i a l’última part hi explico la passió de la pròpia Annieke –el camí cap a la seva mort–. Qualsevol passió portada a l’extrem condueix a un desenllaç tràgic.

El George G. de Camisa de foc ara s’ha transformat en George, la parella de l’Annieke: però George ha passat de ser un ideal a convertir-se en una realitat quotidiana amb un punt amenaçador.
Fer aparèixer el mateix nom és simplement fruit de la lectura d’Anaïs Nin. A La novel·la del futur deia que una tècnica narrativa bona per a l’escriptor era fer que el nom d’un mateix personatge –amb característiques diferents– anés apareixent en diverses obres. George G. tenia connotacions positives, i en canvi el George de Tot serà blanc és vist de forma molt negativa, és un personatge aberrant, una mala persona.

En totes dues novel·les hi té molta importància la carta com a comunicació íntima.
La carta és fonamental, per a mi. Per carta es pot dir allò que no es gosa dir a la cara i es pot dir també d’una forma molt més elaborada que oralment. La carta, a més, et permet ser l’Altre, és el gènere per excel·lència de l’Alteritat, igual que el dietari.


A Tot serà blanc, les referències a l’escriptura de dietaris per part de les protagonistes femenines tenen una negativitat que fa explícita l’escatologia: “He trobat això i m’han vingut ganes de vomitar”, diu el pare de l’Annieke a la mare, Cécile, i ella respon: “És el meu quadern de notes”.
Les relacions de parella han arribat a una falta tan gran de respecte que fins i tot s’ha arribat a la denigració personal. Aquests insults formen part de la relació actual home-dona...

El missatge final no és gaire optimista.
Les tres virtuts cardinals –la fe, l’esperança i la caritat– queden destruïdes, en aquesta novel·la. Ningú no es comporta de forma caritativa, no hi ha fe –perquè tot falla– i no hi ha esperança de res. El títol Tot serà blanc juga amb el color blanc de la cocaïna, el de l’espiritualitat i el malefici de la pàgina en blanc.



Entrevista inèdita, febrer-març del 2009