19.7.11

"Només se salven els mediocres"



Niccolò Ammaniti es va passar cinc anys escrivint Com Déu mana (2007), en què un pare i un fill decidien que la seva vida havia de fer un tomb i rebentaven un caixer automàtic. “Va ser un llibre molt laboriós d’escriure”, va explicar l’autor durant la seva visita barcelonina per presentar l’altra cara de la seva narrativa: si a Com Déu mana predominaven ràfegues de vent tràgiques, a Que comenci la festa (Angle / Anagrama) l’únic que bufa és una tramuntanada frenètica i boja que ha permès a l’autor tornar a escriure amb la llibertat dels seus inicis.
Poc després de donar-se a conèixer amb Branquias (1994) i Fang (1996), Ammaniti ja havia fet una primera incursió en el gènere del terror: va col·laborar amb un conte a quatre mans amb Luisa Brancaccio al volum Gioventù Cannibale (1996). “Que comenci la festa no té res a veure amb aquell projecte: a Gioventù Cannibale, l’experiment era d’encàrrec, i ara m’hi he posat per voluntat pròpia, i l’humor predomina per sobre de tot”, va assegurar l’autor, que en aquesta novel·la presenta una galeria de personatges entre marginals i selectes. Alterna la narració de les peripècies d’una secta satànica inventada, les Bèsties d’Abbadon, amb les misèries morals d’un escriptor supervendes que a Itàlia es va identificar amb Alessandro Baricco. “El personatge de Fabrizio Ciba és la suma dels defectes que els escriptors acumulen – va dir l’autor amb una rialla mig sorneguera als llavis–. No crec que els escriptors siguin pitjor que la resta de la humanitat. A la novel·la volia demostrar que qualsevol col·lectiu, des dels lampistes fins als intel·lectuals, quan s’ajunten donen el pitjor de si mateix”.


Un argument animal
Cansat de la mediocritat de les accions de la secta que capitaneja, Saverio Moneta “Mantos” proposa als seus feligresos un cop d’efecte llaminer: infiltrar-se en una festa plena de celebritats italianes –entre les quals es troba l’execrable Fabrizio Ciba– i decapitar una cantant que després d’uns anys en un grup de heavy metal s’ha fet catòlica i ha dedicat un disc al papa Joan Pau II. “Escrivint aquesta comèdia m’ho he passat molt bé i m’he arribat a estimar força alguns dels personatges. M’ha passat amb en Mantos, per exemple, que s’esforça per ser malvat però que no pot evitar ser bo –va explicar Ammaniti–. El contraexemple seria el de l’escriptor: demostra que només se salven els mediocres”. Decidits a liquidar la cantant, les Bèsties d’Abbadon campen per la vil·la on se celebra la festa vip, i de seguida s’adonen que no són els únics animalots que campen lliurement. “Més que basar-me en cap referent de l’humor –italià o estranger– l’autor que he tingut més al cap a l’hora d’escriure aquest llibre ha estat Michael Crichton. Que comenci la festa és una versió trash de Parc juràssic”.

© Jordi Nopca (Publicat al diari ARA, 11 de juny del 2011)

13.7.11

Cal·ligrafia i gest

Benet Rossell, delatat per la fletxa vermella

“Aquesta exposició és un retrobament amb dos ramals de la meva obra”, ens avisa Benet Rossell a l’entrada de l’exposició que el MACBA li dedica “amb una voluntat més prospectiva que no retrospectiva”. Els dos ramals –camins que arrenquen d’un de principal– són la cal·ligrafia i la imatge fílmica o cinematogràfica.
“He pensat que la millor porta d’entrada seria una obra recent, Frameman, en què de dins de les meves ulleres en surten una successió de frames... La mirada de cadascun es troba entre els ulls i el clatell”. La successió d’instants es repeteixen a dins i fora de l’artista, nucli, base i arrel de les múltiples bifurcacions que des de la dècada dels 60 del segle passat ha anat investigant: la pintura, la poesia, la música, el teatre, el gravat, la performance, la ceràmica, l’escultura o la instal·lació.
“Aquesta mostra em fa molt content perquè he pogut reformular altres obres”, ens diu Rossell amb la vista fixa en un conjunt de personatges emmascarats que salten i ballen entre ruïnes parisenques: “Les imatges de Chantier-masques van ser filmades l’any 1971, però no havien estat editades fins al 2009”. Un dels personatges de la filmació és el propi Rossell, que apareix en carn i ossos en part de l’obra exposada: en els casos en què el protagonisme és central –com passa als vídeos Llum a l’ull o Nocturnal U– no fa l’efecte que es tracti d’excursions egòtiques ni exhibicions solipsistes. La figura de Rossell es limita a transmetre aquella mirada que s’allotja en l’espai indeterminat que queda entre els ulls i el clatell.
“Hi havia una voluntat clara de trencar la cronologia”, ens fa saber l’artista quan passem per davant de la videoinstal·lació Rambla 24 h, que ajunta filmacions de 1981 i del 2009 amb Antoni Muntadas: “Hi ha una part en què es poden veure dotze minuts de la Rambla de fa trenta anys i dotze de la Rambla d’ara. Es complementen amb una sèrie de filmacions que es poden consultar a través d’una pantalla tàctil”. El tarannà explorador de Rossell el motiva a provar si la pantalla funciona correctament: el dispositiu passa l’examen. L’artista allunya la seva mirada curiosa i ocellesca, que vola cap a una de les disciplines que ha inventat, el cinema sense càmera.


“Volia treballar el fotograma directament, ja fos a base de fer-hi forats o pintar-lo”. En una de les sales de l’exposició hi veiem les primeres experimentacions batejades pel propi Rossell a finals dels seixanta: més endavant jugaria a confeccionar microòperes, treballaria la microperformance o inventaria el gènere literari de la patata (“no té gaire contingut però molt argument, és a dir, molta fècula”). L’interès per allò petit s’ha concretat en el treball del signe cal·ligràfic, que amb els anys “s’ha anat animant”: al capdavall, Rossell diu que pensa amb la punta del pinzell, i és lògic que les seves idees siguin expressades en dimensions quasi microscòpiques que s’escampen per teles, cartrons, diapositives i fins i tot glaçons. “L’any 1970 vaig organitzar una exposició a la galeria Bazarine de París formada per dibuixos de cec: qualsevol que els volgués veure amb detall sense ajudar-se d’una lupa podia perdre la vista fàcilment”. El gest de les seves microcreacions –que podem trobar agrupades en espais petits o disseminades en superfícies considerables– és àgil, tendre i honest. Hipnòtic. Entusiasmat. Feliç.

© Jordi Nopca (Time Out Barcelona, maig del 2010)

12.7.11

Cuentos memorables


El diari argentí El hogar va demanar l’any 1935 a Jorge Luis Borges (1899–, 1986) pel seu conte preferit, el mateix any que publicava Historia universal de la infamia, el seu debut en la narrativa breu. En comptes de triar una narració canònica, Borges es va decantar per una de les creacions eròtico-esotèriques de May Sinclair (1863–1946), Donde su fuego nunca se apaga, que havia estat publicada per primera vegada l’any 1923 a Uncanny Stories.
Escrita en un to quasi fulletonesc, la narració de Sinclair proposa una passejada per les diverses històries d’amor de la seva protagonista, Harriott Leigh: comencem amb el desenllaç fatídic d’una aventura adolescent, continuem amb un amor intel·lectual que s’esdevé cinc anys després de la història pura de joventut; l’edat adulta queda representada per la relació –llarga i agònica– que Harriott viu amb un home casat. Fins aquí, el relat de Sinclair és una exposició abreujada dels mecanimes de l’estima, que amb els anys aprenen noves maneres de funcionar, expertes i pràctiques, que no necessàriament han de ser més encertades que la inconsciència i la rauxa romàntica. Aquesta és precisament la tesi de la segona meitat de la narració, que té lloc en una dimensió sense temps –la de la immortalitat–.


May Sinclair (cf. 'uncanny')

Recuérdese la pobreza de los Infiernos que han elaborado los teólogos y que los poetas han repetido; léase después este cuento”, recomanava Borges. María Kodama, vídua de l’escriptor, va acompanyar Donde su fuego... d’onze narracions més: dues de Rudyard Kipling, una d’Edgar A. Poe, de G.K. Chesterton i d’O’Henry, dues nouvelles –El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, i Bola de sebo, de Guy de Maupassant–, un conte de les mil i una nits, una faula de l’infante Don Juan Manuel i mostres de dos autors que, igual que Sinclair, no són excessivament recordats, W.W. Jacobs i F.B. Harte.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Cultura, 27, maig del 2011)

10.7.11

Una novel·la com un puny


“Feia molt de temps que volia escriure sobre el Torí de la dècada dels 70, el món on vaig viure els anys adolescents”. La mirada d’Alessandro Baricco, igual que les seves paraules, és d’una potència esfereïdora: l’autor de novel·les com Seda, Aquesta història i Sense sang n’és tan conscient que les dosifica amb expertesa, sense deixar escapar cap vacil·lació –cap ni una. “La meva història personal és molt més banal que la del llibre, evidentment. Per escriure Emmaús he fet servir trossos de vida d’altres persones que he conegut. La meva experiència no hi és representada, però escriure aquesta novel·la ha estat més difícil que altres vegades perquè hi havia la possibilitat que alguns dels lectors se sentissin identificats amb els personatges”.
La història d’Emmaús, un noi torinès de setze anys, és senzilla i cristal·lina com la de les faules: passa estones amb els seus amics, Bobby, Luca i el Sant, i no triga a quedar captivat per la bellesa d’una noia de l’aristocràcia local, Andre. “La bellesa d’Andre, més que immoral, és amoral”, especifica Baricco. Els quatre nois, en canvi, estan limitats per la cuirassa de l’educació catòlica que han rebut. A Emmaús llegim que, per a ells, “la bellesa és una virtut moral, i no té res a veure amb el cos, o sigui que la corba del cul no significa res, ni l’angle perfecte d’un turmell finet ha de significar qui sap què: el cos femení és l’objecte d’un ajornament sistemàtic”.

"Martine", d'Henri Cartier-Bresson

“Quan vaig començar el llibre només hi havia un noi, Emmaús, però a mesura que escrivia em vaig adonar que del seu interior en sortien tres més, en Bobby, en Luca i el Sant”. Narrada des del punt de vista d’Emmaús, que recorda els anys adolescents trenta anys després (“una veu impossible, barreja d’innocència i experiència”, matisa Baricco), la novel·la avança amb l’aparent senzillesa d’una faula, recorreguda transversalment per un fragment de l’Evangeli de Sant Lluc, en el qual dos homes caminen cap a la ciutat d’Emmaús, es troben un desconegut i després de sopar amb ell, quan aquest ja ha desaparegut, s’adonen que era Jesucrist, que havia estat crucificat feia uns dies al mont Calvari. “Aquest fragment de l’Evangeli és la clau de volta per entendre el llibre. És, alhora, un dels fragments amb més valor literari de Sant Lluc”.
Baricco reconeix que aquest és un dels llibres “més dolorosos” que ha escrit. “Dolorós d’escriure, de llegir i de recordar-lo”, admet. “Emmaús no és una novel·la lleugera. És una obra pètria, que a mi em recorda a un puny tancat. Les històries dels quatre personatges s’acaben trobant, gairebé per atzar”. El lector rep el cop de puny de Baricco. Directe, però executat amb elegància.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 161, abril del 2011)

8.7.11

Truites de tot tipu(s)

Casasses, recitant Uh

“Tot el país és viu i canta i fa ric ric”, llegim en un dels poemes de Bes nagana, de títol onomatopeic i estiuenc (Ric ric). En un altre, Som a l’era, hi apareix un pobre escarceller que ja no “podrà deixar de ser lliure / i és des d’ara que s’esbrava / i es desdibuixa i s’acaba / la por que passen els homes”. Encara en un tercer, Invent d’icona, hi acaben explotant uns quants versos entusiastes: “Mira que el món és tal com sembla, / no tot és fum, / mira’t la llum: / mirem-la”.
Igual que a la bodega on l’entrevistem, Bes Nagana és un llibre ple de truites de tot “tipu”, com anuncia la pissarra que hi ha a sota d’un rètol lluminós de Coca-cola: truites que rimen i d’altres que no; truites-cançó i truites-romanço; truites-sextina i truites amb dècimes. “Aquest llibre em feia molta por”, és el primer que ens diu. “Anava molt insegur... Però hi he anat sempre: en això he estat molt coherent”.


Bes nagana ve d’un “vell refrany uralià modern” que diu: “No hi ha res per trencar nous, ho té difícil el poblet sense nagan”. La nagan és una de les marques de pistola “més conegudes per aquelles terres”. Casasses va obrir la carpeta que acabaria configurant aquest llibre –el primer que publica en paper des de Que dormim? (Edicions 62, 2002)– després del primer viatge a Sardenya, d’on va sortir el primer poema de Bes nagana. “Va ser cap al 2004 o 2005. Vaig començar fent-ho a mà, en folis i posant els epígrafs –fent-ho bé–: tenia el refrany rus apuntat en una llibreta i en vaig agafar un tros que em va servir de títol. El més complicat del Bes ha estat dir prou. Som a l’era, per exemple, hauria hauria pogut ser un llibre sol. En aquest poema hi ha una idea bàsica: la gran diferència entre la civilització que hi havia hagut fins al meu avi i la d’ara és que nosaltres no sabem fer espardenyes. La civilització que s’autogestionava ha desaparegut: ara estem a mercè de la companyia de la llum”. Encapçalant una bona part de la vuitantena llarga de poemes de Bes nagana trobem una quantitat important d’epígrafs: “No és un intent de dir el que m’agrada, però sí que són versos o fragments que han format part de les lectures d’aquests últims anys”. Fent un cop d’ull al llibre, Casasses diu el nom de tres dels autors referenciats: Epicur, Clara Sánchez-Cutillas i Albert Canadell, i tot seguit recorda el poema que dedica al cop de timó de Joan Vinyoli (el moment en què els símbols esdevenen realitats). “Vinyoli i Salvat-Papasseit em són molt importants”. També Joan Brossa: quan Casasses en va llegir Poesia rasa a la dècada dels 70 li va semblar que “no podia anar més enllà”, encara que acabés prenent altres camins i obrint carpetes. Actualment en treballa dues: A la raó i T’hi sé.

© Jordi Nopca (Publicat a Time Out Barcelona, 164, abril del 2011)

4.7.11

El relleu de les lletres franceses

Tots tres tenen entre 30 i 40 anys. Els seus llibres viatgen en òrbites allunyades d’Amélie Nothomb i Michel Houellebecq, últims enfants terribles francesos. No comparteixen generació, si bé per edat podrien acabar anant a parar al mateix sac. Les últimes novel·les de Mathias Énard, Jean-Claude Lalumière i David Foenkinos han arribat, però, al mateix moment, i els ha tocat compartir el taulell de novetats a les llibreries.


Énard va néixer a Niort l’any 1972. Interessat per les cultures orientals des de ben jove, va aprendre àrab i persa i va passar temporades generoses a l’Orient Mitjà abans d’instal·lar-se a Barcelona l’any 2000. Poc després va aparèixer la seva primera novel·la, La perfección del tiro (Reverso, 2004), seguida dos anys després de Remontando el Orinoco (Belacqva). La publicació de Zona (La otra orilla, 2008), tour de force estilístic, capaç de construir tot un món en una sola frase de mig miler de pàgines, li va permetre, a més de guanyar diversos premis, arribar a uns quants països europeus. Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants hauria d’eixamplar encara més el reconeixement de l’autor, que s’ha proposat un repte literari menys extens i experimental però igual d’arriscat: construir una ficció a partir del viatge a Constantinoble –l’actual Istanbul– de l’escultor Miquel Àngel per dissenyar un pont de més de 900 peus de llarg que unís la ciutat amb el barri de Pera. “La frontera entre Orient i Occident no estava tan clara, a principis del segle XVI –recorda Énard–. Sí que hi havia diferències molt marcades entre cristians i musulmans, però l’Imperi Otomà va ser tolerant amb els cristians i els jueus, fins i tot a nivell legal. Els otomans van saber aprofitar la riquesa de la diversitat, cosa que no passava a Europa, en aquells moments”. Parla’ls de reis... és una lliçó de sensibilitat literària que es distancia de l’historicisme acartronat de la majoria de best-sellers.


Rialles, carícies i menús
Jean-Claude Lalumière (Bordeus, 1970) va debutar el 2010 amb El frente ruso, que gràcies al boca-orella va aconseguir vendre 15.000 exemplars a França i ja ha estat traduïda al castellà. La novel·la és el catàleg de mediocritats i frustracions que acumula un funcionari del Ministeri d’Afers Exteriors francès. El personatge observa el seu entorn amb sagacitat i detallisme, i les conclusions no són tan hilarants com les que podríem esperar en un llibre humorístic on hi ha experiències extremes amb coloms, algun viatge multiètnic i una excursió a la ruralia francesa vista a través d’algú que creu haver deixat enrere el substrat provincià, que tot i això segueix arrapant-se a ell com una puça al llom d’un gos.
Si Énard i Lalumière compartissin una trobada amb David Foenkinos (París, 1974), el romanticisme naïf i els acudits un pèl egòtics dels seus llibres no en sortirien gaire ben parats. Convençut que “l’amor i l’humor són el més important d’aquest món”, Foenkinos ha publicat una desena de novel·les en deu anys. “No em sembla un gran mèrit! Escric tot el dia, estic obsedit amb la meva feina”, diu l’autor de La delicadesa, novel·la del 2008 traduïda al català que Foenkinos encara té al cap per motius professionals. “Acabo d’enllestir el rodatge de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la amb el meu germà Stéphane. Estem molt il·lusionats: el resultat s’allunya força del llibre, però val la pena”, assegura. El personatge principal del llibre, la Nathalie, lluita per recuperar la il·lusió per viure després que el seu marit patís un accident mortal. Una novel·la d’empresa, flirtejos i menús de migdia.


© Jordi Nopca (Diari ARA, 5 de juny del 2011)