29.1.10

Mao passa fred - Entrevista a Per Petterson

Mao Ze Dong, vist per Zeng Fanzhi

“Noruega és un país que té uns paisatges molt bonics”, ens diu Per Petterson al final de l’entrevista que li fem amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, Maleeixo el riu del temps, publicada fa un parell d’anys a l’editorial Oktober, que edita bona part dels autors noruecs contemporanis, noms com Karl Ove Knausgard, Marit Tusvik o Eirin Ingebrigtsen (que aquí ens diuen ben poca cosa).
Petterson, un home menut, tranquil i un plusmarquista de la paraula –que no fa cap justícia a l’aspecte de pescador que certa premsa li ha atribuït pel fet de ser noruec– és acompanyat del seu editor de tota la vida, un home d’uns 80 anys de nom impossible de memoritzar que va instigar-lo a escriure l’any 1985. “Llavors m’encarregava de la secció de literatura estrangera d’una llibreria d’Oslo. Tenia més de 30 anys i des dels 18 estava convençut que allò que volia era escriure. Les feines que feia eren sempre un entreteniment fins el dia que pogués escriure: quan m’ascendien i la meva feina requeria més responsabilitat –i més temps per part meva– ho deixava... Escrivia molt, però no acabava res, perquè tenia por que el resultat fos un fracàs. Gràcies als consells del que després seria el meu editor i a un ultimàtum que em vaig posar jo mateix vaig trobar el fil del meu primer llibre, que no seria la ‘gran obra’ que esperava, sinó un petit recull de contes, Aske i munnen, sand I skoa (Sorra a les sabates) que tenien el mateix protagonista, Arvid Jansen”.



Mao passa fred
Vint-i-cinc anys després de debutar, Per ha passat a ser conegut sobretot pel cognom i per dues de les seves noveŀles, Salir a robar caballos (Bruguera, 2007), traduïda a 45 idiomes, i aquesta última, Maleeixo el riu del temps, que pren el títol d’un vers de Mao Tse-tung i que presenta pocs dels paisatges bonics que caracteritzen el país on va néixer i viu l’autor. “Després de protagonitzar els contes del primer llibre i dues noveŀles més, aquí hi torna a aparèixer Arvid Jansen que, com en les altres ocasions, es troba en una situació molt difícil: acaben de diagnosticar-li un càncer d’estómac a la seva mare, és a punt de divorciar-se i no acaba d’encaixar al món on viu. Arvid maleeix el temps perquè en nota la seva càrrega feixuga a l’esquena però sempre se li acaba escapant de les mans, quan l’intenta agafar. És un personatge que perd tots els trens”.

Els forats i els lectors
El present del llibre és el novembre de l’any 1989, però gràcies a flashbacks inesperats coneixem l’adolescència d’Arvid: la filiació al partit comunista, les relacions no sempre fàcils ni comunicatives amb la família i una història d’amor que Petterson deixa penjada molt intel·ligentment. “M’agrada deixar certs forats que pugui omplir el lector –diu Petterson–. No vull que se senti controlat tota l’estona. M’interessa sorprendre’m, quan escric, i imagino que aquesta sensació d’incertesa també arriba al lector, si l’autor no l’ha resolt prèviament. No arribo a saber com acabarà, un llibre meu, fins dues o tres pàgines abans de posar-hi punt i final”.

Publicat a Time Out Barcelona (28 de gener–3 de febrer del 2010)

27.1.10

Postals, ciutadans i algun fantasma

El postaler de Perejaume

Una de les obres més conegudes de Perejaume és un postaler de ferro, llauna, fusta i miralls que esmicolava la idea que fins llavors havíem tingut de les postals. L’andròmina mòbil de Perejaume tenia la virtut de no contenir imatges estàtiques –realitats, sovint maquillades, d’un determinat moment i espai– sinó que, gràcies als miralls, retornava la imatge del paisatge on es trobava: si era l’interior del MACBA, les parets blanques i alguna obra contemporània, comprensible o no; si era al cim del Bassegoda, muntanyes, núvols i la serenitat del bosc. En el text que acompanyava l’obra, Un paisatge és una escultura feta postal, Perejaume reflexionava sobre les característiques del fenomen: “Hem après a allisar la terra en un paper, tot inventant el paisatge portàtil, el paisatge de mà, el record passat en net amb una llum diferida, la mirada fòssil en cos de paper, l’escamoteig del temps, el pòsit de superfícies al fons de l’aigua”.
Dos anys abans que Perejaume enllestís el seu postaler, Jaume Sisa va publicar el disc Barcelona postal (1984), amb una quinzena visions de la ciutat a partir d’estils musicals ben diversos i aproximacions transnacionals (de Maurice Chevalier al Gato Pérez). Lluís Permanyer, un dels cronistes de la ciutat més actius editorialment els últims anys, ha inaugurat col·lecció a Efadós amb Barcelona panoràmica, col·lecció de noranta postals barcelonines fetes entre els anys 1905 i el 1930 per Àngel Toldrà i Viazo. “Amb un esperit sens dubte comercial, però doblat d’artístic i d’amor a la seva ciutat, no va dubtar a considerar que sens dubte mereixia ser objecte d’un reportatge fotogràfic”, escriu Permanyer, que comenta cadascuna de les postals i indica amb cura els principals llocs que hi apareixen; els obvis i també els que podrien passar desapercebuts: el recorregut comença pel port, ens mostra el pla de Palau, puja Rambla amunt i es desvia cap a Sant Martí de Provençals, barri industrial on es va començar a aixecar la Sagrada Família el 1883; després s’endinsa a l’Eixample i baixa cap a la plaça de la Universitat, ronda de Sant Antoni i la plaça d’Espanya per acabar sortint cap a Sarrià, Sant Gervasi, Vallcarca i Horta.

La Pedrera, vista per Lucien Roisin

Postals amb un toc francès
La Barcelona de Roisin, que ens dóna a conèixer l’historiador i periodista Daniel Venteo presenta més d’un centenar de reproduccions inèdites del fotògraf francès Lucien Roisin, que va arribar a Barcelona el 1897 i es va dedicar a fotografiar llocs en aquells moments trencadors, com els Banys de Sant Sebastià –uns dels primers on es podien capbussar a la mateixa piscina homes i dones–, parcs d’atraccions emblemàtics com el Saturno, a la Ciutadella i imatges arquetípiques del centre de la ciutat, tot i que també va saber sortir als pobles del Pla: Horta, Gràcia i molt especialment Sants, on l’any 1929 va documentar amb meticulositat les obres per a l’Exposició Universal de 1929, des de l’extracció i el transport de pedra fins a fotografies de grup dels treballadors de les obres o l’abans i el després de la plaça Espanya, que es va fer una mica més monumental –adjectiu no sempre connotat positivament– a causa de la font de Josep Maria Jujol.

Barcelona, personificada
L’escriptor Jordi Cantavella s’ha proposat una feina molt diferent, al llibre Els barris de Barcelona i els seus carrers, on combina les passejades habituals amb la descripció de carrers, places i troballes interessants, repassant dades històriques significatives i personatges coneguts (el Poble-sec segueix representat per Serrat i Sisa, i Sants per... Núria Feliu). “Barcelona és com el cos nu d’una noia bonica”, escriu Cantavella a la introducció del llibre: “Cada barri és una part important de la seva anatomia, cada carrer és una artèria, una plaça pot ser una piga, un turó pot ser un pit o una corba suggeridora, un parc pot ser la seva cabellera o el borrissol de les parts més amagades del seu físic. Nosaltres, els seus habitants, en som les cèŀlules”.

Esperits barcelonins
Més enllà del cartró de les postals i els ciutadans ceŀlulars, Barcelona ha estat escenari d’un gruix important de fets sobrenaturals que Sylvia Lagarda-Mata s’ha dedicat a recopilar a Fantasmes de Barcelona. A partir de tretze itineraris reals coneixereu, guiats per l’escriptura amena, molt documentada de l’autora de Goita camaco! Vale pagès! espectres com el de la trista virreina, el babau del Pi, les misses negres de Santa Caterina, el Papu, el Peladits, el peix Nicolau i l’ànima en pena del bon Jordi Nas.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)

25.1.10

L'altra cara de la foto

“El primer que vaig pensar que havia d’ensenyar, en aquesta exposició, era el procés d’aprovació de l’Estatut de setembre del 2005”, ens diu el fotoperiodista Gustau Nacarino (Barcelona, 1949) poc després d’haver inaugurat aquesta retrospectiva al Palau Robert, on s’hi poden veure una cinquantena de les fotografies que ha fet entre 1968 i el 2006. Per aconseguir les quatre imatges escollides, Nacarino es va estar al Parlament fins la matinada: en fotos com la del cop de cap de Jordi Pujol i la que ens mostra Josep Piqué, Daniel Sirera i Francesc Vendrell gairebé plorant de riure veiem la recompensa del mètode esforçat de Nacarino, que no s’atura fins que no aconsegueix “la visió que encara no s’ha fet”, en paraules d’Antoni Kirchner, autor del text que acompanya el catàleg de la mostra.


Fotos amb sentiment
“Hi ha companys de professió que m’han dit que les fotos que he escollit no són les millors que he fet, però per a mi, la millor foto és on hi ha un sentiment. En aquesta exposició he volgut oferir un petit tast del que he fet durant tots aquests anys, però mostrant fotos que per a mi tinguin un valor especial”. Nacarino va començar a treballar de fotoperiodista a finals dels seixanta al diari Pueblo de Madrid. L’any1978, quan molts dels seus amics començaven a coŀlocar-se professionalment, va decidir autoexiliar-se a Menorca amb la seva companya, Esther Lupresti, actriu, escenògrafa i comissària de l’exposició. Allà van obrir un taller i Nacarino va començar a coŀlaborar amb el diari balear Última Hora. Durant els vuitanta va treballar per a El País, on va aconseguir portades com la de la vaga general de 1985 –amb un camioner que sagna, estoic, després que el vidre frontal del seu vehicle hagi estat destrossat– o la del judici de l’últim metge avortista. “És l’única foto que he fet amb una Leica. Del jutjat em van posar com a condició que no fes soroll i que no utilitzés flaix. Els vaig dir que cap problema...”.
Després de vuit anys al diari, Nacarino va començar a coŀlaborar amb l’agència Reuters. “Des de llavors m’agrada dir que m’he dedicat a fer de corresponsal estranger al propi país. La feina a Reuters m’ha permès mostrar Catalunya a fora”, diu Nacarino, que abans de descobrir la fotografia –gràcies a la Leica francesa: la Foca– es va aficionar al cinema. “La meva família tenia una botiga de cinema familiar. Llogaven pel·lícules a la gent que tenia projector a casa. Vaig perdre l’interès pel cinema –la imatge en moviment– quan vaig descobrir la fotografia –la imatge fixa–. En l’era digital es fa més cinema que fotografia: quan cobreixo un partit de futbol hi ha molts companys que no paren de disparar i disparar. Per a mi, d’aquesta manera es perd l’instant decisiu del qual parlava Henri Cartier-Bresson”.

Una exposició accidentada
“Fa uns mesos em vaig traslladar de casa i d’oficina, cosa que va comportar haver de canviar l’arxiu de lloc. Quan vaig començar a buscar negatius per a l’exposició vaig començar amb els primers CD del canvi d’analògic a digital, i vaig descobrir que els arxius estaven corruptes”, ens diu Nacarino, que afegeix una segona desgràcia: “Vaig provar un disc dur que tenia i tampoc no funcionava. Els fotògrafs de l’era digital ho tindran molt més difícil per conservar la feina que han fet”. El gruix de l’exposició el formen imatges de l’última dècada –totes elles de l’època Reuters–, on hi veiem instants polítics, socials i esportius. “Quan vaig començar a coŀlaborar amb Reuters em van preguntar si m’agradava el futbol. Vaig dir que no, i la rèplica que em van donar va ser: ‘Ja t’hi acostumaràs, Nacarino...’”.
A la mostra hi ha també una petita selecció de fotos de caire més artístic, fetes fa trenta anys, i un apartat amb una desena de retrats: hi veiem escriptors en aquell moment emergents com Ignacio Martínez de Pisón, Rafael Sender i Jesús Ferrero, ‘senyors’ de Barcelona com Fèlix Millet i el Floquet de Neu, un error tècnic que agermana amb un punt de romanticisme godardià Bernd Schuster i la periodista Rosa Cullell i un dels últims reportatges dedicats al músic Frederic Mompou. “Diuen que una imatge val més que mil paraules, i és una mica així, però al darrere de cada foto hi ha una història. Et recorda per què l’has fet i l’has triat. Quan vam anar a casa de Mompou, ja no parlava. La redactora li feia preguntes, ell gesticulava i la seva dona interpretava els gestos... Al final de l’entrevista li vaig demanar si podia fer-li una foto davant el piano, que feia molt de temps que ja no tocava, i tot i que la dona va dir que no, a ell se li va il·luminar la cara i va somriure. El vam aixecar entre tots tres i el vam asseure a la banqueta del piano. Mompou va començar a tocar, i s’hi va estar una bona estona...”.


Publicat a Time Out Barcelona (102, 14–20 de gener del 2010)

24.1.10

Brigitte Fontaine - Libido (Polydor, 2007)

Brigitte Fontaine: 'Paquet plein de delices' (...) 'Sexe bleu, liqueur douce'

D’entrada, etiquetar l’últim disc de la inquieta Brigitte Fontaine (Morlaix, 1940) com a música pop pot semblar arriscat si tenim en compte la trajectòria sincopada de l’artista. Va començar amb grapa l’any 1965 de la mà de Jacques Higelin i les 12 chansons d’avant le déluge, i va continuar encara amb més força després que al tàndem s’hi afegís el cabilenc Areski Belkacem, amb qui van enregistrar el seu primer gran èxit, Comme à la radio (1969). Durant els setanta, Fontaine va destacar tant per l’experimentació present en discos com Vous et nous (1977) i pel seu compromís social. Aquestes particularitats la van allunyar del públic massiu: Fontaine va arribar a tenir molts problemes per enregistrar French corazón (1985) i fins l’aclamat Kekeland (2001) no va sortir del pou selecte on s’havia ficat. Després de l’excel·lent Rue Saint-Louis en L’Île (2004) Brigitte Fontaine ha tornat amb dotze cançons composades majoritàriament per Areski –el seu company– tot i que en un parell d’ocasions confia en el productor i autor de L’enfant assassin des mouches (1972), Jean-Claude Vannier, que regala a la diva un collage jazzy-oriental ("Mendelssohn", on Fontaine recorda per enèsima vegada el "pingouin" de Melody Nelson) i una peça lo-fi que amb una mica de publicitat es podria convertir en un himne indie adorable ("Barbe à papa"). A banda dels moments més moguts ("Cul béni", "La Metro") Fontaine basa bona part del seu nou repertori en els arranjaments de corda i en el piano, i encara que flirtegi amb la chanson, "Elvire" o "Ex paradis" gaudeixen d’un esperit pop que ho embadurna i perfuma tot amb exquisidesa.



Publicat a Benzina (2007)

22.1.10

Fumar amb sis mans


Jean Cocteau (Maisons Lafitte, 1889–Milly-la-Forêt, 1963) va començar a publicar aviat i ràpid, tant que va acabar renegant dels seus primers poemaris La lampe d’Aladin (1909) i Le prince frivole (1910). Recordat a hores d’ara per la seva energia multidisciplinària i incontinent –pintor, noveŀlista, dramaturg, assagista, guionista i poeta– i per les seves relacions d’amor-odi amb les principals avantguardes de la primera meitat del segle XX, els últims mesos han aparegut diversos títols que ens donen a conèixer diverses cares de la dimensió esponerosa i parcialment adulterada de monsieur Cocteau.

Espanya i una història d’amor
El primer d’aquests títols és La corrida del 1 de mayo (Demipage, 2009), text que descriu l’Espanya dels anys cinquanta del segle passat sense preocupar-se gens ni mica per oferir-ne una imatge fidedigna: Cocteau s’interessa per Picasso, Sevilla i els toros amb “una ambigüitat sexual insípida”, segons va escriure el professor Claudio Guillén.
La segona de les novetats és La gran separación (Cabaret Voltaire), novel·la de 1924 que narra l’aprenentatge sentimental de l’adolescent Jacques Forestier, que té una aventura amb una dona madura, Germaine Râteau, objecte d’atracció tant pels records femenins –una tenista de Houlgate– com pels masculins –un mariner napolità. Forestier és un personatge solitari i singular, comparat amb l’element desenfrenat i excessiu de l’emperador romà Heliogàbal (203-222). El narrador no se l’estima gaire: l’acusa de ser un “vividor” i un “paràsit social”. El diletantisme és vist com “un crim social”, que Jacques Forestier practica amb devoció marginal, complementada per la relació sense cap ni peus –ni futur–amb Germaine Râteau.


El lotus blau
“Mil camins ens desvien del blanc, però només un ens hi condueix”, va escriure Montaigne als seus Assaigs. Els mil camins artístics que Cocteau va seguir a partir de la segona dècada del segle XX el van portar a provar la pau blanca que transmet l’opi, del qual va decidir desintoxicar-se’n a finals de 1928. Opium (Backlist, 2009) és el relat minuciós dels cinc mesos que l’artista va passar a la clínica de Saint-Cloud, iŀlustrat de forma angoixant per cares extremes, ulls protuberants i torsos deformats.
“Escric aquestes línies després de dotze dies i dotze nits sense dormir”, podem llegir en una de les primeres pàgines d’aquest dietari sense dates, on els aforismes, les anècdotes i el patiment personal s’entrellacen sense cap altre enfilall comú que la voluntat de deixar enrera una addicció: “El fumador es fon amb els objectes que l’envolten. Li cau un cigarret –el dit– de la mà”.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)

21.1.10

Una veu sencera del tot

Traduir un llibre de poemes és un esforç que poques persones poden assumir. Als problemes de literalitat, a la desesperació constant –les traïcions múltiples que apareixen, com fantasmes– i a la persistència endimoniada s’hi suma el ritme i les particularitats sovint intransferibles dels versos, que poden esgotar la paciència i la salut mental del traductor. La “dolça metzina” que omplia J.V. Foix al poema És quan dormo que hi veig clar pot acabar sent molt i molt amarga, quan algú pretén traspassar la força d’un poema a una altra llengua.

Anna Akhmàtova, la poeta del nas difícil, pintada per Natan Altman (1914)


Akhmàtova integral
Fins ara, només Maria Mercè Marçal i Monika Zgustová s’havien atrevit a versionar una part de l’obra poètica d’Anna Akhmàtova (Bolxoi Fontan, 1889-Moscou, 1966). L’antologia, Com en la nit les flames, que mostrava també una represen-tació dels versos de Marina Tsve-tàieva (Moscou, 1892-Yela-buga, 1941), va ser reeditada l’any 2004 per Proa. El 2008, Labutxaca va editar Poema de la fi i altres poemes / Rèquiem i altres poemes, l’altra coŀlaboració entre Marçal i Zgustová que agermanava una vegada més l’obra de Tsvetàieva i Akhmàtova. Ara Edicions de 1984 presenta per primera vegada l’obra poètica completa d’Akhmàtova: en castellà no hi és, a hores d’ara, tot i que els lectors tenen alguna antologia més a l’abast, com Soy vuestra voz (Hiperión, 2008) i El canto y la ceniza (Galaxia Gutenberg, 2005). El volum és endreçat, en primer lloc, a partir dels llibres de poesia publicats en vida; després del Setè Llibre, recorre, per una banda, els poemes llargs, els fragments èpics i dramàtics, Poema sense heroi i, per últim, un gruix important de poemes esparsos, també ordenats respectant l’ordre cronològic i la disposició de l’edició dels poemes en anglès que Zephyr Press va publicar el 1990.“No és una edició que hagi buscat el formalisme inicial”, escriu el traductor Jaume Creus (Barcelona, 1950) a la introducció d’aquesta Poesia completa. A continuació cita una carta que havia escrit a la seva amiga Lídia Txukóvskaia, que escriuria un llibre a base de diverses entrevistes amb la poeta: “La rima, quan una és poeta, fa d’ales, però quan es tradueixen els versos dels altres, fa de llosa”. Partint d’aquesta premissa, Creus, que s’ha encarregat d’un parell d’antologies d’Aleksander Puixkin, ha traduït les noveŀles breus La set, d’Andrei Guelàssimov i Felicitat conjugal i El diable, de Lev Tolstoi, ha dedicat els últims tres anys a traspassar la veu única i alhora coŀlectiva d’Akhmàtova, que va publicar Vespre, el seu primer poemari, l’any 1912, i que tretze anys després –a partir d’Anno Domini MCMXI (1922): “S’acosta un temps ben diferent / ja un vent de mort refreda els cors”– es converteix en poeta prohibida durant gairebé dues dècades. Igual que Òssip Mandelstam (1891-1938), del qual va aparèixer fa uns mesos una antologia impecable a Quaderns Crema, a Akhmàtova li va tocar memoritzar el seu conegut Rèquiem fins l’any 1940. “No, no sóc jo, qui pateix és una altra, / tant no ho podria resistir, que tapi / un negre vel allò que ens ha passat, / i que s’emportin els fanals... / Nit”.

El poema sense heroi
Juntament amb aquests poemes estremidors i l’ambició del Poema sense heroi, començat el 1940 i enllestit el 1962, el volum que acaba de presentar Edicions de 1984 ens mostra les efervescències i davallades sentimentals de l’autora, algun estirabot juvenil i les invocacions indispensables a la Musa: “Més dura que la febre t’escomet / i novament en tot un any ni un mot”.
Publicat a Time Out Barcelona (100, 7-13 de gener del 2010)

19.1.10

Brendan Canning - Something for All of Us (Arts and Crafts, 2008)


Something for All of Us… es la segunda entrega de la serie Broken Social Scene Presents en la que el colectivo canadiense participa instrumentalmente en las composiciones de alguno de sus miembros. Después del excelente disco de Kevin Drew ahora le toca el turno a Brendan Canning, que junto a Drew empezó hace casi diez años una de las aventuras musicales más arquetípicas del último indie (discos extravagantes pero pegadizos, una formación que crece con los años, dosis variables de experimentación y fe casi religiosa en la música que componen y tocan). En Something for All of Us… participan una veintena de músicos, entre los cuales encontramos a Amy Millan (Stars), Liam O’Neil (The Stills), James Shaw (Metric), Lisa Lobsinger (Apostle of Hustle) o Liz Powell (Land of Talk), además de una parte importante de la alineación de Broken Social Scene (Kevin Drew, Justin Peroff, Andrew Whiteman, Ohad Benchetrit), hecho que previamente a su escucha nos predispone muy positivamente. Pero tras una primera mitad de disco muy densa y hermética las comparaciones con Spirit if… –el álbum de Drew– son inevitables y, por mucho que Something for All of Us consiga algunos momentos buenos no llega a la efectividad de las canciones de su band mate.

Publicat a Mondosonoro (2008)

17.1.10

Brett Anderson - Brett Anderson (Drowned in sound, 2007)


Lo de Brett Anderson es una metamorfosis constante que puede despistar a más de uno: después de acabar con Suede a raíz del tropezón de A new morning (Sony, 02) y de reunirse con Bernard Butler para formar The tears y publicar el fallido Here comes the tears (Independiente, 05) ahora vuelve luciendo su nombre como principal reclamo de un proyecto influido por la colaboración con el productor y compositor noruego Fred Ball, principal responsable que las guitarras que siempre han acompañado a Anderson hayan quedado diluidas en un mar de violines y pianos. Brett Anderson es un disco conciso que pretende resumir el estado de ánimo del cantante en once canciones que quieren ser delicadas y sinceras y que lo consiguen gracias a ese charme que nunca abandona a Anderson haga lo que haga. Canciones como “Song for my father” o el primer single “Love is dead” –sobre la falta de afecto en el mundo moderno– demuestran que Anderson ha recuperado parte de la voz que lucía en Dog Man star (Nude, 94) o Coming up (Nude, 97), y aunque “Dust and rain” o “Intimacy” pretendan acercarse a su repertorio más rock lo que más se echa de menos en este debut es precisamente su faceta más enérgica y sus arrebatos vocales con un punto queer encantador. ¿Será que definitivamente ha madurado?

Publicat a Mondosonoro (2007)

16.1.10

A star called sun - Entrevista con Brazzaville

David Brown, aka Brazzaville
A David Brown cada vez le queda más lejos su pasado como saxofonista de Beck: mientras construía una interesante carrera con su proyecto Brazzaville –del cual este East L.A. Breeze es su quinto trabajo de estudio– Brown ha ido dando vueltas por el mundo, reflejo de su alma nómada y medio judía. Hace muchos años recibió una postal de un amigo donde aparecía una ciudad “vista desde arriba cuyos bloques de pisos parecían panales de miel”. Cuando descubrió que se trataba del barrio del Eixample de Barcelona se guardó estas referencias en su cabeza, y en el año 2003, momento que decidió abandonar Estados Unidos, pasó por diversas ciudades europeas pero acabó en la Ciudad Condal. Una vez instalado aquí terminó las canciones de Hasting streets, disco aún inédito (excepto en Rusia, ya se verá por qué) que Brown quiere publicar el año que viene en España, y no fue hasta finales del 2004 que empezó a trabajar en su primer disco enteramente barcelonés. “Tardé más tiempo de lo previsto en grabarlo porque no me gustaba el sonido del estudio donde tocaba entonces. No fue hasta que me decidí por conseguir un estudio propio que no me decidí a grabar East L.A. Breeze”. Y en esta ocasión, a diferencia de la bossa-nova, lounge-jazz y atmósfera noir de sus primeros álbumes le salieron unas canciones más cercanas al pop. “Las cambios de este disco respecto a los anteriores no son conscientes. Yo solamente me limito a escribir las canciones que me vienen durante un período que normalmente suele ser de dos años. Supongo que como nada es estable, en la naturaleza, tampoco lo es ni la música y el arte, que van evolucionando”. Si la forma cambia ligeramente, los temas que han despertado la creatividad de David Brown han sido más o menos “los mismos de la mayoría de mis canciones: la brevedad de la vida, la necesidad de escapar de uno mismo y una cierta nostalgia por la ciudad de Los Ángeles donde crecí, que ya no existe”. El ritmo vertiginoso de la sociedad actual es una de las constantes del álbum, que sin embargo no preocupan a su autor porque “este mundo es solamente una etapa de nuestra vida donde aprendemos cosas”. Una de las canciones más sorprendentes del disco es “Star called sun”, versión de un grupo de culto ruso, Kino –desaparecido tras la muerte de su vocalista, Victor Tsoi–, que funciona como homenaje no solamente al difunto sino a un país que ha acogido los discos de Brown mejor que el resto del mundo gracias a que el crítico musical Artemi Troitski empezara a pinchar en la radio las canciones de Somnambulista (South China Sea, 02). “Quizá hayamos conectado tan bien con el alma rusa porque tienen una alma melancólica y romántica como yo”. Y en este caso también buen gusto musical, añadiríamos.



Publicat a Mondosonoro (2006)

15.1.10

Qui temps espera, temps li falta

"Io voglio una donna!"

Quan s’acaba l’any s’acostumen a formular desitjos de tota mena: es demana satisfer les emocions, inflar les butxaques i, tot sovint, poder abandonar els vicis –i perdre els quilos que s’han guanyat durant les vacances. “Any nou, vida nova”, hem sentit dir tantes vegades. Els museus i galeries barcelonins es prenen el refrany al peu de la lletra i durant el mes de gener abaixen la persiana de la majoria d’exposicions que heu pogut veure durant la tardor i la part de l’hivern que hem esgotat. Us oferim una selecció de vuit de les sales que hauríeu de visitar per començar bé aquest 2010 i poder corregir una altra frase feta –d’origen mallorquí– que fa referència als més mandrosos: “Qui temps espera, temps li falta”.

De l’Islam a l’univers de Fellini
Teniu temps fins diumenge per veure una exposició interessant i molt ambiciosa, Els mons de l’Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan, que durant quatre mesos ha presentat un trajecte històric i geogràfic per diversos països on l’art islàmic ha tingut –o encara té– la seva importància. Un mes després, el 17 de febrer, el CaixaForum donarà a conèixer 400 peces vinculades íntimament amb Federico Fellini (1920-1993), un dels directors de referència del cinema italià, amb més de vint pel·lícules i un món molt particular entre nostàlgic, sorollós i imprevisible.

Moderns per poc temps
El MACBA s’acomiada de Modernologies, visió de la comissària Sabine Brietwieser de la modernitat. “No hi busqueu conclusions, a l’exposició, sinó una observació dels interrogants estètics del nostre temps històric”, ens va dir Brietwieser sobre la mostra, que es divideix en tres grans seccions: una al voltant de l’espai i el paper de l’arquitectura, una altra dedicada a la recerca d’un llenguatge universal i l’última sobre diverses obres que es basen en l’apropiació i assimilació de diferents cultures.
A partir del 29 de gener, el MACBA aplegarà un centenar d’obres de l’artista canadenc Rodney Graham, que a partir de suports molt diversos –llibres, vídeo, escultura, pintura, màquines-dispositius, música i material imprès– s’ha dedicat durant els darrers trenta anys a qüestionar i desafiar l’autoria.

Kupka se’n torna al Pompidou
L’obra de Frantisek Kupka (1871-1957) és un dels primers viatges cap a l’abstracció i el moviment, que ha arribat a la Fundació Miró des del Centre Pompidou i que podreu visitar fins al 24 de gener. Una mica més endavant, el 19 de febrer, es presentarà Murals, en què deu creadors entre els quals hi trobem Lothar Götz i Sakarin Krue-On, intervindran damunt les parets de les sales dedicades a les exposicions temporals.

Fotografia de Pablo Ortiz Monasterio. Bang-bang!

Visites urgents!
Encara sou a temps de visitar algunes de les galeries que aquests dies acomiaden les exposicions de l’any passat. Fins divendres, podeu veure, a la galeria Alejandro Sales, les últimes escultures de Carlos Balbás i un espai dedicat al negre concebut per Sergio Piera, l’aposta jove de la galeria Àngels Barcelona, The searchlights that dazzled the stars, d’Alexandra Navratil i l’aproximació a Gunter Förg, un dels pintors de l’escola de la nova objectivitat, a la galeria Carles Taché. Fins dissabte, la Fundació Foto Colectània mostrarà dues visions de les tradicions espanyoles per part de Cristóbal Hara i Rafael Sánchez Lobato; una setmana després, el 22 de gener obrirà portes El peso de la ciudad, aproximació a la col·lecció de fotografia llatinoamericana d’Anna Gamazo de Abelló, amb fotografies d’Horacio Coppola, Alberto Korda, Pablo Ortiz Monasterio, Geraldo de Barros i Enrique Metinides. Aquest mateix mes també s’inaugura Plectopos, de l’escultor Gabriel, i Seqüències, pintures de Joaquim Chancho (Espai VolArt, 21 de gener), l’abstracció pictòrica blanquinosa de Miguel Ángel Campano (galeria Carles Taché, a partir del 21 de gener) i una exposició que reflexiona sobre la representació del paisatge en l’art a partir d’obres de Pep Agut, Peter Downsbrough, Andreas Fogarasi i Raphaël Zarka a la galeria Àngels Barcelona (Paisatge. Paisatge?, que serà inaugurada el 30 de gener).

El so de la màquina d’escriure
A partir del 21 de gener, a la galeria Nogueras Blanchard s’hi podrà veure el vídeo d’Ignacio Uriarte, conegut pel seu art d’oficina, en què ha convocat un dels protagonistes de Boja acadèmia de policia, Michael Winslow, perquè reprodueixi amb meticulositat de beat-boxer tota la gamma de sons de les màquines d’escriure, pràcticament inexistents al món laboral d’avui. The history of the Typewriter recited by Michael Winslow recorda els diversos tipus de màquines d’escriure des del segle XIX fins als anys noranta del XX, moment en què els ordinadors van signar la seva sentència de mort.

Publicat a Time Out Barcelona (101, 14–21 de gener del 2010)

14.1.10

El cosmos de la curiositat

Autoretrat (Mireia Sentís)

Fa vint-i-cinc anys, Eugènia Balcells i Mireia Sentís van gravar tres converses que van tenir a Nova York, on totes dues van viure durant anys. A la primera, comencen parlant de terrorisme cultural i això desencadena diverses consideracions improvisades. Eugènia Balcells està de cap per avall, però la comunicació és fluïda. A la segona conversa, Sentís parla amb Balcells des del darrere d’una paret blanca: el tema de conversa segueix sent lliure i sense una direcció preconcebuda. L’últim diàleg s’esdevé sense paraules: les dues artistes juguen a picar de mans. L’harmonia entre elles dues permet que l’augment de velocitat no esgarriï el joc. L’enregistrament en vídeo d’aquestes converses és el colofó de les dues exposicions que l’Arts Santa Mònica presenta aquests dies com a inici de curs, Fotografia / Assaig / Comunicació, retrospectiva dels vint-i-cinc anys de carrera fotogràfica de Mireia Sentís (Barcelona, 1947), i Freqüències, instal·lació triple d’Eugènia Balcells (Barcelona, 1943).

Clics artístics i multidireccionals
Vicenç Altaió presenta Mireia Sentís com una artista que es mou en tres camps: el de la fotografia, el de l’assaig i el del periodisme. “És el model d’artista intel·lectual i d’intel·lectual artista”, diu amb la seva habilitat innata per convèncer, sens dubte influïda per la passió per l’art contemporani. “Vaig començar fent una mica de tot i continuo igual: és l’esperit de l’època”, ens explica Mireia Sentís, que a Fotografia / Assaig / Comunicació resumeix la seva trajectòria en vuit seccions ordenades cronològicament. L’eròtica del poder, representada amb un cos femení nu davant el televisor a Máxima audiencia, i les estampes familiars que, entre d’altres, formen part de Felicôn donen pas a una sèrie de fotografies de grans dimensions en què Sentís coŀloca diverses joies en parts del cos humà. “Cadascun dels projectes que he anat fent parteixen d’alguna cosa que desconec. Quan trobo el sentit del que he estat fent és quan acabo la sèrie: un llenguatge que ja domino ja no m’interessa”.
Curiosa de mena, Sentís ha anat satisfent les seves inquietuds de formes molt diverses. Actualment prepara l’obertura d’un centre d’estudis afroamericans a Madrid. L’interès per la societat afroamericana el trobem reflectit a Black Suite, collage format per cinc-centes quaranta fotografies sobre fons vermell que dóna pas a Corners, la sèrie més recent, en la qual ha fotografiat cantonades de Manhattan que en algun moment van ser testimoni d’algun fet important. “Ara mateix no sé cap a on tiraré. M’implico totalment amb el que faig, però mai no sé quin serà el proper pas”, ens diu la Mireia amb la tranquil·litat de qui sap que, tard o d’hora –quan sigui el moment– tornarà a tenir la necessitat de començar una nova investigació artística.

Freqüències, d'Eugènia Balcells

Tot buscant l’essència
Freqüències, d’Eugènia Balcells, ha inaugurat l’Espai Laboratori de l’Arts Santa Mònica, i quan hi entrem ens submergim en una dimensió de colors refractats i sons essencials. La instal·lació és una mirada cap a l’espiritualitat i la ciència dividida en tres parts: a la primera es repassen els elements químics, cadascun dels quals genera combinacions de colors diferents. “Tota la matèria parteix de la combinació de poc més de cent elements. Això és molt important: demostra que el nostre lligam amb els animals i les coses és molt fort”, ens explica l’Eugènia amb una mirada neta i absorbent. Les tres parts del projecte expositiu han ocupat els dos darrers anys de l’artista, que ha confegit Roda de color –la segona de les instaŀlacions– a partir de “petites pel·lícules de diversos llocs i moments, classificades per colors”. L’ordre i hipnosi de la roda s’embolica a El laberint. Barcelona, que parteix de diverses imatges del laberint d’Horta.
“L’Eugènia intenta pujar damunt el laberint, com Dèdal, per no quedar-hi atrapat i veure més enllà”, diu Eulàlia Bosch, comissària del projecte. “M’agrada establir vincles entre la ciència i l’art, en les meves obres”, afirma l’Eugènia, que reconeix haver-se mogut sempre en territoris fronterers: “M’identifico molt més amb el pont que amb el que s’ha deixat enrere o el que hi ha al final d’aquest”. Potser per això quan s’entra a cadascun dels espais de Freqüències quedem suspesos. Encantats. Esperant alguna cosa que no ha d’arribar.

Publicat a Time Out Barcelona (87, setembre del 2009)

13.1.10

Deu retalls de Barcelona

Josep Maria Espinàs ens proposa deu indrets barcelonins que al llarg dels anys han tingut importància en la seva vida o que ha descobert gràcies a la seva curiositat inexhaurible. A en Jordi Nopca el sorprèn el seu detallisme no adjectivable.

Reconeix que mai no pensa en llibres, quan es posa a escriure. Tot i això, l’obra de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) supera les vuitanta referències. El 2009 ha aparegut el vintè viatge a peu, el reportatge que va escriure per a la revista Destino l’any 1959 sobre l’última fira de matxos i mules de Salàs i una nova peça del trencadís de volums autobiogràfics, que va començar amb El teu nom és Olga (1986) i va continuar amb exemples sempre inesperats, com Inventari de jubilacions (1992) i Relacions particulars (2007) fins arribar a I la festa segueix, recull de textos breus en primera persona que es miren algunes persones, objectes, paisatges i idees. “Quan afirmo que m’agraden les ciutats es pensen que és pels monuments i per l’oferta cultural i no pas per l’excitació vital dels carrers”, escriu Espinàs en un dels textos. Interessats per les moltes Barcelones que el periodista i escriptor ha conegut, li hem demanat que ens recomanés els deu dels llocs de la ciutat que més li agraden.

1. El mercat del Ninot
“Hi he passat molt sovint, en els meus trajectes a peu. Els mercats m’interessen per la diversitat de productes, tipus humans i olors, i al Ninot hi vaig conèixer dues bessones que hi tenen una parada. Si un dia només n’hi ha una, em costen de distingir”.

2. Plaça de Letamendi
“És el centre de la meva vida des del punt de vista físic. Hi he passat milers de vegades, i és un dels escenaris de la novel·la El gandul (1955) i d’un dels contes d’Un racó de paraigua (1997). És una plaça curiosa, feta a partir de dos triangles, i amb unes palmeres altíssimes i primes”.

3. Carrer Major de Sarrià
“Quan camino per la part de baix del carrer, la que arriba fins al passeig de la Bonanova, tinc la impressió que sóc en una vila. Més amunt ja sembla el carrer d’un poble més gran, d’una capital de comarca. Cada tres setmanes vaig a sopar a El Vell Sarrià (Major de Sarrià, 93) amb una penya d’amics multiprofessional, no literària. Més amunt, al núm. 128, vaig a dinar a Ca la Tresa, portat per la dona i la filla d’en Sebastià Alquézar, acompanyant dels últims viatges a peu i exceŀlent persona”.

4. Santa Maria del Mar
“És un monument fora de sèrie, que mai no hem pogut veure bé perquè té cases a prop. La nostra és una ciutat que no té un estat al darrere, ha estat construïda maó a maó, per pams”.

5. Els xamfrans de l’esquerra de l’Eixample
“Quan camino de nit, passo pels xamfrans de Consell de Cent, d’Aragó, d’Urgell... Una quantitat important d’aquests carrers tenen un bar al xamfrà, que funciona com una petita plaça. És un lloc de tots, on la gent s’atura a parlar. A l’estiu és una meravella: hi ha des de la parella gran que fa una orxata fins als joves que prenen el primer cuba libre”.

6. Rambla de Catalunya
“L’encreuament de la Rambla de Catalunya amb Consell de Cent el vaig viure molt, en l’adolescència. A la terrassa d’una de les granges que hi havia hi vaig escriure Com ganivets o flames, la meva primera novel·la”.

Partitura d'El cant dels ocells (Pau Casals), transició cap a la següent elecció de J.M. Espinàs

7. Barri de Fondo

“A Fondo, a Santa Coloma de Gramenet, m’hi va portar el fotògraf Eugeni Madueño fa uns anys. Vaig descobrir-hi un altre món: un mercat d’ocells, gent que ensenyava a refilar espècies de tota mena”. Li comentem que a l’Hospitalet –l’altra punta de la ciutat– també hi trobem ocellaires que amaguen les mascotes en gàbies tapades per teles de colors. “És un costum que probablement ha vingut de fora però que ja hem adaptat”.

8. Carrer d’Aribau
“L’he freqüentat molt. Fins a Diagonal hi ha una densitat de botigues important. L’ambient és atapeït, i em sembla bé. Hi ha un restaurant on vaig un parell de cops a la setmana, el Lázaro (Aribau, 146). Hi anava amb el meu cunyat Néstor Luján, que va morir el 1995. Demano bacallà a la llauna, un dels pocs plats genuïnanent barcelonins”.

9. Plaça del Rei
“M’és important no només pel valor històric del Saló del Tinell i de la torre de Martí l’Humà, sinó perquè m’és important com a espai. Entres en un lloc molt tancat, un ambient medieval que a deu metres no saps que existeix. Així com la plaça de Catalunya és un espai per definir i la plaça Reial té quatre cantonades molt marcades, a la plaça del Rei et sents una mica petit”.

10. Dalt de Montjuïc mirant el mar
“Barcelona s’entén molt bé, tancada per les muntanyes. T’adones que és un municipi estret, veus tot el pla descendent des del Tibidabo i a més veus el mar. Penses que des d’allà han sortit vaixells que han anat per tot el Mediterrani...”.

Publicat a Time Out Barcelona (100, 7–13 de gener del 2010)

12.1.10

Els colors epistolars de Joan Miró


Les cartes del pintor i escultor Joan Miró (Barcelona, 1893-1983) han trigat més de quaranta anys a ser publicades. Hem baixat fins a les catacumbes de la Fundació Miró, un parell de sales on constantment s’hi restauren teles i dibuixos, per parlar amb Joan Maria Minguet, professor d’art de la Universitat Autònoma i un dels editors de l’obra, juntament amb Teresa Montaner, conservadora de la Fundació i Joan Santanach, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’editorial Barcino, que s’ha encarregat de donar forma –una forma interessant, detallada i luxosa– al volum, que gairebé arriba a les 700 pàgines. “L’origen d’Epistolari català va començar el 1968, quan es va fer la primera gran exposició de Miró a Barcelona, a l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu –explica Minguet–. Durant el franquisme, Miró es va negar a exposar obra nova a Barcelona, en part per la dictadura, però també perquè estava dolgut per la mala acollida que havia tingut l’exposició de 1918 a la Sala Dalmau. El 1968, l’historiador de l’art Joan Ainaud de Lasarte li va proposar d’anar recollint les cartes que havia enviat als amics, les postals... Quan Ainaud va morir el 1995 havia aconseguit unes 500 cartes. Ja havia fet unes quantes transcripcions i anotacions, però no havia trobat editor, encara. Fa tres anys que la Fundació Miró va decidir-se a recuperar la iniciativa: es van posar en contacte amb la Fundació Lluís Carulla, que té l’editorial Barcino, i a partir d’aquí la Teresa, en Joan i jo ens vam dedicar a editar i ampliar la feina feta”.
El miler de cartes que seran publicades –488 en aquest primer volum– han estat presentades segons criteris editorials diferents dels que havia seguit Lasarte, ens explica Minguet molt a prop dels originals fràgils –quasi transparents– d’algunes de les missives originals. “Ainaud havia transcrit els textos al català actual: nosaltres hem volgut mantenir els textos originals, perquè s’entenen perfectament. Quan ens hem trobat amb errors els hem anotat... També hem eliminat les notes enciclopedistes, i ens hem limitat a contextualitzar els personatges més complicats. La nostra intenció era que els lectors es trobessin amb l’escriptura de Miró”. El primer volum de l’epistolari cobreix més de trenta anys (1911-1945), és escrit en bona part en català i, segons Minguet, ens mostra la duplicitat mironiana: “Per una banda, Miró se sent profundament català (es diu ‘Joan’ a tot arreu, i necessita anar tornant a Catalunya, és el que li dóna forces per seguir creant); per l’altra, se sent menyspreat per l’art català durant molt de temps, estimat per exemples molt comptats –J.V. Foix, Sebastià Gasch, Josep Francesc Ràfols, Joan Prats, Josep Llorens i Artigas...– tot i que ja l’any 1940 el MOMA de Nova York li havia dedicat una gran retrospectiva”.

Joan Miró. 'Blau' (1962)

Passió i ordre
“Joan Miró era conegut per la seva actitud més aviat silenciosa: era un home que procurava no parlar mai més del compte, perquè creia que no calia explicar-se massa, davant la societat. A les cartes ens hi trobem un Miró passional, que explica detalladament als seus amics la influència de Cézanne i Picasso a la seva obra, o la decisió de passar de la pintura a l’escultura”.
Sempre que fa referència a una de les seves teles podem veure, a l’Epistolari català, una reproducció que conserva els mateixos colors de la seva obra, en aquesta etapa majoritàriament vius i bàsics, si bé més endavant s’enfosquiran (fins arribar a l’extrem de les teles cremades dels anys setanta). “Les cartes ajudaran a canviar la idea que Miró anava canviant d’idea: la seva és una trajectòria força estudiada. Gràcies a les cartes podem veure quines estratègies artístiques tenia. No arriba al punt calculador i ambiciós de Dalí, però sí que gràcies a aquests documents es deixarà de pensar que Miró era una mica pagesot...”, planteja Minguet.


La Fundació
El juny d’aquest any, la Fundació Miró celebrarà el seu trenta-cinquè aniversari. En aquest temps ha sabut compaginar el reconeixe-ment i difusió de l’obra mironiana amb la divulgació d’artistes contemporanis que han seguit camins molt diversos. La col·lecció de la fundació comprèn més de 14.000 peces: 217 pintures, 178 escultures, 9 tèxtils, 4 ceràmiques, l’obra gràfica gairebé completa i uns 8.000 dibuixos. Una selecció d’aquest fons és el que s’exposa a les sales dedicades a Miró: hi ha una representació significativa de la seva obra pictòrica i de l’escultòrica, a banda del gran tapís de 7,5 x 5 metres de l’any 1979. Tan de bo l’aparició d’aquest epistolari –el segon volum sortirà el 2011– pugui ajudar a corregir la visió escèptica de l’univers mironià per part d’alguns ciutadans.

Publicat a Time Out Barcelona (100, 7–13 de gener del 2010)

11.1.10

Qui decideix el que tu veus - Art (2)

L'art també pot fer por (com els quadres de Gregory Crewdson)

La Galeria Nogueras Blanchard va obrir les portes fa cinc anys. “Volíem oferir un lloc d’exposició a artistes internacionals i locals amb llibertat a l’hora de fer les propostes”, ens diu un dels fundadors, Àlex Nogueras. “Ens interessava trencar amb el format tradicional de presentació pel qual optaven la majoria de galeristes barcelonins”. Les peces que la galeria exposa i les performances que programa escapen dels “quadres penjats a la paret”. “El món de les galeries ha estat dominat pel mercat a partir dels vuitanta, a Barcelona: és evident que no podem oblidar el col·leccionista, però això no vol dir que les exposicions s’hagin de fer a la seva mida”. Nogueras identifica clarament dos problemes al sector: “L’educació de visitar galeries és molt baixa i la tradició del col·leccionisme i el mecenatge s’ha perdut. Als vuitanta hi va haver una gran especulació de preus. La gent jove s’apropa a les galeries amb interès però estan ofegats per la hipoteca i els nens”.

Vicenç Altaió dirigeix l’Arts Santa Mònica des de la seva inauguració el febrer d’aquest any. “Ara mateix, som el projecte més nou que hi ha, a Barcelona. Hem pogut aprendre de les experiències dels altres i hem mirat de fer una cosa nova”. L’experiència prèvia del KRTU –un “centre sense lloc”, o potser perpètuament desplaçat, que hagués dit Derrida– va permetre enfocar el nou Santa Mònica com un espai on es materialitza “el canvi de la cultura de l’espectacle a la cultura del coneixement: el món d’ara és d’una autoformació permanent, i les exposicions i activivitats que programem intenten liderar aspectes del pensament que, tot sovint, no es tradueixen a la realitat”. Dues de les novetats que ofereix el Santa Mònica són la creació d’un laboratori “amb voluntat de crear una xarxa europea” i el contacte amb les universitats. “Molts centres d’art ho estan fent. A nosaltres també ens interessa fomentar aquesta col·laboració”.

El Centre Cívic Can Felipa fa més de deu anys que s’ha especialitzat en les arts visuals i escèniques. “El nostre enfocament es dirigeix cap a l’art emergent, sobretot. Ens interessa promocionar projectes nous d’artistes, comissaris i investigadors que comencen a professionalitzar-se”, ens diu Jordi Ribas, responsable d'arts visuals del centre. Aquests darrers anys, “la precarietat estructural” –lligada a l’estancament de pressupostos– s’ha complementat amb la desaparició de diversos espais: “El 2005 es va tancar la Sala Montcada, i un any després la Sala Metrònom. El 2008 el Centre d’Art Santa Mònica es va reconvertir sense donar cap alternativa”. La xarxa creativa barcelonina és cada cop més dèbil, opina Ribas: “Al Poble Nou hi queda Hangar, El Niu, L’Escocesa i algun taller d’artista. Veurem què passa quan s’inauguri El Canòdrom, el nou centre d’art”. De moment, El Canòdrom encara no s’ha materialitzat, tot i que ja té director: Moritz Küng, fins ara cap del departament d’exposicions del Centre Internacional d’Art d’Anvers.

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)

8.1.10

Charles Dickens - Tots els contes de Nadal (La Magrana, 2009)

La Magrana estrena nova col·lecció –tapa dura, format sobri i elegant– amb dos volums que defugen la petitesa física i burxen en la grandesa canònica: la primera traducció completa de la Història d’Heròdot, a cura de Rubén J. Montañés, professor de la Universitat Jaume I de Castelló i Tots els contes de Nadal, de Charles Dickens (1812–1870), traduïda per Xavier Pàmies. Publicats entre 1843 i 1847, els cinc contes –nouvelles, si tenim en compte la seva extensió; faules, si pensem en l’esquelet moral que els sosté– mostren l’estil àgil, espavilat i puntualment gràvid (pels elements nutritius que aporta) de les seves noveŀles més celebrades: Temps difícils, Oliver Twist i Els papers pòstums del club Pickwick –algú s’atrevirà, algun dia, a reeditar la versió que Josep Carner en va fer el 1928?

El senyor Scrooge, vist per Disney

Campanes, grills i fred
De les narracions nadalenques dickensianes, la que més fortuna ha tingut és Cançó de Nadal en prosa, on el senyor Ebenezer Scrooge és visitat per tres espectres que aconsegueixen fer canviar la seva murrieria i deshumanització per una bonhomia que finalment li permet desitjar bon Nadal a aquells a qui abans intimidava. Escrites de forma paraŀlela a Dombey and Son, la resta de narracions ens mostren un Dickens més proper a la fantasia que a les seves grans noveŀles. Hi abunden, però, els personatges tendres femenins de sempre!

Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009–7 de gener del 2010)

5.1.10

Quimi Portet - Viatge a Montserrat (Música Global, 2009)


La carrera musical en solitario de Quimi Portet –que con “Viatge a Montserrat” llega a su séptima entrega– se ha caracterizado por la imprevisibilidad, la versatilidad y la boutade lírica. Portet ha sabido alternar canciones alocadas y desternillantes con la nostalgia sentimental de “Cançoner electromagnètic”, que en “Viatge a Montserrat” retoma a medias el discurso de un disco que apareció hace ya una década, casi al mismo tiempo que “L’hora del pati”, penúltimo disco de Adrià Puntí, cantautor perdido a quien Portet dedica este último álbum. Las nuevas catorce canciones del ex El Último de la fila se alejan del minimalismo acústico de “Matem els dimarts i els divendres” (Música Global, 07), ya desde el pirógeno tema instrumental inicial, “Música per a cremar autobusos”. El músico se siente más cómodo con líneas de bajo sugerentes, percusiones correctas y guitarras casi bailables que refrescan puntualmente la voz oscura, que en este caso explora las particularidades de las excursionistas de muslos celestiales (“Excursionista”), cierto bucolismo que enmascara una feroz crítica al teatro (“Pasturarem entre els lliris”), las posibilidades fornicatorias de un polideportivo (“Si plou, ho farem al pavelló”), la serenidad de las marededéus y la espiritualidad de Montserrat con más mala leche, más desengaño y menos broma fácil que en anteriores álbumes.

Publicat a
Mondosonoro (Gener del 2010)
http://www.mondosonoro.com/detas/DetalleCriticaObra/tabid/96/Default.aspx?titular=Viatge%20a%20Montserrat&fecha=04/01/2010%2014:03:00

Secrets amb bata blanca


“Els metges no ho saben, que he fet aquest llibre”. Genís Sinca ens explica el seu secret hores abans de presentar Vida secreta dels nostres metges, conscient que d’aquí a pocs dies arribarà la notícia a les orelles d’alguns dels protagonistes (o als seus familiars, o a coneguts del gremi, o fins i tot a alguna secretària ràpida com un esquirol). “El llibre m’ha servit per fer de metge d’alguns dels grans metges catalans del segle XX. Per culpa d’ells he acabat malalt: la medicina s’ha convertit en una de les meves obsessions. Ara mateix podria escriure retrats de cinquanta personatges més, però si ho fes potser el llibre no hagués aparegut mai”.
Vida secreta dels nostres metges explica de forma entenedora les principals aportacions de metges que formen part de l’imaginari popular (Santiago Dexeus, Josep Trueta, Antoni Puigvert i Joan Uriach, ‘el doctor Biodramina’) i d’altres que tot i no estar tan dimensionats públicament han estat referents en les seves especialitats (Ramon Sarró, Josep Maria Gil-Vernet i la nissaga dels Vilardell, entre altres). El llibre s’hi acosta a través de les fites professionals, però també a partir de les seves personalitats, en molts casos d’una particularitat que deixa enrere les extravagàncies del coŀlectiu artístic. El doctor Gil-Vernet es va pagar la carrera guanyant concursos de tir al plat i de tiro pichón. Ha caçat tota mena d’animals –va liquidar la cabra més vella d’Espanya per estudiar-li la pressió dels ulls– i a partir de 1965 es va convertir en el rei dels trasplantaments. Encara opera, tot i tenir 87 anys.


L’elèctric doctor Sarró
Sinca, que abans d’estudiar periodisme es va plantejar com a opcions professionals la veterinària i la psiquiatria, parla entusiasmat de cadascun dels casos que va començar a estudiar per casualitat, mentre preparava un llibre que repassava la història de les havaneres. “El doctor Sarró és un personatge fascinant”, diu Sinca. “Va viatjar a Viena l’any 1925 per fer-se psicoanalitzar per Freud, però se’n va anar de la seva consulta decebut, perquè el seu mètode no li servia. Sarró va dedicar bona part de la seva vida professional a estudiar l’esquizofrènia, i ho va fer a partir d’un contacte directe i permanent amb el malalt, cosa que no s’havia fet mai, fins llavors. S’hi va implicar tant que al final els seus alumnes el van acabar prenent per boig! Sarró era un gran inteŀlectual: un personatge elèctric”.
“Em va costar molt donar per acabat el llibre, perquè bona part dels retrats s’havien quedat encallats en el secret i havia de trobar la manera de resoldre’ls”. Quan feia l’enèsima correcció del capítol dedicat a Antoni Puigvert, el millor uròleg del món, Sinca va decidir aturar el procés d’edició del llibre perquè hi havia alguna cosa que no li quadrava, del personatge. “Va ser gràcies a tornar-m’hi a posar que vaig descobrir que el doctor Puigvert s’havia intentat suïcidar l’any 1986 amb uns comprimits de sublimat corrosiu, que es feien servir per desinfectar instrumental. Com que estaven caducats, no van fer tot l’efecte que ell s’esperava i va sobreviure”. L’uròleg va acabar morint d’insuficiència renal l’any 1990, a la seva pròpia fundació.
Hi ha casos menys dramàtics, que ajuden a desmentir estereotips recents. “Vaig dubtar si feia entrar Moisès Broggi. Aquests últims anys s’ha creat una imatge d’home tranquil i budista que no quadra amb ell. Encara que hagi arribat als 100 anys, va estar fumant i bevent cafè fins als 85... Es va fer conegut com a cirurgià als anys trenta: la seva feina era estressant i s’havia de fer amb molta rapidesa”.

Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009–7 de gener del 2010)

4.1.10

Calaveres


No és cap secret: les crisis seguiran entre nosaltres, aquest 2011. El seguidor del Barça potser continuarà tenint alegries –Messi en calçotets en una platja reservada–, però la sensació de pessimisme no acabarà de fugir, encara, i editorialment això significarà una allau de llibres d’autoajuda i de superació personal, una pila d’assaigs sobre corrupcions diverses (tangibles i etèries) i molta anàlisi econòmica –les claus per entendre què ha fallat, al sistema, i les solucions per sortir de la caverna: voilà les magiciens! Serà una mica així, segurament, en l’apartat de no-ficció: a l’altra banda, algunes lapes del best-seller novel·lístic tornaran, disposades a enganxar-se a les llistes de llibres més venuts fins que la propera onada se les emporti al fons del mar-gatzem. Hi haurà més novel·la escandinava negra, més malsons vampirescos i més novel·la històrica: sotanes, espases, ponts difícils de creuar i molts símbols, sempre desxifrables i de significats suprems. Esperem que deixin una mica d’espai a la recuperació de clàssics (que continuïn apareguent més volums d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, per exemple), que les editorials petites segueixin sorprenent-nos amb oblits històrics i descobertes estimulants, que les literatures d’escriptors de l’Europa de l’est segueixin sent traduïdes amb la fluïdesa d’aquests darrers anys i que Haruki Murakami –del qual apareixerà, abans de la novel·la 1Q84, el catàleg de reflexions De què parlo quan parlo de córrer– no acabi cap més novel·la fins el 2014.
Paral·lelament també assistirem a la tan esperada batalla digital: al Leqtor, al Kindle i als altres dispositius que es troben al mercat els surt competidor per part d’Apple, que el proper març donarà a conèixer la seva nova creació electrònica. Una mica més endavant, al maig, Planeta, Random House Mondadori i Santillana desembarcaran digitalment amb més de 10.000 fitxers. Com respondrà, el públic lector –i el no lector? La quota de mercat serà tan minsa com a França o al Regne Unit? Es podrà frenar la pirateria, que tard o d’hora irromprà, amb un ull tapat i els ossos de la calavera ben visibles?


Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009–7 de gener del 2010)