El cosmos de la curiositat

Autoretrat (Mireia Sentís)

Fa vint-i-cinc anys, Eugènia Balcells i Mireia Sentís van gravar tres converses que van tenir a Nova York, on totes dues van viure durant anys. A la primera, comencen parlant de terrorisme cultural i això desencadena diverses consideracions improvisades. Eugènia Balcells està de cap per avall, però la comunicació és fluïda. A la segona conversa, Sentís parla amb Balcells des del darrere d’una paret blanca: el tema de conversa segueix sent lliure i sense una direcció preconcebuda. L’últim diàleg s’esdevé sense paraules: les dues artistes juguen a picar de mans. L’harmonia entre elles dues permet que l’augment de velocitat no esgarriï el joc. L’enregistrament en vídeo d’aquestes converses és el colofó de les dues exposicions que l’Arts Santa Mònica presenta aquests dies com a inici de curs, Fotografia / Assaig / Comunicació, retrospectiva dels vint-i-cinc anys de carrera fotogràfica de Mireia Sentís (Barcelona, 1947), i Freqüències, instal·lació triple d’Eugènia Balcells (Barcelona, 1943).

Clics artístics i multidireccionals
Vicenç Altaió presenta Mireia Sentís com una artista que es mou en tres camps: el de la fotografia, el de l’assaig i el del periodisme. “És el model d’artista intel·lectual i d’intel·lectual artista”, diu amb la seva habilitat innata per convèncer, sens dubte influïda per la passió per l’art contemporani. “Vaig començar fent una mica de tot i continuo igual: és l’esperit de l’època”, ens explica Mireia Sentís, que a Fotografia / Assaig / Comunicació resumeix la seva trajectòria en vuit seccions ordenades cronològicament. L’eròtica del poder, representada amb un cos femení nu davant el televisor a Máxima audiencia, i les estampes familiars que, entre d’altres, formen part de Felicôn donen pas a una sèrie de fotografies de grans dimensions en què Sentís coŀloca diverses joies en parts del cos humà. “Cadascun dels projectes que he anat fent parteixen d’alguna cosa que desconec. Quan trobo el sentit del que he estat fent és quan acabo la sèrie: un llenguatge que ja domino ja no m’interessa”.
Curiosa de mena, Sentís ha anat satisfent les seves inquietuds de formes molt diverses. Actualment prepara l’obertura d’un centre d’estudis afroamericans a Madrid. L’interès per la societat afroamericana el trobem reflectit a Black Suite, collage format per cinc-centes quaranta fotografies sobre fons vermell que dóna pas a Corners, la sèrie més recent, en la qual ha fotografiat cantonades de Manhattan que en algun moment van ser testimoni d’algun fet important. “Ara mateix no sé cap a on tiraré. M’implico totalment amb el que faig, però mai no sé quin serà el proper pas”, ens diu la Mireia amb la tranquil·litat de qui sap que, tard o d’hora –quan sigui el moment– tornarà a tenir la necessitat de començar una nova investigació artística.

Freqüències, d'Eugènia Balcells

Tot buscant l’essència
Freqüències, d’Eugènia Balcells, ha inaugurat l’Espai Laboratori de l’Arts Santa Mònica, i quan hi entrem ens submergim en una dimensió de colors refractats i sons essencials. La instal·lació és una mirada cap a l’espiritualitat i la ciència dividida en tres parts: a la primera es repassen els elements químics, cadascun dels quals genera combinacions de colors diferents. “Tota la matèria parteix de la combinació de poc més de cent elements. Això és molt important: demostra que el nostre lligam amb els animals i les coses és molt fort”, ens explica l’Eugènia amb una mirada neta i absorbent. Les tres parts del projecte expositiu han ocupat els dos darrers anys de l’artista, que ha confegit Roda de color –la segona de les instaŀlacions– a partir de “petites pel·lícules de diversos llocs i moments, classificades per colors”. L’ordre i hipnosi de la roda s’embolica a El laberint. Barcelona, que parteix de diverses imatges del laberint d’Horta.
“L’Eugènia intenta pujar damunt el laberint, com Dèdal, per no quedar-hi atrapat i veure més enllà”, diu Eulàlia Bosch, comissària del projecte. “M’agrada establir vincles entre la ciència i l’art, en les meves obres”, afirma l’Eugènia, que reconeix haver-se mogut sempre en territoris fronterers: “M’identifico molt més amb el pont que amb el que s’ha deixat enrere o el que hi ha al final d’aquest”. Potser per això quan s’entra a cadascun dels espais de Freqüències quedem suspesos. Encantats. Esperant alguna cosa que no ha d’arribar.

Publicat a Time Out Barcelona (87, setembre del 2009)