Mao passa fred - Entrevista a Per Petterson

Mao Ze Dong, vist per Zeng Fanzhi

“Noruega és un país que té uns paisatges molt bonics”, ens diu Per Petterson al final de l’entrevista que li fem amb motiu de la presentació de la seva última novel·la, Maleeixo el riu del temps, publicada fa un parell d’anys a l’editorial Oktober, que edita bona part dels autors noruecs contemporanis, noms com Karl Ove Knausgard, Marit Tusvik o Eirin Ingebrigtsen (que aquí ens diuen ben poca cosa).

Petterson, un home menut, tranquil i un plusmarquista de la paraula –que no fa cap justícia a l’aspecte de pescador que certa premsa li ha atribuït pel fet de ser noruec– és acompanyat del seu editor de tota la vida, un home d’uns 80 anys de nom impossible de memoritzar que va instigar-lo a escriure l’any 1985. “Llavors m’encarregava de la secció de literatura estrangera d’una llibreria d’Oslo. Tenia més de 30 anys i des dels 18 estava convençut que allò que volia era escriure. Les feines que feia eren sempre un entreteniment fins el dia que pogués escriure: quan m’ascendien i la meva feina requeria més responsabilitat –i més temps per part meva– ho deixava... Escrivia molt, però no acabava res, perquè tenia por que el resultat fos un fracàs. Gràcies als consells del que després seria el meu editor i a un ultimàtum que em vaig posar jo mateix vaig trobar el fil del meu primer llibre, que no seria la ‘gran obra’ que esperava, sinó un petit recull de contes, Aske i munnen, sand I skoa (Sorra a les sabates) que tenien el mateix protagonista, Arvid Jansen”.

Mao passa fred
Vint-i-cinc anys després de debutar, Per ha passat a ser conegut sobretot pel cognom i per dues de les seves noveŀles, Salir a robar caballos (Bruguera, 2007), traduïda a 45 idiomes, i aquesta última, Maleeixo el riu del temps, que pren el títol d’un vers de Mao Tse-tung i que presenta pocs dels paisatges bonics que caracteritzen el país on va néixer i viu l’autor. “Després de protagonitzar els contes del primer llibre i dues noveŀles més, aquí hi torna a aparèixer Arvid Jansen que, com en les altres ocasions, es troba en una situació molt difícil: acaben de diagnosticar-li un càncer d’estómac a la seva mare, és a punt de divorciar-se i no acaba d’encaixar al món on viu. Arvid maleeix el temps perquè en nota la seva càrrega feixuga a l’esquena però sempre se li acaba escapant de les mans, quan l’intenta agafar. És un personatge que perd tots els trens”.

Els forats i els lectors
El present del llibre és el novembre de l’any 1989, però gràcies a flashbacks inesperats coneixem l’adolescència d’Arvid: la filiació al partit comunista, les relacions no sempre fàcils ni comunicatives amb la família i una història d’amor que Petterson deixa penjada molt intel·ligentment. “M’agrada deixar certs forats que pugui omplir el lector –diu Petterson–. No vull que se senti controlat tota l’estona. M’interessa sorprendre’m, quan escric, i imagino que aquesta sensació d’incertesa també arriba al lector, si l’autor no l’ha resolt prèviament. No arribo a saber com acabarà, un llibre meu, fins dues o tres pàgines abans de posar-hi punt i final”.

Publicat a Time Out Barcelona (28 de gener–3 de febrer del 2010)