Secrets amb bata blanca

“Els metges no ho saben, que he fet aquest llibre”. Genís Sinca ens explica el seu secret hores abans de presentar Vida secreta dels nostres metges, conscient que d’aquí a pocs dies arribarà la notícia a les orelles d’alguns dels protagonistes (o als seus familiars, o a coneguts del gremi, o fins i tot a alguna secretària ràpida com un esquirol). “El llibre m’ha servit per fer de metge d’alguns dels grans metges catalans del segle XX. Per culpa d’ells he acabat malalt: la medicina s’ha convertit en una de les meves obsessions. Ara mateix podria escriure retrats de cinquanta personatges més, però si ho fes potser el llibre no hagués aparegut mai”.
Vida secreta dels nostres metges explica de forma entenedora les principals aportacions de metges que formen part de l’imaginari popular (Santiago Dexeus, Josep Trueta, Antoni Puigvert i Joan Uriach, ‘el doctor Biodramina’) i d’altres que tot i no estar tan dimensionats públicament han estat referents en les seves especialitats (Ramon Sarró, Josep Maria Gil-Vernet i la nissaga dels Vilardell, entre altres). El llibre s’hi acosta a través de les fites professionals, però també a partir de les seves personalitats, en molts casos d’una particularitat que deixa enrere les extravagàncies del coŀlectiu artístic. El doctor Gil-Vernet es va pagar la carrera guanyant concursos de tir al plat i de tiro pichón. Ha caçat tota mena d’animals –va liquidar la cabra més vella d’Espanya per estudiar-li la pressió dels ulls– i a partir de 1965 es va convertir en el rei dels trasplantaments. Encara opera, tot i tenir 87 anys.


L’elèctric doctor Sarró
Sinca, que abans d’estudiar periodisme es va plantejar com a opcions professionals la veterinària i la psiquiatria, parla entusiasmat de cadascun dels casos que va començar a estudiar per casualitat, mentre preparava un llibre que repassava la història de les havaneres. “El doctor Sarró és un personatge fascinant”, diu Sinca. “Va viatjar a Viena l’any 1925 per fer-se psicoanalitzar per Freud, però se’n va anar de la seva consulta decebut, perquè el seu mètode no li servia. Sarró va dedicar bona part de la seva vida professional a estudiar l’esquizofrènia, i ho va fer a partir d’un contacte directe i permanent amb el malalt, cosa que no s’havia fet mai, fins llavors. S’hi va implicar tant que al final els seus alumnes el van acabar prenent per boig! Sarró era un gran inteŀlectual: un personatge elèctric”.
“Em va costar molt donar per acabat el llibre, perquè bona part dels retrats s’havien quedat encallats en el secret i havia de trobar la manera de resoldre’ls”. Quan feia l’enèsima correcció del capítol dedicat a Antoni Puigvert, el millor uròleg del món, Sinca va decidir aturar el procés d’edició del llibre perquè hi havia alguna cosa que no li quadrava, del personatge. “Va ser gràcies a tornar-m’hi a posar que vaig descobrir que el doctor Puigvert s’havia intentat suïcidar l’any 1986 amb uns comprimits de sublimat corrosiu, que es feien servir per desinfectar instrumental. Com que estaven caducats, no van fer tot l’efecte que ell s’esperava i va sobreviure”. L’uròleg va acabar morint d’insuficiència renal l’any 1990, a la seva pròpia fundació.
Hi ha casos menys dramàtics, que ajuden a desmentir estereotips recents. “Vaig dubtar si feia entrar Moisès Broggi. Aquests últims anys s’ha creat una imatge d’home tranquil i budista que no quadra amb ell. Encara que hagi arribat als 100 anys, va estar fumant i bevent cafè fins als 85... Es va fer conegut com a cirurgià als anys trenta: la seva feina era estressant i s’havia de fer amb molta rapidesa”.

Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009–7 de gener del 2010)