La Galeria Nogueras Blanchard va obrir les portes fa cinc anys. “Volíem oferir un lloc d’exposició a artistes internacionals i locals amb llibertat a l’hora de fer les propostes”, ens diu un dels fundadors, Àlex Nogueras. “Ens interessava trencar amb el format tradicional de presentació pel qual optaven la majoria de galeristes barcelonins”. Les peces que la galeria exposa i les performances que programa escapen dels “quadres penjats a la paret”. “El món de les galeries ha estat dominat pel mercat a partir dels vuitanta, a Barcelona: és evident que no podem oblidar el col·leccionista, però això no vol dir que les exposicions s’hagin de fer a la seva mida”. Nogueras identifica clarament dos problemes al sector: “L’educació de visitar galeries és molt baixa i la tradició del col·leccionisme i el mecenatge s’ha perdut. Als vuitanta hi va haver una gran especulació de preus. La gent jove s’apropa a les galeries amb interès però estan ofegats per la hipoteca i els nens”.
Vicenç Altaió dirigeix l’Arts Santa Mònica des de la seva inauguració el febrer d’aquest any. “Ara mateix, som el projecte més nou que hi ha, a Barcelona. Hem pogut aprendre de les experiències dels altres i hem mirat de fer una cosa nova”. L’experiència prèvia del KRTU –un “centre sense lloc”, o potser perpètuament desplaçat, que hagués dit Derrida– va permetre enfocar el nou Santa Mònica com un espai on es materialitza “el canvi de la cultura de l’espectacle a la cultura del coneixement: el món d’ara és d’una autoformació permanent, i les exposicions i activivitats que programem intenten liderar aspectes del pensament que, tot sovint, no es tradueixen a la realitat”. Dues de les novetats que ofereix el Santa Mònica són la creació d’un laboratori “amb voluntat de crear una xarxa europea” i el contacte amb les universitats. “Molts centres d’art ho estan fent. A nosaltres també ens interessa fomentar aquesta col·laboració”.
El Centre Cívic Can Felipa fa més de deu anys que s’ha especialitzat en les arts visuals i escèniques. “El nostre enfocament es dirigeix cap a l’art emergent, sobretot. Ens interessa promocionar projectes nous d’artistes, comissaris i investigadors que comencen a professionalitzar-se”, ens diu Jordi Ribas, responsable d'arts visuals del centre. Aquests darrers anys, “la precarietat estructural” –lligada a l’estancament de pressupostos– s’ha complementat amb la desaparició de diversos espais: “El 2005 es va tancar la Sala Montcada, i un any després la Sala Metrònom. El 2008 el Centre d’Art Santa Mònica es va reconvertir sense donar cap alternativa”. La xarxa creativa barcelonina és cada cop més dèbil, opina Ribas: “Al Poble Nou hi queda Hangar, El Niu, L’Escocesa i algun taller d’artista. Veurem què passa quan s’inauguri El Canòdrom, el nou centre d’art”. De moment, El Canòdrom encara no s’ha materialitzat, tot i que ja té director: Moritz Küng, fins ara cap del departament d’exposicions del Centre Internacional d’Art d’Anvers.
Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada