Fumar amb sis mans

Jean Cocteau (Maisons Lafitte, 1889–Milly-la-Forêt, 1963) va començar a publicar aviat i ràpid, tant que va acabar renegant dels seus primers poemaris La lampe d’Aladin (1909) i Le prince frivole (1910). Recordat a hores d’ara per la seva energia multidisciplinària i incontinent –pintor, noveŀlista, dramaturg, assagista, guionista i poeta– i per les seves relacions d’amor-odi amb les principals avantguardes de la primera meitat del segle XX, els últims mesos han aparegut diversos títols que ens donen a conèixer diverses cares de la dimensió esponerosa i parcialment adulterada de monsieur Cocteau.

Espanya i una història d’amor
El primer d’aquests títols és La corrida del 1 de mayo (Demipage, 2009), text que descriu l’Espanya dels anys cinquanta del segle passat sense preocupar-se gens ni mica per oferir-ne una imatge fidedigna: Cocteau s’interessa per Picasso, Sevilla i els toros amb “una ambigüitat sexual insípida”, segons va escriure el professor Claudio Guillén.
La segona de les novetats és La gran separación (Cabaret Voltaire), novel·la de 1924 que narra l’aprenentatge sentimental de l’adolescent Jacques Forestier, que té una aventura amb una dona madura, Germaine Râteau, objecte d’atracció tant pels records femenins –una tenista de Houlgate– com pels masculins –un mariner napolità. Forestier és un personatge solitari i singular, comparat amb l’element desenfrenat i excessiu de l’emperador romà Heliogàbal (203-222). El narrador no se l’estima gaire: l’acusa de ser un “vividor” i un “paràsit social”. El diletantisme és vist com “un crim social”, que Jacques Forestier practica amb devoció marginal, complementada per la relació sense cap ni peus –ni futur–amb Germaine Râteau.


El lotus blau
“Mil camins ens desvien del blanc, però només un ens hi condueix”, va escriure Montaigne als seus Assaigs. Els mil camins artístics que Cocteau va seguir a partir de la segona dècada del segle XX el van portar a provar la pau blanca que transmet l’opi, del qual va decidir desintoxicar-se’n a finals de 1928. Opium (Backlist, 2009) és el relat minuciós dels cinc mesos que l’artista va passar a la clínica de Saint-Cloud, iŀlustrat de forma angoixant per cares extremes, ulls protuberants i torsos deformats.
“Escric aquestes línies després de dotze dies i dotze nits sense dormir”, podem llegir en una de les primeres pàgines d’aquest dietari sense dates, on els aforismes, les anècdotes i el patiment personal s’entrellacen sense cap altre enfilall comú que la voluntat de deixar enrera una addicció: “El fumador es fon amb els objectes que l’envolten. Li cau un cigarret –el dit– de la mà”.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)