L'altra cara de la foto

“El primer que vaig pensar que havia d’ensenyar, en aquesta exposició, era el procés d’aprovació de l’Estatut de setembre del 2005”, ens diu el fotoperiodista Gustau Nacarino (Barcelona, 1949) poc després d’haver inaugurat aquesta retrospectiva al Palau Robert, on s’hi poden veure una cinquantena de les fotografies que ha fet entre 1968 i el 2006. Per aconseguir les quatre imatges escollides, Nacarino es va estar al Parlament fins la matinada: en fotos com la del cop de cap de Jordi Pujol i la que ens mostra Josep Piqué, Daniel Sirera i Francesc Vendrell gairebé plorant de riure veiem la recompensa del mètode esforçat de Nacarino, que no s’atura fins que no aconsegueix “la visió que encara no s’ha fet”, en paraules d’Antoni Kirchner, autor del text que acompanya el catàleg de la mostra.


Fotos amb sentiment
“Hi ha companys de professió que m’han dit que les fotos que he escollit no són les millors que he fet, però per a mi, la millor foto és on hi ha un sentiment. En aquesta exposició he volgut oferir un petit tast del que he fet durant tots aquests anys, però mostrant fotos que per a mi tinguin un valor especial”. Nacarino va començar a treballar de fotoperiodista a finals dels seixanta al diari Pueblo de Madrid. L’any1978, quan molts dels seus amics començaven a coŀlocar-se professionalment, va decidir autoexiliar-se a Menorca amb la seva companya, Esther Lupresti, actriu, escenògrafa i comissària de l’exposició. Allà van obrir un taller i Nacarino va començar a coŀlaborar amb el diari balear Última Hora. Durant els vuitanta va treballar per a El País, on va aconseguir portades com la de la vaga general de 1985 –amb un camioner que sagna, estoic, després que el vidre frontal del seu vehicle hagi estat destrossat– o la del judici de l’últim metge avortista. “És l’única foto que he fet amb una Leica. Del jutjat em van posar com a condició que no fes soroll i que no utilitzés flaix. Els vaig dir que cap problema...”.
Després de vuit anys al diari, Nacarino va començar a coŀlaborar amb l’agència Reuters. “Des de llavors m’agrada dir que m’he dedicat a fer de corresponsal estranger al propi país. La feina a Reuters m’ha permès mostrar Catalunya a fora”, diu Nacarino, que abans de descobrir la fotografia –gràcies a la Leica francesa: la Foca– es va aficionar al cinema. “La meva família tenia una botiga de cinema familiar. Llogaven pel·lícules a la gent que tenia projector a casa. Vaig perdre l’interès pel cinema –la imatge en moviment– quan vaig descobrir la fotografia –la imatge fixa–. En l’era digital es fa més cinema que fotografia: quan cobreixo un partit de futbol hi ha molts companys que no paren de disparar i disparar. Per a mi, d’aquesta manera es perd l’instant decisiu del qual parlava Henri Cartier-Bresson”.

Una exposició accidentada
“Fa uns mesos em vaig traslladar de casa i d’oficina, cosa que va comportar haver de canviar l’arxiu de lloc. Quan vaig començar a buscar negatius per a l’exposició vaig començar amb els primers CD del canvi d’analògic a digital, i vaig descobrir que els arxius estaven corruptes”, ens diu Nacarino, que afegeix una segona desgràcia: “Vaig provar un disc dur que tenia i tampoc no funcionava. Els fotògrafs de l’era digital ho tindran molt més difícil per conservar la feina que han fet”. El gruix de l’exposició el formen imatges de l’última dècada –totes elles de l’època Reuters–, on hi veiem instants polítics, socials i esportius. “Quan vaig començar a coŀlaborar amb Reuters em van preguntar si m’agradava el futbol. Vaig dir que no, i la rèplica que em van donar va ser: ‘Ja t’hi acostumaràs, Nacarino...’”.
A la mostra hi ha també una petita selecció de fotos de caire més artístic, fetes fa trenta anys, i un apartat amb una desena de retrats: hi veiem escriptors en aquell moment emergents com Ignacio Martínez de Pisón, Rafael Sender i Jesús Ferrero, ‘senyors’ de Barcelona com Fèlix Millet i el Floquet de Neu, un error tècnic que agermana amb un punt de romanticisme godardià Bernd Schuster i la periodista Rosa Cullell i un dels últims reportatges dedicats al músic Frederic Mompou. “Diuen que una imatge val més que mil paraules, i és una mica així, però al darrere de cada foto hi ha una història. Et recorda per què l’has fet i l’has triat. Quan vam anar a casa de Mompou, ja no parlava. La redactora li feia preguntes, ell gesticulava i la seva dona interpretava els gestos... Al final de l’entrevista li vaig demanar si podia fer-li una foto davant el piano, que feia molt de temps que ja no tocava, i tot i que la dona va dir que no, a ell se li va il·luminar la cara i va somriure. El vam aixecar entre tots tres i el vam asseure a la banqueta del piano. Mompou va començar a tocar, i s’hi va estar una bona estona...”.


Publicat a Time Out Barcelona (102, 14–20 de gener del 2010)