Postals, ciutadans i algun fantasma

El postaler de Perejaume

Una de les obres més conegudes de Perejaume és un postaler de ferro, llauna, fusta i miralls que esmicolava la idea que fins llavors havíem tingut de les postals. L’andròmina mòbil de Perejaume tenia la virtut de no contenir imatges estàtiques –realitats, sovint maquillades, d’un determinat moment i espai– sinó que, gràcies als miralls, retornava la imatge del paisatge on es trobava: si era l’interior del MACBA, les parets blanques i alguna obra contemporània, comprensible o no; si era al cim del Bassegoda, muntanyes, núvols i la serenitat del bosc. En el text que acompanyava l’obra, Un paisatge és una escultura feta postal, Perejaume reflexionava sobre les característiques del fenomen: “Hem après a allisar la terra en un paper, tot inventant el paisatge portàtil, el paisatge de mà, el record passat en net amb una llum diferida, la mirada fòssil en cos de paper, l’escamoteig del temps, el pòsit de superfícies al fons de l’aigua”.
Dos anys abans que Perejaume enllestís el seu postaler, Jaume Sisa va publicar el disc Barcelona postal (1984), amb una quinzena visions de la ciutat a partir d’estils musicals ben diversos i aproximacions transnacionals (de Maurice Chevalier al Gato Pérez). Lluís Permanyer, un dels cronistes de la ciutat més actius editorialment els últims anys, ha inaugurat col·lecció a Efadós amb Barcelona panoràmica, col·lecció de noranta postals barcelonines fetes entre els anys 1905 i el 1930 per Àngel Toldrà i Viazo. “Amb un esperit sens dubte comercial, però doblat d’artístic i d’amor a la seva ciutat, no va dubtar a considerar que sens dubte mereixia ser objecte d’un reportatge fotogràfic”, escriu Permanyer, que comenta cadascuna de les postals i indica amb cura els principals llocs que hi apareixen; els obvis i també els que podrien passar desapercebuts: el recorregut comença pel port, ens mostra el pla de Palau, puja Rambla amunt i es desvia cap a Sant Martí de Provençals, barri industrial on es va començar a aixecar la Sagrada Família el 1883; després s’endinsa a l’Eixample i baixa cap a la plaça de la Universitat, ronda de Sant Antoni i la plaça d’Espanya per acabar sortint cap a Sarrià, Sant Gervasi, Vallcarca i Horta.

La Pedrera, vista per Lucien Roisin

Postals amb un toc francès
La Barcelona de Roisin, que ens dóna a conèixer l’historiador i periodista Daniel Venteo presenta més d’un centenar de reproduccions inèdites del fotògraf francès Lucien Roisin, que va arribar a Barcelona el 1897 i es va dedicar a fotografiar llocs en aquells moments trencadors, com els Banys de Sant Sebastià –uns dels primers on es podien capbussar a la mateixa piscina homes i dones–, parcs d’atraccions emblemàtics com el Saturno, a la Ciutadella i imatges arquetípiques del centre de la ciutat, tot i que també va saber sortir als pobles del Pla: Horta, Gràcia i molt especialment Sants, on l’any 1929 va documentar amb meticulositat les obres per a l’Exposició Universal de 1929, des de l’extracció i el transport de pedra fins a fotografies de grup dels treballadors de les obres o l’abans i el després de la plaça Espanya, que es va fer una mica més monumental –adjectiu no sempre connotat positivament– a causa de la font de Josep Maria Jujol.

Barcelona, personificada
L’escriptor Jordi Cantavella s’ha proposat una feina molt diferent, al llibre Els barris de Barcelona i els seus carrers, on combina les passejades habituals amb la descripció de carrers, places i troballes interessants, repassant dades històriques significatives i personatges coneguts (el Poble-sec segueix representat per Serrat i Sisa, i Sants per... Núria Feliu). “Barcelona és com el cos nu d’una noia bonica”, escriu Cantavella a la introducció del llibre: “Cada barri és una part important de la seva anatomia, cada carrer és una artèria, una plaça pot ser una piga, un turó pot ser un pit o una corba suggeridora, un parc pot ser la seva cabellera o el borrissol de les parts més amagades del seu físic. Nosaltres, els seus habitants, en som les cèŀlules”.

Esperits barcelonins
Més enllà del cartró de les postals i els ciutadans ceŀlulars, Barcelona ha estat escenari d’un gruix important de fets sobrenaturals que Sylvia Lagarda-Mata s’ha dedicat a recopilar a Fantasmes de Barcelona. A partir de tretze itineraris reals coneixereu, guiats per l’escriptura amena, molt documentada de l’autora de Goita camaco! Vale pagès! espectres com el de la trista virreina, el babau del Pi, les misses negres de Santa Caterina, el Papu, el Peladits, el peix Nicolau i l’ànima en pena del bon Jordi Nas.

Publicat a Time Out Barcelona (102, 21–27 de gener del 2010)