Els colors epistolars de Joan Miró

Les cartes del pintor i escultor Joan Miró (Barcelona, 1893-1983) han trigat més de quaranta anys a ser publicades. Hem baixat fins a les catacumbes de la Fundació Miró, un parell de sales on constantment s’hi restauren teles i dibuixos, per parlar amb Joan Maria Minguet, professor d’art de la Universitat Autònoma i un dels editors de l’obra, juntament amb Teresa Montaner, conservadora de la Fundació i Joan Santanach, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’editorial Barcino, que s’ha encarregat de donar forma –una forma interessant, detallada i luxosa– al volum, que gairebé arriba a les 700 pàgines. “L’origen d’Epistolari català va començar el 1968, quan es va fer la primera gran exposició de Miró a Barcelona, a l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu –explica Minguet–. Durant el franquisme, Miró es va negar a exposar obra nova a Barcelona, en part per la dictadura, però també perquè estava dolgut per la mala acollida que havia tingut l’exposició de 1918 a la Sala Dalmau. El 1968, l’historiador de l’art Joan Ainaud de Lasarte li va proposar d’anar recollint les cartes que havia enviat als amics, les postals... Quan Ainaud va morir el 1995 havia aconseguit unes 500 cartes. Ja havia fet unes quantes transcripcions i anotacions, però no havia trobat editor, encara. Fa tres anys que la Fundació Miró va decidir-se a recuperar la iniciativa: es van posar en contacte amb la Fundació Lluís Carulla, que té l’editorial Barcino, i a partir d’aquí la Teresa, en Joan i jo ens vam dedicar a editar i ampliar la feina feta”.
El miler de cartes que seran publicades –488 en aquest primer volum– han estat presentades segons criteris editorials diferents dels que havia seguit Lasarte, ens explica Minguet molt a prop dels originals fràgils –quasi transparents– d’algunes de les missives originals. “Ainaud havia transcrit els textos al català actual: nosaltres hem volgut mantenir els textos originals, perquè s’entenen perfectament. Quan ens hem trobat amb errors els hem anotat... També hem eliminat les notes enciclopedistes, i ens hem limitat a contextualitzar els personatges més complicats. La nostra intenció era que els lectors es trobessin amb l’escriptura de Miró”. El primer volum de l’epistolari cobreix més de trenta anys (1911-1945), és escrit en bona part en català i, segons Minguet, ens mostra la duplicitat mironiana: “Per una banda, Miró se sent profundament català (es diu ‘Joan’ a tot arreu, i necessita anar tornant a Catalunya, és el que li dóna forces per seguir creant); per l’altra, se sent menyspreat per l’art català durant molt de temps, estimat per exemples molt comptats –J.V. Foix, Sebastià Gasch, Josep Francesc Ràfols, Joan Prats, Josep Llorens i Artigas...– tot i que ja l’any 1940 el MOMA de Nova York li havia dedicat una gran retrospectiva”.

Joan Miró. 'Blau' (1962)

Passió i ordre
“Joan Miró era conegut per la seva actitud més aviat silenciosa: era un home que procurava no parlar mai més del compte, perquè creia que no calia explicar-se massa, davant la societat. A les cartes ens hi trobem un Miró passional, que explica detalladament als seus amics la influència de Cézanne i Picasso a la seva obra, o la decisió de passar de la pintura a l’escultura”.
Sempre que fa referència a una de les seves teles podem veure, a l’Epistolari català, una reproducció que conserva els mateixos colors de la seva obra, en aquesta etapa majoritàriament vius i bàsics, si bé més endavant s’enfosquiran (fins arribar a l’extrem de les teles cremades dels anys setanta). “Les cartes ajudaran a canviar la idea que Miró anava canviant d’idea: la seva és una trajectòria força estudiada. Gràcies a les cartes podem veure quines estratègies artístiques tenia. No arriba al punt calculador i ambiciós de Dalí, però sí que gràcies a aquests documents es deixarà de pensar que Miró era una mica pagesot...”, planteja Minguet.


La Fundació
El juny d’aquest any, la Fundació Miró celebrarà el seu trenta-cinquè aniversari. En aquest temps ha sabut compaginar el reconeixe-ment i difusió de l’obra mironiana amb la divulgació d’artistes contemporanis que han seguit camins molt diversos. La col·lecció de la fundació comprèn més de 14.000 peces: 217 pintures, 178 escultures, 9 tèxtils, 4 ceràmiques, l’obra gràfica gairebé completa i uns 8.000 dibuixos. Una selecció d’aquest fons és el que s’exposa a les sales dedicades a Miró: hi ha una representació significativa de la seva obra pictòrica i de l’escultòrica, a banda del gran tapís de 7,5 x 5 metres de l’any 1979. Tan de bo l’aparició d’aquest epistolari –el segon volum sortirà el 2011– pugui ajudar a corregir la visió escèptica de l’univers mironià per part d’alguns ciutadans.

Publicat a Time Out Barcelona (100, 7–13 de gener del 2010)