Deu retalls de Barcelona

Josep Maria Espinàs ens proposa deu indrets barcelonins que al llarg dels anys han tingut importància en la seva vida o que ha descobert gràcies a la seva curiositat inexhaurible. A en Jordi Nopca el sorprèn el seu detallisme no adjectivable.

Reconeix que mai no pensa en llibres, quan es posa a escriure. Tot i això, l’obra de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) supera les vuitanta referències. El 2009 ha aparegut el vintè viatge a peu, el reportatge que va escriure per a la revista Destino l’any 1959 sobre l’última fira de matxos i mules de Salàs i una nova peça del trencadís de volums autobiogràfics, que va començar amb El teu nom és Olga (1986) i va continuar amb exemples sempre inesperats, com Inventari de jubilacions (1992) i Relacions particulars (2007) fins arribar a I la festa segueix, recull de textos breus en primera persona que es miren algunes persones, objectes, paisatges i idees. “Quan afirmo que m’agraden les ciutats es pensen que és pels monuments i per l’oferta cultural i no pas per l’excitació vital dels carrers”, escriu Espinàs en un dels textos. Interessats per les moltes Barcelones que el periodista i escriptor ha conegut, li hem demanat que ens recomanés els deu dels llocs de la ciutat que més li agraden.

1. El mercat del Ninot
“Hi he passat molt sovint, en els meus trajectes a peu. Els mercats m’interessen per la diversitat de productes, tipus humans i olors, i al Ninot hi vaig conèixer dues bessones que hi tenen una parada. Si un dia només n’hi ha una, em costen de distingir”.

2. Plaça de Letamendi
“És el centre de la meva vida des del punt de vista físic. Hi he passat milers de vegades, i és un dels escenaris de la novel·la El gandul (1955) i d’un dels contes d’Un racó de paraigua (1997). És una plaça curiosa, feta a partir de dos triangles, i amb unes palmeres altíssimes i primes”.

3. Carrer Major de Sarrià
“Quan camino per la part de baix del carrer, la que arriba fins al passeig de la Bonanova, tinc la impressió que sóc en una vila. Més amunt ja sembla el carrer d’un poble més gran, d’una capital de comarca. Cada tres setmanes vaig a sopar a El Vell Sarrià (Major de Sarrià, 93) amb una penya d’amics multiprofessional, no literària. Més amunt, al núm. 128, vaig a dinar a Ca la Tresa, portat per la dona i la filla d’en Sebastià Alquézar, acompanyant dels últims viatges a peu i exceŀlent persona”.

4. Santa Maria del Mar
“És un monument fora de sèrie, que mai no hem pogut veure bé perquè té cases a prop. La nostra és una ciutat que no té un estat al darrere, ha estat construïda maó a maó, per pams”.

5. Els xamfrans de l’esquerra de l’Eixample
“Quan camino de nit, passo pels xamfrans de Consell de Cent, d’Aragó, d’Urgell... Una quantitat important d’aquests carrers tenen un bar al xamfrà, que funciona com una petita plaça. És un lloc de tots, on la gent s’atura a parlar. A l’estiu és una meravella: hi ha des de la parella gran que fa una orxata fins als joves que prenen el primer cuba libre”.

6. Rambla de Catalunya
“L’encreuament de la Rambla de Catalunya amb Consell de Cent el vaig viure molt, en l’adolescència. A la terrassa d’una de les granges que hi havia hi vaig escriure Com ganivets o flames, la meva primera novel·la”.

Partitura d'El cant dels ocells (Pau Casals), transició cap a la següent elecció de J.M. Espinàs

7. Barri de Fondo
“A Fondo, a Santa Coloma de Gramenet, m’hi va portar el fotògraf Eugeni Madueño fa uns anys. Vaig descobrir-hi un altre món: un mercat d’ocells, gent que ensenyava a refilar espècies de tota mena”. Li comentem que a l’Hospitalet –l’altra punta de la ciutat– també hi trobem ocellaires que amaguen les mascotes en gàbies tapades per teles de colors. “És un costum que probablement ha vingut de fora però que ja hem adaptat”.

8. Carrer d’Aribau
“L’he freqüentat molt. Fins a Diagonal hi ha una densitat de botigues important. L’ambient és atapeït, i em sembla bé. Hi ha un restaurant on vaig un parell de cops a la setmana, el Lázaro (Aribau, 146). Hi anava amb el meu cunyat Néstor Luján, que va morir el 1995. Demano bacallà a la llauna, un dels pocs plats genuïnanent barcelonins”.

9. Plaça del Rei
“M’és important no només pel valor històric del Saló del Tinell i de la torre de Martí l’Humà, sinó perquè m’és important com a espai. Entres en un lloc molt tancat, un ambient medieval que a deu metres no saps que existeix. Així com la plaça de Catalunya és un espai per definir i la plaça Reial té quatre cantonades molt marcades, a la plaça del Rei et sents una mica petit”.

10. Dalt de Montjuïc mirant el mar
“Barcelona s’entén molt bé, tancada per les muntanyes. T’adones que és un municipi estret, veus tot el pla descendent des del Tibidabo i a més veus el mar. Penses que des d’allà han sortit vaixells que han anat per tot el Mediterrani...”.

Publicat a Time Out Barcelona (100, 7–13 de gener del 2010)