Entrevista a Jordi Évole

“Volia ser un periodista seriós”

Va irrompre l’any 2002 a Una altra cosa posant en dubte al director i presentador del programa, Andreu Buenafuente. Les preguntes descarades i els estirabots del personatge (el follonero) han acompanyat a Jordi Évole des de llavors, que amb els anys ha sabut conservar, engrandir i carregar de matisos la seva creació més coneguda i transgressora, ja sigui interrompent una cerimònia chavista oficial a Veneçuela, llançant fotos de Soraya i Melody als micos de Gibraltar o perseguint a Luis Aragonés per Istanbul acompanyat de Joan Clos, actual ambaixador d’Espanya a Turquia. Des de fa un any, té programa propi i tot: Salvados es pot veure a La Sexta cada diumenge en prime time (21.30h)

Des de setembre, Andreu Buenafuente, Jose Corbacho, Berto Romero i tu heu presentat l’espectacle Terrat Pack (quatre monòlegs inèdits) en diverses ciutats espanyoles. El 26, 27 i 28 de juny arribeu a l’Auditori del Fòrum.
Mai abans no havia pujat a un escenari ni havia fet monòlegs, però quan l’Andreu m’ho va proposar vaig dir que sí de seguida. El fil conductor de l’espectacle és explicar en primera persona coses que ens han passat a tots quatre a causa d’aparèixer regularment a la tele: els monòlegs s’acosten al terreny personal de cadascun de nosaltres, i veig difícil que algú altre els pogués interpretar.

En el teu cas, i contràriament al que molta gent pugui pensar, el follonero no és ben bé el Jordi Évole. Com t’ho fas, per separar-los?
Em sembla que en aquest espectacle és on més es barregen l’un i l’altre. De vegades parlo com a Jordi Évole explicant coses que li han passat al follonero, però també es dóna el cas contrari. És un exercici una mica bipolar, o un problema de doble personalitat... El personatge del follonero m’ha servit per interpretar algú que de vegades m’agradaria ser –però d’altres no–.

L’element conflictiu del personatge t’ha acompanyat des de la primera intervenció l’any 2002 a Una altra cosa, on feies de guionista.
El programa de l’Andreu va arrencar amb molt bona audiència després d’un any de descans. Al cap d’uns mesos se’ns va acudir que allò que més necessitava era un crític, i que els que estàvem més capacitats per criticar-lo érem nosaltres mateixos. Un dia, durant un assaig, el Corbacho va començar a increpar-lo des de la grada –la llavor del que seria el follonero–. Es va pensar en contractar un actor perquè fes aquest paper, perquè el Corbacho ja era molt conegut per l’audiència, i no hagués estat creïble. Però l’actor ens demanava molts diners i es va descartar. Gairebé el mateix dia que havia de sortir en pantalla l’Andreu m’ho va proposar a mi, que havia fet un parell o tres d’intervencions a Set de nit, del Toni Soler. Em va dir que ho provés un dia... i ha durat fins ara, la cosa.

Has dit moltes vegades que tu no ets actor, i que ets incapaç de representar cap paper. Llavors, la mala llet del follonero deu ser força propera a la de Jordi Évole, no?
Més que mala llet, tenia ganes de jugar amb la ironia i el sarcasme. Això venia de fàbrica: era herència del meu avi, segurament, que era molt així. Hi havia, però, una part que jo desconeixia, i que consistia en tenir el morro de fer tota una sèrie de coses que vistes en perspectiva et preguntes si eren necessàries. Em va ajudar molt posar-me una jaqueta de cuir. Va ser una cosa casual. Mitja hora abans de sortir em vaig mirar al mirall. Portava només una camisa, i em vaig veure molt nyicris: vaig pensar que si volia fer de personatge canalla no arribaria enlloc, d’aquella manera, i per això em vaig posar a sobre la jaqueta, que m’havia comprat el cap de setmana abans.

És a dir, que no només no et van pagar un extra per la intervenció al programa, sinó que també vas haver de sortir amb la teva pròpia jaqueta.
He arribat fins aquí gràcies a que el primer dia els vaig sortir de franc.

Però la cosa va anar bé i vas continuar.
Vaig fer allò per jugar. M’ha passat en moltes coses, a la vida, que primer m’he plantejat com un joc –una cosa que no t’acabes de creure– però que al final es transformen en la teva feina principal.

Al cap d’un temps el follonero va baixar de la grada i va començar a fer de reporter.
Un dia vaig proposar d’anar a fer un reportatge durant un Barça-Madrid. Sóc molt del Barça, i pensava que així podria veure el partit... Però ha estat el dia que menys he parat atenció al camp: anava grada amunt i avall, entrevistant a gent, i buscant també els polítics. Aquell dia hi eren tots, perquè era una setmana abans del pacte del Tinell.

Amb aquests reportatges vas recuperar els teus primers moments de periodista a la SER o Telecinco...
Jo volia ser un periodista seriós: volia ser com el Cuní o la Terribas. He estat un malalt de la premsa i la ràdio des de petit, i per això vaig estudiar comunicació audiovisual. Anava pel bon camí fins que va aparèixer El Terrat... Però amb els reportatges he pogut tornar a fer periodisme, perquè encara que estiguin enfocats en clau humorística moltes vegades els polítics t’acaben donant titulars que en rodes de premsa serien impensables.

I entre reportatges i intervencions del follonero has arribat a tenir un programa propi, Salvados, que en un primer moment es dedicava temàticament a algun aspecte (l’església, l’Eurocopa, unes eleccions...) però que finalment s’ha convertit en el lloc ideal per desenvolupar el teu personatge. Hi ha hagut alguna vegada que hagis tingut la sensació d’estar en perill de debò?
El fet de portar una càmera i interpretar un personatge et distancia realment del que estàs vivint i fins que no ho veus a la tele no te n’adones de si te l’estaves jugant o no. Tot i això, el dia que vam entrar a un míting del PP amb un micròfon de la cadena SER va ser complicat, perquè de cop i volta van sortir una sèrie d’energúmens molt enfadats amb el que estàvem fent, i fins i tot em van donar alguna empenta, em van insultar i van fer el gest de picar-me amb el pal d’una bandera espanyola.

I alguna altra vegada?

Un altre dia difícil va ser en una concentració de taurins i antitaurins al davant de la Monumental: jo pensava que la cosa era menys impostada, però el clima era molt, molt radical. Per últim, a Turquia, fa pocs mesos, érem a fora de l’estadi del Fenerbahce, enfilats a dalt d’un camió, i ens vam posar a cridar “Luis, Luis!” [Intentaven entrevistar l’entrenador de l’equip turc, Luis Aragonés]. Van començar a sortir homes uniformats bastant exaltats amb el que fèiem, i jo els vaig intentar explicar que havíem vingut a donar bona sort a l’entrenador, i que per això portàvem una figura de Sant Lluís... Sort de la productora del programa, que va venir, em va agafar de la mà i em va demanar que deixés estar el personatge: estaven a punt de portar-nos a comissaria.

Publicat a Plaers, 172 (diari Avui, 28 de juny del 2009)