En venda

“Tota la meva vida, des de molt petit, he dibuixat, pres apunts, inventat personatges imaginant noves formes, intentant dibuixar els meus pensaments i dibuixant tot el que veien els meus ulls i sentien les meves orelles”. Així es presenta Javier Mariscal al text inaugural del catàleg de l’exposició amb què La Pedrera de CatalunyaCaixa demostra que l’ordre dels factors sí que altera el producte. La fusió entre tres caixes –Catalunya, Manresa i Tarragona– no només ha capgirat el nom de la sucursal bancària: ha reorientat el discurs classicitzant que havia caracteritzat les últimes exposicions, que passejaven, entre d’altres, per les formes arrodonides d’Aristides Maillol, la foscor i vitrallisme de Georges Rouault i els colors feliços dels quadres del Petit Palais parisenc.


Àlex Susanna, que fa uns mesos parlava amb entusiasme del renaixentisme de Mariano Fortuny i Madrazo –assegut en una cadira i amb un discurs ben travat– ara fa referència al caràcter “interdisciplinari i indisciplinat” de Mariscal, que té al darrere i s’encongeix i fa ganyotes. Ara li toca xerrar dret, a Susanna, i acabar ràpid. “Mariscal és una anguila. La seva obra ha ajudat a modelar la imatge de la ciutat, i igual que Antoni Gaudí, ha estat capaç de condensar i exportar el seu esperit, sobretot a partir de les Olimpíades”. Flashback amb sintonia de fons: Cobi, la mascota més genial, viu a prop del mar a Barcelona...
Mariscal adopta el posat seriós de Woody Allen a l’hora de recordar la bona sintonia que hi ha hagut entre l’estudi Mariscal –que dirigeix des de fa 22 anys– i l’equip de CatalunyaCaixa. “No hi ha hagut cap mal rotllo ni discussió. De fet, ens han estat aplaudint com si fóssim ciclistes que pedalen per guanyar la Vuelta”.
Mariscal està content de no dibuixar millor que quan era un xiquet. De l’infantesa passa a recordar tres feines adolescents: “Vaig fer de taxista, vaig pintar cases i vaig fregar plats, i me’n sortia prou bé i podria seguir-ho fent”. Si repetís la frase a un detector de mentides, probablement hagués eructat un d’aquells sons fàcilment onomatopeïtzables: bippppppp. Mariscal redreça el discurs i recorda alguns dels projectes en què ha treballat el seu estudi durant aquestes dues dècades d’existència: “Sempre ens vénen empreses amb problemes de comunicació i imatge, i nosaltres els hem de resoldre. Hem dissenyat la botiga H&M de Portal de l’Àngel i un hotel de cinc estrelles de Bilbao que està de puta mare; hem treballat per Bancaixa i vam dissenyar el logotip del partit socialdemocràtic de Suècia –i gràcies a nosaltres va tornar a guanyar les eleccions–; vam crear la mascota de Hannover i la imatge del museu de la ciència de Toledo... La majoria d’empreses han quedat contentes. Ens han pagat per divertir-nos, però en aquest negoci no tot és hi hi ha ha”.


Mariscal a La Pedrera es divideix en sis espais. El primer és empaperat de dalt a baix amb centenars de dibuixos: “És un espai per netejar-te de tot el que portes de fora. Espero que els nens hi enganxin mocs o el que sigui”, diu, i no podem evitar preguntar-nos per la seva reacció si veiés que fessin el mateix amb el Retaule de SM Joan Carles I, decorat amb llaunes i tota mena d’imatgeria pop, que ens trobem després d’haver passat per la secció dedicada a les tipografies “sempre informals” i un tercer apartat, Gràfica al carrer, que ens permet conèixer una representació important dels projectes publicitaris i institucionals que l’estudi ha tirat endavant. També hi ha una mostra dels mobles impossibles que va fer per a una exposició a Vinçon: el que destaca més, però, és el mosaic de bosses que s’enfila a la part central de la sala. “Les bosses són molt importants, són un tros del client que va pel carrer. Després es fan servir per posar el berenar dels nens”.
Mariscal recorda la importància del reciclatge en la seva obra. Tot s’aprofita: els dibuixos del llibre Sketches han acabat formant part de les casetes de cartó que ha dissenyat per a Magis (costen 165 €); la Moto Ángel Nieto 1989 està formada per trossos de calefactor, soldador, pedal de màquina de cosir i rodes desiguals; els maniquins que van servir per mostrar la túnica Delphos de Fortuny ara ensenyen alguns dels teixits “fashion y téxtil hogar” creats per l’estudi, en paraules de Pedrín E. Mariscal, germà i factòtum engominat de l’empresa.
Les últimes sales de l’exposició, dedicades a experiments visuals catalogats com a poètics i al making off de Chico y Rita, pel·lícula d’animació que s’estrenarà “tan aviat com sigui possible”, aconsegueixen eclipsar la mariscalada més popular, Cobi, el gos d’atura simpàtic i submís que encara ara iconitza la Barcelona olímpica. “El Cobi és com aquelles fulles d’enciam que tires a la compostadora i que al cap d’un temps de podrir-se es reciclen en terra”, diu Mariscal: “Aquí hi hem exposat tot el merchandising que se’n va fer –des d’encenedors fins a ambientador per a cotxes, el gelat olímpic i les gorres–. Hi ha un racó dedicat a la Petra, que era molt bonica però que, com que representava els Paralímpics, no venia tant”. Només se’n van fer samarretes i clauers.

Petra i la bandera dels Paralímpics

Jordi Nopca, Time Out (137, 6-12 d'octubre del 2010)