"Qui estudiaria, podent guanyar tres o quatre mil euros al mes fent de paleta?"

“La gallina dels ous d’or s’acaba”, diu un dels personatges d’El crepuscle dels afortunats, primera novel·la de Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968), que pel títol podria remetre’ns a una pel·lícula de Billy Wilder de la qual, tot i no tenir-hi gaire cosa a veure, n’hereta l’esperit fosc, el del contrast entre el blanc de la bondat i el negre de la corrupció. “Aquesta novel·la és negra per una simple raó: la realitat ho és molt, de negra”, ens diu l’autor un parell d’hores abans de tornar a València, on segons la solapa del llibre “viu amb resignació”. “Vaig començar a escriure aquest llibre cap al 2004, i quan portava unes cent pàgines ho vaig deixar estar, perquè no m’hi acabava de sentir còmode. Des de feia un temps, havia començat a llegir novel·les negres i policíaques una mica diferents d’autors com Jean-Bernard Pouy, Rubem Fonseca, Leonardo Sciascia, Fred Vargas i Didier Daeninckx. Vaig deixar la novel·la perquè em sentia limitat pel gènere: tenia la impressió que no podia aturar-me gaire en les descripcions...” Tres anys després d’aquest fracàs, i potser animat per la publicació d’Àcrates (Proa, 2007), un recull de narracions protagonitzades per maquis i milicians anarquistes, Juli Alandes va recuperar la història de l’inspector dels Mossos d’Esquadra Miquel O’Malley, nascut l’any 1967 a Alcoi però emigrat a Barcelona i que a la novel·la ens trobem en la seva “dosi justa d’amargor”. Gràcies a un triple crim que ha tingut lloc a la localitat imaginària de Bellvig, O’Malley és convidat a col·laborar amb la Guàrdia Civil valenciana i es desplaça cap a la petita població, on la seva curiositat incansable el porta a conèixer la fauna local.
Per les pàgines trepidants de la novel·la –divertides i plenes de diàlegs amb jocs lingüístics directes, divertits i amb el punt just d’escatologia– hi desfilen inspectors, tinents casernaris, pseudointel·lectuals de bar, periodistes aventurers, vídues riques (i operades), pastors insubornables, uns quants empresaris corruptes i un traficant pastillero que recorda el furor de discoteca i el maxitúning. “El poble volia ser un model del que és la realitat valenciana, un país que ha canviat molt durant els darrers anys, marcats per la construcció desenfrenada. En el seu punt àlgid, a les aules d’ensenyament secundari de determinats estrats socials no hi havia nois. Qui estudiaria, podent guanyar tres o quatre mil euros al mes fent de paleta?”.

Una de les particularitats d’El crepuscle dels afortunats és la lectura il·lustrada que permet: els crims i corrupcions hi són, però durant la investigació hi ha diàlegs on hi apareix Montaigne, Jacques Derrida, Leopoldo Panero o Joan Coromines. “Hi ha moltes novel·les negres on els personatges passen l’estona demanant tallats o copes i parlant de cotxes. Als meus personatges de tant en tant els faig parlar de poesia...”.

© Jordi Nopca, Time Out Barcelona (126, juny del 2010)