Sis-centes vegades

Una vegada hi havia un periodista que durant uns quants anys es va dedicar a escriure un conte cada setmana, que era publicat en un diari que afirmava ser el més llegit de tot Catalunya. El periodista compaginava els contes amb articles d’opinió i un programa de ràdio que, al cap d’un temps, va canviar d’emissora i de nom (però va procurar mantenir la qualitat). Els contes van seguir apareixent, però un bon dia el periodista va ser interpeŀlat per una companya de gremi, que li va proposar un nou repte: escriure contes per ser llegits durant quatre minuts al seu programa de ràdio. El periodista s’ho va pensar, però va acabar acceptant la proposta, i al cap d’un cert temps en va publicar un recull, 100 contes morals, que al cap d’un any i mig va ser continuat per un segon lliurament, 201 contes corrents. Va ser amb motiu de la presentació d’aquest llibre que el periodista –Joan Barril– va trobar-se amb (sorpresa!) un altre periodista: en Jordi Nopca. Va ser a La despensa de Laforja, xarcuteria coneguda pels seus esmorzars de forquilla i l’ambient reposat de la part alta de Barcelona. “L’acte d’escriure no és una feina. Sé que hi ha escriptors molt millors que jo, però no m’importa: jo també sóc escriptor”. Barril parlava amb la tranquil·litat de qui, a les deu del matí, ja tenia escrites quatre o cinc pàgines i dos diaris llegits. “Jo no m’avorreixo mai. Passejo per Barcelona amb una llibreteta on vaig apuntant coses, però no per grafomania sinó, perquè si no ho fes, m’oblidaria del que veig i del que penso. Un cop a casa, puc optar per inflar les anotacions o deixar-les estar. D’això en diem feina? Això és un privilegi! La literatura no ens farà rics, i la notorietat ja no és la de fa un temps: l’escriptor més notori és el que ja ha mort”. Conscient del fet que per aconseguir una certa importància li caldria viatjar fins al més enllà, Barril preferia seguir vivint a Barcelona, i afegint dia rere dia un article als més de quinze mil que ja tenia publicats.

Il·lustració d'un conte dels germans Grimm

Una reflexió i un secret

“No crec que escriure parteixi d’una vocació, perquè la vocació implica una redempció dels altres que no estic autoritzat a fer. Per una banda, escriure em produeix una gran satisfacció. Quan llegeixo el que he escrit, em sorprèn que de tant en tant les coses em surtin bé –i en alguns casos molt bé. La feina d’escriure et permet, per altra banda, comprovar que hi ha escriptors que ho fan molt millor que tu. Fa un temps això em provocava una humaníssima sensació d’enveja, però ara ja m’he resignat a pensar que hi ha grans escriptors la vida dels quals no sé fins a quin punt serà tan agradable com la meva. Hi ha els escriptors de l’experiència –que en alguns casos ho passen molt malament– i els escriptors que es conformen amb la felicitat. Prefereixo ser d’aquest últim grup”, va dir Joan Barril, mentre acabava d’esmorzar i es preparava per seguir amb la jornada laboral, que com cada dimecres continuava a l’editorial Barril y Barral, seguia a la ràdio –de quatre de la tarda a mitjanit– i culminava amb un ritual: una partida de billar. El conte s’acabava i ni el narrador omniscient ni l’entrevistador tenien un ensenyament moral definitiu, així que Barril va confessar el petit secret per administrar el seu temps de forma tan productiva: “Mai no em reuneixo, perquè és una pèrdua de temps total”.

Publicat a Time Out Barcelona (95, 27 de novembre–2 de desembre del 2009)