Qui decideix el que tu veus - Art (1)

Abans de convertir-se en conservadora en cap del MACBA el juny del 2008, Chus Martínez va dirigir el Frankfurter Kunstverein (2005–2008), va ser la directora artística de la sala Rekalde de Bilbao (2002–2005) i va portar la programació de la sala Montcada (2000). “L’actual director del MACBA, Bartomeu Marí, em va demanar que m’incorporés al seu equip. El museu estava en una situació molt bona, i intentar millorar-la era un repte. Em venia molt de gust tornar a Barcelona, fer aquesta feina i treballar propostes en un sentit no únicament jove, sinó multigeneracional, que funciona a diferents nivells: el MACBA organitza exposicions, però també conferències i cursos, publica una mitjana de trenta llibres l’any i organitza el Programa d’Estudis Independents, que funciona des del 2006. La multiplicitat de formats, de públics i de maneres de parlar als quals apel·la el MACBA em sembla molt atractiva. Quan m’hi vaig incorporar era amb la voluntat d’aportar les experiències prèvies i amb moltes ganes de seguir aprenent”. A més d’estudiar Història de l’Art, Martínez es va llicenciar en Filosofia, carrera que li va despertar una curiositat insaciable pel pensament i les idees. “Una de les qüestions fonamentals de l’art contemporani és que es preocupa per com es generen les idees i com aquestes estan al centre de la cultura. Els artistes són, sobretot, generadors d’idees, de vegades difícils d’entendre –de vegades fins i tot poc resoltes– però l’interessant en si és l’especulació i la proposta. En una societat economitzada i sistematitzada en funció de la feina (i tot el que se n’escapa es considera oci) la cultura és un terreny estrany, ambigu, de vegades difícil però sobretot fascinant”.

L'equip del MACBA: Bartomeu Marí, Chus Martínez i Friedrich Meschede

La noció de museu per part de Martínez s’aparta de la visió tradicional: “Al museu no s’hi ensenya allò produït, sinó que hi reverteixen les idees. És un lloc on s’experimenta amb formes de pensar i es generen noves hipòtesis per entendre la societat on vivim, la metodologia que fem servir per pensar i la facilitat o dificultat per ser elàstics com a subjectes. La feina i la vida quotidiana ens fan cada vegada menys elàstics: l’art, en canvi, potencia l’elasticitat. És una alteració política i fascinant de la imaginació”.
Les idees de Martínez sobre els efectes de l’art sobre el visitant són engrescadores. “L’art es distingeix de qualsevol producció de mercat. Sempre hi ha un sentit de co-responsabilitat: nosaltres no som productors de serveis, i els usuaris del museu no en són consumidors. Intentem trobar un llenguatge i una manera amb la qual fidelitzar el visitant. El més interessant del MACBA no és estar d’acord o en desacord amb el que es veu: és descobrir que algunes de les idees són interessants, admetre que algunes de les presentacions són complexes i acceptar que hi ha propostes que no tenen res a veure amb tu… però que d’alguna manera et conviden a tornar-hi”.
“Barcelona té una situació especial, pel que fa a l’art. Som i no som centre. No som perifèria, però fonamentalment rebem idees, i ens agradaria que, així com les rebem, també poguéssim respondre generant-ne de noves. El que seria més interessant seria poder aconseguir crear un diàleg: convertir-nos en un referent a la comunitat artística i aconseguir canviar la mentalitat de la ciutat. El dinamisme no només revisa el passat (cosa que ha fet el MACBA aquests últims deu anys) sinó que vol generar noves maneres de pensar el futur immediat”. Per a Martínez, el teixit artístic barceloní és molt ric, però cal interconnectar els diversos elements que l’integren. “Hem d’aconseguir que les comunitats s’acostin entre elles i es retroalimentin. Un moment com l’actual, de crisi –paraula que sempre s’associa a menys: menys diners, menys espai, menys capacitat…– és crucial per seguir creixent: és l’hora d’escoltar noves propostes i no deixar d’investigar. Continuar pensant”.

Publicat a Time Out Barcelona (11–17 de desembre del 2009)