Viatges fantàstics

És possible que els ulls de Marco Polo (1254-1324) siguin mentida, tal i com va escriure Ponç Pons. Les mentides que explica, no obstant això, són fascinants i addictives: a partir d’ara, gràcies a la traducció de Manuel Forcano, pot comprovar-se en tot l’esplendor del text integral establert per A.C. Moule i Paul Pelliot l’any 1938. Escrita a partir de l’any 1298 amb la coŀlaboració de Rustichello da Pisa, La descripció del món –coneguda popularment com a Llibre de meravelles– detalla amb una amenitat insòlita les peripècies de Marco Polo, fill d’una família de mercaders venecians que l’any 1252 ja van emprendre una envejable odissea fins a Orient. Niccolò i Matteo Polo, pare i tiet de Marco, van marxar de Venècia cap a Constantinoble i després de diverses etapes –en un principi no premeditades– van arribar a la cort de Kublai Khan, el Gran Senyor dels Tàrtars. Impressionat pels ensenyaments cristians dels germans Polo, el Gran Khan els va demanar que tornessin a Venècia i demanessin al papa Climent IV que li fes arribar “fins a cent homes savis per ensenyar la religió i la doctrina cristianes” i “una mica de l’oli de la llàntia que cremava davant el sepulcre de Déu a Jerusalem”.
Ramon Llull, coetani dels Polo i cristià militant i insistent, s’hagués sentit orgullós de la missió que Khan havia encarregat a misser Niccolò i Matteo, que de tornada a casa van descobrir que el Papa era mort i que, per tant, no podien acomplir l’encàrrec del Gran Khan. Amb una premissa tan atractiva apareix en escena el fill de Niccolò, Marco, que a partir del capítol XX de La descripció del món descriu els costums, pobles i creences de tot arreu per on passa amb l’expedició. Dels turcomans en diu –en un passatge que seria també aplaudit per Llull– que “són un poble ignorant i tenen una llengua bàrbara i diferent de les altres”.
Polo es trobarà tan bé a la cort de l’imperi mongol que s’hi quedarà uns quants anys, on farà de missatger i governador i acumularà experiències i vicissituds que vuit segles després segueixen sent fascinants.

Fantasies desemmascaradores
La versió de 1810 de Manuscrit trobat a Saragossa, del comte polonès Jan Potocki (1761-1815) constitueix un altre viatge apassionant que acaba de ser publicat per Quaderns Crema, traduït per Anna Casassas i presentat pel professor Marc Fumaroli. Potocki va aprofitar les seves experiències viatgeres per Rússia, Egipte, Tunísia, Alemanya i Espanya per ubicar-hi la multitud de narracions del llibre, que tenen com a fil conductor la peripècia d’Alphonse van Worden, flamenc, que travessa Espanya en direcció a Madrid amb l’objectiu de convertir-se en oficial de la guàrdia valona del rei Felip V.

El comte Jan Potocki, retratat en un paisatge exòtic...

L’avís inicial sobre “el canibalisme del poble gitano” funciona com a advertència del contingut sempre imprevisible que ens trobarem en les seixanta-una jornades de la travessia impossible d’Espanya per part de Van Worden: “La geografia espanyola de Potocki sovint és fantasiosa”, ens recorden François Rosset i Dominique Triaire, editors de la versió francesa ‘definitiva’, al magnífic apèndix del llibre.
Manuscrit trobat a Saragossa està estructurat a partir d’una cinquantena de narracions habitades al llarg de més de 600 pàgines per alquimistes, fantasmes, camperols, geòmetres, marquesos, pelegrins i gitanos que fan lluir el seu esperit picaresc, aboquen ensenyaments filosòfics o reben escarments morals amb un tenebrisme que de tant en tant pot fer-nos pensar en fites de la novel·la gòtica com Melmoth the wanderer, de Charles Robert Maturin.
Inspirat pel Decameró, Les mil i una nits i Don Quijote, Jan Potocki aconsegueix una obra entretingudíssima, seductora i delicadament laberíntica, una teranyina gegant que en poques ocasions ens permet veure’n els fils. “La pretesa ‘fantasia’ del Manuscrit (amb apareguts, encanteris i bruixeria que d’entrada enganyen el lector com l’oient in fabula) més endavant resulta desemmascarada, i de la manera més natural del món, per un altre relat”, ens adverteix Fumaroli. Mentides que semblen veritat, o veritats amb aparença de mentida?

Publicat a Time Out Barcelona (97, 11–17 de desembre del 2009)