Viure a la feina

‘Colònies industrials’, l’exposició que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins el mes de març, s’apropa al llegat industrial català i, molt especialment, a la vida dels obrers. En Jordi Nopca es converteix en llançadora.

“Som el que som gràcies a la industrialització”. Així de transparent i definitiu és Carles Enrech, comissari –juntament amb el periodista Xavier Martí– d’una de les exposicions més esperades del Museu d’Història de Catalunya d’aquesta temporada. Enrech va decidir especialitzar-se pel passat industrial català a causa de la seva pròpia biografia: “Quan era petit vivia a l’Hospitalet, i per anar a l’escola, que estava molt a prop de l’Espanya Industrial, sovint travessava tot el barri caminant.Passava per davant de tot de fàbriques que ja començaven a tirar a terra”. Trenta anys després, només Can Batlló resisteix, que en els últims anys ha reduït l’activitat a causa de la imminent reconversió en blocs de pisos i zona verda.
Poc o molt, tothom té parents que han format part de la indústria catalana – cada vegada més invisible– i és aquest motiu que fa de Colònies industrials una exposició que pot ser d’un interès generalitzat, sobretot perquè compagina l’activitat fabril amb la vida que els obrers feien a les colònies, que van començar a instaŀlar-se a les conques dels rius a finals del segle XVIII.

Indústria tèxtil i minera
“La particularitat de la situació industrial catalana és que a l’empresari li tocava importar el carbó, per fer anar les màquines, i la despesa es va anar fent tan significativa que es va decidir que s’utilitzaria l’energia hidràulica com a font energètica principal. Les colònies tèxtils, que representen el gruix més important a Catalunya, es van concentrar a prop dels rius”. A més de colònies tèxtils com les de Can Vidal, la Colònia Borgonyà o la Colònia Sedó –seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica– van construir-se també algunes colònies mineres, com les de Bellmunt i les mines d’Osor, o la colònia que l’empresa alemanya Erkímia va aixecar a prop de la fàbrica química de Flix. “La conflictivitat laboral de finals del segle XIX va fer que les relacions dels treballadors amb els pobles veïns fos més petita, i quedés enfocada quasi exclusivament a la comunitat colonial”. Un dels àmbits de l’exposició es dedica a reconstruir els habitatges dels treballadors i dels espais més freqüentats i populars. Forns de pa, botigues de queviures, escoles i guarderies s’acompanyen de mostres de les diverses manifestacions culturals que tenien lloc a les colònies, que passen pel cinema, el teatre, la premsa, les cerimònies religioses, els esports i la celebració de festes majors pròpies i singulars.
“La colònia era un autèntic microcosmos, un univers tancat, perquè englobava la residència, però també el lloc de treball”, ens diu Carles Enrech, que a continuació recorda el moment en què van començar a desaparèixer: “Va ser als anys seixanta del segle XX. Amb l’arribada del desarrollismo i l’augment del poder adquisitiu, molts dels treballadors es van poder comprar un cotxe –és el boom del 600– i ja no els calia estar tan a prop de la fàbrica, perquè tenien un mitjà de transport per arribar-hi fàcilment. Als setanta es va consolidar el bon nivell de vida: una part important dels treballadors va poder comprar-se un pis al poble i va ser capaç de permetre’s que els seus fills anessin a la universitat. El model de colònia va esdevenir inviable”.

Un cas únic: la Colònia Güell
Actualment, de les tretze colònies industrials que es poden visitar a Catalunya, només una és a prop de Barcelona. “La Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló és la colònia més interessant, des d’un punt de vista artístic i urbanístic. Els Güell tenien negocis internacionals i quan van pensar en encarregar la construcció d’una colònia ja ho van fer mirant cap a Anglaterra, on els projectes d’aquesta mena eren més habituals”.
Eusebi Güell va confiar la construcció de l’església del recinte a Antoni Gaudí (1852-1926), declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2005 i un dels atractius indiscutibles i dels més valorats del conjunt visitable, que es complementa amb una passejada per alguna de les construccions més emblemàtiques, com la masia de Can Julià de la Muntanya, l’escola, Ca l’Ordal i la cooperativa. La Colònia Güell és l’única en territori català que ha estat declarada Bé d’Interès Nacional, i ha estrenat recentment el Centre d’Interpretació. Estructurat en cinc àmbits, l’espai observa les traces modernistes en els edificis del conjunt i els moviments socials que van influir en la gent de la colònia.
“El cas de la Colònia Güell és un dels únics exemples de colònia modèlica, construïda segons un projecte urbanístic i social. La colònia típica catalana respon al concepte de colònia anònima, que es construeix en funció de les necessitats de la fàbrica”, ens resumeix Enrech. La Colònia Güell es pot visitar diàriament de 10 a 15 h per 8 euros.


Publicat a Time Out Barcelona (98, 18–24 de desembre del 2009)