Un Quim Monzó plàstic i volumètric

Fa temps que no es podia veure un exemplar de L’udol del griso al caire de les clavegueres, la primera novel·la de Quim Monzó, guanyadora del premi Prudenci Bertrana de 1976. Monzó hi fa un cop d’ull ràpid i es fixa en què els vidres que impedeixen entrar en contacte amb el llibre són plens de ditades. “Com pot ser que no ho hagin vist?”, es demana, després de treure ràpidament les mans de dins les butxaques de la gavardina beix. Corre a demanar explicacions a l’equip de muntatge. Julià Guillamon, comissari de l’exposició de l’Arts Santa Mònica, també recorre els passadissos de colors vius: la mirada és igual d’analítica que la de Monzó, però menys termal (en un tres i no res, l’autor d’El perquè de tot plegat passa de l’aigua bullent del caldarium a la gelor del frigidarium). La figura de Monzó és imponent: pentinat à la Eraserhead i amb una mirada propera a l’últim David Lynch, pràcticament no somriu mai, però els seus comentaris són acollits des de fa dècades amb aquella mateixa mitja rialla dels seguidors de l’humor ‘intel·ligent’ de Woody Allen. La perspicàcia i l’exposició mediàtica del personatge que Monzó s’ha sabut construir l’ha coŀlocat al centre de la cultura catalana dels darrers vint-i-cinc anys. “Quan et planteges muntar una exposició literària sempre parteixes del buit”, ens comenta Julià Guillamon: “No hi ha massa per ensenyar, en principi, d’un escriptor. Els seus llibres, fotografies i poca cosa més. Per fer una exposició d’aquestes característiques cal reinventar i recrear el personatge a partir d’una sèrie d’elements plàstics i volumètrics”.

L’ordre monzonià

Amb Monzó, que abans de dedicar-se exclusivament a l’escriptura va ser dissenyador gràfic, ninotaire i guionista –de cinema i de teatre–, la reconstrucció expositiva va ser més fàcil que en altres ocasions gràcies a l’ordre metòdic de l’escriptor. “Ho tinc tot bastant ben desat i ordenat en carpetes, i encara ho tindria millor si tingués més espai. En Julià anava venint a casa i les anava regirant: en mirava una i després me’n demanava una altra”, diu Monzó, que aquests últims mesos ha anat de bòlit per culpa de la “laboriositat” i “perfeccionisme” de l’exposició. “Ensenyar no em fa res, perquè no tinc res a amagar. El que m’ha costat ha estat poder mantenir la meva rutina d’escriure, sobretot des de l’estiu fins ara. És impossible concentrar-se, quan has de contestar e-mails i et truquen al telèfon constantment. Això et fa parar el motor del que estàs escrivint i tornar a engegar-lo poc després per tornar a parar-lo quan et tornen a interrompre. M’ha desballestat molt, aquesta intromissió constant, perquè tinc unes responsabilitats i uns compromisos, però tot i així no m’he exaltat prou per agafar l’encenedor i cremar-ho tot”.

Com triomfar a la vida

L’exposició està dividida en dos grans blocs. El primer, i més extens, repassa cronològicament les principals fites monzonianes: els setanta són els anys de més color i els més experimentals (s’hi pot veure l’obra de teatre El tango de don Joan, barrabassades tecstualistes i els viatges amb el dos cavalls); els vuitanta i bona part dels noranta passen a dins d’un bar iŀluminat amb neons blaus, tamborets triangulars i ganxuts i fins i tot un fals lavabo perpètuament ocupat per una veu masculina i una de femenina; el Monzó de l’última dècada ens convida a recórrer un passadís negre que es va fent estret i baix, record de Davant del rei de Suècia, la seva última novel·la, inclosa al recull de contes El millor dels mons. Envoltada per les fotografies de Pedro Madueño, amb qui han coŀlaborat durant anys, hi ha el nucli central del segon gran bloc de l’exposició, ocupat per interpretacions molt variades de deu dels temes recurrents en l’obra de Monzó: la família, l’amor, la repetició, l’absurd, la malaltia, el sexe, la veritat, la política, l’ordre i la informació que, tal i com escrivia Martin Amis, “arriba de nit”. En aquest últim bloc temàtic es pot navegar per alguna de les pàgines que Monzó té a la secció de Favoritos del seu ordinador. “Hem optat per treure les pàgines porno perquè vindran escoles, a l’exposició, i els nanos es quedarien encallats veient pel·lis guarres... Haver ajuntat la Generalitat, l’Arts Santa Mònica, la Institució de les Lletres Catalanes i la revista Private –que també coŀlabora a l’exposició– és una de les coses que m’ha fet feliç en aquesta vida”, diu Monzó.

Publicat a Time Out Barcelona (99, 24 de desembre del 2009 - 7 de gener del 2010)